«Més enllà del riu»: Setmana Mundial de l’Aigua-2006

Gestió de l'aigua: Stockholm, l'illa de fusta, s'alça en la confluència del llac Mälaren i la Mar Oriental (la Mar Bàltica). Aquest contacte entre aigües, inspira Stockholm International Water Institute que cda any organitza per la tercera setmana d'agost la Setmana Mundial de l'Aigua, que enguany es convoca amb el lema "Més enllà del riu – Compartir beneficis i responsabilitats".

Més enllà del riu

La sessió d'enguany de la Setmana de l'Aigua d'Estocolm és la quarta (i penúltima) del cicle titulat "Drainage Basin Security: Prospects for Trade offs and Benefit Sharing in a Globalised World". El triple objectiu és aprofundir en el coneixement de les relacions aigua-societat-medi-economia, d'afavorir els contactes interdisciplinars i de revisar els mecanismes d'actuació en la gestió de l'aigua.

Asit K. Biswas, premi Estocolm de l'Aigua 2006



Tot i que avui diumenge dia 20, ja hi ha hagut diverses sessions sobre conflictes ambientals, gestió transfronterera de l'aigua i sistemes d'higienització, la jornada inaugural serà dilluns dia 21. Serà llavors quan farà el seu discurs Asit K. Biswas, que el passat mes de març va rebre el Premi Estocolm de l'Aigua.
Asit K. Biswas va nèixer a Balasore (Orissa) i es va formar a l'Indian Institute of Technology de Kharagpur (Bengala). Després de graduar-se se n'anà a treballar com a enginyer civil a Anglaterra, per després dedicar-se a la recerca i la docència a la Loughborough University of Technology i a la University of Strathclyde de Glasgow. El 1967 es traslladà a Canadà, d'on rebria la ciutadania anys després. Vinculat al Departament d'Energia, Mines i Recursos i al nou-nat Ministeri d'Ambient, el 1974 Biswas s'incorporà al Programa Ambiental de Nacions Unides (UNEP) amb seu a Nairobi. Des del 1985 és editor del International Journal of Water Resources Development.
Després de molts anys com a assessor d'organitzacions internacionals i de governs estatals, especialitzat en regions amb greus dèficits hídrics (com l'Àsia sud-occidental), Biswas participà en la fundació del Third World Center for Water Management, amb seu a Ciutat de Mèxic, on viu des de fa anys.

Sydney Water Corporation, premi Estocolm de l'Aigua a la Indústria 2006

Amb una població de més de quatre milions d'habitants, Sydney és abastida d'aigua per la Sydney Water Corporation, que també abasteix les comunitats veïnes d'Illawarra i de les Blue Mountains. Pel període 1991-2011, la Sydney Water Corporation s'havia compromès a reduir en un 35% el consum d'aigua per càpita.
Destinat a la fracció del 30% del consum d'aigua lligat a la indústria, a l'empresa i al sector públic, s'impulsà el Programa 'Cada Gota Compta' per Empreses. Des del 2001, 310 organitzacions hi han participat, i adoptat les diferents mesures destinades a reduir el consum d'aigua i la generació d'aigües residuals. El programa afirma que gràcies a aquestes mesures (sobretot dedicades a unes bones instal·lacions en els llocs de treball) s'estalvien cada dia 20 milions de litres.



La Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica rep el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua

El divendres 25 Björn Carlson rebrà el Premi Suec "Mar Bàltica" d'Aigua per haver creat amb 500 milions de corones sueques la "Fundació Björn Carlson per la Mar Bàltica". La Fundació es dedicarà a finançar projectes i iniciatives interdisciplinàries de millora de la qualitat de l'aigua de la Mar Bàltica.
Carlson va fer diners amb la Carlson Investment Management, que es va vendre el 1999 per encara molts més diners. Aficionat a la navegació i al submarinisme, Carlson és testimoni de primera filera dels problemes ambientals que sacsegen el litoral bàltic: augment de la turbidesa, desaparició d'espècies de peixos, agreujament de les explosions algals estivals, etc. Una cosa va lligada a l'altra: els nitrats i fosfats de les aigües residuals permeten cianobacteris i algues verdes de proliferar, especialment amb les llargues hores diürnes dels mesos estivals, i això redueix la llum que arriba als fons litorals i n'afecta la fauna.

La gestió transfronterera dels recursos hídrics

El primer eix de la Setmana d'Estocolm es titula "Eines per compartir beneficis de programes transfronterers". Aquest taller analitzarà preferentment els aspectes polítics i econòmics de la qüestió, com posar d'acord diferents administracions estatals. No debades, el Banc Mundial és un dels organitzadors d'aquest taller.
Entre les experiències que s'examinaran hi ha: el cas d'Ucraïna i Rússia, el de la Conca del Nil, el dels països sud-africans (com la Conca de l'Okavango), el de Mesopotàmia, les Conques del Rin i del Danubi, els rius padans Olona-Bozzente-Lura i Palestina-Israel.
Especial interès té la sessió de Volker Boege, que ens recorda que les fronteres estatals passen per damunt de pobles que han viscut sempre en contacte o, fins i tot, que comparteixen uns mateixos trets nacionals. Per això, qualsevol projecte transfronterer hauria de fixar-se en les institucions i pràctiques tradicionals de la gestió de l'aigua.

Aigua i comerç

El segon eix es titula "Aigua i comerç: ajustar la disponibilitat internacional de l'aigua i les necessitats locals". El punt de partida és el de la "pobresa de l'aigua", adreçat a aquelles economies nacionals deficitàries d'aigua. Dèficits econòmics i hídrics van lligats, i moltes nacions amb economies fortes i diverses (amb més trets "centrals" que "perifèrics") són "riques en aigua" malgrat es trobin enclavades en climes àrids i semiàrids. Contràriament, nacions situades en conques riques poden patir de "pobresa d'aigua" degut a mancances en infrastructures. Però una visió estrictament infrastructurista, basada en grans obres hídriques, pot fer fallida sinó s'acompanya d'una diversificació de l'economia. Els casos d'Índia, Marroc i Colòmbia seran examinats amb detall.
Un concepte important per entendre com una determinada orientació sectorial de l'economia (vers un tipus d'agricultura, vers un tipus d'indústria turística, etc.) influeix en les necessitats hídriques és de l'aigua virtual és a dir la quantitat d'aigua necessària per fabricar un producte. Segons l'Organització Mundial del Comerç, les importacions de productes rics en aigua virtual a la regions amb dèficits hídrics és la solució que el comerç mundial li dóna per superar aquests dèficits.

Instruments econòmics

Aquest és el títol del tercer eix de la Setmana d'Estocolm. Proposats com a substitutiu de les mesures administratives, els incentius econòmics haurien de dissenyar-se d'acord amb els serveis que ofereixen els ecosistemes i que són "utilitzats" per activitats econòmiques privades. José Albiac, del Departament d'Economia Agrícola del Govern d'Aragó farà una valoració dels beneficis i despeses d'una gestió sostenible de l'aigua, però el problema és com es reparteixen aquests beneficis i despeses. Katar Singh parlarà de com la imposició d'un preu racional de l'aigua pot millorar l'eficiència de l'ús agrícola a Gujarat. Casos similars (preu de l'aigua, taxes per bombeig, etc.) s'explicaran d'Oregon, Maharashtra i Mèxic.

Gestió centralitzada vs. gestió descentralitzada

El quart eix de la cimera rep el títol de "Beneficis i responsabilitats de les estratègies descentralitzada i centralitzada en la gestió de l'aigua i de les aigües residuals". La integració del sistemes d'abastiment, potabilització i de gestió de les aigües residuals és un requisit, però això comporta riscos de burocratització, de mesures de dalt-a-baix, amb nul·la participació popular. D'altra banda un model linial de gestió de l'aigua (captar-la, potabilitzar-la i abocar-la amb o sense depuració) impedeix el reaprofitament d'aigües residuals.
En aquest taller s'examinaran els casos de Karachi i de Kolkata, exemples de la gestió d'aigües residuals urbanes (que, en el cas de la ciutat bengalí, han de fer front també a la col·lecció de precipitacions). Pel que fa a àrees rurals i semiurbanes, s'hi presentaran exemples de Xina, Moçambic (Dondo), Xina, Sud-àfrica i Uganda.

La presa de decisions

El cinquè eix es dedica a "Sistemes de suport en la presa de decisions i gestió integrada dels recursos hídrics". Entre els casos que s'exposaran hi ha:
- Kazakstan: on es vol fer de l'anàlisi sistemàtica de les conques fluvials la base de la gestió dels recursos hídrics.
- Sri Lanka: on la gestió integrada ha de tractar els interessos enfrontats de sectors agrícoles i pesquers.
- Etiòpia, on s'han aplicat programes pilots de gestió sostenibles de l'aigua en dues conques fluvials.
- Quebec, on s'han introduït procediments participatius en la gestió de l'aigua.
- la Mersey Basin Campaign, que des de fa 20 anys pren iniciatives en la regeneració d'aquesta conca anglesa, molt castigada per l'era industrial.

Les implicacions dels canvis en els hàbits alimentaris

Amb una perspectiva més sociològica, el sisè eix de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Canvis alimentaris i implicacions en l'aigua, la terra i els estils de vida". Abans s'ha esmentat el concepte d'aigua virtual: aliments com la carn o productes làctics requereixen per unitat de pes fins a deu vegades més aigua que els productes vegetals. Els requeriments hídrics augmenten en la ramaderia a mesura que les formes tradicionals deixen pas a instal·lacions industrials (basades en pinsos). També la piscicultura demana uns requeriments hídrics (en aquest cas, qualitatius) més elevats que les pesqueries. Els casos d'Etiòpia i de l'Àfrica Occidental seran examinats a la llum dels canvis econòmics que es produeixen com a conseqüència de la concentració en el sector agro-ramader i en l'èxode cap a les ciutats.

L'impacte ambiental

El setè eix parla de "Compartir els beneficis dels serveis dels ecosistemes i els costos de la degradació dels ecosistemes". S'exposaran casos de tot el món sobre com "fer pagar" pels serveis dels ecosistemes i com repartir equitativament els costos de la degradació. Entre l'enduriment legislatiu i el deixar-fer-deixar-passar, hom parla d'estratègies de mercat que tinguin presents els serveis i els costos ambientals.

Els llacs com a motors de desenvolupament regional

El vuitè fil de la Setmana de l'Aigua es dedica a "Grans llacs com a motors de desenvolupament regional". Entre els casos que s'estudiaran hi ha el Đerdap (Danubi), els llacs de Lombardia, el Winnipeg, el llac Vozhe (a Rússia, reduït per l'activitat humana del darrer segle), el Tonle Sap (Cambodja), els llacs de Koidakanal (Índia) i, sobretot, els Grans Llacs del centre d'Àfrica.

Els embassaments

El novè eix es titula "Embassament segur de l'aigua i regulació en inundacions i sequeres". Davant la perspectiva d'un augment de la variabilitat meteorològica en molts climes del món, les estratègies d'embassament hauran de complementar-se amb mesures addicionals d'adaptació de la població. Es repassaran els casos de diferents conques: de Turquia (sotmeses a una forta estacionalitat), d'Etiòpia, del Nil (inclosos els dics anti-inundació construïts recentment a Khartum), de l'Indus, del Krishna (Índia), de Romania (on els requeriments agrícoles són cada vegada més difícils d'acomplir amb el sistema actual d'embassaments), del Nyando (Kènia), etc.

Les emergències

El desè eix es dedica a "Esdeveniments extrems i serveis sostenibles d'aigua i d'higienització". L'altra cara dels grans desastres naturals, que gairebé mai apareix en els mitjans de comunicació, és el difícil retorn a la normalitat i, en particular, la restauració dels abastiments d'aigua. Moltes vegades els plans d'emergències cobreixen únicament les necessitats puntuals d'aigua potable i deixen durant mesos o anys en la precarietat les zones afectades. Les experiències recents de Sri Lanka i del Golf de Mèxic seran examinades, així com els programes anti-inundacions dissenyats a Ucraïna (Conca del Tisza).

Lligams:

- World Water Week in Stockholm.

- For Challenging the Global Status Quo on Water, Indian-Born Canadian in Mexico Wins 2006 Stockholm Water Prize.

Altres posts:

- S'obre la Setmana Mundial de l'Aigua d'Estocolm (2004).

La "majoria silenciosa" dels afartats: el moviment pro-piscina de Pedro J.

Les protestes contra la piscina de Pedro J. a primera línia del litoral són, certament, minoritàries. En una societat totes les posicions actives són minoritàries per definició. Per això és curiós que des de les trinxeres dels "pro-piscina-privada-de-Pedro-J" es repeteixin els arguments ja clàssics de la "majoria silenciosa".

Segons Nixon, una minoria de nord-americans es manifestaven contra la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. Ergo, una majoria silenciosa de nord-americans era partidària de la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. Els clàssics deien "qui tacet placet", "qui calla atorga".

L'argument de Nixon és capgirable. Les manifestacions en pro de la intervenció nord-americana en la guerra del Vietnam eren més que minoritàries. De fet, sovint es convocaven únicament com a contra-manifestacions. D'això es col·legiria que el nombre de partidaris de mantindre la intervenció al Vietnam era encara més minoritari que la "minoria cridanera".

A l'hora de la veritat hom sap si una persona és o no és partidària d'intervindre al Vietnam si s'analitza què fa quan ell o un seu fill es troben amb la perspectiva de ser cridats a files. Aquesta prova del cotó situaria a més d'un polític enlairat en la mateixa balança que la Jane Fonda.

Tornem a casa nostra. El moviment "pro-piscina-privada-Pedro-J" (d'ara endavant, PPPPJ) diu que "Ja N'Hi Ha Prou" (bé, de fet, diu "Basta Ya"). Una consigna reciclada, que mostra que per l'espanyolisme ranci és tan intolerable mobilitzar-se contra l'expoli privat del domini públic com recòrrer a "altres formes de lluita". I en tot cas, si la consigna és honesta, els "contra-manifestants" tan sols desitgen que els "manifestants" deixin de fer-ho. Potser sí. Potser és això el que volen: que la majoria silenciosa es transformi en la unanimitat silenciosa.

La mentalitat dhimmi-goyim o la decadència d'un pensament

Els comentaris periodístics sobre els intents terroristes d'un grup de paquistanesos als quals l'administració Thatcher va atorgar la ciutadania britànica delaten la mentalitat 'dhimmi' de bona part de la premsa europea. Parlen ara del ressentiment que porta a "bons ciutadans britànics de religió musulmana" a convertir-se en "terroristes". Ens demanem perquè Tony Blair no comença a omplir les presons de britànics no-musulmans que, amb la seva sola presència molesten als joves simitarristes. Hi ha una premsa europea que tracta els temes religiosos amb una visió repugnantment islamocèntrica. I l'islamocentrisme converteix en 'dhimmis' a tots aquells que no són musulmans.

Hi ha una altra premsa europea (encara que se superposa en part amb l'anterior), que ens explica la història del segle XX amb una perspectiva patològicament judeo-cèntrica i que arriba a la nàusea en analitzar l'etapa contemporània. Israel té dret a perseguir Hezbol·la dintre de les fronteres del Líban, segons aquesta premsa. Però Déu no volgués que el MI5 fes alguna operació en el sòl inviolable de la República Islàmica de Pakistan. Aquesta premsa, amb una mentalitat de 'goyim', és tan patètica com la premsa marginal que encara parla de conspiracions judeo-masònico-comunistes-feministes-dretscivilistes. Els jueus tenen tot el dret del món a construir la seva identitat i a referir-se als altres amb el nom col·lectiu de "goyim". Però és massa veure que alguns accepten l'etiqueta i es volen fer perdonar el fet de ser "goyim".

La majoria de la població europea és "dhimmi" i és "goyim" a la vegada. El pitjor és que els nostres dirigents, els nostres periodistes, ens volen convèncer que hem de pensar contínuament com a "dhimmi" i com a "goyim", i demanar perdó contínuament pels pecats de l'Imperi Britànic i de l'Imperi Romà.

El pensament imperialista del segle XIX, patològicament eurocèntric, degenera avui en el seu fill bastard: el pensament euro-excèntric de qui nega la seva identitat i la seva història.

A, i si se senten tan malalment per ser dhimmis o per ser goyims, sempre tenen la porta oberta a la conversió!

El mur de Padoa: l'esquerra i la dreta burgeses bescanvien papers?

Les autoritats municipals de Padoa han construït un mur d'acer de 84 metres de llarg i 3 metres d'alt que tanca tot el sector Serenissima, on viuen 1.500 persones, en la seva majoria immigrants magrebins, de l'Àfrica sud-sahariana, de l'Àsia sud-occidental i de l'Extrem Orient. El batlle de Padoa, el socialista Flavio Zanonato, ho justifica com una mesura contra el tràfic de drogues.
La resposta oficial de la dreta no s'ha fet esperar: Giancarlo Galan, també padovà, i actual governador del Veneto, l'ha considerat un nou mur de Berlin.
Potser Galan suggereix un lligam entre Zadonato i Walter Ulbricht. Ulbricht construí el mur de Berlin "contra el feixisme", i Zadonato "contra la droga". Per Galan el centro-sinistra ha fracassat en aplicar aquesta mena de polítiques.
La dreta parla de "mur de Berlin" i l'esquerra de "mur de Palestina". Uns i altres viuen ben lluny del "Padua Bronx", sense haver-ne de patir les molèsties, ni preocupar-se per les bandes armades de magribins o nigerians.

- Notícia.

Una cosa que no entenc de les mesures de seguretat del 10-A

Aquest 10 d'agost els serveis de seguretat britànics han aturat un complot jihadista que pretenia fer volar una desena d'avions en mig de l'Atlàntic Nord. A banda dels morts que haurien fet, els jihadistes pretenien simbolitzar el seu objectiu de trencar les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units. Potser per "socialitzar el conflicte" les autoritats britàniques han imposat unes mesures draconianes en els aeroports i en tots els vols que havien de sortir i entrar de Gran Bretanya. El temps dirà si les mesures eren adients a l'amenaça.
Els investigadors que han seguit el complot saben perfectament que els implicats, per moltes connexions que tinguin amb Al-Qaeda són "ciutadans britànics", amb orígens familiars situats a "Pakistan".
És intrigant, doncs, veure imatges de l'Aeroport de Girona on importunen a viatgeres (dones, catalanes, de cabells rossos), i els hi fan portar l'equipatge de mà en bosses transparents, pel simple fet que volaran cap a Londres.
Que potser els jerarques religiosos del segle XXI, senyors Blair i Zapatero, suggereixen que tots som terroristes? Potser suggereixen que les mesures de seguretat han de ser patides per tothom i no únicament per uns quants centenars de joves "anglo-paquistanesos", de provada militància jihadista, i que viatgen del "Pakistan" a Anglaterra, i d'Anglaterra a "Pakistan" amb passaports ultralegalitzats? Que potser Tony Blair considera que no pot aplicar a aquests trabucaires "anglo-paquistanesos" les mateixes mesures que va aplicar als "hooligans" durant el mundial de futbol a Alemanya?
No ho sabem. El cas és quan un govern aplica demagògicament i indiscriminadament mesures "antiterroristes", que avantposen la sensibilitat dels "community leaders" a la seguretat de la població amenaçada, quelcom no funciona bé.

Els criteris de discriminació laboral segons Vladimír Špidla

El Comissari d'Ocupació, Vladimír Špidla, regeix amb la divisa "Igualtat, Mobilitat, Dignitat". L'eix de la igualtat passa per un accés equitatiu als llocs de treball disponibles, i un tracte igual en el desenvolupament i finalització de la feina. Punt crucial és la lluita contra la discriminació en la contractació. Aquesta discriminació és una de les fonts principals de l'estratificació de la classe treballadora europea. Certament es fa difícil quina part de la discriminació es deu a una discriminació directa, i quina part es deu a una valoració equitativa del treballador sense tindre presents la manca d'igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans. La primera porció és la discriminació individual o empresarial basada en prejudicis, però la segona és una discriminació social que l'empresariat tan sols podria resoldre amb una "discriminació positiva".

L'eurodiputada escocesa Catherine Stihler va requerir l'opinió de Špidla davant del fet que una oferta de feina d'una empresa irlandesa precisava smokers need not apply. Ho sigui, que els fumadors no calia que s'hi presentessin, que no els agafarien... pel fet de ser fumadors.

Per Stihler això és discriminació en la contractació. Stihler ha dedicat bona part de la seva carrera política a lluitar contra el tabaquisme. Els moralistes de la correcció política tabàquica consideren, però, que l'única forma de posar fi al tabaquisme és posant fi als fumadors.

Qui és fumador? Qui fuma tabac, òbviament. Alguns fumadors podrien considerar-se no-fumadors, demanar la feina, abstindre's de fumar en el lloc de feina, i encara tindrien temps de consumir un parell de paquets diaris en el temps de lleure. Segurament l'empresa no tindria amb aquesta mena de fumadors gaires problemes. Una ment contractadora més retorçada potser exigiria no-fumadors en els seus llocs de treball per tal d'evitar baixes relacionades amb els problemes de salut lligats al tabaquisme.

Des del punt de vista de Stihler els fumadors són víctimes del tabaquisme. I com a col·lectiu exposat a riscos sanitaris addicionals, discriminar-los seria anàleg a discriminar persones discapacitades per llocs de feina que poden cobrir. Objectivament, a més, el tabaquisme no impedeix la realització de gairebé cap feina (encara que en el lloc de feina sigui prohibit fumar).

Špidla és ara de vacances, de forma que la persona encarregada de respondre Stihler fou Katharina von Schnurbein. Schnurbein respongué que l'empresa irlandesa no cometia cap discriminació laboral, ja que la normativa europea prohibeix únicament la discriminació per "origen racial i ètnic, discapacitat, edat, orientació sexual, religió o creences".

La interpretació de la Comissió Europea és discutible. El tabaquisme es pot considerar una discapacitat i, segons com, una creença.

Òbviament, de la lectura de la Comissió Europea es llegeix que el principi fonamental és el dret a la lliure contractació. I que aquest dret de l'empresari tan sols és mitigat per raons "racials", "ètniques", "d'integració de discapacitats", "d'integració de joves i de gent de mitjana edat", "d'igualtat de gènere i de lluita contra l'homofòbia", "de llibertat religiosa i de llibertat de pensament". El treballador, si s'agafés els manuals de la Comissió Europea, podria exigir la primacia del dret a uns mecanismes de contractació transparents, guiats pel mèrit i, potser modulats per mesures d'acció afirmativa en favor de col·lectius tradicionalment discriminats. L'intel·lectual li podria respondre, a l'Adam Smith, que qualsevol empresa que no tingués primordialment en compte el principi del mèrit tindria un desavantatge envers d'altres per triomfar en la lluita per la competència. Sí, potser sí, sempre que hi hagi competència i que el lloc ofertat tingui quelcom a veure-hi.

- Notícia.

La crucifixió de la senyora Ciccone

La gira de Madonna ha incorporat una crucifixió que recorda molt el Corpus Hypercubicus de Dalí



Si fossim com Jordi Salat (*Espluga Calba, 1949), ja hauríem trobat alguna connexió entre la Càbala, Madonna-Ester, la Crucifixió de Crist, Dalí, i la geometria tetradimensional.

És delicat això dels símbols religiosos. Pels qui creuen és tan greu no recòrrer a ells per simbolitzar el món, com recòrrer-hi.

Vittorio Messori ha dit en referència a l'actuació de Madonna a Roma: "La senyora Ciccone no es burla de la mitja lluna islàmica o de l'estrella de David, perquè el cristianisme és més tolerant, no posa mà a la simitarra i no llança fàtues, no fa por a ningú".

Messori es planya i mira amb enveja islamisme i judaïsme. La tolerància, deixa entreveure, s'hauria girat en contra del cristianisme. Una tolerància que hauria sorgit dels principis universalistes del Vaticà Segon.

Messori és prudent. Fa referència a la simitarra i a les fàtues, i no en fa cap a signes d'identitat judaics. Té por que l'acusin d'antisemitisme, perquè aquesta acusació li llençaria en contra la "nova dreta" italiana, amb rampells anti-vaticanistes.

D'altra banda, la temptació d'entrar en un comunitarisme religiós, ("l'actuació de Madonna ofèn als cristians d'Itàlia", per exemple), suposaria reconèixer la descristianització efectiva de Roma.

Les declaracions de Messori, però, han escandalitzat a una certa "correcció política" que tem que es facin comparacions odioses entre els privilegis atorgats a la religió islàmica i al judaïsme a Europa, blindats per lleis contra la islamofòbia i l'antisemitisme. La irresponsabilitat d'una demagògia "anti-xenòfoba" fa que el greuge comparatiu observat per Messori pugui ser una eina de futures (i presents) confrontacions etno-religioses. I si la temptació fos atorgar als integristes cristians els mateixos privilegis ideològics que han rebut els integristes musulmans i jueus, no és difícil de preveure un segrestament de la identitat cristiana en mans de vés a saber qui (p.ex. el Christian Council of Britain). Potser per això, el Vaticà guarda silenci davant la senyora Ciccone.

"No fa por a ningú", diu Messori. Però els arsenals dels països cristians, utilitzats com a simitarres, posarien fi en qüestió de segons a la mitja lluna islàmica i a l'estrella de David plegades. Que el Cel els conservi la tolerància.

Judeomania de tipus I i de tipus II: dues malalties aparentment contraposades

Josep Maria Fonalleras feia un lúcid article en El Periódico del passat divendres sobre el conflicte entre Israel i Hezbol·là. Lúcid ni que fos únicament per la primera frase: "En aquesta guerra que encara no té nom s'hi percep la necessitat d'estar a favor o en contra d'un dels combatents". En dir aquesta frase ja m'imagino la fila d'uns (Maleït Fonalleras, no condemna les massacres d'Israel, porc sionista!) i la d'altres (Maleït Fonalleras, considera Hezbol·là combatents, porc antisemita!). Fonalleras ja sabia el risc que corria davant d'aquests darrers ("Si es defensa el dret dels palestins a tenir el seu espai, un ha de ser molt estricte en les seves paraules perquè no el percebin com a antisemita"). No és qüestió aquí pensar sobre la posició que israelians i libanesos, àrabs i jueus, tenen davant de l'actual conflicte (o guerra, si voleu). És ben normal que aquests pobles no siguin indiferents. Tampoc no volem reflexionar sobre la magnificació de tots els fets que tenen lloc a Llevant. És ben normal que, davant de la importància estratègica de la regió, la indiferència sigui un luxe que no es puguin permetre els dirigents europeus i nord-americans. Allò que no és normal és la projecció que se'n fa de tot allò on hi tingui a veure Israel. O Palestina, per bé que Palestina en aquest sentit no és més que una definició negativa d'Israel. Aquesta projecció determina que bona part dels esdeveniments mundials s'analitzin des d'una perspectiva judeo-cèntrica. Res a objectar al judeo-centrisme dels jueus, però sí al judeo-centrisme dels gentils (una altra definició judeo-cèntrica). I per judeo-centrisme no entenem únicament la israelofília cega, sinó també la judeofòbia cega. Els primers consideren que Israel és per damunt de totes les coses, i els segons consideren que hi ha una conspiració mundial per fer que Israel sigui per damunt de totes les coses. Els uns converteixen els israelians en uns herois que protegeixen la civilització judeo-cristiana (!). Els altres els converteixen en uns supervillans i, per això, mateix en unes criatures superhumanes (!).

Les bases del judeo-centrisme

Les bases del judeo-centrisme no s'han de cercar en la identificació que es produeix en la nació hebrea entre nacionalitat o religió, o la capacitat de restar fidel a la comunitat jueva i alhora implicar-se en el país d'acollida (sigui la Pèrsia de Cir, la Catalunya de Jaume I o els Estats Units dels nostres dies). Aquestes coses no són pas patrimoni del poble jueu.
Les bases del judeo-centrisme radiquen en el tractament específic que l'Imperi Romà, primer, i la Cristiandat romano-germànica després, han anat dispensant al poble jueu. La marginació impel·lia a les comunitats jueves a cercar la solidaritat interna per sobreviure. I la supervivència únicament es podia assolir des dels marges de la societat feudal, des de determinades artesanies, des de determinades professions liberals i des d'uns papers financers. Si les comunitats jueves, com a conseqüència d'això, s'empobrien, rebien l'odi destinat a tot marginat. I si reeixien, llavors eren odiades per triomfar damunt la majoria.
Amb l'adveniment de la societat burgesa, les bases materials per l'excepcionalisme jueu desapareixen progressivament. Els nostàlgics de l'antic règim cercaran en una renovació de la judeofòbia una eina d'atac contra la "modernitat". Aquest atac reaccionari farà que els elements més lúcids de les comunitats jueves premin en un sentit inequívoc: llibertats burgeses i continuació de la revolució en els àmbits moral i social. Els nostàlgics hi responen amb un sil·logisme pervers (i certament judeo-cèntric): com que alguns dels pensadors radicals, socialistes, freudians, etc., són jueus, el pensament radical, socialista, freudià, etc., és inequívocament jueu.
Aquesta explicació, és clar, és purament esquemàtica. El pitjor és que és una explicació poc atractiva. No hi apareixen conspiracions ni sectes ocultes al llarg de segles sencers. I, malgrat tot, les conspiracions i les sectes hi són: en la ment i en la propaganda dels reaccionaris, en el "Protocol dels Savis de Sió" que es treu de la màniga l'Okhrana (policia política tsarista). Tant se val si els reaccionaris creuen o no creuen en aquestes conspiracions. Quan una falsedat es repeteix mil vegades, acaba siguent veritat. D'altra banda, la idea d'una conspiració és, per definició, infalsejable. Si hom prova de refutar-la, el conspiracionista té prou a dir: "mite'l, un altre conxavat que ens vol fer passar bou per bèstia grossa".

Judeo-mania de tipus I

De tant recòrrer a la conspiració jueva, hom acaba per creure que els jueus són una espècie de superhomes capaços, tot i el seu escàs nombre i pretesa inferioritat semítica, de destruir la civilització cristiana. En la versió cultural, l'esforç de combatre la influència jueva porta el reaccionari, paradoxalment, a desfer-se del cristianisme (una branca pre-talmúdica del judaïsme, com el definiria un judeo-cèntric). O bé, a suposar que els jueus actuals no tenen res a veure amb els jueus del temps de Crist o de l'Antic Testament, i que són uns suplantadors fills de Caïm i de la serp o uns rèptils alienígenes (David Icke). En la versió racial, els jueus són presentats com l'única influència corruptora de la sang pura de les poblacions nòrdiques.
Aquestes versions tenen ja ben pocs partidaris. El règim sud-africà de l'apartheid, que en matèria racial hi devia entendre, reconeixia els jueus com a blancs. El judeòmans de tipus I, doncs, consideren els jueus: a) uns blancs que han avantposat la religió i la creença que són al poble escollit a la solidaritat racial; b) un poble producte del mestissatge que s'aglutina al voltant d'un projecte de dominació mundial.
Certament hi ha formes de judeo-mania de tipus I més mitigades. Uns consideren que no hi ha res a objectar al poble jueu, i que el problema és el sionisme. Ara bé, aquest sionisme s'entén de dues formes. Hi hauria un sionisme de "construcció" (construcció de l'estat d'Israel a expenses del poble palestí i del contribuent nord-americà) i un sionisme de "destrucció" (que, a través, del liberalisme, atacaria els valors bioètics i familiars del cristianisme). Fins i tot hi ha defensors de l'Estat d'Israel que no vacil·len a utilitzar arguments judeòfobs contra els "liberals" judeo-americans. D'altres reprenen el fil argument dels Protocols, i consideren que el sionisme de "destrucció" és l'expressió "exterior" del sionisme de "construcció".

La judeo-mania de tipus I comporta una sèrie de complicacions en la percepció. N'hi ha prou amb un exemple. El judeòman de tipus I no s'empassa l'argument "esquerranós" segons el qual Israel ha esdevingut, especialment a partir dels anys 1970, un estat titella que fa funcions de vicari a l'imperialisme euro-americà. La seva hipòtesi considera els governs occidentals en ple i, especialment, el govern nord-americà, mers agents del sionisme: uns governs sionistes d'ocupació (ZOG). Tot, des de les emissions de CO2 fins a la immigració, s'interpreta com a punts tàctics del programa del sionisme de "destrucció".

Judeo-mania de tipus II


No són pocs els qui, de joves, patien la judeo-mania de tipus I i ara han desenvolupat la forma políticament correcta. La judeo-mania de tipus II manifesta un judeo-centrisme encara més exacerbat. Perquè si en la judeo-mania de tipus I el poble jueu era un "forat negre", en la de tipus II esdevé un "forat blanc".
Hi ha molta gent que, en el darrer mig segle, ha vist en Israel un model de regeneració nacional. Però que, per exemple, un català aspiri a crear un estat nacionalment català sota la inspiració d'Israel, no és pas judeo-centrisme. En aquest cas, el català utilitza Israel com a mitjà per un objectiu catalano-cèntric.
El judeòman de tipus II admira Israel, però no gosaria aplicar el sionisme per a la seva pròpia nació. Així, el judeòman de tipus II defensa el caràcter jueu d'Israel, però no dubta ni un moment a sotmetre el destins de la seva nació als imperatius del cosmopolitisme. El judeòman de tipus I té una explicació per això: la Casa d'Israel ha creat el cosmopolitisme contra els altres, no per aplicar-se'l a ella mateixa i, en tot cas, el judeòman de tipus II és un simple agent sionista que fa temps renegà de la pròpia nació.
L'explicació de l'aparent contradicció del judeòman de tipus II no cal buscar-la en xarxes d'espionatge o en les nòmines de les oligarquies periodístiques mundials. El judeòman de tipus II, per regla general, utilitza Israel per poder acusar d'antisemitisme als seus contrincants polítics. En el seu programa de "contra-reforma laboral", allò que importa són les ofensives que realitzi ell contra la seva classe treballadora. Si el govern israelià és massa tou en les mesures "cosmopolititzadores" és, pensa el judeòman de tipus II, el seu problema.
Hi ha judeòmans de tipus II, és clar, que no són gens hipòcrites, que s'ho creuen. Fan equilibris amb el seu tradicionalisme o, si s'escau, amb el seu liberalisme. Els tradicionalistes ens parlen de la tradició judeo-cristiana i fins i tot impulsen iniciatives (com el messianisme israelià) per convertir a la Fe de Crist a la Tribu de Judà. Els liberalistes ens convencen que allò que podem percebre com a tradicionalisme jueu a Israel és el resultat d'una expansió momentània, produïda gràcies a la llibertat recobrada després de segles i segles de persecucions.

El judeo-centrisme d'uns i d'altres, el de tipus I i el de tipus II, fa que "antisemites" i "filosemites" es defineixen justament per això, per la seva actitud davant d'Israel. Uns es proclamen orgullosament "gentils" i consideren el "supremacisme jueu" el perill més enorme de tots els temps (és clar, perquè consideren que l'atur, les drogues, la inseguretat ciutadana, tot al capdavall, respon a un pla jueu). Els altres, assumida la condició de Goyim, aspiren únicament a ser proclamats "justos entre els gentils". En qüestió d'un segle la superioritat ària del reaccionarisme europeu s'ha convertit en un zombisme patètic. Patètic, sí, però encomanadís!!!

Cançó lògica

Poden dormir per les nits, alguns comentaristes polítics i "líders" d'opinió? Suposo que sí. Potser algú fa com la cançó de Supertramp

Quan era jove
semblava que la vida era tan meravellosa
Un
miracle, o que n’era de bonica, màgica
I tots els ocells als
arbres
Bé, cantaven tan feliçment
O
joiosament, o joganerament, fitant-me

Però llavors m’enviaren
lluny
a ensenyar-me com ésser assenyat,
lògic, o,
responsable, pràctic
I em mostraren un món
on podia ésser tan dependent,
o, clínic, o
intel·lectual, cínic

Hi ha temps quan tot
el món dorm
que les qüestions van molt endins
per
un home tan simple
Si us plau, per favor, digueu-me
què he après
Sé que sona absurd
però,
si us plau digueu-me qui sóc

Ara mirem què díeu
O, us diuen radical,
fanàtic, criminal
O, perquè no vens amb nosaltres
ens agradaria veure que ets
acceptable,
respectable, o, presentable, comestible

A la nit
quan tot el món dorm
les qüestions van tan
endins
per un home tan simple
A la nit quan tot
el món dorm
que les qüestions van molt endins
per
un home tan simple
Si us plau, per favor, digueu-me
què he après
Sé que sona absurd
però,
si us plau digueu-me qui sóc, qui sóc, qui sóc, qui sóc

Els treballadors del Metro de Barcelona denuncien l'aplicació del Nou Model Organitzatiu

Queixar-se del metro és sovint com queixar-se del temps, una forma de trobar un tema de conversa. El cert, però, és que aquestes darreres setmanes (i, fet i fet, des de principis d'any) les coses han anat a pitjor. Que els hi diguin sinó als usuaris de la L1 des d'Espanya fins a Sagrera que la prenen en "horari no-punta" cap a les 17.00 o les 18.00: atapaïment increïble i habitual malfuncionament del sistema d'aire condicionat. D'altra banda, un seguit d'incidència, més o menys grans i més o menys gran durada, esquitxen la confiança en el servei.

L'usuari, però, difícilment pot copsar la magnitud de la desfeta. Per això és ben il·lustratiu el manifest que el Comitè d'Empresa del Metro ha elaborat d'acord amb la decisió presa per l'Assemblea General del Treballadors del passat 28 de juny.

Vet ací els punts del manifest:
- Hi ha estacions a les que, durant gran part de l'horari de servei, no hi ha presència d'empleats. La maquinització del sistema d'adquisició de bitllets i targetes ha disparat aquesta absència. Però fins i tot a estacions com la Rambla Just Oliveres (L1), on no hi ha màquina de venda de bitllets, de vegades, per absència de l'únic empleat, no hi trobareu ningú que us vengui una targeta.
- En cas de caiguda d'algun passatger (...) el temps de resposta augmenta al no haver personal (...). Certament encara no hi ha hagut cap incident greu ni en les escales mecàniques ni els ascensors, però si hi ha hagut un munt de casos angoixosos on els passatger no hi podien trobar cap responsable (o havien de recòrrer al conductor d'un convoi!).
- Poden arribar a les 5.00h del matí a la seva estació i trobar-se les portes tancar per no haver empleat.
- Trajectes de 15 min. es fan ara en més de 20 min en algunes línies i en hores punta. Aquest és el cas de trajectes com Canyelles-Diagonal, amb aturades eternes a cada estació.
- Llargues aturades en algunes estacions provocades per posar més trens en línies saturades. La propaganda de "+ metros" força la freqüència de metros a un nivell que fa perillar la fluidesa.
- En menys d'un mes hi ha més de 300 treballadors acabats d'incorporar que han de ser ensenyats a conduir trens i atendre estacions. Això ha col·lapsat l'estructura formativa de Metro.
- Alt percentatge de subcontractació. Segons el Comitè d'Empresa de Metro això és la causa de les mancances en el manteniment d'instal·lacions i de trens. Les avaries en els convois són potser la causa més freqüent d'aturades perllongades.
- Agressions a passatgers i empleats. La resposta de la direcció de metro ha estat la d'ampliar el nombre de càmeres de videovigilància: la situació de desemparament queda així enregistrada.
- L'aplicació del Nou Model Organitzatiu genera ansietat en molts treballadors. En la L5, la més conflictiva, hi ha un 25% de treballadors en baixa laboral, la majoria relacionades amb l'estrès i un ambient inadequat a la feina.
- Els nous sistemes de seguretat a la circulació i conducció a les línies 1 i 3 tenen defectes estructurals importants tot i que fa més de 3 anys que s'hi instal·laren.

El fantasma d'una guerra mundial

El conflicte entre Hezbolà i Israel, que afecta durament a les poblacions civils de Haifa, de Tir, de Beirut, etc., ha despertat en les més diverses plomes el fantasma d'una guerra mundial. No hi falten els que han posat ja data per la fi del món: 12 de setembre.

Ja hem dit diverses vegades que Palestina juga un paper referencial en l'imaginari de molts moviments polítics i religiosos. Però és un fet que allò que s'esdevé ara difícilment es podria exagerar. Parlem del bombardeig a gran escala de ciutats, amb desenes de morts civils.

Com podria evolucionar el conflicte?

Els principals actors implicats volen un conflicte curt i guanyar tant de prestigi (i de poder) com puguin. Això val per Israel, i encara més per Hezbolà, però també pels EUA i per la Unió Europea (entre d'altres).

Però la voluntat contraposada d'aquests actors no impedeix possibles derives, en principi, no desitjades:
- Extensió del conflicte a Síria. I fins i tot extensió del conflicte a Jordània i Egipte. En aquest escenari serà vital l'actitud que prenguin els governs àrabs. Si són massa tebis, però, podrien sortir molt escaldats (i d'ací el perill d'un ascens al poder de governs islamistes).
- Extensió del conflicte amb la implicació directa de les potències europees i nord-americanes. És poc probable que els EUA entrin en la guerra al costat d'Israel. Si ho fan voldrà dir que no les tenen tots i que volen jugar-se el tot pel tot.
- Extensió del conflicte a Iran. Semblaria increïble que els EUA s'embarquessin en un atac a gran escala a Iran.
- Extensió global del conflicte, amb formació de bàndols. En aquest escenari es produiria una gran entesa regional sota l'eix Riad-Teheran. Els Estats Units i els seus aliats més propers (Regne Unit) quedarien en l'altre bàndol. La posició de la Xina i del bloc franco-alemany seria lògicament la de cercar els avantatges de la neutralitat. Com es relacionessin Paquistan i Índia en aquest escenari decidiria el futur de centenars de milions de persones. La possible extensió del conflicte a Àfrica i a l'Amèrica Llatina semblaria molt més remota.

PS. Mentre esperem l'esclat de la nova guerra mundial, anunciem d'entrada l'arrenglerament en el bàndol on no hi sigui Zapatero. De pas mirem la premsa pro-jueva i ens meravellem del fet que citin com a argument que "Israel és l'única democràcia de la zona". Ens admirem perquè la frase implica que el Líban ja no és una democràcia. Cosa curiosa, ja que fa un any, amb l'anomenada "revolució dels cedres", ens deien que el "Líban és l'única democràcia àrab". Les democràcies venen i se'n van, d'acord amb els desitjos de Sió. Però si ens semblen llefiscosos els compatriotes venuts al pro-israelisme, no pas menys repugnants ho són els venuts al pro-islamisme (o pro-arabisme o com li vulguin dir), que consideren Hezbolà com un exèrcit bel·ligerant, mentre que neguen aquesta dignitat a grups homòlegs europeus. Coses de l'auto-odi europeu, que porten a uns i a altres a cercar referents ben lluny, amb l'únic tret comú de dir que de tot plegat tenen la culpa... els europeus (i els pobles de descendència europea, en general).

Escenes etnosadomasoquistes a la Catalunya del segle XXI

Ens diuen que les ideologies han mort, que les nacionalitats han mort, que els oficis han mort i que fins i tot les orientacions sexuals han mort. Només queda l'individu.

Acte seguit, el pronunciament de Montilla com a candidat a la Generalitat pel PSC-PSOE, obre tota una sèrie d'escenes etnosadomasoquistes no aptes per a menors. El jove menor de 18 anys que aquests dies llegeixi els diaris trobarà tot un ventall de perversions als valors que li havien inculcat des de P-3: no es pot jutjar ningú (ni encara menys autojutjar-se) per allò que sigui aliè a la pròpia voluntat. És cert que el jovenet o la joveneta ja tenia el problema evident, que els sacerdots de la correcció política consideraven part del misteri, de distingir allò voluntari d'allò involuntari. És evident que una persona no pot decidir nèixer a Iznajar, però no queda tan clar si, a base de voluntat, hom pot guanyar (o no) una miqueta de gràcia o de locuacitat.

En tot cas, el debat ulterior sobre Montilla, i aquí entra la part etnosadomasoquista de la qüestió, se centra no pas en la trajectòria política de l'ex-batlle de Cornellà o en apreciacions sobre decisions personals i familiars que ha anat prenent en els darrers anys. No. Allò que es valora és que "no és nascut a Catalunya". És clar, que, d'altres comentaristes s'hi fixen en altres ítems, igualment identitaris:
- no és de llinatge català. O sigui, que si Montilla hagués nascut a Catalunya, fill, nét o besnét d'immigrants també seria notícia.
- no parla català com a primera llengua.
- es fa dir Pepe i no Pep, o José i no Josep.
- etc.

Poser en el tercer ítem sí que entra la voluntat. Però encara que es fes dir Josep Montilla (i va haver-hi una època que es deixava dir així), li podrien retreure els altres punts.

El debat sobre Montilla, malgrat el tint identitari, transcorre amb amabilitat (res a veure amb les grolleries que es van arribar a dir sobre Carod-Rovira la tardor del 2003). Hi ha, és clar, un etnomasoquisme en un Montilla que es defineix, si us plau per força, com a català. Si Montilla digués "jo no sóc català", a més d'un li vindria mal de ventre. Però Si Montilla diu "jo sóc català", a uns quants d'aquests també els hi agafa mal de ventre. Montilla s'hi rabeja, és clar, amb el PSC en ple, ja que així descobreixen "contradiccions" en el discurs ètnic català. En aquest sentit, l'etnomasoquisme inicial es transforma en etnosadisme.

De nou en el camp de l'etnomasoquisme, tenim als nois de les JNC i al propi Mas. Etnomasoquistes, no gosen dubtar de la catalanitat de Montilla. Si Montilla hagués nascut a Nador i no tingués la nacionalitat espanyola no podria votar, i l'etnomasoquisme condicional de Mas s'esvairia.

Curiosament, tota una sèrie de comentaristes que han dubtat de la catalanitat de, per exemple, Carod-Rovira (com a mig-aragonès) o de la de Villatoro (llinatge patern, en darrer terme, judeo-castellà), ara no sols dubten de la de Montilla sinó que consideren pecaminós que qualsevol altre en dubti. Explicat d'una altra manera: hi ha sovint agressivitat en relatar els fets i dits de l'ex-conseller Carretero (pel cognom?) però ni els més ultracatalanistes han dit ni piu de l'ex-periodista Espada (que no Espasa). L'argument cognominal, aparentment, és condicional, i les pureses exigides a uns per defensar Catalunya no s'assemblen a les impureses tolerades per atacar-la.

Acabarem amb la consigna del PSC-PSOE: "Ara és hora dels catalans". La lectura oficial és que cal preocupar-se dels catalans (com a individus) i no de la col·lectivitat (un eslògan no gaire socialista). La lectura subliminal és que els "autèntics catalans" són els Montilla i no els Pujol i Solei o els Mas i Gavarró o els Maragall i Mira. Que aquests es rebotin finalment i comencin a rebel·lar-se contra justos i pecadors és cosa que ningú no contempla. I és que l'etnomasoquisme dels uns i l'etnosadisme dels altres és molt arrelat. Conformem-nos, doncs, amb l'etnovoyeurisme, no sigui que rebem una garrotada de qualsevol dels dos (o tres) costats.

Zapatero, un agent d'ETA o un agent d'Al-Qaeda?

A hores d'ara negar que els atemptats de Madrid de l'11-M o els de Londres del 7-J o els de Nova York del 11-S foren perpetrats pel jihadisme més o menys euròfob (més en el cas de Londres i menys en els altres dos casos) és fer el joc justament al jihadisme. Una cosa és voler assenyalar que darrera del 7-J hi havia una corrent euròfoba que adopta l'islamisme com a via d'escapament, o assenyalar que darrera de l'11-M hi podia haver connexions amb grups de l'extrema-esquerra basca o asturiana, i l'altra és dir que l'Islam, la "religió de la pau", no hi va tindre res a veure. És ben sospitós que grups pretesament "nacionalistes espanyols" facin el joc a l'islamisme (preparen la conversió? substituiran els moviments de "new-born christians" per "new-born muslims?). Per un cert "nacionalisme espanyol" l'enfrontament és amb catalans i bascos, perquè aparentment no tindrien cap problema davant d'una aplicació mundial de la Xària (sempre que els hi deixessin fer curses de braus). Val a dir que no hi manquen els "nacionalistes catalans" amb tics similars.
Es pot dir Z-ETA-P? Sí. Es podria dir així, tal com sona, que Rodríguez Zapatero fou fet president del govern per obra i gràcia de Bin Laden i Al-Zarqaoui? Sí, a risc d'una acusació d'islamofòbia, de racisme o de ves a saber què. ZP, de fet, ha transigit amb les reivindicacions al-qaidistes de retirar-se d'Irak, mentre que no ha transigit en res amb ETA.
Hi ha una dreta (i una esquerra) més o menys espanyolista que fa un discurs ben agressiu davant del "terrorisme etarra" però que gairebé frega la justificació en el cas del "terrorisme islàmic". Fins i tot alguns ex-seguidors de "Christus Rex" s'han transformat avui dia en messells admiradors d'Al-Qaeda, sota el pretext de l'antisemitisme que els uneix.
No acaba aquí el patetitsme. Mentre uns cauen per la pendent de la islamofília (de l'Islam més tronat, el paquistanès i l'indonesi, i no pas de l'àrab, amazic o persa), uns altres fan costat a Israel amb un fervor patriòtic que no serven per la seva pròpia pàtria. Els qui saluden el "dret de defensa" d'Israel el neguen per Catalunya en tota circumstància. Els bombardejos de Tir o de Beirut són vistos com a accions defensives pel mateix comentarista que condemnaria amb llamps i trons la més mínima rascada a la porta d'un caixer automàtic de "La Caixa".

Cinc punts de sentit comú contra la correcció política desnacionalitzadora

Isabel Clara Simó ha exposat en cinc punts clars per quina raó a la Fira de Francfort de l'any vinent, com a literatura catalana, tan sols s'hi pot comptar la feta en aquesta llengua. Llegim-los:

1. La literatura catalana és aquella que s'escriu en català
2. Ser escriptor català no és altra cosa que una definició; tota literatura té com a instrument una llengua, i això no implica cap rebuig
3. Sentim fraternitat i solidaritat amb tots els col·legues del món, molt en especialment amb aquells que, essent catalans, s'expressen en altres llengües
4. La literatura catalana necessita difondre's i l'administració catalana hi hauria d'esmerçar tots els recursos necessaris
5. La invitació a la Fira de Frankfurt és a la literatura catalana; la politització extraliterària que s'hi ha creat només perjudica la mateixa literatura. He dit.

Què podria hom discutir d'aquest punt? No té sentit dir que les literatures no es poden classificar lingüísticament, i acte seguit classificar les literatures territorialment. Tampoc no es pot negar que la idea inicial era la de convidar la literatura catalana (la feta en català), i que un dels motius per convidar-la era per mostra la situació d'una llengua que no és oficial a la UE (i que, amb tot, encara belluga). Tampoc no és lògic que un s'esquinci les vestidures davant la possibilitat que Ruiz-Zafón no vagi a Francfort com a "literatura catalana" i que no ho faci davant la seguretat que Manuel Vicent, per posar un exemple, no anirà sota aquesta etiqueta.

Què potser els autors en llengua espanyola dels Països Catalans no es poden presentar com a membres de la "literatura castellana" amb més possibilitats d'èxit comercial? O és que potser tot neix de les maniobres desnacionalitzadores del psc-PSOE?

Ja em suposo què diran des del psc-PSOE dels punts de Simó. Que si feixista, que si neonazi, etc. Seria injust, però, titllar als responsables culturals del psc-PSOE de feixistes o de neonazis. Són simples titelles del cosmopolitisme que sembla decidit a llençar les cultures d'Europa (petites o grans) als fems, a major glòria de la inòpia post-moderna que tan xic els sembla.

