dimarts, 3 d’abril de 2012

Les altres víctimes d'un 30 de juny

Des del passat dijous, diverses imatges creuen pels caps. També, paraules. Els sistemes econòmics i socials es jutgen (es verifiquen) a través de la seva capacitat de desenvolupar les forces productives. Una situació de virtual estagnació econòmica, que va molt més enllà dels límits de l'economia dels Països Catalans i que, de fet, és la norma dels tres grans centres del capitalisme mundial (Amèrica del Nord, Europa i Japó) sembla instal·lada permanentment. De totes formes, l'editorial del Monthly Review del mes de març ens tornava a recordar que "l'estagnació és l'estat normal de les economies madures del capitalisme monopolístic". I també que "sense l'ajut d'un estímul extern com una gran guerra, una bombolla financera o una innovació que faci època, el procés d'acumulació de capital és incapaç de moure's".

Pel que fa a la guerra, fins ara, el fet que hi hagués un bon nombre de potències nuclears ha estat un factor dissuasori important. No obstant, el nombre de "guerres locals" no ha fet més que crèixer, i la inestabilitat política es troba més i més difosa.

És, doncs, exagerat fer referència, a hores d'ara, a la nit del 30 de juny del 1934? Sí, segurament sí que ho és. Som encara ben instal·lats en la fase Brüning: austeritat, recurs cada vegada més freqüent a normes d'excepció, bo i mantenint encara les formes democràtiques. El fet que un govern com el de Mariano Rajoy, en un context trepidant, hagi pogut sostindre's durant 100 dies, i no hagi corregut la sort de Berlusconi o de Papandreu, és més meritori que no pas sembla.

Els processos quantitatius però acaben per tornar-se qualitatius. De mica en mica, s'omple la pica, i vessa... El 30 de gener del 1933, la Kamarilla del president Hindenburg no era en absolut conscient de la transcendència del nomenament d'Adolf Hitler com a nou canceller d'Alemanya. La Kamarilla, en qüestió, que reflectia els interessos de la coalició de classes dominants (burgesia industrial i financera, i aristocràcia terratinent i burocràtica), considerava el nou govern com un mer comitè executiu d'aquests interessos. La cosa se'ls hi va anar de les mans, però.

En el moment present, quan l'activitat dels governs és nítidament la de contribuir a l'expropiació d'àmplies masses populars en benefici d'una minúscula burgesia financera, aquests mateixos governs necessiten ampliar la base social. Per fer-ho, no dubten a recórrer a tots els arguments habituals de la xenofòbia o, potser, prendran la bandera del neopatriarcalisme. Però tampoc amb això no tenen prou, i la temptació de l'ús de la força per ofegar tota dissidència consegüent s'està manifestant cada vegada més, en forma de pilotes de goma, d'acusacions de desordres públics basades en arxius policials de natura política, etc. Brüning cada vegada més esdevé Schleicher. I, que jo recordi, Schleicher no era tant "pro-austeritat" com Brüning. En tot cas, Schleicher, que tants esforços va fer per aconseguir el suport del partit nazi, particularment a través de Gregor Strasser, s'escorreria per la mateixa aiguera un 30 de juny del 1934 que el propi Strasser, en la matança que seguí a l'imaginari putsch de Röhm. Setze mesos van del 30 de gener del 1933 al 30 de juny del 1934.