dimarts, 8 de febrer del 2011

La ‘tarta’ de Felipe González

Ahir mateix, a una cadena radiofònica, Felipe González criticava les “visions primitives” de l’economia, que la conceben com una tarta en la qual, si una part rep una porció més gran, són les altres que se n’hauran de repartir una porció més petita. És la qüestió eterna entre lo relatiu i l’absolut. Aquesta “visió estàtica” de l’economia pedria, segons González, la visió que la tarta pot créixer.

De fet, l’èxit de les mesures d’austeritat i de competitivitat depenen del creixement de la tarta que permetin. González s’escandalitza dels qui diuen que allargar l’edat de jubilació fins els 67 anys dificultarà més la incorporació de joves als llocs de treball. O dels qui diuen que un augment de productivitat de l’hora treballada, sense reducció de jornada, comportarà una reducció de llocs de treball.

La idea de González funciona en el sentit que una reducció percentual de la ‘tarta’ que vagi a la classe treballadora suposa un augment de la rendibilitat dels investiments que es facin en aquella tarta. La tarta, doncs, creix. I, si bé els treballadors en reben una porció més petita en termes relatius, reben més tarta en termes absoluts.

Les dificultats per fer créixer una tarta potser massa madura, o el fet que tanta tarta pugui depassar el plat que l’ha de contindre, es passen per alt. I a banda d’això, cal pensar si el descontentament/satisfacció social depèn exclusivament de quantitats absolutes de pastís o sinó té a veure amb les quantitats relatives. Els hedonistes individualistes ens poden recomanar que no mirem pas mai al veí, i que cerquem la felicitat a través de la delimitació de necessitats i de la recerca de satisfer-les. Però el estatus social de la persona es defineix en un moment i en un espai concret. Un repartiment menys equitatiu de la tarta trasllada les definicions socials de pobresa.

No és estrany, doncs, que les definicions absolutes i consumistes siguin les preferides per González. En el programa radiofònic, finalment, entraven en la qüestió de les pensions dels ex-presidents. González, ara sí, sabia defensar la qüestió relativa. Ens explicava com ell ‘treballa’ malgrat haver superat en quatre anys l’edat legal de jubilació, o com en realitat ell no percep cap pensió sinó una assignació. Així doncs, González és un contribuent net de la seguretat social, sense el qual quedaria sense garantir el sistema públic de pensions.