divendres, 16 de gener del 2009

De què parlen quan parlen d'Israel-Palestina?

Hi ha molts pocs temes en els quals trobe una histèria partidària comparable a la que es desferma quan parlem d'Israel i Palestina. No n'he entès mai el perquè, però constate que és així. Gairebé no se’n pot parlar sense ser insultat i enquadrat immediatament en el bàndol dels dolents, sionistes o gihadistes. I aquest és un reduccionisme que em negue a acceptar.

Vicent Partal és plany en el seu editorial de la histèria que recorre el món del comentarisme polític al voltant del conflicte de Gaza. I, més concretament, de la histèria que recorre la intel·lectualitat barcelonina.

Partal voldria adoptar una posició racional. I, inevitablement, es veurà acusat de gihadista per uns (els pro-israelians) i de sionista pels altres (els pro-palestins). O, el que ve a ser el mateix, es veurà acusat d'antisemita per uns (els pro-israelians) i d'islamòfob pels altres (els pro-palestins).

No hi ha pas dubte que més pateixen a Gaza, però.

En tot cas, Partal tampoc no demana una posició de neutralitat, sinó d'honestedat. L'honestedat que faria que els seus amics pro-israelians no l'acusin de gihadista, i l'honestedat que faria que els seus amics pro-palestins no l'acusin de sionista.

En realitat, però, demana un impossible. Els pro-israelians i els pro-palestins de Catalunya han estat abocats al pro-israelianisme i al pro-palestinisme des d'un absolut complex identitari (normal, d'altra banda, en una nació oprimida i/o mig assimilada). El fàstic immens i incommensurable que els produeix Catalunya (i/o Espanya, i/o Europa) fa que abjurin de la catalanitat (i/o, si escau, de l'espanyolitat; i/o de l'europeïtat; i/o, si escau, del cristianisme, de la catolicitat, etc.). Feta l'abjuració, tenen dues opcions:

- Convertir-se en bons nois de dissabte. Amics d'Israel, envejaran per sempre el mal estel de no haver nascut de llinatge jueu o d'haver-ho fet per la via renegada i irrecuperable.

- Convertir-se en sumissos dhimmis. Amics de Palestina, sí tenen, en canvi, l'opció de convertir-se a l'Islam. Pocs ho fan, però, ja que si ho fessin deixarien de ser tècnicament dhimmis.

Personalment, crec que ningú no s'hauria de preocupar de ser acusat d'antisemita o d'islamòfob. El que és més preocupant és que hom sigui acusat de sionista sense ser jueu i de gihadista sense ser musulmà. El primer parell forma part, per dir-ho pla, de les arrels identitàries d'Europa, com a mínim des de Carlemany. El segon parell, sense posar-nos massa spenglerians, és signe de putrefacció.

El Periódico de Catalunya i la Vanguardia escenifiquen, en la premsa diària, la polarització mediàtica entre uns i altres.

Precisament el Periódico fa avui un qüestionari a un grapat de polaritzats. Hi descompto Giaco Ventura (Cambra Espanya-Israel) que, com a jueu sefardí, té el dret i fins l'obligació de defensar Israel. També hi descompto Ghassan Saliba (CCOO) per raons anàlogues. Esn queden:
- Jaume Botey (Aturem la Guerra). Citem literalment: "Condemnem la violència de Hamàs però l'agressor és Israel. La manifestació de dissabte va ser per la pau; vés a saber si la famosa pistola no va ser introduïda per un agent del Mossad". Canvieu Jaume Botey per Pedro Varela i la referència al Mossad equival a una citació per incitació al genocidi.
- Joan B. Culla (historiador). Com Partal, es queixa de la gent que es pren això com un Barça-Madrid on no s'accepta el matís. Culla, netament simpatitzant de la causa de l'Estat d'Israel, sent un legítim fàstic davant d'alguns companys de trinxera, que a diferència d'ell, no compareixen la indignació i la tristesa per les morts de Gaza.
- Andreu Mayayo (historiador). Mayayo es queixa del fet que "hi ha un nucli molt potent en aquesta societat, gent que és molt pròxima a l'Estat d'Israel, que tenen una forta influència i són molt poderosos en els mitjans de comunicació del país". No es refereix, és clar, als jueus de Catalunya. Però té la virtut d'assenyalar el fet que la pugna Israel-Palestina també és una pugna entre diferents estrats socials de la burgesia catalana.
- Pilar Rahola (periodista). Rahola deplora la "violència verbal" que prové "de l'esquerra". Ni tan sols Rahola, identificada amb la causa d'Israel i de trajectòria esquerrana, pot abstreure's de la identificació dreta-Israel, esquerra-Palestina.
- Antoni Segura (historiador). Segura es demana, com Partal, per què el conflicte d'Israel-Palestina aixeca unes passions desconegudes en els casos, diu, de Ruanda i de Kosovo. La raó Segura no la té clara. És temptador pensar que les societats europees senten un complex de culpa: l'èxit d'Europa en els segles XIX i XX es construí a base de l'explotació colonial, en una espiral d'embrutiment que culminà en el nazisme; l'antisemitisme genocida de l'Europa triomfal de les primeres dècades del segle XX engendrà Israel en més d'un sentit; i, de retruc, la culpa de Palestina recau en Europa. Suposo que Segura no seria pas d'acord amb aquesta línia de raonament. Jo tampoc no me l'empasso.
- Miquel Sellarès (expert en seguretat). Sellarès assenyala que en els anys 1950 i 1960 va haver-hi sectors del nacionalisme català i basc que idealitzaren Israel. Sellarès, encara netament orientat cap a les simpaties d'Israel, es troba desencantat amb les derives més radicals. Per això demana "un Estat palestí democràtic, al costat d'Israel".

I, doncs, de què parlen quan parlen d'Israel-Palestina? És una simple excusa per arrenglerar-se en güelfs i gibelins, en nyerros i cadells? Potser sí. De fet, és l'explicació més plausible. Els catalanistes pro-Israel no tenen en ment un Estat Català tan sòlid com ho és l'Estat Jueu d'Israel. No me'ls veig bombardejant Bellvitge. I els catalanistes pro-Palestina tampoc no tenen en ment un projecte restauracionista de la volada de la Palestina de Hamàs. Potser no ho tenen en ment perquè si ho tinguessin, uns i altres, serien fletats al Tribunal Penal Internacional de Den Haag.