diumenge, 30 de maig de 2010

Darrer diumenge de maig del 2010

Tornem de l'Aplec de Paret Delgada, amb el sarró ple de reflexions i sentiments de la gent del Camp de Tarragona. La Selva, Reus, les Borges, el Pla del Penedès, ja han participat en aquesta consulta sobre la independència de la nació catalana, que és, com diu en Pere Borràs, una consulta (i no unes consultes) en la qual es fa una qüestió a tot un poble. És per això que a Esplugues de Llobregat s'ha de fer i es farà aquesta consulta.

Avui també ha estat jornada central a Sabadell. Les xifres són espectaculars: 1.000 voluntaris i un pressupost de 50.000 €, llaurat a través de donatius (donatius d'hores i de diners) de gent de Sabadell i de fora de Sabadell. Avui és la sisena onada de la consulta sobre la independència, i ho és perquè cal comptar-hi la d'Arenys de Munt i la de la Sentiu de Sió. I és una sisena onada que s'ha fet sobre un cens de 170.000 persones. Les xifres de participació, de més del 12%, són considerables si atenem la feinada que suposa arribar, com s'ha fet, a la majoria dels sabadellencs majors de 16 anys amb dret de participar-hi. Gestionar 39 punts de votacions és, sens dubte, una tasca hercúlia. Però a la Plataforma per a l'Autodeterminació a Sabadell hi ha poques coses impossibles, com demostra el fet que hagin aconseguit tirar endavant una moció a l'Ajuntament de suport a aquesta convocatòria. La sang freda d'ajornar la consulta del 25 d'abril (data inicialment prevista) al 30 de maig diu molt dels organitzadors. A tots els que hi han participat, hagin votat SÍ, NO o en BLANC, cal felicitar-los.

A Esplugues de Llobregat, mentrestant, aquest cap de setmana s'ha recollit més vot anticipat que cap dels altres anteriors. La consulta avui ha caminat per Collserola, juntament amb la Caminada Popular. I ha estat al costat del petit comerç de Can Vidalet, en la Fira.

Cornellà de Llobregat pren avui la bandera del lideratge del moviment de la consulta de mans dels sabadellencs. El 20 de juny Cornellà serà, sens dubte, la capital de l'autodeterminació. Li faran companyia Sant Boi i Sant Feliu, i també Esplugues, és clar.

divendres, 28 de maig de 2010

El Hassane Jeffali i Claudia Videla: dues visions sobre la independència


Si ahir comentàvem el debat a Esplugues TV sobre “independència sí, independència no”, avui podem comentar l’acte presencial que Esplugues Decideix ha organitzat al Centre Molí-Cadí de la Rambla de la Mercè (Can Vidalet). I les prevencions que assenyalàvem ahir, les podem assenyalar de nou ara. És un fet que el “sí a la independència” és la visió dominant entre els que participen en les “consultes sobre la independència”. I és evident que seria absurd d’amagar la posició personal de cadascú, però el cert és que es fa coll amunt mantindre la “neutralitat”.

Però El Hassane Jeffali i Claudia Videla tenen arguments suficients per impugnar la neutralitat. Implicats en “Nous Catalans Decideixen”, Jeffali i Videla han donat suport a les consultes sobre la independència, i són partidaris del SÍ. Els motius que desgranava Roger Recasens en el debat d’ahir, eren repetits, en una formulació no gaire diferent, per Jeffali i Videla. Jeffali ha parlat dels aspectes econòmics i polítics, tot assenyalant les deficiències d’una “transició espanyola” que no ha arribat mai a reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’estat. Videla ha posat més èmfasi en la qüestió cultural, una qüestió en la qual ella entén no tan sols els aspectes lingüístics o les tradicions populars, sinó també la manera de fer, de treballar, etc. És l’existència d’una llengua pròpia i d’una manera pròpia d’ésser, la que crida l’atenció a les persones que arriben a casa nostra, i que les fa contrastar aquella “Espanya oficial” amb la “Catalunya real”.

Jeffali i Videla han donat una visió realista sobre el propi procés d’independència. No n’amaguen les dificultats, però també ofereixen arguments contra el pessimisme. Pocs? Sí, però els grans canvis socials, diu Jeffali, el fan sempre les minories. Recordava Jeffali que Jaume Sobrequés xifrava en 100 o 200 persones el contingent antifranquista de fa 40 anys. Ara, aquesta xifra, per al moviment independentista, creix en dos o tres ordres de magnitud. Videla també recorda que cada persona compta, perquè a partir de cada persona es poden difondre idees a cinc persones, i d’aquestes a vint-i-cinc, etc.

El títol del debat era els “Nous Catalans Decideixen”. Qui són els nous catalans? En la definició habitual, els “nous catalans” són, particularment, les persones residents en terra catalana que encara no disposen de la ciutadania oficial (espanyola o francesa). Però el debat que ha seguit a les intervencions de Jeffali i Videla mostra que la cosa és més complicada. Jeffali viu fa més de 20 anys a Catalunya. Videla, xilena criada al Brasil, és catalana per via matrimonial. Però això no els pot fer oblidar la situació per la qual passen tantes i tantes persones atrapades en els engranatges de les polítiques d’estrangeria de la Unió Europea. Videla també ha tingut paraules per recordar els emigrats catalans a Xile, Veneçuela, Nord d’Àfrica, i contrastar-los als immigrats d’aquests països en terres catalanes.

D’altra banda, els “nous catalans” venen de països ben diversos. Les visions nacionalitàries del lloc d’origen sovint les transplanten al lloc d’acollida. Al capdavall, la situació de la llengua catalana als Països Catalans és comparable en més d’un sentit amb la situació de la llengua amàziga al Magreb. Les dificultats per imaginar-se un redreçament nacional amazic complet, doncs, per força han de posar en dubte la viabilitat d’un estat català independent. La intrincació del fet àrab i amazic al Magreb es reprodueix també en la intrincació dels fets portuguès, espanyol i català a la Península.

Però “nous catalans” també són aquelles persones que, filles de nissagues catalanes, s’han hagut de refer com a catalans, tot depassant una o dues generacions que abdicaren de la llengua durant la negra nit franquista. I també ho són aquelles persones que, sense ésser pròpiament immigrants, en són fills o néts, i han estat ells els qui s’han barallat amb uns i altres per ésser catalans.

dijous, 27 de maig de 2010

‘Independència sí, independència no’: debat a “La clau de la nostra història” (Esplugues TV)

“La clau de la nostra història”, en coincidència amb la campanya de la consulta sobre la independència que conclou a Esplugues de Llobregat el proper 20 de juny, ha dedicat el programa d’avui precisament a aquesta qüestió.

Santi Campo, d’ICV, ha defensat una posició, “en principi”, contrària a la independència. Si bé no ho ha dit explícitament, Campo defensa una articulació de Catalunya amb Espanya en un marc federal o confederal. Més explícitament, Campo ha fet referència a la realitat de la Unió Europea i a la identificació com a “ciutadà del món”. Campo considera que la qüestió de la independència divideix el poble català “en meitat i meitat” i que caldria presentar qüestions capaces de crear consensos més amplis (com la reivindicació de més capacitat de decisió, des de Catalunya, sobre pressupostos públics i infrastructures). Campo també alerta de la manca de concreció de l’independentisme (o independentismes) quant a la via d’assoliment d’aquesta independència. Això seria, segons Campo, més greu en tant que a l’Europa Occidental de les darreres dècades no hi ha hagut cap precedent comparable a una independència catalana.

Jaume Mañosas, de CDC, considera obertament la independència com l’objectiu final que es desprèn del propi reconeixement de l’existència d’una nació catalana. Mañosas ha resumit la trajectòria de CDC des de la fundació (1974) com un esforç de transformar l’estat espanyol sorgit del franquisme en un estat modern, democràtic i plurinacional. Segons Mañosas, però, l’experiència mostra que, cada vegada més, aquesta via de “modernitzar Espanya” mostra signes d’esgotament. El temps present, doncs, demana l’avenç en l’autogovern i la sobirania de Catalunya. Mañosas defensa un programa gradualista, treballat a partir de propostes que generin més consens. Així, per exemple, defensa l’obtenció del ‘concert econòmic’, en tant que aquesta reivindicació generaria un suport més ampli que reivindicar directament la independència. L’eix d’aquest camí, en tot cas, passa pel “dret de decidir”, entès globalment com la defensa que totes les decisions de rellevància per a Catalunya es prenguin des de Catalunya.

Roger Recasens i Roger Cònsul completaven el debat, introduït per Jaume Marfany. Si Cònsul fa part de Sant Just Decideix (que organitzà la consulta sobre la independència el passat 25 d’abril), Recasens és membre d’Esplugues Decideix (que prepara la mateixa consulta per al proper 20 de juny). No sé si ha estat un encert del programa presentar-los tots dos únicament en aquesta faceta. Les plataformes organitzadores de la consulta sobre la independència han de demostrar un to imparcial quant a les diferents opcions (sí, no, en blanc, abstenció) i centrar els esforços en la difusió de la proposta. Certament, que tant en el cas de Sant Just Desvern com en el cas d’Esplugues els independentistes hi són majoria. N’hi hauria hagut prou, en presentar-los com a membres d’aquestes plataformes però també com a membres de tal o tal organització (o moviment) independentista.

En tot cas, Recasens ha aclarit que parlava a títol persona i no pas en nom d’Esplugues Decideix. Recasens ha centrat els esforços en respondre a les objeccions de Campo. D’una banda, ha justificat la independència nacional en tres eixos: 1) identitat; 2) cultural i lingüístic; 3) econòmic i social. Ha recordat que la llista d’estats europeus que han assolit la independència al llarg del segle XX no és pas curta. D’altra banda, ha girat l’argument de la “divisió” que genera la reivindicació independentista, tot assenyalant que l’status quo actual (de dependència) tampoc no gaudeix de consens.

Cònsol ha contrastat al gradualisme defensat per Mañosas, la necessitat de tindre clar l’objectiu final. Dit d’una altra manera, les etapes del camí es poden fer amb tal o tal ordre, i amb tal o tal velocitat, però no s’ha d’amagar mai l’objectiu final en nom d’un consens. També ha recordat que la independència de Catalunya només es pot entendre com un procés unilateral, que no es demana, sinó que es pren.

El debat, doncs, quedava en un 3 a 1 a favor de la independència. Campo, però, ha insistit que ell acceptaria la independència si fos la voluntat majoritària del poble català. Campo ha fallat en el sentit que no ha sabut presentar una alternativa engrescadora a la independència, amb massa arguments negatius i poc de positius. Però si ha estat molt més encertat en respondre certs tòpics fàcils i no gaire ben definits de l’independentisme habitual (l’expoliació fiscal descontextualitzada de les balances comercials, la indefinició quant a models socials i ambientals, etc.). Recasens i Cònsol, doncs, ho han tingut fàcil per desmuntar els arguments negatius. Però el desmuntatge dels arguments negatius és més fàcil en la teoria que en la pràctica. Per exemple, es fàcil de dir que és absurd preocupar-se per les injustícies socials i ambientals d’un futur estat català quan hom constata quines són les realitats dels actuals estats espanyol i francès en aquests aspectes. Més difícil, però, és proposar una via que parteixi de la realitat d’opressió i despersonalització nacionals actuals i condueixi a un redreçament. Que aquesta via és la independència sembla força clar (i cada vegada a més gent). Però sovint fa por concretar-hi més enllà per tal de no dividir la minoria (creixent) d’independentistes.

‘Els nous catalans decideixen’: debat al Centre Molí-Cadí de Can Vidalet (divendres 28, a les 20.45h)

Després del debat de Finestrelles, del passat 13 de maig, aquesta setmana és el torn de Can Vidalet. Aquesta sèrie de debats s’emmarca en la campanya de difusió de la consulta sobre la independència que Esplugues de Llobregat celebra, juntament amb Sant Feliu i Cornellà, el proper 20 de juny. Si a Finestrelles, la veu la tenien els representants de les cinc forces polítiques majoritàries, a Can Vidalet el debat du per títol ‘Els nous catalans decideixen’. La voluntat és estimular la participació en la consulta entre aquella part del cens que no té dret de vot en les eleccions municipals (els empadronats que no tenen ciutadania de la UE+Noruega) o en les eleccions autonòmiques (els empadronats que no tenen ciutadania de l’estat espanyol). La participació va més enllà del vot i cobreix també les diferents activitats de voluntariat i de difusió de la consulta. Com més divers, en tots els sentits, sigui el col·lectiu dels voluntaris de la consulta, més incidència social tindrà aquesta proposta.

El debat de divendres també serà un punt de recollida de vot anticipat. L'endemà, dissabte, hi haurà punt de recollida de vot anticipat al vespre a la mateixa Rambla de la Mercè, i el diumenge, al matí, en el marc de la Fira del Comerç.

dimecres, 26 de maig de 2010

La doctrina de xoc: entre Zapatero i el Banc d’Espanya

El 2007, Naomi Klein publicava The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism. Un any després, esclatava la crisi financera com a resultat del desinflament (més progressiu que desastrós) de la bombolla immobiliària-financera. Ja llavors alertava que la situació de recessió econòmica (la ‘Gran Recessió’) seria aprofitada per la ‘doctrina de xoc’. El temps li ha donat la raó. Sota un estat de xoc, l’opinió pública mundial acceptà el bail-out dels ‘actius’ tòxics de la piràmide financera. És curiós que les veus més actives als Estats Units contra aquestes operacions de ‘rescat’ les fes l’extrema-dreta econòmica, mentre Bush i Obama col·laboraven activament per fer-les aprovar en el Congrés.

Un dels arguments de l’extrema-dreta econòmica era que aquesta operació de rescat es feia a costa d’entrar en un xifres més amples de dèficit i de deute públics. Hom traslladava els problemes del present a les esquenes de les generacions venidores.

Deixant de banda les anàlisis primàries, el cas és que és difícil treure’s del damunt la sensació que expressava Joan Majó a ‘No m’ho crec’. No és una qüestió de dubtar o no dubtar de la realitat d’un llarg període de recessió o de baix creixement econòmic, sinó de posar en dubte les causes. Fet i fet, en les economies desenvolupades allò que cal explicar són els períodes de creixement, i allò que cal analitzar són les causes dels booms (bombolles especulatives, innovacions tecnològiques, complicació creixent del cicle d’ampliació de capital).

El cas és que la ‘recuperació’ o el ‘combat’ contra la Gran Recessió vehicula una fomental ofensiva del capital contra el treball. O, més aviat, comporta un recrudiment de l’ofensiva de sempre. La demanda d’una ‘reforma laboral’ suposa la liquidació de més elements de protecció jurídica del treball, una liquidació que no pot donar-se per satisfeta més que amb l’anihilació del dret del treball.

A casa nostra, aquesta ofensiva és indestriable, d’una altra ofensiva que té per objecte augmentar l’espoliació i la desarticulació nacionals. El govern Zapatero vol convertir la lluita contra el ‘dèficit públic’ en una lluita contra els principis ‘constitucionals’ de l’autogovern i de l’autonomia dels ens locals. És simptomàtic que una de les veus que s’hagi alçat en contra hagi estat la de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, que no ignora l’efecte que tindria una prohibició de sol·licitar crèdits per part dels ens locals (ajuntaments, consells comarcals, consells insulars, diputacions).

Si sota el pretext de lluita contra el dèficit hom vol convertir Generalitats i Ajuntaments en unes meres sucursals del govern d’Espanya, també el sanejament del sistema financer vol eliminar les darreres restes d’un sistema financer propi. Les fusions de les caixes d’estalvi poden suposar una migració cap a l’oest dels centres de decisió d’entitats com la CAM o Caixa Penedès. Encara que, aparentment, les decisions de fusió depenen de cada entitat i de consideracions de complementarietat territorial, el marc institucional (Govern, Banc d’Espanya) no és pas neutral en aquestes consideracions.

dimarts, 25 de maig de 2010

Les revelacions de ‘The Guardian’ sobre les relacions nuclears entre Israel i la Unió Sud-africana

El darrer 30 minuts d’aquest diumenge venia a confirmar, segons els neosionistes no-jueus de casa nostra, el caràcter profundament antisemita de la cadena pública de Sant Joan Despí. Sens dubte, hi ha gent que és més papista que el Papa. Però en aquest tema, a banda i banda, trobem hooligans. I, com sempre, quan es parla d’Israel-Palestina es parla d’una altra cosa, d’aspiracions i de frustracions que tenen més a veure amb la realitat local que no pas amb allò que passa o deixa de passar a la Terra de Canaan.

El documentari presentat al ’30 minuts’ era anglès, i tenia com a leit motiv la indignació britànica per la usurpació de passaports europeus (i australians) per tal de fer una operació d’assassinat selectiu a Dubai. En aquests moments, on el New Labour cedeix el testimoni de govern a la coalició Cameron-Clegg, segons quines attituds mostrarien el deteriorament de les relacions angloamericanes amb Israel. Possiblement, però, tot es tracti de certs moviments cosmètics, com el que ha realitzat durant el darrer any l’Administració Obama.

El cas és que ara The Guardian publicava unes ‘revelacions’ d’un tema ben sensible: les relacions entre Israel i la Unió Sud-africana de l’època de l’apartheid, i la col·laboració entre els dos estats en matèria d’armament nuclear.

Si llegim la literatura antisemita de dretes, ens informaran que la caiguda de l’apartheid fou promoguda no tant pel Partit Comunista Sud-africà i el Congrés Nacional Africà, com pels companys de viatge jueus. Des d’una altra banda de l’espectre, en canvi, se’ns informa que Israel i plataformes sionistes donaren suport de grat al règim sud-africà contra els seus enemics interns i externs. Aquestes informacions són, evidentment, simplificacions esbiaixades, però amaguen un tros de veritat. No existeix cap ‘poble jueu’ ni tan sols cap ‘moviment sionista’ que actuï en bloc, i tan hi trobarem representants a un lloc i a un altre. I això també val per a tots els altres ‘pobles’ i per a bon nombre de ‘moviments’. Els règim racista de Sud-àfrica no tenia cap problema en reconèixer els jueus com a ‘blancs’ (de fet, també els ho reconeixia als japonesos!). La matriu anglosaxona de l’apartheid (creat com a mecanismes de solidarització entre blancs anglòfons i boers) el vaccinava de l’antisemitisme primari franco-germànic. La qual cosa no impedeix que el supremacisme blanc sigui habitualment enaltidor de l’apartheid i antisemita-antisionista.

Les revelacions de The Guardian són bàsicament una prova en favor d’una sospita llargament covada. Naturalment, no són ben bé una prova concloent. Els documents revelats són, suposadament, documents secrets que fan referència a reunions entre dirigents sud-africans i israelians del 1975. Per exemple, se’ns diu que Pieter Willem Botha, primer ministre de Sud-àfrica, sol·licità la compra d’armes nuclears al primer ministre israelià, Shimon Peres. Peres va oferir tres tipus d’armes nuclears a Sud-àfrica.

Una de les clàusules del document era que se l’havia de classificar com a secret. La desclassificació post-apartheid l’hauria fet arribar a Sasha Polakow-Suransky, mentre aquest treballava en un llibre sobre les relacions entre Israel i la Unió Sud-africana.

Els documents també afirmen que Sud-àfrica no va acceptar la compra, finalment, per raons de preu, i que va optar per fabricar-ne ella mateixa. S’ha dit que el programa nuclear sud-africà comptà amb el suport tècnic d’Israel. Però els documents també mostren que Israel tenia, el 1975, armes nuclears.

La Presidència de l’Estat d’Israel ha negat les revelacions de Polakow-Suransky publicades per The Guardian. Israel mai no ha aclarit si disposa o no d’armament nuclear, per bé que ha reprimit fortament Mordechai Vanunu per revelar detalls del programa d’armament nuclear d’Israel.

De la mateixa manera que Israel-Palestina convoca passions, també l’armament nuclear en convoca. Com els samurais clàssics que s’estossinaven a gust amb armes blancs, però després refusaven en nom de l’honor l’ús d’armes de foc, els samurais contemporanis que recorren a les armes convencionals (en missions de pau, faltaria més!) també refusen en nom dels drets humans l’ús d’armes químiques, biològiques i nuclears. Val a dir, però, que mentre les armes químiques i biològiques són proscrites en el llenguatge oficial, les armes nuclears sí que hi són i hi ha cinc estats que en disposen obertament (Estats Units, Rússia, Gran Bretanya, França, RP Xina), i alguns altres que en tenen i ho fan saber (Pakistan, India, RPD Corea).

Si ‘armes nuclears’ és un tema sensible, no ho és pas menys l’apartheid. El règim d’apartheid era un règim de segregació racial i de supremacia racial explícites. La seva eliminació, ara fa poc més de vint anys, va donar pas a un món on la segregació i la supremacia racials es defensen fora dels codis jurídics, en la realitat quotidiana. Per això, el penjament d’apartheid envers l’Estat d’Israel és el que genera les reaccions defensives entre els rengles sionistes.

Mentrestant, els ben pensants lectors de ‘The Guardian’ fan que no amb el cap. “Quina vergonya que Israel i Sud-àfrica hagin tingut o tinguin armes nuclears!” Que en tingui l’Imperi Britànic, se’ls passa per alt. “Quina vergonya el tracte envers les poblacions autòctones d’Israel i Sud-àfrica!”. El tracte que dispensen ells a les minories de llengua cèltica, o a les poblacions nouvingudes, se’ls passa per alt. Cap geperut no es veu el gep.

diumenge, 23 de maig de 2010

A 28 dies del 20 de juny (i a 7 del 30 de maig)

La Festa de la Participació, aquest migdia a Cornellà de Llobregat, ha suposat l’inici de la fase definitiva de l’onada del 20 de juny del Referèndum sobre la Independència de la nació catalana. Aquest referèndum se l’ha de concebre, tal com assenyalava en Titot fa uns mesos, com un referèndum nacional, convocat pel plataformes d’àmbit municipal. És la dinàmica de cada localitat la que marca el calendari. Per això era tan absurd llegir evolucions de participació que comparin el 13-S, el 13-D, el 28-F, el 25-A, el 30-M, el 20-J, les convocatòries de tardor i d’hivern, o la de l’11 d’abril del 2011 a Barcelona. Com més tard es fa la consulta, més indicatiu és de la feblesa local del moviment per l’autodeterminació. Els mesos addicionals de feina poden compensar en part aquesta feblesa, però és del tot absurd parlar d’una tendència quan es comparen territoris tan diferents.

