dimarts, 28 d’abril de 2009

El Tribunal de Justícia de la UE aclareix les falsedats propagandístiques del govern Zapatero sobre l'oficialitat del català

L'oficialitat del català a les institucions europees serà, es vulgui o no, un dels cavalls de batalla a casa nostra de les properes eleccions al Parlament Europeu que tindran lloc el 7 de maig.

Per rentar-se la cara, el govern espanyol del PSOE va anunciar a bombo i plateret un acord que atorga als catalans el dret d'adreçar-se al Tribunal de Justícia en la seva llengua.

Aquest comunicat aclareix, però, les coses:

Under the arrangement, Spanish citizens, residents of Spain and undertakings established there will now be able to send written communications to the Court of Justice of the European Communities in one of those languages and receive an answer from the Court in the language used. That will not be possible, however, for communications of a judicial nature, those relating to the application of a legal text and those whose purpose is, directly or indirectly, to obtain an advantage (for example, a grant), a benefit (for example, the award of a contract) or a post (for example, a job application).
Under the administrative arrangement, persons wishing to send a communication to the Court of Justice of the European Communities in one of the "co-official" languages will have to send their communication to the Office for Official Languages at the Spanish Ministry for Regional Policy. That Office will translate the communication into Castilian (Spanish) in order to allow the Court of Justice to reply in Spanish. The Office for Official Languages will then translate the Court's reply into the "co-official" language in which the original communication was sent and forward the reply and the translation to the sender.
Any direct or indirect costs which the Court of Justice incurs as a result of the implementation of the administrative arrangement will be borne by the Spanish Government.

Havia pensat en traduir el text al català, però, oi que s'entén. Potser és hora de deixar de demanar l'oficialitat del català a Europa, i exigir l'oficialitat exclusiva de l'anglès en les institucions europees.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Setmana d'urnes - d'Andorra a Berlin

En el món globalitzat o en el globus mundialitzat dels nostres dies resulta curiós comprovar les emocions que poden produir eleccions distants. Els resultats d'allà es valoren amb el prisma d'ací, i a l'inrevés. I, com sempre, ningú no perd. Tothom pot ser Obama o Sarkozy. Com sempre, la victòria té molts pares i la derrota és òrfena. Si guanya qui no volem, girem el cap i recordem que tota elecció no és més que un concurs entre equips enfrontats de marquèting. Si guanya qui volem, veiem en els comicis una nova prova d'irresistibles d'avenços que ens duran, malgrat tot, de derrota en derrota fins a la victòria final.

En les eleccions generals andorranes s'ha registrat un canvi "cap a l'esquerra". De tots és sabut que la política que farà Jaume Bartomeu, al capdavant del govern del Partit Socialdemòcrata (amb o sense coalició), no diferirà en essència de la dels governs de Marc Forné i Albert Pintat. També sabem que no ho tindrà gens fàcil en mig de les transformacions financeres que Sarkozy ha imposat al seu co-principat, i que caldrà un gran canvi de model econòmic si hom vol sobreviure en les procel·loses aigües de l'albirable recuperació econòmica mundial. Ja veurem, en tot cas, a on condueixen les formulacions de capitalisme social del PSD.

Les eleccions generals d'Ecuador han tingut un ressò especial a casa nostra per la nombrosa comunitat de ciutadania equatoriana. En línies generals, comparats amb altres anys, aquests comicis no han mobilitzat ni tants esforços de propaganda ni d'electors. En tot cas, el ticket de Rafael Correa i Lenín Moreno ha aconseguit una victòria impressionant en l'urna de les presidencials, i no li caldrà segona volta. El projecte de "revolución ciutadana" de Correa sembla, doncs, de moment, ben afermat.

El dissabte es van fer eleccions a Islàndia. L'Aliança Social-demòcrata i el Moviment Verd d'Esquerres, en el govern des del mes de febrer, han fet avenços. El descrèdit del Partit de la Independència arran de la fortíssima crisi financera que viu el país ha passat factura. La primera ministra, Jóhanna Sigurðardóttir, disposarà ara de la majoria parlamentària que necessita per fer-hi "reformes" (i com d'estranya sona aquesta paraula després de dècades de ser sinònim de polítiques reaccionàries paoroses).

En les eleccions sud-africanes, de dimarts passat, el Congrés Nacional Africà ha sortit amb pèrdues, però no pas tantes com les inicialment previstes. Jacob Zuma, un home format al Partit Comunista Sud-africà, serà el nou president de la república. El gran beneficiat de les eleccions ha estat l'Aliança Democràtica de Helen Zille, que tot i que a gran distància del Congrés Nacional Africà es consolida com el principal partit de l'oposició. Encara que, no hi ha dubte, que la principal oposició de Zuma es troba en el propi Congrés Nacional Africà.

I, per acabar, comentarem els resultats del referèndum que es va fer ahir a Berlin. La plataforma "Pro Reli", promoguda per associacions catòliques, protestants, jueves, musulmanes, amb el suport de les dues esglésies cristianes majoritària, i amb la campanya activa de la CDU i del FDP, va aconseguir plantejar un plebiscit sobre el retorn de l'assignatura de la religió al programa educatiu obligatori. La idea de "Pro Reli" era fer que els alumnes poguessin triar entre l'assignatura d'Ètica i l'assignatura de Religió. En tot moment, en la seva campanya parlaren de "la llibertat d'elecció". Els partidaris del "NEIN", per contra, insistiren en el significat que tindria la reintroducció de la religió a les aules com a assignatura: ja no seria una assignatura (o dues) sinó múltiples assignatures (tantes com religions hi ha en el Berlin de les 200 nacionalitats). L'SPD i Die Linke feren campanya pel "Nein", si bé el protagonisme l'han tingut diverses associacions cíviques. L'índex de participació, com a acostuma a passar, ha estat força baixa, de menys d'un 30%. Però el "nein" ha guanyat, amb un 51,3% dels vots.

diumenge, 26 d’abril de 2009

El mal que ve d'Almansa a tots alcansa

Les mateixes autoritats sanitàries mundials que assenyalaven fa un parell d'anys els perills d'una grip asiàtica d'origen aviar que ens havia d'agranar a tots, i que ens van fer veure amb uns altres ulls les aus migratòries, ara ens diuen que no hem de témer res de la grip americana d'origen porcí que campa pels aires de les grans megalòpolis del continent transatlàntic. Si tenen el mateix encert que llavors, tenim raons d'escagarranimenta.

Ara som a la fase on cada butlletí horari de notícies eixampla la magnitud d'aquest brot de grip virulenta.

Ja hem començat a llegir notícies en el nostre àmbit geogràfic més immediat. Se sap que un individu d'Almansa, arribat des de Mèxic, ha donat positiu per infecció del virus A/09/(H1N1). En el següent butlletí ja es parlava d'un altre cas, també importat des de Mèxic, a València. És qüestió d'hores que la llista de localitats afectades s'ampliï. I és que els virus viatgen amb més celeritat que les tropes del duc de Berwick.

El xantatgista i la llei

Quan hom pensa en un xantatgista, és inevitable la imatge, passada per la literatura de novel·la negra i pel periodisme de mel i fel, d'un jove cràpula, amb informació privilegiada sobre les pràctiques homosexuals d'un peix gros respectable de mitjana edat. En aquest escenari, és políticament correcte sentir compassió pel xantatjat. Més encara, quan el xantatjat viu sota l'amenaça d'unes lleis anti-homosexuals i quan l'aparell repressiu no dubtaria en emprar el testimoni del xantatgista (òbviament, en la majoria de casos, "sodomita" ell mateix) per revenjar-se en el peix gros caigut de qui sap quina enveja secular. Abrogada tota la legislació anti-homosexual, el xantatgisme d'aquesta mena no és ni més menys que producte d'una activitat injustificadament il·legal d'espionatge sobre afers de la vida privada que no haurien de tenir cap rellevància per ningú. O és que potser som millors persones nosaltres després d'haver sentit les converses d'un cert president de la Generalitat amb Herr Gürkel.

Sobta, en tot cas, sentir les notícies sobre l'empresonament de Carlos Montero, president de l'associació ecologista castellano-aranesa Avalon. Montero ha estat acusat, efectivament, de xantatgista. Concretament se l'ha acusat d'extorqui donatius a la seva associació a canvi de no fer denúncies sobre delictes, faltes o infraccions de natura ecològica, fetes al llarg i a l'ample de la contrada occitana d'Aran. És normal que els detalls dels fets imputats no es coneguin. Però sobta que en les notícies ningú no es plantegi res més enllà del xantatgisme. Eren, doncs, els presumptes delictes, faltes o infraccions denunciades per Avalon falses? O eren certes, i llavors el que s'imputa a Avalon és no haver-les denunciades tot i tindre'n coneixement? Els empresaris extorquits es presenten com les víctimes de tot plegat. I, certament, la societat, més enllà del que digui la llei, podria haver castigat (amb raó o sense) als extorquits presumptament per Avalon si aquesta associació feia publicar les denúncies a la premsa o les duia a jutjats o a instàncies administratives, bé de Vielha o de Lleida. Però el que no acabo d'entendre és que la premsa tracti les lleis i normativa contra malvestats ecològiques amb la mateixa recança que fa unes dècades hauria tractat les lleis i normativa contra les pràctiques homosexuals.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Les Conferències Mundials Contra el Racisme ja no són el que eren

La bonica ciutat de Durban on avui, vint anys després de la desaparició de l'apartheid hom té la completa seguretat d'acabar malament si surt de l'hotel per la nit, acull una nova Conferència Mundial contra el Racisme. De nou, ningú no es demanarà per les fondes causes econòmiques que disloquen la humanitat i condemnen la immensa majoria de l'espècie a un empobriment relatiu (i, molt sovint, també absolut) constant. No: les causes econòmiques seran substituïdes per les causes superstructurals de les ideologies supremacistes (que venen a confirmar i sancionar, en tot cas, la supremacia econòmica prèviament aconseguida).

En tot cas, aquestes Conferències Mundials ja no són el que eren. Antigament es limitaven a seguir un clar guió. La raça racista, la raça blanca, i les maldats que havia fet en el passat i les que feia en el present, i un repàs exhaustiu de tots els crims del Tercer Reich, de l'Imperi Britànic, de l'Imperi Francès, dels Estat Units i, és clar, obligadament, de la República Sud-africana. Els dirigents blancs es fustigaven dialècticament, es colpejaven el pit ("mea culpa, mea culpa, mea grandissima culpa") i, acabada la comèdia, tornaven a casa a dirigir els engranatges que dessagnaven els recursos i les riqueses de l'Amèrica Llatina, de l'Àfrica Negra i de l'Àsia Tropical.

Des de fa uns anys, però, amb la República Sud-africana reconvertida en paradís haïtià, els senyors que feien els guions d'aquestes Conferències s'avorrien sobiranament. I, per això, sense menysprear mai el "white bashing", hi afegiren la condemna al sionisme. Al capdavall, els jueus, encara que no ho sàpiguen (i els activistes jueus contra Sud-àfrica o contra Alabama semblaven no saber-ho) pertanyien ja a la raça blasmada en aquestes conferències.

El cas és que afegir el sionisme en la Conferència Contra el Racisme, o afegir-hi la islamofòbia, és desvirtuar una miqueta el concepte de "racisme", com a discriminació contra una minoria "visible".

Però això és el de menys. El més gustós de la Conferència de Durban són els absents. La llista és la següent: Austràlia, Canadà, Estats Units, Nova Zelanda, Alemanya, Països Baixos, Suècia, Polònia, Itàlia i Israel. D'aquesta llista que hi sigui Israel és comprensible. El més divertit és que els altres absents han adduït com a excusa per no anar-hi l'antisemitisme que traspua la conferència. Té nassos, quan els blasmats i condemnats eren els europeus cristians, ells anaven a flagelar-s'hi. No hauria estat més noble abstenir-se d'anar a Durban amb una excusa nacional? Per exemple:
- Austràlia podria haver dit que ja era farta dels discursos en pro dels aborígens. I del sandvitx que suposa condemnar la situació dels aborígens i lloar la nova onada immigratòria asiàtica.
- Canadà podria haver argumentat una mica el mateix.
- els Estats Units s'han afegit a la llista d'aquestes nacions blanques, però són l'única d'aquestes nacions amb president "coloured".
- Nova Zelanda podria haver dit que ja era farta dels "privilegis" atorgats als maorís.
- Alemanya hauria pogut dir que ja en té prou de 60 anys de discursos germanòfobs. Ja tenia raó Adorno quan deia que els alemanys mai no perdonaran als jueus per l'Holocaust.
- els Països Baixos podria haver dit que ja són farts del discurset de la islamofòbia.
- Suècia podria haver explicat els resultats de la política d'asil de l'era dels governs estil Olof Palme.
- Polònia hauria pogut explicar acudits racistes desinhibits.
- Itàlia hauria pogut suplir els acudits polonesos amb berlusconades.

Israel, el darrer de la llista, és l'únic que ha pogut dir amb claredat per què no hi ha anat a Durban. El pitjor de tot és que si alguns dels estats acompanyants d'Israel hagués esgrimit motius nacionals per no anar-hi llavors els intel·lectuals israelians els haurien acusat de "racistes". Cap geperut no es veu el gep.

Tots contra el PSOE! Visca l'exemple de Vilafranca!

Avui ha prosperat la moció de censura contra el batlle del PSOE de Vilafranca del Penedès. L'erosió històrica del PSOE vilafranquí és la que va obrir la porta a la creació d'una majoria de forces no-sucursalistes catalanes. Gràcies a aquesta majoria avui ha triomfat doncs una moció de censura que ha elevat a la batllia el candidat de CiU, amb el suport dels dos regidors de la CUP i del regidor d'ERC.

Val a dir, però, que, d'acord amb les regles del joc de la tebiona llei municipal, les mocions de censura són sempre constructives. Per tal que un consistori mostri el rebuig contra la gestió de l'equip de govern municipal cal incloure en la moció un candidat. És per això que aquesta "moció contra el PSOE" es presenta com una "moció en pro de CiU". Farien, doncs, molt malament els qui pensin que això de la Casa Gran del Catalanisme és un xec en blanc a Convergència.

En aquest sentit cal destacar que la CUP de Vilafranca no s'incorpora a l'equip de govern municipal i que, sempre i tothora, mantindrà la independència crítica envers el nou govern de CiU.

Si bé en la decisió de la CUP han pesat sobretot consideracions vilafranquines, també és evident que el ressò que ha tingut l'acord puntual CiU-ERC-CUP ha desfermat tota mena de comentaris en clau de Principat i en clau catalana sencera.

La idea d'unitarisme de front nacional és més fàcil de dir que de fer. Simptomàticament, alguns dels seus defensors ara es troben en la necessitat de bastir un projecte polític independent de CiU i d'ERC, amb el qual anar, de moment ja, a les eleccions al Parlament de Catalunya. No els podem desitjar cap mal a aquests curiosos independentistes hayekians de la clenxa ben feta. Però sí els podem recomanar que, si més, no en facin una de llista i no dues o tres (ho dic per Força Catalunya, Reagrupament.cat i d'altres aspirants).

Davant els que criden a una unitat àmplia que vagi des d'Unió fins a la CUP, caldria recomanar-los que defineixin, primer, els ítems bàsics d'aquesta unitat. Els quals han de ser: l'assumpció de l'àmbit nacional complet com a àmbit d'actuació del projecte unitari, i la defensa del dret d'autodeterminació del poble català en aquest marc territorial. I de totes formes ningú no s'hauria d'imaginar aquesta unitat com la creació d'un Partit Nacional Català. Ha de ser una unitat cap a la independència, i això implica l'existència de diferents projectes que no poden fondre's en un sol partit. I, menys encara, quan aquesta fusió comportaria l'hegemonia d'ideologies individualistes il·luses i antagòniques als interessos socials de la gran massa de catalans.

Però abans de fer volar coloms, congratulem-nos, però, del resultat de Vilafranca. El PSOE ha de saber en aquells municipis on és atrinxerat que el dia que perdi la majoria absoluta perdrà la batllia. I que no s'esquincin els tratjos, si us plau, perquè ells han fet el mateix a la Comunitat Autònoma Basca.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Setanta anys contra el català i dues tasques pendents

Els Jardinets de Salvador Espriu han acollit aquest migdia un acte organitzat per diverses entitats per commemorar el 70è aniversari de la instauració del règim franquista i, molt especialment, la seva política lingüicida i genocida contra els catalans. El repàs de textos legals i periodístics per part dels botxins franquistes forasters i dels col·laboradors franquistes casolans ha il·luminat la veritat que els revisionismes històrics dels apòlegs del neofranquisme malden per ofuscar. En tot cas, el 1939, com ha deixat clar algunes de les intervencions, no s'entén sense el previ 1714 (i, més enllà encara, en algunes "visions" assimilacionistes, ben presents en temps de la monarquia habsburguesa), ni tampoc la repressió s'alça amb els diferents assajos "aperturistes" del règim (que arriben fins al darrer d'aquests assajos, l'Espanya de Zapatero). Contra aquesta ofensiva, els escriptors catalans han escrit i escriuen textos plens de ràbia i d'ironia, una selecció dels quals ha estat llegida.

Com a conclusió de l'acte s'han presentat dues iniciatives per als propers mesos:
- la campanya per una iniciativa legislativa popular davant les Corts Espanyoles (cal mig milió de signatures) que reconegui els espais comunicatius dels pobles gallec, basc i català, i que serveixi com la normativa de base que impedirà els obstacles a la recepció de les diferents emissores per raons de frontera autonòmica. Des d'Acció Cultural del País Valencià, Carles Solà ha presentat avui en l'acte aquesta iniciativa.
- la campanya per l'oficialitat del català a Europa.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Foto: Obama funda la Cinquena Internacional


Què hi fa en Barack des d'aquesta tribuna? Que vol dir aquest "5"? Les lletres sense les ulleres no les guipo. Al darrera, qui hi ha? No és en Lula, dirigent del Partit dels Treballadors? I aquell altre, no és Evo Morales, dirigent del Moviment al Socialisme? Què diu en Barack? No sé què de Cuba i un apropament! I els aplaudiments d'Hugo Chávez? "5", què vol dir aquest "Cinc"?

Hi ha una determinada esquerra encaterinada amb Hugo Chávez. I, a jutjar per les fotografies de Trinidad, Hugo Chávez està encaterinat amb Barack Obama. Es complirà la propietat transitiva de l'encaterinament? No ho sabem. L'altre dia 15, els del Tea Party Movement anaven amb pancartes que acusaven Obama de "socialista". Aclarim que els del Tea Party Movement consideren Sarkozy i no Chávez com el capdavanter mundial del moviment socialista.

Hi ha trotskistes com l'Alan Woods que tenen molt de carinyo per Chávez. En una ocasió Chávez els va dir que ell ho era de trotskista, "per la revolució permanent". És ben sabut que els trotskistes anomenen les seves organitzacions internacionals com a Quarta Internacional. La Primera seria la de Marx i Bakunin. La Segona seria la de Kautsky i Bernstein. La Tercera la de Lenin. I la Cinquena? Si fossim del Tea Party Movement i estiguessim convençuts com ells que Obama és fill en realitat d'un escriptor comunista heterodox, tremolaríem.

2010: any electoral al Principat

La dirigent de la sucursal regional del PP, Alícia Sánchez-Camacho, flaira eleccions. Ho assumeix per la renúncia de Josep Lluís Carod-Rovira (el vicepresident de la Generalitat de Montilla) a presentar-se com a candidat d'ERC, tot cedint el pas a Joan Puigcercós. Segons alguns analistes, això deixaria l'actual govern Montilla en una situació d'interinitat que culminaria d'aquí a uns mesos amb eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.

No ho crec. Tal com va l'ambient social aquests dies, el més aconsellable pels apoltronats és endarrerir el màxim les eleccions. Esperar-se a la tardor del 2010 sembla aconsellable. És ben possible que d'aquí a un any i mig la situació s'hagi podrit molt més que no pas ara. Però els apoltronats contemplen més aviat un escenari de recuperació econòmica, tocada de fons en les xifres de l'atur i manteniment de la "cohesió social" malgrat les vaques magres. Un escenari optimista, certament, però que és més plausible d'existir la tardor del 2010 que no pas per la tardor del 2009.

Ara bé, des d'una altra perspectiva, és a dir d'una perspectiva no estrictament de tristpartit, no farien malament d'avançar les eleccions. En l'horitzó quallen diferentes iniciatives de "candidatures out-siders" que podrien amenaçar el sistema W de partits (PP-CiU-PSOE-ERC-ICV). Com més temps tinguin a preparar-se aquestes "candidatures out-siders" més fàcil serà que es repeteixi el fenomen "Ciudadanos". Fins i tot en el cas d'aquesta candidatura neo-espanyolista, que probablement s'acomiadaria del Parlament si es fessin ara eleccions, hi ha confiança en una recuperació d'espai si tenen any i mig per treballar els sectors "intel·lectualment" descontents de l'espanyolam del Principat. Però no parlem més de l'espanyolam out-sider, sinó del catalanam.

Vicent Partal es demanava ahir si el fet que Carod plegui comportarà la fi del carotisme (és a dir del col·laboracionisme servil envers el PSOE). No ho crec. De fet, l'aparell d'ERC (carotista i puigcercocista) fa servir la situació econòmica actual (més d'1 milió d'aturats a tot Catalunya) per repetir consignetes d'esquerreta burgesa radicaloide. Així, els carotistes, fermament aferrats al comandament d'ERC, deixen anar dues línies argumentals:
- els qui retreuen ERC per l'aposta d'esdevenir pota del PSOE són una "amalgama anideològica", que traduït vol dir "carn de canó" per projectes com "la Casa Gran del Catalalisme" o "la Força Catalunya" de Santiago Espot.
- els sectors crítics, com Reagrupament.cat, farien bé d'anar-se'n d'ERC, diuen, per formar un partit independentista "de centre-dreta".

El problema és que els interpel·lats pel carotisme cauen en aquestes mateixes dicotomies. En una altra època, d'alguna d'aquestes dicotomies n'hauríem dit neo-lerrouxisme. Ara no sabem què dir. En tot cas la dicotomia contempla dues alternatives:
- una alternativa "d'esquerres", basada en un aparell estatal provident. No sé què té d'esquerres el pensament de Bismarck. Però tant ha corregut l'escala política en aquestes dues o tres dècades, que Bismarck i Napoleó III serien ara considerats d'esquerra.
- una alternativa "de dretes", basada en un ideal de "work ethic" i de "emprenedorisme".
Una alternativa i l'altra contempla l'estat, l'individu i la societat en abstracte, com a categories preexistents al Big Bang i que, consegüentment, poden ser tractades des de la metafísica (metapolítica).

El problema d'aquesta dicotomia, a Catalunya, té un bon punt de partida. L'estat català no existeix. Així que poc s'hi pot discutir sobre "anti-estatisme" o "estat-providència" si hom ho fa en clau catalana. La nació catalana no té estat o per dir millor, en té, i en té en contra. Els qui queden atrapats en la dicotomia, tenen dues opcions:
- defensar i sostenir l'estat espanyol, si són "d'esquerres", i ajornar la independència per la setmana dels tres dijous.
- defensar i sostenir un individualisme anti-estatista que, per bé que lloable, els condueix a un anti-col·lectivisme que, per la seva pròpia natura, tindrà molt problemes per defensar una nació oprimida (que és un col·lectiu nacional o ètnic oprimit).

Dit això, el més interessant dels propers mesos en aquesta dicotomia és com evolucionen Reagrupament.cat i Força Catalunya. Confluiran en una llista independentista? Alguns dels propugnadors de Força Catalunya creuen que l'accés de FC al Parlament de Catalunya obriria la porta a una majoria "sobiranista", tot comptant CiU i ERC (i, segons com, ICV) com a "sobiranistes". Ara bé, en l'actualitat ja existeix una majoria CiU+ERC si és que sé comptar. L'existència d'un ciment en forma de FC o RC no canviaria per res la situació viscuda en el 2003 i en el 2006.

D'altra banda, si en els propers mesos s'anima el debat i se centra en la cursa electoral al Parlament de Catalunya, augmentaran les pressions dins i fora de la CUP per presentar-hi una candidatura de l'esquerra independentista.

dijous, 16 d’abril de 2009

Guardans, Piqué, amunt i avall

El fitxatge d'Ignasi Guardans per part del Ministeri espanyol de Cultura per dirigir l'Institut Cinematogràfic espanyol ha mogut sentiments oposats. Des de CDC hom ho considera un moviment alimentici de Guardans, que s'ha de buscar la vida després d'haver caigut de les llistes a les eleccions europees. Des del PSC és la recompensa generosa de Zapatero davant un polític heroic que ha estat defenestrat en la rauxa ultrasobiranista i ultraliberal d'una Convergència lliurada als peus de Ramon Tremosa. Els mateixos que abans lloaven Guardans com a defensor dels passatgers aeroportuaris, ara el blasmen com un indocumentat que, per comptes de dedicar-se a coses serioses, es dedicava a la conservació de les sabates just abans d'agafar un avió. I els mateixos que ironitzaven amb aquesta posició de Guardans quan ell mateix fou víctima del setge de Mumbai (com si el setge de Mumbai s'hagués pogut prevenir tot destapant potitos i confiscant ampolles d'aigua mineral), ara ens el presenten com l'enèssima víctima de la fèrula de la crosta nacionalista.

No n'hi ha per tant, home! Guardans no es moriria de gana deixada l'acta de diputat. La xarxa social d'un nét de Cambó no és la mateixa que la d'un ex-operari de Nissan. En aquelles alçades la solidaritat de classe funciona. Guardans no cerca tant l'aliment com el prestigi social de ser un nom i un càrrec (un nom i uns càrrecs successius), que encara que sembli que no és millor vist que limitar-se a tallar el cupó (que és, altrament, la màxima aspiració de l'ex-operari típic de Nissan).

