Dues iniciatives sobiranistes recorren aquests dies la premsa barcelonina. D’una banda, el moviment de les consultes populars sobre la independència s’aferma a Barcelona, en la intensa campanya de vot anticipat i de sensibilització ciutadana. De l’altra, el Subgrup Parlamentari de Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat una proposició de llei que capacitaria el Parlament del Parc de la Ciutadella per prendre, democràticament, una decisió sobre la independència.
Hem dit d’aquestes propostes “sobiranistes” però també hauríem pogut dir “autodeterministes”. Són “sobiranistes” perquè consideren que la sobirania rau en el poble (directament o a través dels seus representants) i no pas en entitats ahistòriques. I són “autodeterministes” perquè consideren que és el subjecte sobirà qui ha decidir sobre el seu present i futur.
Són propostes “independentistes” en el sentit que és sobradament coneguda la posició majoritàriament independentista dels impulsors. Però cal remarcar que el camp “unionista” també hi ha persones, com Montserrat Nebrera, que han mostrat un suport actiu a la idea que anima les consultes sobre la independència. Nebrera ha donat en aquests darrers mesos, en nombrosos indrets, arguments força sòlids en contra de la independència, tal com han fet també, la Federació d’Associacions de Veïns de Cornellà de Llobregat. En positiu, ha estat possible també sentir la veu d’Ivan Arcas, batlle de Molins de Rei, amb l’aposta d’un “projecte federal europeu”. Són veus qualitatives, però gens menystenibles.
En l’altra banda dels defensors de les iniciatives, no hi ha els “unionistes” o “dependentistes”. Més aviat, hi ha els partidaris de l’al·lodeterminació (que decideixen uns altres) o, encara pitjor, de la indeterminació. Són els partidaris de la dubtosa virtut de no-decidir. És simptomàtic que el president Artur Mas dubti ara de participar en la consulta de Barcelona en nom de la “majoria de catalans”. És una direcció que, lluny de dirigir, no fa més que de cua dels poders fàctics. El problema és que aquesta “indecisió” s’encomana. Els valors del fatalisme i del no-hi-ha-res-a-fer són els valors que segrega aquest posicionament. Les attituds proactives són abandonades pel bé d’attituds reactives (reaccionàries).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada