Ahir es presentava, al Teatre de la Societat Coral l’Espiga de les Corts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). La CUP, tal com deia en la presentació Joan Agustí, és un espai de confluència de l’esquerra independentista i de les lluites socials. En el cas de Barcelona, la CUP fa una crítica al model de “Barcelona Museu” i proposa la reivindicació de la Barcelona de lluita i transformació social.
En l’acte d’ahir, la primera intervenció fou la de David Fernàndez. Aquest periodista té la virtut de saber lligar les estatístiques socials amb la xarxa mafiosa de la lumpenburgesia barcelonina, i de denunciar tots els revestiments ideològics que justifiquen els interessos de les elits socials. En aquesta Barcelona de 300.000 pobres, de 4.000-8.000 sense sostre, n’hi ha uns 80.000 pisos buits. I quines són les propostes dels dels actuals governs municipal i autonòmic? Allò que Fernàndez defineix de “polítiques de final de canonada”, que aboquen a més exclusió i més pobresa. Fernàndez alerta de la deriva berlusconiana que prenen els Països Catalans, potser més descarada a València, però ben arrelada també a Barcelona. Fernàndez pren la paraula al conseller Felip Puig quan proclamava, el passat 27 de gener, “el final de la impunitat”. De la impunitat de qui? Fernàndez posa l’accent en les lluites veïnals (com a periodista, és membre de la redacció de Carrer), i en la idea de fer de les necessitats socials drets. El repte, doncs, no és tant “arribar” a l’Ajuntament com forjar el poder sobirà que hi ha fora, amb el trencament de l’individualisme i amb la participació comunitària.
Òscar Simon fou el següent a intervenir. Membre de la Comissió d’Urbanisme de la CUP, és un exemple de com aquesta organització aplega diferents tradicions polítiques de l’esquerra revolucionària, més enllà de l’esquerra independentista. Potser per això mateixa, d’entrada Simon, explicava quin és el concepte de municipalisme de la CUP, un municipalisme complet que va més enllà d’una perspectiva reformista. Gran part de la intervenció l’ha dedicada a parlar de la “iniciativa ciutadana per l’habitatge”. Es tracta d’emprar un dels mecanismes de “participació ciutadana” que, si més no teòricament, existeixen a Barcelona. Aquesta “iniciativa ciutadana” s’adreça a un problema que condiciona les vides de bona part dels barcelonins (i dels que treballen a Barcelona, però han de viure, si us plau per força, a fora). La “iniciativa ciutadana” s’inspira en situacions ja existents de gestió de l’habitatge a Roma, Amsterdam, Viena o Marinaleda, i fins i tot en articles de la vigent Llei de l’habitatge. Cal una protecció contra els desnonaments d’aquelles persones que, per insuficència o absència de salaris, ja no poden fer front a uns pagaments notòriament excessius d’hipoteca o de lloguer. I, més enllà, de tapar un problema urgent, cal aprofitar el moment per fer una transformació de la situació de l’habitatge a Barcelona, amb el reforçament d’un parc públic d’habitatge, que desmercantilitzi aquest dret.
Joan Agustí prengué seguidament la paraula per oferir la visió de la CUP de Les Corts sobre el barri. El districte de Les Corts és el segon barri més car després de Sarrià-Sant Gervasi. Però aquest model elitista suposa una expulsió constant de veïns, no tan sols dels joves que s’emancipen, sinó també de gent gran. No és pas per una manca d’habitatges, i en aquest sentit, Agustí s’oposa a la construcció de nous habitatges quan no són necessaris. Així doncs, la CUP de Les Corts dóna suport a les lluites veïnals contra la requalificació del Miniestadi, i per la conservació de la Colònia Castells. La situació de la Colònia Castells és especialment sagnant, ja que s’hi produeixen enderrocs quan els qui promouen el projecte saben que hauran de mantenir durant anys uns solars de runa. A banda, la Colònia Castells constitueix un patrimoni històric del barri. La CUP de Les Corts també reinvidica l’ús de l’espai públic per a la vida associativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada