El tercer post sobre el debat de les alternatives toca dedicar-lo a Heinz Dieterich i a la seva proposta d’economia planificada d’equivalències.
Heinz Dieterich Steffan va nàixer el 1943 a Rotenburg in Hannover. Va estudiar sociologia a Frankfurt i a Bremen, per després creuar l’Atlàntic. Des del 1977 es professor de sociologia i metodologia de la Universitat Autònoma Metropolitana de la Ciutat de Mèxic.
El pas per Bremen deixà una forta emprempta en la producció intel·lectual de Dieterich. Juntament amb acadèmics com Arno Peters, Carsten Stahmer i Raimundo Franco configurà l’anomenada Nova Escola de Bremen. Una de les idees centrals de la Nova Escola de Bremen és el “principi d’equivalència”, és a dir que la història, la geografia, la sociologia, han de donar una veu igual a totes les persones, bo i salvant les tendències al presentisme, a l’eurocentrisme i a l’elitisme.
Dieterich és considerat un dels autors més influents de l’anomenat “socialisme del segle XXI”, expressió que faria referència a les renovacions teòriques que acompanyen als processos de construcció del socialisme de l’Amèrica Llatina, de Veneçuela en particular i, en menor mesura, de Bolívia i d’Equador. Dieterich, de fet, fou fins el 2007 assessor del govern veneçolà d’Hugo Chávez, si bé posteriorment se n’ha distanciat. En el 2005, publicà “Hugo Chávez y el socialismo del siglo XXI” i l’any següent “Der Sozialismus des 21. Jahrhunderts. Politik und Denken”.
El model del “socialisme del segle XXI” gira al voltant de quatre eixos:
- 1. L’economia d’equivalència.
-2 . La democràcia participativa.
- 3. El desenvolupament estructura regional democràtic com a organitzacions de base.
- 4. El subjecte racional-ètic-estètic.
L’economia d’equivalència té com a nucli central la teoria del valor de l’economia clàssica, segons la qual el treball és la font de tot valor. El valor d’una mercaderia és el resultat del temps social de treball necessari per a produir-la. Dieterich té en ment una economia nacional basada en aquesta teoria del valor, però que progressivament deixa enrera els mecanismes de mercat, per adoptar mecanismes de planificació democràtica. Els productors directes participen en la planificació estatal. Alhora, es mantenen els incentius individuals, d’acord amb el principi del “socialisme de primera fase”: “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu rendiment”.
Òbviament, aquesta economia planificada d’equivalència requereix uns mitjans de producció socialitzats. També requereix d’un sistema que comptabilitzi les aportacions individuals i col·lectives a la producció social i que connecti la producció amb el consum. De fet, teòricament, en l'economia de mercat basada en la propietat individual dels mitjans de producció concentrats en una classe social, el treball rep l'equivalent del valor de la força de treball (és a dir, el treball que costa generar, mantenir i reproduir aquesta força de treball), només a condició que el valor d'ús de la força de treball generi, a més, un valor addicional sense el qual el capitalisme perd tot sentit.
Arno Peters també aplicà el “principi d’equivalència” a les relacions de l’economia global, particularment com a solució als problemes de la situació semicolonial i neocolonial en la qual viu generalment la perifèria del món capitalista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada