Si ahir comentàvem el debat a Esplugues TV sobre “independència sí, independència no”, avui podem comentar l’acte presencial que Esplugues Decideix ha organitzat al Centre Molí-Cadí de la Rambla de la Mercè (Can Vidalet). I les prevencions que assenyalàvem ahir, les podem assenyalar de nou ara. És un fet que el “sí a la independència” és la visió dominant entre els que participen en les “consultes sobre la independència”. I és evident que seria absurd d’amagar la posició personal de cadascú, però el cert és que es fa coll amunt mantindre la “neutralitat”.
Però El Hassane Jeffali i Claudia Videla tenen arguments suficients per impugnar la neutralitat. Implicats en “Nous Catalans Decideixen”, Jeffali i Videla han donat suport a les consultes sobre la independència, i són partidaris del SÍ. Els motius que desgranava Roger Recasens en el debat d’ahir, eren repetits, en una formulació no gaire diferent, per Jeffali i Videla. Jeffali ha parlat dels aspectes econòmics i polítics, tot assenyalant les deficiències d’una “transició espanyola” que no ha arribat mai a reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’estat. Videla ha posat més èmfasi en la qüestió cultural, una qüestió en la qual ella entén no tan sols els aspectes lingüístics o les tradicions populars, sinó també la manera de fer, de treballar, etc. És l’existència d’una llengua pròpia i d’una manera pròpia d’ésser, la que crida l’atenció a les persones que arriben a casa nostra, i que les fa contrastar aquella “Espanya oficial” amb la “Catalunya real”.
Jeffali i Videla han donat una visió realista sobre el propi procés d’independència. No n’amaguen les dificultats, però també ofereixen arguments contra el pessimisme. Pocs? Sí, però els grans canvis socials, diu Jeffali, el fan sempre les minories. Recordava Jeffali que Jaume Sobrequés xifrava en 100 o 200 persones el contingent antifranquista de fa 40 anys. Ara, aquesta xifra, per al moviment independentista, creix en dos o tres ordres de magnitud. Videla també recorda que cada persona compta, perquè a partir de cada persona es poden difondre idees a cinc persones, i d’aquestes a vint-i-cinc, etc.
El títol del debat era els “Nous Catalans Decideixen”. Qui són els nous catalans? En la definició habitual, els “nous catalans” són, particularment, les persones residents en terra catalana que encara no disposen de la ciutadania oficial (espanyola o francesa). Però el debat que ha seguit a les intervencions de Jeffali i Videla mostra que la cosa és més complicada. Jeffali viu fa més de 20 anys a Catalunya. Videla, xilena criada al Brasil, és catalana per via matrimonial. Però això no els pot fer oblidar la situació per la qual passen tantes i tantes persones atrapades en els engranatges de les polítiques d’estrangeria de la Unió Europea. Videla també ha tingut paraules per recordar els emigrats catalans a Xile, Veneçuela, Nord d’Àfrica, i contrastar-los als immigrats d’aquests països en terres catalanes.
D’altra banda, els “nous catalans” venen de països ben diversos. Les visions nacionalitàries del lloc d’origen sovint les transplanten al lloc d’acollida. Al capdavall, la situació de la llengua catalana als Països Catalans és comparable en més d’un sentit amb la situació de la llengua amàziga al Magreb. Les dificultats per imaginar-se un redreçament nacional amazic complet, doncs, per força han de posar en dubte la viabilitat d’un estat català independent. La intrincació del fet àrab i amazic al Magreb es reprodueix també en la intrincació dels fets portuguès, espanyol i català a la Península.
Però “nous catalans” també són aquelles persones que, filles de nissagues catalanes, s’han hagut de refer com a catalans, tot depassant una o dues generacions que abdicaren de la llengua durant la negra nit franquista. I també ho són aquelles persones que, sense ésser pròpiament immigrants, en són fills o néts, i han estat ells els qui s’han barallat amb uns i altres per ésser catalans.
5 comentaris:
Xifrar en 100 o 200 persones el contingent antifranquista de fa 40 anys no passa de ser una 'boutade' per no dir una broma de mal gust. Per exemple sense sortir de la Facultat ja en veies més.
I el mateix es pot dir d'alguns independentistes que es pensen que han inventat la sopa d'all.
De la mateixa manera llegia fa uns dies aquí que en Daniel Cardona era, ara fa uns 80 anys, pràcticament l'únic independentista de Sant Just Desvern. És la tesi tan sentida darrerament en l'independentisme, sobre que ara hi ha més independentistes que abans. Afirmar que fa 40 anys només hi havia 100 o 200 persones de contingent antifranquista és,en el millor dels casos, un error d'anàlisi que confon l'òrgan amb l'organisme. Però afirmar que, per exemple, fa 80 anys hi havia més independentistes que ara, a més a més és tenir una bena als ulls o, en el millor dels casos, refugiar-se en un fals optimisme.
Dit això, aprofito per felicitar en Dídac pel seu Blog sempre lúcid i interessant i del qual comparteixo la majoria de les opinions.
Però afirmar que, per exemple, fa 80 anys hi havia MENYS independentistes que ara, a més a més és tenir una bena als ulls o, en el millor dels casos, refugiar-se en un fals optimisme.
PERDONEU EL LAPSUS
A veure, aquesta era la declaració d'en Jaume Sobrequés. Personalment, no la comparteixo. Pel que fa a l'optimisme o pessimisme, considero que és evident que la situació actual no és la mateixa que la de fa 80 anys. En aquest lapsus de 80 anys s'ha produït una política activa de descatalanització efectiva que transforma tots els supòsits sobre els quals treballava la generació d'en Daniel Cardona. En un sentit més ample, tots els supòsits sobre moviments col·lectius es troben en crisi perquè no saben encaixar amb les problemàtiques individuals de la gent, i resten totalment aturats en una dicotomia estèril entre "individualisme" i "col·lectivisme".
M'agradat molt el que has escrit!
Claudia
Publica un comentari a l'entrada