dissabte, 12 de febrer de 2011

Egipte: entre l'exèrcit i els manifestants

Ara que Hosni Mubarak ha dimitit com a president d'Egipte, tothom es felicita de la fi d'una "dictadura". Són els mateixos que, fins fa quatre dies, tenien el partit de Mubarak en la Internacional Socialista, o els que celebraven la contenció del règim egipci contra els islamistes, o saludaven encara la virtut dels acords de Camp David.

Quatre dies, literals. A començament d'aquesta setmana, tot era un clam sobre el "retorn a la normalitat" a Egipte. Els manifestants tornaven a casa, i Mubarak es comprometia a no optar a la reelecció en els comicis de setembre. Tot era normal i maco, i tot restava en pau.

Encara dijous, Mubarak no havia dimitit, i l'exèrcit havia fet crides als manifestants per tal que tornessin a casa. Entre mig, les detencions i les desaparicions perpetrades per aquest mateix exèrcit continuaven.

Finalment, però, mantenir Mubarak en un "govern de transició" ha esdevingut impossible. La pressió dels carrers era massa forta. Com que l'objectiu és la desmobilització, calia desmobilitzar amb la dimissió de Mubarak.

No obstant això, aquesta virtut sedant de la dimissió de Mubarak hauria estat més efectiva divendres de la setmana passada que no pas ahir. El descol·locament de l'oposició islamo-liberal i secularo-liberal ha quedat també més patent, si bé ara tant els Germans Musulmans com ElBaradei s'afanyen a 'celebrar' la dimissió de Mubarak. També ho fa la Lliga Àrab i, possiblement d'aquí a unes hores, també la mateixa administració Obama.

El pas del poder civil a l'exèrcit té com a missió controlar, doncs, aquestes manifestacions. El moviment que, des dels carrers, ha fet caure al govern és prou divers, tant des d'un punt de mira de classe social com d'adscripció ideològico-religiosa. Les concessions parcials i la repressió seran les eines del nou govern militar per complir les funcions que li atorga ara el gran capital internacional.

La caiguda de Mubarak no té gaire res a veure amb la caiguda del rei Faruk. El protagonisme popular i no pas el d'uns militars nacionalistes (que n'hi ha, és clar, i que s'han manifestat també pels carrers) condicionarà el futur imminent d'Egipte.