El 20 de juny són convocats a les urnes més de mig milió de persones, majors de 16 anys i sense més requisit que provar-ne l’empadronament en cadascun de la trentena llarga de municipis que l’organitza. En la majoria de municipis, com a Esplugues de Llobregat, ja ha arrencat el vot anticipat. I s’ha demostrat quelcom que era impensable fa tot just un any: fer arribar la consulta a l’àrea metropolitana de Barcelona. Arenys de Munt va haver de patir les amenaces d’un Delegat del Govern, d’un Advocat de l’Estat i d’altres representants del feixisme. Els tres darrers dissabtes han mostrat que es pot informar amb plena normalitat als ciutadans dels nostres barris sobre la consulta i que, sense complexos, uns decideixen de no participar-hi, i uns altres hi voten, en secret o públicament, sí, no o en blanc.

En l’aspecte qualitatiu, el 20 de juny ja ha estat tot un èxit. Les camises taronges que avui bastien la Festa de la Participació a Sant Ildefons són un bon exemple d’autoorganització popular. I Cornellà de Llobregat no és pas sola. A l’altra banda del riu, hi ha Sant Boi de Llobregat, que pren ara de Molins de Rei el testimoni comarcal de la consulta. També hi ha Sant Feliu de Llobregat, la capital comarcal. I els barris d’Esplugues de Llobregat també s’afegeixen a aquest continu territorial, que el 13 de desembre abastava únicament el Papiol, i que ara ja cobreix més territori que no deixa fora. La gosadia de tirar endavant la consulta ja és, per ella mateixa, tot un èxit. Com ho és també, a Esplugues, el fet que diverses entitats hagin organitzat consultes prèvies per decidir si s’adherien o no a la iniciativa. O com ho és el fet que tots els partits polítics amb representació municipal participessin en el debat organitzat per l’Associació de Veïns de Finestrelles o que assisteixen al debat que Esplugues TV prepara per al proper dijous.

Pel que fa a l'aspecte quantitatiu, allò que és crucial és el grau de coneixement de la població sobre la convocatòria. Molta gent arribarà el 20 de juny que no en sabrà res. D'altres, sí en sabran, però pensaran que només es pot votar que SÍ, o no sabran exactament on s'ha de votar. Justament és el treball d'aquestes quatre setmanes minimitzar aquests percentatges.

divendres, 21 de maig de 2010

A la recerca d’una nova bombolla: els bacteris de genoma sintètic

El miracle econòmic de les tres dècades centrals del segle XX es fonamentà en diversos aspectes comuns a les economies desenvolupades que sortien de la Segona Guerra Mundial. Un d’aquests aspectes, que no es pot menysprear, és la motorització i tot el que va comportar quant al desenvolupament del sector de l’automoció, de la construcció de carreteres i de les noves oportunitats de rezonificació de les activitats econòmiques i de les àrees residencials.

És ben natural que la crisi estructural que hom viu des dels anys 1970 hagi inspirat la recerca d’innovacions trencadores equiparables. El llarg temps requerit pels avenços substancials en l’exploració de l’espai exterior va fer oblidar progressivament aquesta línia. Alternativament, els avenços en la robòtica i en la biotecnologia (per separat o combinats) havien de reprendre el testimoni. Les tecnologies de la informació i de la comunicació animaren una primera bombolla (la bombolla de les .com) fa poc més d’una dècada. L’esclat d’aquella bombolla fa difícil presumir que cap innovació individual no pugui prendre el protagonisme que fa mig segle assolí el desenvolupament de l’automoció. No obstant això, la manera com es presentava ahir els treballs de Craig Venter sobre els bacteris artificials feien revifar aquest esperit de confiança en una tecnologia redemptora.

El desembre del 2007, ja parlàvem de les bases de Mycoplasma laboratorium. Gràcies a l’enginyeria genòmica, aquest micoplasma és l’organisme de vida lliure amb la dotació genòmica coneguda més reduïda: 381 gens i 580.000 parells de nucleòtids. La idea justament és que aquest genoma tan reduït pot oferir espai a la incorporació de llargs segments multigènics. És a dir que Mycoplasma laboratorium pot ésser transformat genèticament en bacteris capaços de realitzar qualsevol activitats metabòliques que trobem en el món bacterià, sempre que se’n conegui la base genètica d’aquestes activitats. Dit d’una altra manera, M. laboratorium és un vector d’expressió per a combinacions de gens que li permetin produir hidrogen (H2), generar biofuels, consumir gasos d’efecte hivernacle, transformar substàncies contaminants, etc.

En la recerca presentada ara (Gibson et al., 2010), l’Institut J. Craig Venter (JCVI) ha estat un xic més ambiciós. Hom partia de la seqüència genètica de Mycoplasma mycoides. I a partir de les dades de seqüència, un per un s’han reconstruït per processos de síntesi química el més d’1 milió de parells de nucleòtids que constitueixen aquest genoma. Per això, es parla de Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0. El genoma construït d’aquesta manera és, si fa no fa, idèntic al genoma natural, però obtingut per un procediment “abiòtic”. El genoma artificial ha estat introduït en cèl·lules de Mycoplasma capricolum a les quals s’havia eliminat prèviament el seu genoma natural. Exactament, com fa dos anys i mig, hem de parlar d’organisme hemisintètic, car 1) la informació genètica originària es trobava en un organisme natural, i 2) el genoma artificial fou transplantat en una cèl·lula natural. És cert, però, que els elements de la cèl·lula natural són completament remodelats en unes poques generacions bacterianes i que ara tots els elements del nou organisme es basen en la informació continguda en el genoma artificial. Però només d’un punt de mira força genocèntric, es pot parlar de “vida artificial”. Per “vida artificial”, sentint-ho molt, ens hem d’imaginar la reconstitució d’aquells coacervats dels quals parlava Oparin.

J. Craig Venter té la patent d’aquests micoplasmes. Però per tal que la patent tingui un interès d’explotació, caldrà que faci mà dels coneixements específics de cadascuna de les funcions concretes esmentades (que són les que poden tindre un interès econòmic i/o social). Curiosament, el coneixement de la majoria de les vies metabòliques esmentades per Venter es va fornir en laboratoris finançats amb diners públics o bé per companyies privades, però sempre sense pensar en patentar directament tal o tal via enzimàtica. En la lògica present, molta d’aquella recerca avui no es faria si no hi hagués la possibilitat de treure’n patents. I no pas pensant en les patents com una forma d’enriquir-se, sinó simplement per aconseguir finançament per sufragar les despeses de de desenvolupament de les troballes. I és que potser la bombolla no depèn de gens o de bacteris, sinó de les patents que en puguin resultar. És una jugada no absenta de riscos, car si se sobrevaloren les oportunitats de treure’n patents rendibles, la bombolla esclatarà, i la credibilitat de la ‘genòmica artificial’ en resultarà força malmesa.

dijous, 20 de maig de 2010

Els 80.000 pisos buits i el 80% del pressupost familiar

Fa més de 110 anys, la guerra de Cuba suposà una sagnia per als pressupostos de l’estat espanyol. Cambó hi feia referència: “El terrible recàrrec que ve en aquests pressupostos, és una conseqüència necessària de les disbauxes d’aquesta guerra. Quan el catalanisme predicava la pau i cridava el poble a la reflexió, aquest no l’escoltava. A Catalunya, com per tot arreu, el poble volia la guerra. ¿Amb quin dret crida, doncs, avui el poble contra les conseqüències necessàries de la guerra? A Saragossa hi ha hagut sang. El poble de Saragossa, que crida avui, desaforadament contra els nous tributs, és el mateix poble que apedregava les mares que, davant de la guerra de Cuba, demanaven la pau. A Catalunya la protesta ha d’ésser més seriosa. Hem de començar per reconèixer ‘que s’ha de pagar’ i no ens hem d’il·lusionar amb una rebaixa del pressupost de gasos que de res no ens curaria”.

