diumenge, 22 d’abril de 2012

El debat de les alternatives (2): el socialisme “puixant” de David Laibman

Si seguim la sèrie començada ahir, ara tocaria parlar del socialisme puixant de David Laibman.

David Laibman es va doctorar en economia el 1973, en la New School for Social Research. La tesi doctoral, The Invariance Condition for Value-Price Transformation in a Linear, Non-Decomposable Two-Sector Model, tenia com a fonament la teoria del valor de Marx. Ja en aquella època havia mostrat el seu interès per la música, particularment pel ragtime de començament del segle XX, gravant “The New Ragtime Guitar” (1970) amb Eric Schoenberg i “Classical Ragtime Guitar” (1980).

Els interessos acadèmics de Laibman abasten teoria econòmica, economia política i economia matemàtica. És professor d’economia en el Brooklyn College i en el Graduate Center de la City University of New York.
És conegut també per ser l’editor de “Science & Society”, definida com a publicació de “pensament i anàlisi marxistes”.

El pensament de David Laibman el podem seguir a través dels seus articles, però particularment a través de tres llibres: “Value, Technical Change and Crisis: Explorations in Marxist Economic Theory” (1992), “Capitalist Macrodynamics: A Systematic Introduction” (1997) y “Deep History: A Study in Social Evolution and Human Potential” (2007).

Laibman s’ha ocupat de les qüestions de la planificació socialista de l’economia. Dins d’aquesta planificació caldria distingir dues etapes:
- la primera, de planificació per projectes, es caracteritza pel fet que el pla se centra en sectors i/o projectes estratègics.
- la segona, de planificació sistemàtica, ja inclou tots els sectors econòmic en un marc únic. Dins d’aquesta segona etapa, cal distingir una primera fase de “comandament” i una segona fase “integral”.

En cadascuna d’aquestes etapes de la planificació socialista, els mercats (la producció i el consum de mercaderies) juguen un paper minvant. Laibman identifica les tres fases indicades en el desenvolupament històric de l’URSS. La planificació estratègica és la dels anys 1930, seguida en els anys 1950 per la fase sistemàtica de comandament i en els anys 1960 fins als 1980 en la fase sistemàtica integral. Pel que fa a la pervivència de les relacions de mercat en aquesta tercera fase, Laibman cita el baix nivell de consciència socialista: els actors productius centren el punt de mira en la unitat de producció, en l’empresa individual. Així doncs, el mecanisme del pla seria insuficient com a mètode d’avaluació de resultats i caldria encara una “confirmació secundària” de la utilitat social a través dels bescanvis de mercat.

Laibman ha definit el seu socialisme “puixant” contra dues tendències teòriques que considera errònies. La primera d’aquesta tendències seria el “socialisme de mercat”, que constituiria una “capitulació a les qualitats elementals, atomístiques, polaritzants i alienadores dels mercats espontanis”. La segona seria el “socialisme hurrah”, que seria “un retorn a l’ortodòxia tradicional basada en textos marxistes clàssics, completada amb grans referència als “productors associats lliurement” i crides a l’abolició de la llei del valor”. Contra això, el “nou” socialisme seria l’esforç de crear visions de possibilitat socialista i de començar a respondre les qüestions dures quant a les formes institucionals i estructures del socialisme.

Als qui consideren que respondre algunes d’aquestes qüestiones a hores d’ara és “utòpic”, Laibman els respon que “el socialisme és la primera forma de societat humana que cal construir conscientment” i recorda que l’espècie humana erigeix estructures en la imaginació abans d’erigir-les en la realitat. En el 2002, exposava l'arquitectura bàsica d'un sistema de coordinació democràtica, bo i compaginant la planificació centralitzada amb l'autonomia d'empresa, i oferint un espai a l'emprenedoria social i individual.