dissabte, 21 d’abril de 2012

El debat de les alternatives: la democràcia econòmica de David Schweickart

Ayllu, grup de solidaritat dels barris de Can Vidalet i Pubilla Cases, prepara per als tres primers dilluns de maig, un seminari amb el títol “El debat de les alternatives”. El primer dilluns, el dia 7, serà el torn de Josep Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa, que provarà de respondre la qüestió de “Què podem considerar alternatiu?”. El 14 de maig, Blai Dalmau, de Democràcia Inclusiva, parlarà d’aquesta proposta d’organització social. El 21 de maig, Jordi Garcia Jané, de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya parlarà del que, al seu parer, són els embrions d’una societat poscapitalista.

Les tres sessions tindran lloc en el local parroquial de Sant Antoni, al n. 67 del carrer Verge de la Mercè de Can Vidalet, de 20h a 22h.

Un dels aspectes del debat són, justament, les alternatives que es presenten en forma de “propostes normatives”. És perfectament normal que això faci una ferum d’utopisme. A més, no és or tot el que lluu, i algunes de les propostes “anticapitalistes” són d’un caràcter socialment regressiu. De totes formes, el mateix full de convocatòria del seminari ens fa un llistat d’aquestes propostes alternatives, i no serà perdre massa el temps, intentar fer una descripció de cadascuna d’elles.

Començarem per la “democràcia econòmica” de David Schweickart.

Schweickart és de formació matemàtica. Es va graduar en matemàtica a la Universitat de Dayton, y es doctorà en aquesta disciplina en la Universitat de Virgínia. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Kentucky (1969-70). Acadèmicament, després va prendre el rumb de la filosofia, doctorant-se a la Ohio State University. Des del 1975, és professor de filosofia de la Loyola University Chicago. Com a professor visitant, ha estat temporades a Cuba i a El Salvador, i també a Europa (Espanya, Itàlia, República Txeca).

Ja en el 1980, publicava “Capitalism or Worker Control? An Ethical and Economic Appraisal”. En mig del triomfalisme típic dels primers 90, publicà “Against Capitalism” (1993). En el 1998, juntament amb Bertell Ollam, Hillel Ticktin i James Lawler, publicà “Market Socialism: The Debate Among Socialists”. La configuració de les propostes de “democràcia econòmica” ja eren presents en aquestes obres, però es fan més explícites a “After Capitalism” (2002).

Què és aquesta “democràcia econòmica”? El mateix Schweickart la considera una modalitat d’economia de mercat i, en aquest sentit, se la pot entendre també com una modalitat de “socialisme de mercat” o d’economia social de mercat. En tot cas, són quatre les idees clau de la “democràcia econòmica”:
- autogestió obrera en el lloc del treball. Si n’hi ha supervisors, aquests són elegits pels propis treballadors. Aquesta autogestió de cada empresa, no treu que les empreses siguin propietat col·lectiva de tota la societat. La titularitat dels beneficis recau en els propis treballadors que gestionen l’empresa. Les empreses paguen un impost de societats d’acord amb el capital que empren.
- banca pública, com a instrument de gestió de la inversió de capital. Els ingressos de la banca pública els obtenen dels impostos que paguen les empreses autogestionades.
- es produeix per al mercat (es produeixen mercaderies) no tan sols els béns i serveis de consum, sinó també els mitjans de producció (matèries primeres, instruments i maquinària). Les diverses empreses públiques, autogestionades, competeixen en el mercat per vendre béns i serveis, i per comprar-hi mitjans de producció.
- s’apliquen mesures proteccionistes encaminades a aconseguir una igualtat comercial entre nacions.

El mercat i la banca apareixen, doncs, com els dos instruments bàsics de gestió general de l’economia. En cada unitat empresarial vigeix un sistema de “democràcia interna”, mentre que les relacions amb les altres empreses es fonamenten en la competència en el mercat i en la configuració de possibles aliances. El contrapès al mercat, l’exerceix la banca pública que pot corregir els desequilibris. Fonamentalment, el paper de la banca pública és finançar l’expansió de les indústries existents i la creació de noves.

Schweickart és actualment és un dels editors de SolidarityEconomy.Net. El concepte de “democràcia econòmica” apareix sovint en les seves pàgines. Entre els models d’empreses de propietat i gestió democràtiques de companyies citen sovint el grup Mondragon (al País Basc), les cooperatives obreres de l’Emília-Romanya o la companyia química Scott Bader. De totes formes, el concepte de “democràcia econòmica” va més enllà. Nyegosh Dube l’explica en tres nivells:
- el nivell microeconòmic, o nivell d’empresa, on cal valorar positivament qualsevol guany per part dels treballadors de control en el lloc de treball i de participació en la gestió. Aquesta “co-participació” seria un pas envers l’objectiu d’una gestió democràtica completa, que inclouria la propietat obrera de la pròpia empresa.
- el nivell mesoeconòmic. En aquest cas, el control obrer es manifesta a través de control de fons d’inversió. Els obrers decideixen quines són les inversions que cal fer en l’economia local o regional. Aquest és un potent mecanisme per estendre la democràcia obrera a més companyies, ja que pot constituir una de les exigències per optar a aquest finançament.
- el nivell macroeonòmic. En aquest cas, els treballadors apareixen com a ciutats que destinen democràticament recursos a través d’un fons d’inversió nacional (i internacional) per aconseguir objectius socials. Per exemple, hom pot prendre decisions d’ajut a sectors o regions més desafavorits. Entre els objectius sovint citats per SolidarityEconomy.Net apareix el desenvolupament d’una “economia verda” (és a dir, afavorir la transició energètica cap a fonts d’energia renovables). Els instruments d’aquest nivell són “consells d’inversions”, elegits democràticament.

Dube considera que el camí de l’establiment d’una veritable democràcia econòmica passa per una transició gradual, feta tant des de baix com des de dalt, i tant des de dins com des de fora. Per als Estats Units d’Amèrica, parla de tres punts de transició: a) institució de la co-determinació, és a dir l’entrada en els consells de direcció de les empreses de representants dels treballadors. Una altra possibilitat és l’establiment de consells obrers com a contrapès als consells d’administració. Naturalment, aquesta co-determinació hauria de tindre un contingut real, i no tan sols de nom. b) col•locació d’un terç de la propietat de cadascuna de les 200 companyies americanes sota un consorci de titularitat pública. A canvi, aquestes companyies quedarien exemptes de l’impost de societats. c) institució d’un pla per afavorir la propietat obrera. El model seria el Pla Meidner aplicat a Suècia en els anys 1970. Gradualment, tant el consorci de titularitat pública com els fons dels treballadors guanyarien la majoria de l’empresa.