dimarts, 10 de gener de 2012

L’independentisme monàrquic

Quin sentit o utilitat pot tindre aquesta moció de la CUP que, originada a Viladamat (Empordà), ara s’estén a diversos municipis amb presència de regidors de l’esquerra independentista? Aquesta moció demana que els municipis es declarin “moralment exclosos dels dominis de la Monarquia espanyola”. Entre les raons es diu que la dita monarquia 1) prové de l’herència de la dictadura franquista, 2) és una imposició antidemocràtica; 3) és un càrrec hereditari i vitalici, i no accessible a la ciutadania ni sotmès a la sobirania popular. Bé, d’acord. Però quina utilitat té?
Potser no pas gaire, però una cosa bona sí que té. Obliga a posicionar-se. En aquest sentit, és hereva d’aquella moció que, sorgida del Port de la Selva, sol·licitava l’exclusió moral de la Constitució espanyola. La monarquia espanyola no és únicament constitucional (en el pitjor sentit del terme) sinó també preconstitucional. L’actual monarca, al capdavall, no va haver de jurar la Constitució, ja que s’entenia que ja valien els juraments prestats sota les Lleis Fonamentals del Regne. Obliga a posicionar-se, doncs, sobre tot aquest tinglado que és l’estat espanyol. Certament, que pot ésser malinterpretada si no es llegeix sencera. Però ja tornarem després a aquestes malinterpretacions.
Perquè el públic general la interpreta de forma molt clara. Sí a la moció és dir Sí a l’abolició de la monarquia espanyola, si més no, de la monarquia espanyola a casa nostra (a la part de casa nostra que viu sota la seva dependència). Dir que No és dir No. I abstenir-se, en aquests casos, és com dir que No.
La moció, presentada a Vic, comptà amb els vots favorables dels regidors de la CUP i d’ERC. Comptà amb el vot contrari dels regidors de PxC. PSC i ICV, en clau més espanyolista que monàrquica, s’hi van abstenir. CiU i SI també es van abstenir, i és aquest posicionament el més interessant, i el que fa valuosa la moció.
Josep Maria Vila d’Abadal (UDC), batlle de Vic, explicà els motius de l’abstenció. És de suposar que eren compartits per part dels altres regidors de CiU i de SI. L’abstenció, en aquest cas, és la forma de presentar-se com un “independentisme d’ordre”. Per Abadal, qüestionar la monarquia divideix l’independentisme, i considera que serà una futura constitució catalana la que decidirà si el futur estat català independent serà monàrquic o republicà.
Abadal, doncs, ostensiblement, s’hauria abstingut per evitar ofendre tant a l’independentisme republicà com a l’independentisme monàrquic.
Formalment, el Principat d’Andorra és una diarquia (i, en aquest sentit, paradoxalment, cola dins de les monarquies). Els dos co-prínceps, el president de la República Francesa i el bisbe d’Urgell, són col•legialment caps d’estat. El dit president de la República Francesa és una figura gairebé monàrquica, per bé que sotmesa a elecció popular a dues voltes cada cinc anys. Els bisbes catòlics són nomenats de manera més fosca, amb una Santa Seu que consulta les forces vives que toca segons cada diòcesi. El Regne d’Espanya és una monarquia hereditària, així definida ja constitucionalment, i assignada en el mateix text constitucional a una persona amb noms i cognoms (Juan Carlos de Borbón y Borbón).
En la ment de Vila d’Abadal i de “l’independentisme d’ordre”, l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya esdevindria un nou Estat de la Unió Europea mitjançant el procediment d’ampliació interior. En general, sempre s’havia assumit que aquest “nou estat” tindria una forma de govern republicana. Ara, segons Vila d’Abadal, hi hauria la possibilitat de fer un estat monàrquic amb el territori de les quatre províncies.
Com que “l’independentisme d’ordre” és, per definició, “independentisme especulatiu” (encara que també hi ha força “independentisme especulatiu” en la banda de “l’independentisme d’arracada”), semblaria completament gratuït discutir com seria aquesta monarquia. Tàcitament, hom pensaria que els monàrquics catalans volen una independència en la qual la mateixa persona que ara ocupa el tron espanyol sigui, com ho fou històricament, Rei d’Aragó, de València, de Mallorques, etc., etc., etc. Caldria saber quin títol gastaria Joan Carles I com a cap d’estat de “Catalunya”. Rei dels catalans? Rei del Principat de Catalunya? No seria més propi que gastés el títol de Príncep o, fins i tot, el de Comte. Seria tota una originalitat que s’intitulés “Gran Comte de Catalunya”. Més val ser comte gran que rei xic, com ja defensava el seu temps Ramon Berenguer, príncep d’Aragó.
