diumenge, 29 de gener de 2012

La lluita per la sobirania econòmica

Després de les mobilitzacions contra les retallades socials de la Generalitat a Alacant i a València, o les protestes contra el Govern Balear a Felanitx, ahir es convocaven manifestacions a Barcelona i d'altres ciutats "contra la dictadura financera".

Ostensiblement, són els grans poders financers els que exigirien als governs autonòmics i estatals una política d'austeritat en les despeses socials i una nova contrareforma laboral. En un cas i en l'altre es tracta d'augmentar la taxa d'explotació del treball, de disminuir el percentatge d'ingressos agregats que van a parar a les classes treballadores en forma de salaris o de prestacions públiques. Alhora, el desmantellament de serveis públics de tota mena obre "oportunitats de negoci". S'opera en una lògica d'expropiació, que recorda a la lògica de l'acumulació primitiva. N'hi ha prou a recordar ara mateix la crisi de les "preferents" que ha blocat l'accés a estalvis a moltes famílies treballadores i d'altres classes populars que havien confiat en la solidesa i honestedat de la Caixa i d'altres entitats. O recordar amb quina irresponsabilitat es concedeixen "altes" a treballadores i treballadors que pateixen malalties o incapacitats de llarga durada. Sobre la lògica de la "medicina de lliure mercat" en parlava no fa pas gaire Michael Parenti a partir d'una experiència viscuda en carn pròpia.

Aniríem errats, però, si pensessim que les mesures d'austeritat i de liberalització segueixen un interès pur en preservar l'ampliació del capital. La mà invisible, en aquest cas, es fa servir de dits ben visibles. Posem un exemple. La retallada de la jornada laboral (i salari) d'una part dels interins de la Generalitat de Catalunya suposarà un estalvi en 2 anys de 30 milions d'euros. És una xifra irrisòria si pensem amb l'estalvi de 800 milions d'euros que s'aconseguiria fixant un salari màxim en l'administració, i netejant en profunditat els abusos en el conceptes de dietes i diversos. O considerem també el fet que l'estalvi que s'aconsegueix en tancar un servei propi pot ésser superat amb escreix amb els costos d'externalitzar-lo. Els dits visibles, però, són els que tenen nebots als quals col·locar en alts càrrecs del sector públic, o els que tenen nebots als quals fer concessions públiques generoses i que gairebé sempre freguen la més pura il·legalitat. El capital considera que els costos de mantindre aquests "alts paràsits" són costos de gestió que són assumibles si aconsegueixen exprimir més les classes treballadores. A mesura que es desmantellen els serveis socials, l'estat burgès es desproveeix de maquillatges embellidors i deixa veure l'essència d'eina repressora. A l'eina repressora cal afegir, a més, a través de l'endeutament públic i de l'inflament dels interessos corresponents, la tasca encomiable de buidar les butxaques dels "petits contribuents" a major glòria dels grans inversors. Les grans fortunes evadeixen impostos per poder dedicar-se a deixar diners a unes arques públiques buidades pels "conservadors fiscals".

Hi ha xifres que convé no oblidar. El nivell de PIB del nostre Principat és del 110% comparat amb la mitjana de la Unió Europea dels 15 (els 15 estats membres incorporats amb anterioritat del 2004) i malgrat això la despesa social és del 74%. La pressió fiscal sobre les classes populars en el Principat no va gaire endarrera de la mitjana UE-15 (i, possiblement, ara la superarà). Existeix, doncs, un dèficit social, del qual un 40% és directament atribuïble a l'espoliació fiscal de l'estat espanyol i un 60% el podem atribuir a l'espoliació autòctona. La diferenciació entre un apartat i l'altre pot no semblar gaire pertinent, si atenem que l'alta burgesia del Principat (la representada per organitzacions com "Puente Aéreo") té un sòlid interès en la preservació de tots dos apartats. Els servidors fidels d'aquesta elit en l'àmbit polític, acadèmic i comunicatiu els faran tota la feina bruta que calgui per impedir que el gros de la població lligui caps.

Ahir comentàvem l'inici d'una campanya política de l'esquerra independentista del Baix Llobregat. També ahir, en la manifestació de Barcelona, Endavant deixava sentir la seva veu amb una crida a la "sobirania econòmica" per cinc raons:
- 1. ser lliures d'imposicions espanyoles, espolis econòmics i polítiques centralistes que ens perjudiquen i empobreixen com a poble.
- 2. ser lliures d'imposicions neoliberals de la UE, d'agències de Ràting i d'institucions financeres internacionals que només promouen més retallades i privatitzacions.
- 3. tenir una banca pública destinada a promoure l'economia real i no l'especulació financera.
- 4. tenir una política fiscal realment sobirana i socialista que garanteixi uns serveis públics justos i universals i que acabi amb l'atur i la pobresa.
- 5. poder decidir sobre el nostre futur com a poble i posar l'economia al servei de les persones i del medi ambient, i no al servei dels beneficis privats.

Rarament apareixen plegats aquests arguments fora de l'àmbit de l'esquerra independentista. La dissociació entre la reivindicació independentista i les altres reivindicacions populars, o la dissociació entre aquestes darreres, és molt més perillosa que no pas sembla. D'una banda, es perden energies que podrien potenciar-se plegades. De l'altra, facilita les coses a l'oportunisme autonomista i al neoxovinisme espanyol i francès, que malden per treure benefici de la indignació popular.