La crisi del “deute públic”, estesa avui a tot Europa, no és del tot aliena a la sagnia d’altres aventures imperialistes a Ultramar. Però, fonamentalment, es deu a un col·lapse del sistema financer, al rescat subsegüent i a la contenció de crèdit, que ha arronsat l’economia productiva. Ara bé, l’economia productiva dels ‘anys daurats’ de mitjan dècada es movia sota el combustible de la bombolla immobiliària-financera. Cambó protestava contra els que es limitaven a exigir ‘una rebaixa del pressupost de gastos’. En els nostres dies, la rebaixa del pressupost de gastos és la recepta preeminent, car un augment de la recaptació suposaria ofegar més la ‘recuperació’. Tot sovint, hom perd de vista, que la despesa d’una banda són ingressos per a una altra banda, i que entre el ‘sector públic’ i el ‘sector privat’ hi ha una gradació molt fina de capes intermitges. Quan Cambó deia que ‘la protesta ha d’ésser més seriosa’, es referia a què calia no discutir ni el lideratge de la burgesia ni les partides pressupostàries que la beneficiaven. Però mentre hom s’embolica entre els arguments públic-privat, despesa-ingrés, etc., hom perd de vista que l’oposició és entre eines que poden posar-se al servei d’una o altra classe social.

Una altra oposició que no resisteix gaire és la que es fa entre els ‘salaris’ i els ‘preus de consum’. Aquesta oposició tendeix a separar les reivindicacions salarials de les reivindicacions socials més àmplies, fent protagonistes de les primeres als ‘treballadors’ i de les segones als ‘consumidors’, com si fossin col·lectius separats. Quan hom s’omple la boca per parlar de la ‘manca de competitivitat’ de la classe treballadora catalana, s’és a risc de mirar què fan o no fan en el lloc de treball. Però quan la CUP de Barcelona posa de manifest que el 80% del pressupost familiar es dedica a l’habitatge, els caps comencen a lligar. Aquesta càrrega sobre el pressupost familiar és un motor de subconsum i, per tant, d’allargament de la recessió econòmica. Per no dir que aquesta llosa, implica també que “l’exclusió social” sigui vehiculada principalment per la pèrdua de l’habitatge. Segons la CUP de Barcelona, el 2009 van haver més de 7.000 desnonaments a la ciutat.

Per això, la CUP de Barcelona ha engegat una campanya al voltant dels 80.000 pisos buits que podria haver a la ciutat. La xifra és temptativa, però il·lustrativa. Es calcula que un 25% de la població de Barcelona té problemes per accedir a un lloc on viure. Una part significativa de la població treballadora de Barcelona viu fora del municipi per aquesta mateixa raó. El qüestionament sobre la “propietat” i l’“ús” d’aquests 80.000 pisos, també posa en qüestionament la propietat i l’ús sobre tots els altres recursos d’una societat que té prous mitjans com per satisfer totes les necessitats bàsiques dels seus integrants.

dimecres, 19 de maig de 2010

Els 50 anys dels 'Fets del Palau'

Aquest vespre farà 50 anys dels 'Fets del Palau', és a dir del 'Cant de la senyera' que es va cantar en el Palau de la Música Catalana en protesta per la prohibició d'aquest himne de Joan Maragall. El vet al 'Cant de la senyera' en la citada representació s'havia produït en el marc de la "Operación Cataluña", amb la qual el règim franquista volia enfortir la seva presència a Barcelona. La campanya realitzada mesos abans contra l'exabrupte de Luis de Galinsoga ('Todos los catalanes son una mierda', pronunciat simplement per haver d'escoltar un sermó en català) havia aconseguit fer fora Galinsoga de la direcció de La Vanguardia. El règim, doncs, hi va respondre amb una presència redoblada d'actes públics a Barcelona. Diversos ministres havien d'assitir el 19 de maig a una representació al Palau de la Música Catalana. El 'Cant de la senyera' podria haver estat emprat com una eina propagandística del franquisme, però finalment es va decidir que era massa i se'l va bandejar del programa.

Fou el públic qui s'alçà i pronuncìà el Cant de la Senyera el 19 de maig del 1960. Però el desafiament fou possible per l'existència d'una xarxa al darrera, que va fer còpies de l'himne i el distribuí entre part dels assistents. La policia franquista va detindre els responsables d'aquesta xarxa. Sotmesos a un consell de guerra, Jordi Pujol fou condemnat a 7 anys de presó, i Francesc Pizón a 3 anys.

dimarts, 18 de maig de 2010

Mesures pro-cícliques i mesures anti-cícliques: entre la despesa pública i els ingressos públics

Ronald Reagan resumia els principis del neokeynesianisme de manera ben simple: "1.- Si quelcom es mou, taxa'l. 2.-Si continua a moure's, taxa'l més. 3.-Si s'atura, subvenciona'l". De caricatura a caricatura, des dels rengles neokeynesians hom parlava dels "leninistes del mercat" i dels tres principis de 1.-desregula, 2.-privatitza, 3.-desregula. En certa mesura, totes dues bandes es complementen, i hom recorre a una o l'altra segons diversos factors de conjuntura econòmica, política i social. La situació de "crisi estructural" per la qual passen les economies nord-americana, europea i japonesa des de fa prop de 40 anys, ha propiciat la preponderància dels anomenats "neoconservadors" o "neoliberals". També en aquest bàndol, però, s'imposa el pragmatisme, de forma que el corrent "minarquista" o "anarco-capitalista" ha de fer una sèrie de renúncies. Però és que l'oposició no és entre "més estat" o "menys estat", sinó de classe contra classe.

La gran recessió i el rescat financer han propiciat una situació de "crisi de la deuta pública a l'Eurozona". No és un problema de Grècia, o de Grècia i Portugal, o dels PIGS (els dos anteriors, Espanya i Itàlia), o de PIIGS (els quatre anteriors i Irlanda) o de PIIGGS (els cinc anteriors i Gran Bretanya). Aquests cinc estats són els que presenten una situació més preocupant quant a la solvència com a deutors. Les receptes que ara s'imposen són obertament pro-cícliques: reducció de la despesa pública, augment de la imposició fiscal, foment de l'estalvi, impuls del subconsum. S'admet que més important que sortir de la situació conjuntural de recessió és garantir que no esclati de nou el sistema financer.

Vicenç Navarro se centrava en aquests dies en els casos dels estats grec, portuguès, espanyol i irlandès. Contrastava la línia argumental de la premsa (progressista i conservadora) sobre el "balafiament" d'aquests quatre estats, amb el fet que són els estats de l'UE-15 amb una despesa pública menor en termes de percentatge de PIB, per càpita o per funcionari. La despesa social és especialment menor i, en general, "l'estat de benestar" es troba menys desenvolupat. Segons Navarro, la raó d'aquesta diferència es troba en el fet que tots quatre estats, durant les primeres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial foren governats per partits conservadors (en el sentit de "conservadors fiscals"), i que tres d'ells passaren per governs dictatorials. Com a conseqüència, hom reté un sistemes fiscals molt menys progressius que els existents a Alemanya, per exemple, i presenten una considerable economia submergida (el frau fiscal se situa en més del 20% del PIB). Presenten uns índexs de desigualtat de renda més elevats que la part de l'Eurozona més desenvolupada. Les mesures de "reajustament", que vingueren a revertir unes migrades conquestes socials en els anys 1970, han minat la capacitat adquisitiva de les masses populars i, justament, l'actual recessió ha enfortit aquesta destrucció de la demanda efectiva interna.