Existeix, naturalment, una altra via. Per comptes de compartir rei amb l’estat espanyol, hom podria cercar la instauració d’una nova dinastia. En l’opció a) seria possible triar, com va fer Noruega en el seu moment, un infant o una infanta de la família reial espanyola. La infanta Elena? La infanta Cristina, amb Iñaki Urdangarín com a príncep consort? En l’opció b) hom cerca una altra alternativa, extra-borbònica. N’hi ha a carretades de prínceps alemanys, que foren en el segle XIX, la pedrera per fer de caps d’estat de nous reialmes “independents”.
Ben mirat, pot semblar ridícul això de defensar el manteniment de la monarquia, tot i haver assolit la “independència”. Però ara és quan comença el punt de les malinterpretacions. Perquè no és pas menys ridícul defensar el mateniment de l’estat espanyol, tot i haver aconseguit de fer fora els Borbons (per cinquena o sisena vegada). Ara mateix, la figura del Rei, de la Casa Reial i de la Família Reial rep un tractament abans impensable per part de la premsa del règim. El cas Urdangarín ha fet possible portades i titulars que, en un altre moment, haurien segrestat publicacions (pensem en el cas del ‘Jueves’) o portat gent a l’Audiencia Nacional (pensem en el fotos cremades del Borbó a Girona). Alguns “progres” nostrats, fins i tot, han arribat a tindre la barra de fer-nos vindre por amb un eventual enderrocament de Joan Carles I, seguit de la proclamació de la Tercera República i de José María Aznar com a president. Vaja! D’això hem de tindre por? Hem de tindre por ara d’un Aznar president de la República, quan un Rajoy president del Govern és molt més efectiu per reconduir la migrada autonomia regional? Ni una Tercera República amb Aznar de president, ni una amb Llamazares (per posar un cas), poden ésser considerades etapes serioses en el camí de la independència dels Països Catalans. Si cauen pel camí, benvingudes, però seran més un destorb que no pas una empenta.
I, finalment, què entenem per República? La paraula república, a casa nostra, té un sabor progressista i democràtic. Però la paraula república, com passa a la Catalunya Nord, també s’empra en clau d’assimilació nacional, cosa inevitable quan una república com la francesa no és més que un revestiment republicà d’un antic estat dinàstic. La paraula república també s’ha contaminat d’oligarquisme. En el Great Old Party (GOP) no són pocs els comentaris que oposen el concepte de “republicà” amb el de “demòcrata”, titllant aquest darrer de “demagògic” i “igualitarista”. El règim polític que Plató dibuixava a “Politeia” s’ha traduït en les llengües romàniques com a “república”. I quina república! És una república, la platònica, amb elements de monarquia (el “rei-filòsof”) i d’aristocràcia (la divisió en quatre classes: governants, guardians, mercaders i artesans). No s’estimaren finalment orleanistes i legitimistes més la Tercera República que qualsevol monarquia estantissa?
Fa quaranta anys, l’independentisme s’estimava més parlar d’Estat (Socialista) dels Països Catalans, que no pas de República, potser per aquesta raó de l’oligarquisme. També en la idea que l’estat, sempre, és un leviatan (d’una classe contra unes altres), i que val més no embellir-lo amb paraules enganyoses (república equival etimològicament amb cosa pública).
Monarquia? República? La dicotomia, tal com es presenta ara, sembla qüestionar únicament qui serà el cap d’estat. Quantes Repúbliques oficials no intenten d’establir nissagues hereditàries? Òbviament, la forma republicana, oberta a tota la ciutadania, i que segueix un sistema electiu (directe o indirecte), és nítidament més progressiva que la forma monàrquica. Però també cal dir que la presidència de l’estat (la presidència de la república) és més progressiva si, per comptes, del càrrec unipersonal (el president/la presidenta) s’instaura una forma col·legiada. El Consell Federal o el Consell d’Estat o el Consell de la República, o la Presidència del Consell Suprem, etc., són exemples de presidències col·legiades de l’estat. És el cas de la Confederació Helvètica, on no hi ha pas un cap d’estat, sinó un Consell Federal.