Guardans, doncs, ha estat reclutat en base a relacions personals i, evidentment, també d'acord amb l'efecte que això tindria en les files de Convergència. Si els resultats de Tremosa no són bons, ja s'hi podran calçar els de la Casa Gran del Catalanisme.

En un altre nivell social hi ha el cas de la Pia Bosch. De càrrec de confiança de diputat d'ERC, va ser rescatada com a Sotsdelegada del Govern (del PP!) a Girona.

En Josep Piqué va ser home del PSUC. Molts anys més tard, els de Convergència el van atreure i el van col·locar com a independent en un dels governs del PP. El PP l'assimilà i el convertí en l'enèssima esperança de fer quelcom al Principat. Piqué en aquella època fitxà Montserrat Nebrera. Piqué va caure i Nebrera resisteix. Piqué, naturalment, no se n'anà a casa, i passà a dirigir Vueling. Que té d'estrany, doncs, que ara des de la Casa Gran del Catalanisme el vulguin recuperar?

En el sistema d'hexapartit del Principat aquestes coses passen. Miguel Durán, directiu de l'ONCE, va ser en el seu moment captat per Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Més recentment, Durán es feia fort en la dreta econòmica espanyola (neoconservadora), i ara encapçalarà la llista de Ciudadanos a les europees. Els sis partits realitzen els fitxatges que creuen convenients per fer veure que amplien base:
- CiU i, CDC en particular, s'orienten per la captació de gent propera al PP i que pensen que les hores (relativament) baixes que viu el partit els fan replantejar aquesta proximitat.
- el PSOE es deleix per captar (ex-)nacionalistes catalans, amb la garantia que els neutralitzarà d'acord amb la màxima "catalanistes ho som tots". Si cal coquetejar amb gent d'UDC i ERC s'hi coqueteja. No obstant, pel PSC-PSOE més que captar-los en l'estructura s'estima més captar-los en les formacions satèl·lits (ERC i Iniciativa).
- el PP sap que si vol obrir-se camí haurà de captar des de diversos sectors: CiU desencantats, ex-esquerranosos que ara han vist la llum de l'ortodòxia econòmica, etc.
- ERC es posarà aviat les piles per neutralitzar possibles suports de la "Força Catalunya" de Santiago Espot, amb la consegüent i previsible deriva ideològica (però, és clar, sense avançar ni un bri en el camí "del 2014").
- Iniciativa es troba amb dificultats per captar en els seus terrenys, tan capficada com es troba en el tristpartit. Això no vol dir que des de les formacions que integren la constel·lació ICV-EUiA no es facin moviment: se'n fan però més aviat en clau de ser més forts dins aquesta constel·lació.
- Ciutadans fa ara moviments envers els sectors que aparentment són més mobilitzables: d'aquí la dretanització envers els neoconservadors recoberts de pell anarco-capitalista. La majoria silenciosa, pensen. Sí, però qui tacet placet.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Bangkok: del groc al vermell

En les crisis polítiques del 2005-2006 i del 2008, les marees grogues de manifestants van fer tombar governs amb l'aquiescència de l'exèrcit i de la monarquia. Els partidaris dels governs del TRT (i del seu partit successor, PPP) van intentar oposar-se amb marees vermelles certament de menys calibre. Bangkok s'afirmava com una illa groga lleial a l'Aliança Popular per la Democràcia (PAD). Ara la situació s'ha girada: els grocs són al govern i els vermells són als carrers utilitzant les tàctiques dels "antics" manifestants grocs. De moment, els manifestants vermells han aconseguit que el govern tailadès groc hagi hagut de suspendre la cimera de l'Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (ASEAN). El PPP ja no es diu PPP, de la mateixa forma que el TRT va haver de canviar de nom, per adaptar-se a les prohibicions del Tribunal Constitucional. Ara es diu PTP. Certament algú dirà que no n'hi ha per tant. El PTP i el PAD no són gaire distingibles, es disputen el cor de la monarquia indiscutida (que juga a la neutralitat implicada) i quan són en el poder apliquen polítiques molt semblants. Però tot i així, la tria de colors no és gens innocent.

dijous, 9 d’abril de 2009

Tony Blair: els catòlics no saben a qui han ficat a casa

Tony Blair és un encantador de serps. Aquesta setmana l'entrevista Attitude, un magazine gay. Blair treu la flauta tan bon punt l'entrevistador treu a col·lació el catolicisme de Tony Blair. Tony Blair, recordem-ho, va fer una conversió sonada al cristianisme catòlic quan va deixar el càrrec de primer ministre britànic en mans de Gordon Brown. Els d'Attitude volien burxar-li pel que fet que l'Església (catòlica) de Roma sigui molt menys tolerant amb l'homosexualitat que no pas ho és l'Església (anglicana) d'Anglaterra. Ja ho hem dit: Blair treu la flauta... i es posa a tocar. Critica la "inflexibilitat" de l'Església Catòlica respecte l'homosexualitat, es desmarca de les declaracions de Benet XVI sobre l'apocalipsi que suposaria esborrar les distincions entre homes i dones, i assenyala que mentre els creients de més edat mantenen "posicions inalterables", la majoria de les comunitats catòliques mostren "una ment més liberal". Liberal en la qüestió de l'homosexualitat, s'entén.

Fins aquí l'encantador de serp flaviola com ho fan molts catòlics (i cristians) de base.

Però Tony Blair és molt més que un encantador de serps. És un bon encantador de serps. I continua. "Cal acceptar que el món està canviant" (en relació a l'acceptació de l'homosexualitat) i "cal intentar liderar el canvi i connectar amb la gent".

I abans que el lector faci una associació d'idees quant als "canvis", Tony Blair ho rebla. "L'Església s'hauria de reformar com en el seu dia ho va fer el Partit Laborista".

"Llamps i trons!", deuen pensar els catòlics. La sola imatge d'un Tony Blair reformant el Partit Laborista els hauria de fer tremolar, si una dècada més tard li ha de tocar el torn a l'Església Catòlica. Els sindicalistes de pedra picada van acabar enyorant Neil Kinnock després de veure com Tony Blair li donava la volta al Labour com un mitjó. Els catòlics tradicionalistes acabarien enyorant el Vaticà II després d'una semblant operació de blairització de l'Església Catòlica.