Així doncs, segons Navarro, la fallida d'aquests estats per retornar el deute amb garanties es deu justament a una escassa despesa pública i a un subdesenvolupament del sector públic. És clar que és difícilment creïble que aparegui en cap d'aquests estats una alternativa política capaç d'emprendre una mesura "anti-cíclica".

diumenge, 16 de maig de 2010

La Consulta sobre la reforma de la Diagonal o com un 12% de participació és un èxit

La Consulta sobre la reforma de la Diagonal tenia diverses funcions. Així com Ciudadanos respon a les consultes sobre la independència amb un botifarrèndum, el PSOE de Barcelona hi respon amb un referèndum-botifarra. Tant d'esforç per menysprear el 21% de participació en les consultes sobre la independència realitzades entre el 13 de setembre del 2009 i el 9 de maig del 2010, ara se'ls gira en contra quan obtenen un 12% de vots. Ara bé, la premsa del règim ens aclareix que el 12% era ja la xifra esperada.

Si considerem que la qüestió de la Diagonal és una qüestió parcial o tàctica, mentre que la qüestió de la independència és una qüestió global o estratègica, es comprén el diferencial. Altrament, la comparació no es podrà fer fins el 10 d'abril del 2011. En termes d'eficàcia, si fa no fa, les dues consultes són comparables. No és, però, el cas en termes d'eficiència. La milionada esmerçada en la consulta de la Diagonal depassa de molt la despesa realitzada per la consulta sobre la independència. A més, si en la primera s'hi ha esmerçat fonamentalment diner públic, en la segona les contribucions han estat voluntàries. Per acabar-ho d'adobar, si la despesa publicitària de la primera engrossa grans companyies d'amics i coneguts, la despesa de la segona va a parar a petits negocis. En termes d'eficiència, doncs, la consulta sobre la Diagonal ha estat molt ineficient.

Si continuem per la qüestió del rigor, és evident que en la Consulta sobre la Diagonal hi ha hagut notables irregularitats. Més de la meitat dels vots emesos han arribat per via d'Internet. I molts ciutadans, com l'Albert Fernández Díaz han vist la seva identitat suplantada per votar-hi. Les experiències de vot electrònic a les consultes sobre la independència han estat molt limitades, precisament pel rigor i seguretat que hom exigia aquest mecanisme. Les consultes sobre la independència són possiblement al·legals, però la consulta sobre la Diagonal a més de ser-ho igualment, s'ha fet de forma destralera. La falera per la "quantitat" ha passat per damunt de la "qualitat", i per això deixa un sabor amarg, que el propi PSOE s'afanyarà a usurpar per deslegitimar qualsevol iniciativa futura de "democràcia participativa".

Val a dir que la idea de la consulta sobre la Diagonal com a mecanisme de "democràcia participativa" mostra també la limitació del concepte. La "participació", en aquest cas, se cercava fonamentalment per dir "amén" a quelcom ja cuinat prèviament.

Però fins i tot en aquest sentit és on hi ha l'èxit de la consulta sobre la Diagonal. De les 1.414.634 persones convocades (empadronats al municipi barceloní de més de 16 anys d'edat), tenim que:
- 1.242.473 persones s'han abstingut (87,83%).
- 0.137.453 persones han votat per l'Opció C (9,72%). L'Opció C, de rebuig de les dues alternatives proposades per l'Ajuntament, havia estat amagada en la propaganda oficial. No obstant això, ha estat de llarg la més votada de les tres opcions.
- 0.020.453 persones han votat per l'Opció A (1,44%).
- 0.014.255 persones han votat per l'Opció B (1,01%).

Sobta constatar que, segons les dades oficials, no hi ha hagut ni un sol vot nul. Poc creïble.

Un 2,45% dels barcelonins han donat suport a l'Ajuntament de Barcelona.

És curiós això de les xifres. Perquè si ara 34.000 persones desfilessin fins a la Plaça Sant Jaume en un acte de desgreuge al senyor batlle, demà hom parlaria, a dreta llei, de manifestació multitudinària.

Els 137.453 votants de l'opció C mereixen també un comentari a banda. Són conservadors de mena? Trabucaires vocacionals? Luddistes neopunks? Jo, de l'Ajuntament, no m'hi preocuparia. Què suposa un 9,72% de la població? Que tirin endavant la reforma de la Diagonal en nom dels que s'hi han abstingut.

dissabte, 15 de maig de 2010

Esplugues Decideix comença el vot fedetari

Si fa just una setmana arrencava el vot anticipat a Can Vidalet, amb el primer punt mòbil, ahir a l'Avenç s'inaugurava la primera sessió de formació per als fedetaris que seran encarregats de recollir vots de forma personalitzada. L'objectiu, d'una modalitat i de l'altra, és donar la possibilitat de votar per diferents canals, bo i garantint sempre la transparència del procés.

El fedetari, com la resta de voluntaris, té també una funció de difondre la consulta sobre la independència de la nació catalana. Es tracta de recordar les tres opcions de vot (SÍ, NO, en BLANC), que per votar-hi només cal tindre més de 16 anys i certificar l'empadronament a Esplugues. Que, per fer-ho, n'hi ha prou amb el DNI, el Passaport o amb el NIE, que només cal complementar amb el certificat si en aquell document no s'indica com a lloc de residència Esplugues de Llobregat. Que, per votar, només es pren com a única dada personal aquest número d'identificació, i això per tal de certificar que per a cada persona només hi haurà un vot vàlid.

Si voleu votar des del vostre domicili, només caldrà que us poseu en contacte amb Esplugues Decideix, i un fedetari us contactarà per quedar un dia i un hora.

No hi ha cap excusa per no votar-hi!

El 20 de juny, doncs, serà dia de recompte de vots anticipats i de vots presencials. I no només a Esplugues, sinó també a Sant Feliu, a Cornellà i a Sant Boi.

dijous, 13 de maig de 2010

Debat a Finestrelles sobre les consultes populars


El local de l’Associació de Veïns de Finestrelles ha acollit aquest vespre un debat sobre les consultes populars, amb la participació de les cinc formacions polítiques amb regidors a Esplugues de Llobregat. El debat ha tractat de les consultes populars, de la participació ciutadana i de la democràcia participativa, amb una clara referència a la consulta sobre la independència que, fins el 20 de juny, impulsa Esplugues Decideix. No han mancat referències, és clar, a la consulta sobre la remodelació de la Diagonal que organitza durant aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona. O també a la Llei de Consultes Populars, recentment aprovada pel Parlament de Catalunya. En el tinter han quedat, però, altres experiències, com ara el procés de recollida d’opinions sobre problemàtiques municipals que impulsa el PP d’Esplugues, o les recents eleccions primàries a Iniciativa d’Esplugues, guanyades per Lídia Ibáñez.

En tot cas, el debat ha servit per veure quines eren les posicions davant la consulta sobre la independència dels líders de les cinc formacions principals del municipi.

Enric Giner, del PSC, ha manifestat el seu respecte per la consulta, alhora que ha defensat la decisió de l’Ajuntament d’Esplugues de no donar-hi suport material. Segons Giner, la principal raó per no prestar aquest suport és el fet que la consulta no es fa d’acord amb la normativa vigent sobre consultes municipals. Giner ha recordat que aquesta normativa exigeix una recollida prèvia de signatures (que ha d’abastar el 10% del cens municipal) i que el tema a consultar sigui de competència municipal. Giner ha recordat que ni des del PSC ni des de l’Ajuntament no hi ha cap consigna quant a la participació (o no) en la consulta.

