Mentre dirigents de la Unió Europea es limitaven a poc més que aconsellar "restraint from all parties", posant en la mateixa balança el president Gaddafi i la repressió amb armes pesades i la "violència" dels "manifestants" de Bengasi, de Trípoli, de Derna o de Baida, el president Gaddafi apareixia en la televisió pública per prometre més sang i foc.
Durant més de quatre dècades, Gaddafi ha sabut cobrir els seus discurs de les dosis adequades i canviants de panarabisme, panafricanisme, panislamisme, panmediterraneisme, socialisme o corporativisme, segons com ha convingut. De vegades, ha estat el campió del Magreb Àrab (i fustigador de l'entitat i de la llengua amàzigues), d'altres s'ha postulat com un referent per a tot el continent africà, i d'altres ha estat vist com un referents per moviments d'extrema dreta o d'extrema esquerra de banda i banda de la Mediterrània. No és estrany, doncs, que ara hagi rebut suports de governants o ex-governants de diferent signe polític que veuen en Gaddafi, per damunt de tot, l'encarnació de la fermesa de les seves poltrones. La "sanitització" que ha rebut la figura de Gaddafi en la darrera dècada contrasta amb la "satanització" necessària per fer passar com a 'humanitaris' els bombardejos del 1986. Un quart de segle després, el paper de Ronald Reagan el fa Gaddafi.
En la intervenció televisiva d'ahir, Gaddafi justificava els bombardejos contra la població civil. Citava l'exemple xinès de la Plaça de Tiananmen (1989), l'exemple rus del Parlament (1993), l'exemple nord-americà de Fal·luja (2005). No són exemples casuals. En el seu discurs, Gaddafi afirmava que els "rebels" volen convertir Bengasi en una base d'Al-Qaeda, i és l'espectre d'aquesta organització el que, segons Gaddafi, pot mobilitzar darrera seu, el suport de Washington i de Beijing. Gaddafi, doncs, prenia una bandera en el discurs que el permetia de comparar l'aixecament de Bengasi i d'altres ciutats amb un altre "Waco".
En aquesta espiral, però, és Gaddafi qui té els números de prendre el paper d'en David Koresh.
Les protestes de Líbia no són tan sols una protesta contra Gaddafi o contra la manca de llibertats polítiques. Es protesta contra Gaddafi i contra la manca de llibertats polítiques, per poder organitzar-se després per fer front a reivindicacions populars més fondes, que tenen a veure amb la distribució de la riquesa del país i amb el treball i el pa. Problemes comuns, en diferents intensitats, a tota la Mediterrània. Mentre les protestes continuïn circumscrites a la Mediterrània "àrab" o "magrebí", els dirigents com Gaddafi podran fer servir la bandera de la "conspiració". I els dirigents de la Mediterrània "romànica" o "europea", podran continuar amb les seves polítiques impunes d'espoliació de recursos naturals i de venda d'armes a governs autoritaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada