diumenge, 19 de febrer de 2012

Refusen la co-oficialitat del rus en referèndum a Letònia

El 1940, com a conseqüència directa del Pacte Germano-Soviètic (Molotov-Ribbentrop o Stalin-Hitler), Letònia recaigué sota l'esfera d'influència de la Unió Soviètica i, el 1940, es conforma l'annexió, disfressada a través de la creació de la República Socialista Soviètica de Letònia. Si l'ensorrament del tsarisme i del seu successor "republicà" (Kerenski) feren possible la independència de Letònia, i la lluita prèvia contra l'autocràcia reforçà l'entitat nacional letona (confosa encara amb la livoniana), la RSS de Letònia revertia aquest procés. Els moviments de població desplaçaren població letona a la RFSS de Rússia (i a les altres RSS), mentre que població russa s'establia en el territori de la RSS de Letònia. D'acord amb l'esquema nacional estalinià, la RSS de Letònia tenia com a llengües oficials el rus (com a llengua de la Unió) i el letó (com a llengua nacional de la RSS).

Amb la consecució de la independència (1991), el letó fou declarat l'única llengua oficial. Les persones de nacionalitat russa (i d'altres nacionalitats) requeriren, per accedir a la ciutadania, demostrar un coneixement mínim de la llengua letona. Vint anys després, el moviment russòfon ha promogut una sèrie d'esmenes constitucionals que, el 18 de febrer, foren sotmeses a referèndum.

El contingut de la reforma constitucional era el següent:
- modificació de l'article 4: En l'actualitat diu "La llengua oficial a la República de Letònia és la llengua letona", i la proposta de modifgicació diria "Les llengües oficials a la República de Letònia són les llengües letona i russa".
- modificació de l'article 18. Aquest article conté la fórmula de jurament dels membres de la Cambra Legislativa: "Jo, prenent els deures de membre del Parlament, davant del poble letó prometo solemnement ésser lleial a Letònia, i enfortir la seva sobirania i la llengua letona com l'única llengua oficial de l'estat, defensar Letònia com a estat independent i democràtic, acomplir les meves responsabilitats justament i amb plena consciència". El canvi proposat diria "enfortir la llengua letona, així com la llengua russa, com les úniques llengües oficials de l'estat".
- modificació de l'article 21. En l'actualitat aquest article declara que "La llengua de treball del Parlament és la llengua letona". L'esmena proposava de suprimir aquesta declaració.
- modificació de l'article 101. Aquest article declara que "La llengua de treball dels governs locals és la llengua letona". La modificació proposava de dir que eren llengües de treball "les llengües letona i russa".
- modificació de l'article 104. Aquest article declara que tothom té dret a rebre les respostes a peticions als governs estatal i local en llengua letona. La modificació estendria aquest dret, també, a la llengua russa.

El nivell de participació en el referèndum ha estat del 71%. És la xifra més alta de participació en un referèndum en els darrers 20 anys. També ha estat considerable la participació dels ciutadans letons residents en l'estranger.

Dels vots, la majoria (unes tres quartes parts) han estat negatius. El letó, doncs, continuarà com l'única llengua oficial de la República de Letònia, l'única llengua de treball del seu Parlament i dels organismes locals, i l'única llengua d'ús obligatori en les comunicacions amb els ciutadans.

La mobilització de partidaris i dretactors de les esmenes ha estat considerable. De fet, hi ha qui diu que els organitzadors de les esmenes no cercaven tirar-les en endavant, sinó mostrar la polarització existent entre les dues comunitats lingüístiques i nacionalitàries majoritàries del país.

La realitat nacional de Letònia és més complexa que la divisòria entre les nacionalitats letona i russa. Segons el cens del 2011, el 62% de la població és d'ètnia letona. Només 250 persones declaraven pertànyer a l'ètnia livoniana. Letons i livonis constitueixen la població aborigen del país. Mentre els letons pertanyen al grup lingüístic bàltic (com els lituans), els livonians pertanyen al grup finès (com els estonians). El 38% restant de la població és majoritàriament rus (un 26,9%), però val a dir que hi ha també bielorussos (3,3%), ucraïnesos (2,2%), polonesos (2,2%), lituans (1,2%), hebreus (0,3%), rroma (0,3%), alemanys (0,1%), estonians (0,1%). A banda de totes aquestes etnicitats, hi ha 1,3% de la població que declara altres identitats.

Signe dels temps de la consecució de la independència és el fet que hi ha un 14,1% de persones residents que no tenen la ciutadania letona (fonamentalment, russos que no han volgut o pogut accedir-hi).

Els partidaris del no (pret) han esgrimit la situació de minorització lingüística per la qual encara passa la llengua letona. De fet, ara a Letònia viuen 1.284.194 persones d'ètnia letona, una xifra inferior a la del 1989 (1.387.757) i a la del 1935 (1.467.035). L'emigració i la baixa natalitat són les causes d'aquest retrocés, que la crisi econòmica actual encara agreujarà. Si entre el 1935 i el 1989, aquesta caiguda demogràfica fou encara més elevada en termes percentuals (del 77% al 52%), entre el 1989 i el 2011, el percentatge ha augmentat en 10 punts, principalment degut a l'emigració dels grups nacionals al·lòctons.

La relació entre etnicitat i llengua és més complexa. Hi ha més població que es declara livoniana, per exemple, que no pas la que empra aquesta llengua com a llengua habitual. La llei protegeix la llengua livoniana, però no li ha donat mai un estatus d'oficialitat. Una altra situació lingüística complexà és la del latgalià. D'acord amb la llei, el latgalià és una "variant històrica" de la llengua letona, mentre diferents sectors (alguns d'ells afins al moviment russòfon) en defensen el caràcter de llengua diferenciada.