Lluís Ortega, del PP, també ha manifestat el seu respecte per la consulta. Des del PP d’Esplugues tampoc no hi ha cap consigna quant a la participació (o no) en la consulta. Ara bé, Ortega ha explicitat la seva posició personal de no votar-hi. Segons Ortega, la principal raó per no fer-ho és que la qüestió “d’independència sí, independència no” no és la que toca en aquest moment. No obstant això, ha assenyalat que la perspectiva de Catalunya ha d’anar en el sentit de reprendre el paper de “motor econòmic d’Espanya”.

Lídia Ibáñez, d’ICV, ha defensat la posició de la seva formació política, que s’ha adherit a Esplugues Decideix. Ibáñez ha fet una crida a la participació en la consulta, tot recordant que a Iniciativa hi ha diverses posicions, i que Iniciativa no és un partit independentista. Quant al fet que la consulta sigui “al·legal”, ha fet una crida a organitzar-ne tantes com calgui, sobre tots els temes pertinents, fins a fer-les legals.

Roger Pons, de CiU, també ha assenyalat que la seva formació política s’ha adherit a Esplugues Decideix. Des de CiU, ha dit Pons, es fa una crida a votar-hi, sense explicitar un sentit concret del vot.

Jordi Figueres, d’ERC, ha afirmat que el seu partit també s’adhereix a Esplugues Decideix, i que ho fa amb la defensa explícita del vot afirmatiu.

El debat, que ha començat a les nou del vespre s’ha allargat més de l’hora prevista. Esplugues TV en farà un reportatge. Ha estat el primer acte d’Esplugues Decideix a Finestrelles. L’adhesió de l’Associació de Veïns de Finestrelles ha de fer servir d’impuls a la participació en la consulta. Però, tant a Finestrelles, com a tot Esplugues, el principal repte és aconseguir que tota la població amb dret de votar-hi sàpiga que ho pot fer.

Entre l'austeritat i la hubris, o les perspectives del PP en el 2011

La decisió del Tribunal Suprem de no arxivar la denúncia sobre els 'vestits' del cas Gürtel, suposadament regalats al president Camps, ha revifat les demandes de dimissió per part de tota l'oposició parlamentària (PSPV, EUPV, Compromís). Com que les eleccions a les Corts Valencianes, com a més tard, s'haurien de convocar la primavera del 2011, si es produís cap dimissió del president de la Generalitat en els propers dies o les properes setmanes, hi hauria eleccions anticipades.

El PP valencià té ara dues opcions davant de les eleccions (anticipades o no). Pot deixar-se anar per la hubris i presentar al mateix Camps, enjudiciat o no. O pot fer un relleu, i fer mà de Rita Barberà com a candidata.

En un cas o en l'altre, la campanya electoral del PP ja se l'ha mig feta el PSOE. El pla d'austeritat del govern Zapatero és una agressió en tota regla contra àmplies capes populars. El PP espanyol, de la mà de Rajoy, ja s'ha posat la careta de "conservadorisme compassiu" i lamentat les fortes "retallades socials". El PP valencià i el govern Camps han deixat entreveure que resistiran o denunciaran les aplicacions de les retallades que afectin les partides de polítiques socials dels pressupostos de la Generalitat. Més tímidament, han dit quelcom de similar al Govern Balear. En canvi, a la Generalitat de Catalunya han aplaudit i tot. D'aquesta forma, l'austeritat del govern Zapatero passa també per una ofensiva contra les "autonomies". I en la pròpia lògica de les "autonomies", el debat s'espanyolitzarà al voltant del "clash" entre PSOE i PP.

Externament, la pugna entre el PP i el PSOE és identificada sovint amb el dilema "conservador"-"liberal" que trobem en els sistemes polítics anglosaxons i, en menor mesura, continentals. El primer govern Zapatero (2004-2008) havia fet bandera justament de les reivindicacions "liberals" que denunciaven amb manifestacions multitudinàries des dels rengles "conservadors" de Madrid. Però també hi ha una altra contradistinció, curiosa si més no. El PSOE ara pren la bandera de les "reformes" propugnades des dels "mercats financers" i les "instàncies comunitàries". I el PP pot sentir-se temptat de recollir el malestar de mitjana i petita burgesia que veu clarament com aquestes "reformes" amenacen d'allargar la recessió durant anys i panys. És clar, que els papers tornarien a invertir-se tan bon punt el PP prengués el govern espanyol, i el PSOE passés a l'oposició.

dimecres, 12 de maig de 2010

La consulta de la Diagonal i el paper dels periokoi de l'Hospitalet i d'Esplugues

La reforma de la Diagonal es troba en plena consulta. Quina mà de mitjans! Quina mà de "voluntaris"! Quina mà de punts de votació! I set dies amb punts de votació fixos! I es pot votar presencialment i també electrònicament! I el primer dia, hi havien participat 25.000 persones. Si la progressió continua, la xifra de votants podria ser de gairebé 200.000 persones. De nou sentirem que aquesta participació és baixa, que tot el que no sigui participacions de més del 50%, no valen per res. No obstant això, paga la pena no oblidar que la "participació ciutadana" o la "democràcia participativa" tenen una vessant qualitativa més enllà de la quantitativa.

I és justament en la vessant qualitativa on fa aigües la fase actual del procés participatiu. L'esbombament propagandístic presenta només dues de les tres opcions de vot, amagant sistemàticament el vot C, car se'l pot interpretar com un vot de càstig a les tartarinades del bipartit barceloní.

Val a dir que el fet que el PSC-PSOE, per norma general afortunadament no universal, hagi defensat el boicot abstencionista de les consultes sobre la independència, fa temptador fer una crida similar envers la consulta de la Diagonal. Alfons López Tena es delia aquests dies per qualificar la consulta d'il·legal, en tant que no compta amb el referendament de l'estat. D'altres guarden els comentaris pel dilluns dia 17, per fregar-se les mans davant la "baixa participació". És clar que tot allò que es digui el dilluns dia 17 de maig del 2010, se'ns podrà girar en contra el dia 11 d'abril del 2011, l'endemà de la consulta sobre la independència que es farà a Barcelona.

El que diguin les desenes de milers de barcelonins que participin en la consulta de la Diagonal, ja ho sabem, només tindrà rellevància si coincideix amb el parer de l'Ajuntament de Barcelona. De totes formes, hi ha unes quantes qüestions sobre qui pot votar i qui no en aquesta consulta. El cens total és d'1.397.000 persones. Qui pot votar? Ho poden fer totes les persones empadronades a Barcelona abans del 31 de desembre del 2009, que tinguin més de 16 anys. El criteri de població, doncs, és el mateix que el de les consultes sobre la independència. Però, per què la limitació a les persones empadronades a Barcelona? Són els únics "usuaris" de la Diagonal? No s'ha utilitzat el nom dels usuaris del tramvia (del Llobregat i dele Besòs) per propaganditzar la reforma de la Diagonal? Llavors, com és que els periokoi no hi poden votar, ni A ni B ni C? Potser hi ha una bona justificació. Però és del tot incoherent haver de veure propaganda de la consulta en els plafons de l'estació de metro de Santa Eulàlia, la qual queda en el terme municipal de l'Hospitalet.