Totes les associacions, des del laborisme fins al catolicisme, malden per captar gent i, sobretot, gent capaç. Fitxar Blair com a "cap visible" del laborisme et pot dur al 10th Downing Street. I fitxar Blair com a "dirigent catòlica" d'una campanya d'entesa de les religions pot dur Roma a una capitalitat religiosa perduda ara fa cinc segles. Però a quin preu?

dimecres, 8 d’abril de 2009

Chisinau: a noces em convides

Les eleccions del passat diumenge 5 d'abril havien estat degudament beneïdes per Petros Efthymiou, cap de la delegació d'observadors parlamentaris de l'OSCE. La victòria del Partit dels Comunistes de la República de Moldàvia (PCRM) sembla poc discutible, amb 61 dels 101 diputats. Cal un aclariment. A Moldàvia res no és el que sembla. Per començar, la República de Moldàvia ocupa únicament el sector oriental de la regió històrica de Moldàvia: la resta es troba integrada a la República de Romania. El PCRM és comunista tal com era socialista Bettino Craxi: "socialisme és el que fan els socialistes". La propaganda electoral del PCRM era la típica de qualsevol partit europeu, bé de dretes o bé d'esquerres, en mig de l'equilibri de l'encefalograma pla, i promeses d'estabilitat. Ara bé, el funambulisme del PCRM és més complicat que el dels seus homòlegs. Moldàvia es troba en plena línia de fractura entre Rússia i la Unió Europea. La minoria russa i ucraïnesa va servir com a pretext per a impedir la conseqüència lògica de la independència de 1990: la reunificació de Moldàvia i la reunificació de Romania. I aquesta qüestió pendent és la que ha marcat en bona mesura, ni que fos de manera tàcita, aquestes dues darreres dècades. S'han fet avenços, és clar: avui dia ningú no dubta públicament de la unitat de la llengua romanesa (amb la denominació de moldava o no) i de l'ús de l'alfabet llatí. Bé, ningú no en dubta a aquesta banda del Dniestr. A l'altra banda del Dniestr, els romanesos són minoria, i allà l'ús de l'alfabet cirílic i del secessionisme lingüístic és el pa de cada dia, sàviament combinat amb l'hegemonia de la llengua russa que, d'altra banda, encara es deixa sentir dins i fora de la Pridnístria. El programa del PCRM és mantenir aquest feble equilibri lingüístic i identitari. L'exemple de Gagàuzia (l'àrea de majoria turca al sud de la República) és utilitzat com a fórmula de reintegració de Pridnístria a la República Moldava.

Tot i la importància de la qüestió de la reintegració de Pridnístria, de l'estatus de la llengua romanesa i de les relacions amb Romania i la Unió Europea, cap dels partits opositors majoritaris ha advocat clarament per la reunificació amb Romania. I per això mateix, quan l'oposició ha discutit els resultats electorals de diumenge, les coses se'ls hi han anat de les mans. Els manifestants que han assaltat el Parlament o s'han enfrontat amb la policia pels carrers de Chisinau sí plantegen la qüestió de la reunificació. El PCRM hi respon centrant els arguments en la violència dels manifestants, en les consignes anti-comunistes i en els eslògans russòfobs. Els partits de l'oposició amb representació parlamentària es distancien del carrer i volen reconduir la situació a una renegociació de recompte.

Les tensions socials de Chisinau, com ja van passar, salvades les distàncies, fa uns mesos a Riga o a Salònica, s'han disparat aquests dies. Tothom s'esforça per veure-hi agitadors. No és que no n'hi hagi d'agitadors, però la gent en tenia ganes. La qüestió és que a Chisinau i a altres llocs de Moldàvia els enfrontaments que ara són de manifestants contra policia es podrien trocar en xocs entre manifestants. Moldàvia, fins ara, era un dels llocs més aparentment tranquils de la falla entre l'OTAN-Rússia. Fins ara.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Saura posa el CAC a prova

El fet que Lavrentin Saura hagi requerit un informe al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre els usos excessius d'imatges per part de TV3 parla volums de l'estil de govern del tristpartit. Quan el savi assenyala la lluna, el tripartit li talla el dit. Llegim a la premsa que Carod-Rovira diu que "a Catalunya hi ha un ús creixent de tècniques de 'kale borroka'". I si el primer que us ve al cap és que l'esperit de Julita parla a través de l'home de Cambrils, la mèdium ens aclareix: "és possible que [llavors] tots se li tiressin al damunt [de la Julita], perquè en aquell moment no era tan cert com és ara". I encara més: "potser que hi hagi en Catalunya persones que no són exactament estudiants procedents d'altres països europeus i fins i tot llatinoamericans amb una clara dimensió antisistema". La frase és ben fastigosa si atenem a la política habitualment xenòfila (fins a extrems genocides) que du a terme aquest tristpartit. Els "estrangers", segons Carod, únicament són acceptables si no es mouen políticament i es limiten a "moderar" el preu de la força de treball.

Des de TV3 hom ha contestat les amenaces de Saura. En la mentalitat de Saura i de la resta de cadells del tristpartit hi ha una connivència entre tots els qui no combreguen amb ells. En aquesta visió tremebunda, els de tristpartit es pensen que tothom, des dels ecologistes de la Vall d'en Bas fins als Maulets, els veïns "NIMBY" de la Vall d'Hebron, els anti-Caufec, els "antisistema italians", els "okupes danesos", l'Enric Duran i la Mònica Terribas fan cap a la Casa Gran del Catalanisme, on la tríada diabòlica de l'Artur Mas, l'Oriol Pujol i en David Madí prepara l'Armageddon electoral. "Los extremeños se tocan", proclama El Periódico de Catalunya.

D'aquesta forma el CAC ara té dues opcions:
- emetre un report negatiu contra TV3 per "excés d'imatges", i quedar la mà de bé amb el tristpartit (tristpartit és com anomenem en català al PSOE).
- emetre un report apologètic en pro de TV3, i sumar-se al conciliàbul anti-tristpartit. En aquest cas es prega als consellers del CAC que hi prenguin seient entre les cèl·lules dorments d'Al-Qaeda i els qui van fer campanya pel "no al tunel de Bracons".

I en tot això, què hi pinten els Mossos. En primer lloc, cal dir que la denominació correcta i assenyada hauria de ser "la Policia". És admissible, és clar, que la premsa de fora del Principat parli dels Mossos, però la de dins hauria de dir, simplement, "la Policia". A efectes pràctics, no hi ha confusió possible amb la "Policía Nacional", que té ara al Principat un paper de policia especialitzada, de forma similar a la "Guardia Civil". I encara menys hi ha confusió amb la policia municipal. Com a molt, podrien especificar i dir "Policia de Catalunya". El nom sí fa la cosa. Perquè, ara mateix, amb la profusió de la denominació dels Mossos qualsevol crítica a una actuació policial (o al fet mateix de la policia) pot ser interpretat com un atac específic al Cos de Policia de Catalunya, de forma que resulta fàcil al tristpartit i als seus satèl·lits de fer patètiques arengues de patriotisme autonòmic. És un fet que l'espanyolisme barceloní utilitza aquesta línia d'expressió i de pensament per transformar les crítiques a la policia en unes crítiques als Mossos i, non sequitur, una apologia dels "desplaçats" guàrdies civils i policies nacionals. Altrament, insistir massa en el caràcter de "Mossos" de la policia té dues contrapartides negatives:
- els Mossos d'Esquadra neixen com un cos botifler, fundat a Valls per en Veciana. Insistir massa en aquest nom (altrament un nom folclòric, tolerat fins i tot pel franquisme) ho posa en safata als maulets i carrasclets.
- de forma similar, el nom folclòric evoca una policia catalana, i això crea decepcions. Un "policia", com qualsevol ciutadà, pot parlar en la llengua que li plagui. Un "mosso d'esquadra", en canvi, si parla tothora en castellà crea la sensació (altrament, força falsa) que és simplement un "policía nacional" o un "guardia civil" reciclat.

Cal, doncs, superar ja el debat de Mossos sí o Mossos no. La situació, a efectes pràctiques, es troba molt més assumida que no pas deixen entreveure els histerismes demagogs de segons quins (ir)responsables d'Inciativa. La qüestió important és sobre el paper "polític" que li fan jugar a la policia els seus comandaments policials i els seus comandaments polítics (Boada-Saura-Montilla). I encara més important que això cal fer veure a les clares que quan el tristpartit denuncia "mètodes" de l'oposició és per què no pot ni vol discutir les qüestions de fons, ja que això li duria pel camí que més odia: el d'acceptar que no tenen la veritat absoluta i exclusiva en les seves mans.

dissabte, 4 d’abril de 2009

El bonapartisme islamo-bolivarià

Temps de crisi i temps de desorganització. Esgotats els nebots del Gran Cors, no falten salvadors disposats a "reflotar" l'economia mundial i a garantir un futur lluminós de contínua i llisa extracció de plus-vàlua. La figura messiànica de Barack Obama, rebut aquests dies per la ciutadania alsaciana com el seu predecessor un diumenge de rams a Jerusalem, és l'exemple mediàtic més clar. Després tenim Nicolas Sarkozy, més obamista que Obama, en tant que ara es presenta com el pal·ladí del poble petit sense apartar-se ni un bri de la faceta de dirigent d'una "dreta il·lustrada".

Amb Obama ja no se sent parlar gaire d'eixos del mal. Hom ja discuteix a Corea una reunificació que combini les armes nuclears del nord amb la tecnologia del sud. A l'Afganistan tothom malda per trobar talibans moderats (és a dir, que sàpiguen llegir entre línies de l'Alcorà el manament d'obediència al Gran Califat de Washington D.C.).

Amb Rússia i Xina fent avançar una "estratègia de Xangai" per redefinir les seves relacions amb la triada EUA-UE-Japó, anem a girar el cap envers un altre escenari de bonapartisme econòmic: l'eix Caracas-Teheran.

A Teheran, precisament, s'inaugurava ahir el Bi-National Iranian-Venezuelan Bank. És ben sabut que la frenada de l'economia productiva que ha comportat l'esclat de tantes i tantes bombolles en el darrer any i mig, també ha comportat l'esclat de les previsions que feien els països exportadors de petroli. De Noruega no se sent res negatiu i se'ns diu que el Fons Noruec és tan previsor i prudent que no hi ha res a témer (i tres dies després, l'enterràvem). Els xeics de l'Aràbia veuen com la ralentització pot ser amenaçadora, però també pot endarrerir sine die l'esgotament dels pous petroliers. Iran i, particularment, Veneçuela, si hem de seguir les prediccions dels analistes internacionals sí es trobarien amenaçats, i de valent. Així doncs, hauríem de llegir la creació d'aquest Banc Bi-Nacional Iranià-Veneçolà, saludat pels posadistes dels nostres dies, com l'adveniment immediat de l'alliberament proletari.

Chávez i Ahmadinejad apareixien somrients ahir davant la seu del Banc. El BNIVB es presenta com una alternativa a les propostes d'enfortiment del Fons Monetari Internacional que es tancaren en la Cimera de Londres d'aquesta setmana. Tot i amb tot, la principal tasca del BNIVB serà finançar projectes comuns a Iran i a Veneçuela, especialment en matèria de desenvolupament industrial i tecnològic. Dels dos mandataris, Chávez era el que deixava anar més per la retòrica, tot assegurant els punts de coincidència de les revolucions islàmica i bolivariana en garantir la independència i un món nou. Ahmadinejad venia a dir el mateix.

A algú li estranyarà que els dos mandataris creuessin elogis mutus a les "revolucions" respectives. Però és evident que la tasca principal que es posen aquestes dues "revolucions" és el desenvolupament independent d'estats petroliers sotmesos històricament a condicions semi-colonials (no únicament en la relació amb els imperialismes britànic i nord-americà, sinó també en relació amb les elits compradores). La revolució islàmica d'Iran, per la seva pròpia definició, queda restringida als països de majoria xiita i, a efectes pràctics, això vol dir Iran i prou. La revolució bolivariana de Chávez tampoc no ha planteja mai cap extensió més enllà de les trobades amb "altres" revolucions, en un concepte prou ampli com per encabir des de Lula i Kirchner fins a Fidel i Ortega.

I, malgrat tot, qui pot acusar a les masses partidàries de Chávez i Ahmadinejad. L'alternativa a Ahmadinejad es pot presentar en forma de "clergue conservador" o "clergue progressita", un i altre igualment dedicats a la destrucció de les migrades conquestes socials de la revolució islàmica. L'alternativa a Chávez va pel mateix camí. I a Europa mateixa, tothom sembla defensar un "bloc d'acord" per sortir de la crisi "costi el que costi": si les masses volen que Sarkozy es posi boina de paracaigudista se la posarà, no patim per això.

Un mapamundi de 700 nacions

Cansats del vostre mapamundi d'estats? Amb bones raons, si pertanyeu a una nació sense. I, encara més, quan, de ben segur, no el tindreu actualitzat. Potser encara surt la Unió Soviètica i us en fa cosa prescindir-hi? Que ja no surt la Unió Soviètica, i que teniu Alemanya i el Iemen reunificats? Molt bé, però heu comptat si surten o no surten Montenegro o Kosovo. I, en tot cas, encara que surti Kosovo, és probable que no surtin ni Abjàsia ni Ossètia del Sud. I és que, a hores d'ara, de mapamundis d'estats no gasten el mateix a Perpinyà (l'estat francès reconeix Kosovo) que a Girona (l'estat espanyol no reconeix Kosovo), ni a Managua (on sí surten Abjàsia i Ossètia del Sud, però no Kosovo) que a Xicago (on surt Kosovo però no Abjàsia).

No us hi escarrasseu, que encara que en compreu un mapamundi d'estats actualitzat segons els criteris de Nacions Unides, d'aquí a quatre dies haureu de retocar Palestina.

Per això mateix, resulta molt més pràctic un mapamundi de nacions, tal com el que ens ofereixen des d'Eurominority.

divendres, 3 d’abril de 2009

Intercanvi de papers al G-20?

Se n'ha parlat, i potser se n'ha fet un gra massa, d'aquesta reunió a Londres del G-20, sota la consigna, més falsa que un euro balinès, de "STABILITY - GROWTH - JOBS". En tot cas el neokeynesià Paul Krugman qualifica la cimera d'èxit.

S'ha parlat aquests dies de blocs. D'una banda Rússia i Xina demanaven que s'ampliés el ventall de divises que computen en les càbales del Fons Monetari Internacional, i Obama, pressionat pel dollar-jingoism de Michelle Bachmann and co, deia que res de res d'una "global currency".

D'altra banda, la premsa europea ens dibuixava una altra línia divisòria:
- els pro-reguladors del sistema financer internacional, encapçalat per Sarkozy i Merkel.
- els pro-free market, encapçalats per Obama i Brown.

Curiós, curiós. Sarkozy i Merkel són representants d'una línia política "popular" (i.e. democristiana) que, de forma accelerada en els anys 1990, es va passar amb bous i esquelles a les tesis laissez-fairistes més típiques de partits com l'FDP i d'allò que en l'Europa continental s'anomena "liberal". Ara tenim, sobretot a Sarkozy, enarborant banderes i consignes populistes contra els "peixos grossos" de la Société Générale.

De l'altra, Obama i Brown provenen de sectors teòricament vinculats, respectivament, al radical-liberalism nord-americà i al laborisme britànic. No cal dir que aquests sectors, especialment sota l'ègida del New Labour, han abraçat una mena de tercera via que no és més que un "reaganisme-thatcherisme" de rostre humà. I ara, especialment, Brown és el que més es resisteix a abandonar l'ortodòxia de l'edat d'or de les bombolles dels noranta i de la present dècada.

Sorprèn veure ànims exaltats al voltant d'aquest debat. Els uns parlen de l'amenaça de l'European socialism que encarnaria Sarkozy. Els altres s'esgargamellen contra la persistència del neoliberalisme. El de més allà es congratula del "coratge" dels líders del G-20 i ens anuncia la bona nova d'un Fons Monetari Internacional amb autèntics poders. Finalment hi ha qui cau per terra, es recargola en posició fetal i malda per estalviar or i municions amb els quals finançar-se la imminent supervivència a l'estil Mad Max.

El debat sobre "intervencionisme" i "laissez-fairisme", a aquestes alçades, ja s'assembla a un debat bizantí. "En nom de la llibertat, té qualsevol persona el dret de vendre's com a esclau i un altre el dret de comprar-lo?". No és estrany que el nom del "lliure mercat" hom ataqui les "lleis anti-trust" i defensi el dret a formar oligopolis a través de la lliure competència. El que em resulta més estrany és que en nom del "lliure mercat" es condemni qualsevol iniciativa de "lliure associació" si parteix dels treballadors. I és que en el fons els "reguladors post-neokeynesians" i els "laissez-fairistes neo-postquesnayians" es barallen simplement per la forma de distribució de la plus-vàlua una vegada obtinguda. Els primers defensen la sobirania dels qui han fet l'esforç d'abstinència per obtenir-la: que siguin ells els qui donin els diners sobrants que no reinvertiran a aquells qui plagui (inclosos els apòlegs professionals de Viena o de Xicago). Els segons demanen que es lliuri una nodrida part a l'estat, que la repartirà com li plagui (amb l'oportuna "almoïna" als apòlegs corresponents).

En la realitat els apòlegs d'una banda i de l'altra són com els dos cavalls de la biga platònica. Un tira per una banda i l'altre per l'altra. Però ja se suposa que l'auriga, socràticament, no deixarà dur mai per l'excés. Quan toca justificar una enorme despesa militar, un descomunal complex militar-industrial i aventures post-neocolonials, xiulet i apareixen els "estatistes". Quan toca justificar retallades en ensenyament o en sanitat, o en polítiques assistencials, xiulet i apareixen els "anarco-capitalistes". És clar que sempre qui es pren les coses de debò. Apòlegs atrapats en l'estatisme somnien en un Sarkozy reencarnat en el Big Brother de l'eursoc. I apòlegs atrapats en la noció hiper-individualista són perseguits pels seus correligionaris més acomodaticis quan protesten contra la "war on drugs" i la "war on Talibans".

De totes formes, com que el cervell em fa mal, m'estimo més mirar aquestes imatges, i veure com el "líder del món lliure" es plega en angle recte davant l'aspirant a Califa Mundial:

dijous, 2 d’abril de 2009

De lladres i serenos

Resulta fàcil treure suc del cas que porta la jutge Elisabet Castelló d'una trama de corrupció al voltant de dos "locals d'oci nocturn". Entre els detinguts hi ha algun ex-alt responsable policial, algun agent dels serveis municipals i fins i tot un enginyer especialitzat en informes sobre la insonoritat dels dits locals.

No cal dir que els responsables de l'Ajuntament de Barcelona s'han afanyat a parlar de pomes individualment podrides en un cistell d'honestedat.

I, al capdavall, si ells fan unes lleis i unes ordenances municipals contra "victim-less crimes", no sembla moralment lícit retreure'ls que alguns d'ells (només alguns, ep!) se les saltin.

Un escenari de novel·la negra, comptat i debatut, tal com diria algú massa llegit. O un argument per a una nova novel·la negra, com diria tal vegada algú massa escrit.

De totes formes, escàndols d'aquesta mena, no per acostumats, deixen poca gent indiferent. Hi ha qui blasma la natura intrínsecament corrupta dels poders públics. D'altres s'esgargamellen contra la hipocresia dels manaires de torn, que imposen una Llei inflexible als particulars, que seguidament es passen pel folre... ja que els legisladors i els executors són, fet i fet, humans.

Joseph K. va provar debades de racionalitzar la seva detenció, les seves visites als jutjats i les seves converses amb el seu advocat. No hi havia res a racionalitzar. Els casos recents de violencia policial han tingut com a protagonistes Joseph K que, de colp i volta, es veien assaltats per energúmens que resultaven ser policies de paisà. O, de vegades, un Joseph K. turista es veia entabanat per uniformats que resultaven ser pispes amb uniforme. Molt kafkià, tot plegat.