dilluns, 10 de maig de 2010

Esplugues Decideix comença el vot anticipat


Aquest cap de setmana s'ha inaugurat la campanya del vot anticipat a Esplugues de Llobregat al referèndum sobre la independència de la nació catalana. El vot anticipat vol donar l'oportunitat de participar a aquelles persones que compten de no ser-hi a Esplugues el 20 de juny o que, per qualsevol altre motiu, s'estimen més de fer-ho ara per allò de feina feta no fa destorb.
El dijous 13 de juny, a l'Associació de Veïns de Finestrelles tindrà lloc un debat (a les 21h) amb la participació de les diverses forces polítiques amb representació consistorial (PSC-PSOE, PP, ICV-EUiA, CiU i ERC), que podran dir-hi la seva sobre les consultes populars. I divendres 14 de juny (a les 19,30h), l'Avenç acollirà una jornada de formació al voluntariat: fedetaris del vot anticipat, voluntaris de les meses del 20 de juny, difusió d'activitats, etc.
El 9 de maig també va ser una nova jornada oficial per al referèndum. I és que la Sentiu de Sió (Noguera) convocava la consulta per aquesta data, per tal de coincidir amb la festa major. Dels 471 veïns, van votar-hi 163 (34,6%). En total 145 persones (31% del cens) van donar el seu suport a la independència. La votació es va celebrar en una sala del Col·legi Públic de la Guardiola.
Ja som més a prop també del 30 de maig, el dia de la consulta a Sabadell.

diumenge, 9 de maig de 2010

Lliurament del IX Premis Joan Coromines a l'Hospitalet de Llobregat

Ahir, 8 de maig del 2010, es lliuraven els IX Premis Joan Coromines, que la CAL atorga "a persones i entitats que s'han distingit en la defensa i difusió de la llengua i cultura catalanes". Enguany, el premi a la trajectòria personal ha estat a Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) que, més enllà de les aportacions en gramàtica descriptiva de la llengua moderna, és conegut per la claredat amb la que defensa que més que parlar d'opressió d'una llengua caldria parlar d'opressió dels qui la parlen. El premi a la trajectòria empresarial ha estat per la Cooperativa Abacus, nascuda el maig del 1968, i que avui disposa de 33 establiments a tot Catalunya. La CAL ha destacat el paper d'Abacus en l'educació, la cultura i el cooperativisme. El premi al "fet puntual" ha anat a la Comissió "350 anys de resistència al Tractat dels Pirineus", que al llarg del 2009 commemorà aquesta efemèride per la qual els comtats de Rosselló, Conflent i Cerdanya foren annexionats a la corona francesa, sota el domini de la qual encara continuen. I el premi a la trajectòria de l'entitat ha estat per la Coordinadora Sardanista de l'Hospitalet. La Mercè Tubau, presidenta de la Coordinadora, va voler recordar que la Coordinadora la integren de fet totes les persones que ballen, i les que escolten i acompanyen les ballades. L'acte, presentat per la Laura Cordina, va comptar amb les actuacions de "Dansaires de l'Hospitalet" i del grup de música Sants'n'Fot.

divendres, 7 de maig de 2010

Esplugues Decideix: segon cap de setmana de maig (Can Vidalet i la Fira d’Entitats)

Dissabte dia 8, el punt d’informació d’Esplugues Decideix serà tot el matí a la Rambla de la Verge de la Mercè. Serà el moment de difondre la consulta sobre la independència entre els veïns de Can Vidalet. Cal recordar que hi tenen dret de vot (sí, no, en blanc) totes les persones més grans de 16 anys que siguin empadronades a Esplugues.

I el diumenge dia 9, el punt d’informació serà a la Rambla de la Plana, en el marc de la Fira d’Entitats.

Dos dies importants per recollir adhesions d'entitats, voluntaris i fedataris per al vot anticipat. El divendres 14, fet i fet, hi ha convocada a l'Avenç, a les 19h, una reunió de voluntaris per tirar endavant la campanya.

dimecres, 5 de maig de 2010

La consulta popular a la comunitat educativa del 6 de maig

La Plataforma per l'Ensenyament Públic ha realitzat en les darreres setmanes una campanya que culmina demà en una consulta popular oberta a tota la comunitat educativa del País Valencià.

Les consultes s'han organitzat en cada centre. Hi poden participar totes les persones de la comunitat escolar, concretament professorat, pares i mares, alumnat a partir del segon cicle de secundària, personal no-docent dels centres i d'altres col·lectius implicats. A banda del vot presencial de demà, hi ha la possibilitat que els pares deleguin el vot en els fills, i el vot electrònic.

En definitiva, la Consulta del 6 de maig vol conscienciar de la necessitat d'una participació activa de la societat en les polítiques educatives per tal d'assolir un ensenyament públic realment efectiu.

dilluns, 3 de maig de 2010

El vessament de la Deepwater Horizon: el preu de ‘drill, baby, drill’

El passat 20 d’abril, una explosió en la plataforma “Deepwater Horizon” matava 11 treballadors i en feria 17 més. La “Deepwater Horizon” explota un pou petrolier a través d’una perforació practicada a 1.500 metres sota el nivell de mar. De l’explosió ha resultat un vessament descomunal de petroli a les aigües del Golf de Mèxic que, després de dues setmanes, no ha pogut ésser segellat.

L’accident és un accident, però és inescapable que hom recordi els debats sobre la perforació petroliera en aigües fondes, ben presents en les campanyes electorals nord-americanes del 2008. La disponibilitat de fonts energètiques assequibles econòmicament, empeny la necessitat de salvar el ‘pic del petroli’ amb innovacions tecnològiques que permetin explotar reserves que fins fa no gaire quedaven fora de consideració.

La Deepwater Horizon era una plataforma mòbil, construïda el 2001 per Hyundai, adquirida per la Transocean Ltd, i gestionada per BP. En el moment de l’accident, explotava un pou submarí a 66 km de la costa de Louisiana. Hi treballaven unes 126 persones, 79 empleats de la Transocean, 6 de la BP i 41 de subcontractes.

Hom calcula que no es podrà segellar del tot el pou fins d’ací a 90 dies, i que l’abocament podria ser d’uns 300.000 m3. Part de l’abocament es pot resseguir ja, en haver aflorat a la superfície, però la part que queda submergida és impossible de seguir. La principal preocupació és l’impacte de la taca si arriba prop del litoral. I no només per la pesca, que també, sinó pel turisme. A més, un impacte negatiu sobre la vegetació litoral (terrestre i aquàtica) podria esborrar una barrera natural que serveix de protecció contra huracans i tempestes tropicals.

diumenge, 2 de maig de 2010

A quatre setmanes del 30-M: la cinquena onada de les consultes sobre la independència

Aquesta setmana es presentava la Plataforma per l'Autodeterminació de Sabadell. Però ja fa molts mesos que treballa. Fet i fet es va crear directament arran de la primera onada de les consultes sobre la independència, la protagonitzada per Arenys de Munt el 13 de setembre. Quan es van fixar les dates de les tres onades següents, les de 12-13 de desembre, 28 de febrer i 24-25 d'abril, Sabadell s'havia anotat, provisionalment, en la tercera. L'Acte d'Estat del passat 3 de març, va servir també d'impuls a la Plataforma. Setmanes després, la Plataforma, per tal de garantir una bona difusió de la convocatòria, va estimar-se més traslladar la Consulta del 25 d'abril al 30 de maig. El mes addicional serveix per aplegar més voluntaris, per trobar més complicitats i, en general, per atorgar més possibilitats a tots els sabadellencs de participar-hi.

L'onada de Sabadell mereix, doncs, la denominació de cinquena onada. Batrà el rècord de població d'un municipi que fa la consulta (que ara té Lleida després d'haver-lo arrabassat a Sant Cugat del Vallès). Parlem de 200.000 veïns, repartits entre àrees urbanes i entitats de població.

El 30 de maig, serà doncs el Dia de Sabadell. Llavors quedaran tres setmanes per l'onada següent, la sisena. El 20 de juny, Sant Boi, Cornellà, Sant Feliu o Esplugues preparen la Consulta.