Zinedine Zidane i Marco Materazzi: les altres lectures

Zinedine Zidane fou expulsat a finals del temps reglamentari del partit França-Itàlia, final de la Copa del Món absoluta de la FIFA. El motiu: agressió al jugador italià Marco Materazzi.

Un seguit de factors extrafutbolístics fan del fet una notícia de portada. Zidane jugava el seu darrer partit oficial com a professional. I el partit va culminar amb la victòria d'Itàlia a la tanda de penals.

D'una banda hi ha una polèmica arbitral. L'àrbitre Horacio Elizondo no va veure l'agressió. Va ser després d'aturar el joc que va veure Materazzi estirat a terra. Tampoc no sembla que l'hagués vist el linesman. Qui va comunicar el fet a Elizondo fou el quart àrbitre, Medina Cantalejo. Va influir en la decisió de Medina-Elizondo l'emissió de les imatges de l'agressió? La FIFA ho nega. Fins quan la FIFA es resistirà a utilitzar el vídeo com a ajut a l'arbitratge d'un partit?

L'altra polèmica és més sagnant. Sembla evident que Zidane no va reaccionar cotnra Materazzi perquè aquest l'agafés samarreta. Zidane ha declarat després que ho va fer arran d'un insult molt greu del sicilià. Hi ha dues opcions:
- insult dirigit contra la mare o la germana de Zidane, al més pur estil llatí.
- insult dirigit contra els orígens de Zidane.

El primer cas sembla que seria assimilat sense més problemes pels "think tanks" de la PC. El segon cas equivaldria a "thoughtcrime" per part de Materazzi. SOS Racisme, en aquest sentit, s'ha afanyat a demanar el cap del jugador de l'Inter.

Hi ha qui diu que Materazzi li hauria dit "algerià de merda". D'altres afirmen que li va dir "terrorista islàmic". El defensa ha dit que ell, que és molt ignorant, no sap què significa ni terrorista ni islàmic.

"Racisme". Assenyalen els dits acusadors. Però són els caucasians del nord d'Àfrica (i els seus descendents) d'una raça diferent a la dels caucasians del sud d'Europa? I, si les races no existeixen, és pitjor que un sicilià insulti a un algerià que a un lombard? Potser no són pitjors algunes de les jugades de Materazzi basades en el principi "que passi la pilota però no el jugador"?

"Islamofòbia". Això ja és una altra cosa. Però alguns consideren la islamofòbia com un cas de racisme (que potser hi ha una raça musulmana?).

Allò que no s'assenyala mai, és clar, és el racisme subjacent a alguns dirigents islamistes:

"Any white person is a target. Avoid hotels because they are too well protected. Carry the bombs in small knapsacks to avoid suspicion. And don't worry about your escape route because you will become a martyr. We will consider all white people the enemy".

La frase és d'un comunicat de Azahari Husin, jihadista d'origen paquistanès i educat a London(istan). És evident que els "white people" d'Aràbia o del nord d'Àfrica, per molt musulmans que siguin, són enemics d'Azahari Husin i els de la seva escola. Mentre s'explota la divisió dels pobles mediterranis amb la religió, alguns il·luminats extra-mediterranis aprofiten per condemnar-nos a mort a tots plegats, tant se val si parlem català, amazic o sicilià.

I si els racistes anti-blancs que s'amaguen darrera l'islamisme no dubten a utilitzar l'espantall de la islamofòbia per fer callar als "progres", també uns altres volen aprofitar per guanyar d'aquesta situació. És la famosa dicotomia entre ésser islamòfob o ésser antisemita, entre ésser pro-palestí o pro-sionista. El ciutadà mediterrani pateix aquest xantatge que el fa esclau o bé d'un projecte extra-mediterrani mogut des de NY o bé d'un projecte extra-mediterrani mogut des d'Islamabad o des de Jakarta. És aquesta la nostra llibertat intel·lectual: triar amo i veure-ho tot amb el color del cristall que ell ens dicti.

Z-ETA-P, l'Anticrist?

José Luís Rodríguez Zapatero sembla, a primer colp d'ull, massa gris per apassionar. La seva vocacional grisor fa recordar al nostre José Montilla. Ves per on, Zapatero va aconseguir el lideratge del PSOE contra tota probabilitat, i després aconseguí la presidència del govern espanyol de forma inesperada. Ja posats, podria aspirar al govern mundial a través de la seva aliança de civilitzacions?

Zapatero, en tot cas, mou passions. Escridassat ahir a València davant l'arribada de Benet XVI pels sectors més ultramontans, Zapatero ha sabut segrestar de forma efectiva tots aquells sectors que tenen quelcom a tèmer, cívicament, nacionalment o fins i tot sexològicament del dit ultramontanisme.

Zapatero és obvi que ha despertat una oposició aferrissada. Però no tothom que el denigra comparteix la següent llista de motius i, ans diríem, que no n'hi ha ningú que els subscrigui tots com a quelcom necessàriament negatiu:
- Zapatero, com a destructor del model familiar tradicional. Les crítiques se centren en la modificació de la llei del matrimoni que permetia el casament de persones del mateix sexe.
- Zapatero, com a perseguidor de la fe catòlica. En aquest punt s'esmenta específicament les polèmiques al voltant de l'assignatura de religió a l'ensenyament obligatori. Val a dir, que fins i tot els més agossarats del camp "cristero" es limiten a demanar una assignatura computable que tingui com a alternativa una assignatura d'ètica aconfessional d'igual "dificultat".
- Zapatero, com a destructor de la unitat d'Espanya. En aquest sentit, s'esmenten les reformes estatutàries del Principat de Catalunya i d'Andalusia, totes dues impulsades per les seccions regionals del PSOE.
- Zapatero, com a home de palla d'ETA. Aquesta crítica es relaciona amb l'anterior. Pot anar des de titllar Zapatero de feble davant d'ETA o de l'esquerra abertzale, fins a considerar-lo un simple agent encobert de l'independentisme basc. Els excessos que s'han comès en aquesta crítica han acabat per reforçar la pròpia imatge de Zapatero com a "home de pau" i com a garantia per resoldre els "problemes nacionals" de l'estat espanyol.
- Zapatero, com a destructor de la hispanitat. Els processos de regularització de la immigració il·legal, així com les evidents tensions interracials que esquitxen tot el territori estatal, són uns arguments que la dreta tan sols ha utilitzat tímidament contra Zapatero. D'altra banda, és justament en aquest punt, on l'aparell zapaterista accepta pitjor les crítiques i on més durament respon amb mesures policials i jurídiques.
- Zapatero, com a destructor del valor de la vida. El moviment pro-vida s'ha enfrontat amb Zapatero per la qüestió de les cèl·lules mare embrionàries, per les aplicacions dels supòsits despenalitzadors de l'avortament i per la qüestió de l'eutanàsia. En menor grau, sectors conservadors van atacar Zapatero quan aquest va presentar la iniciativa de reconèixer drets "quasi-humans" als primats hominoïdeus (goril·les, ximpanzès, orangutans).
- Zapatero, com a obstacle en la lluita contra el terrorisme internacional. Aquest, de nou, és un camp que no ha estat prou explorat per l'oposició de dretes. Presentar Zapatero com un president alçat a la Moncloa a través d'un atemptat islamista pot ser contraproduent. Acusar-lo d'islamòfil és quelcom reservat a la pràctica a l'oposició de dretes més judeòfila. Els arguments contra l'Aliança de Civilitzacions proposada per Zapatero queden lligats per un fet. D'acord amb la doctrina oficial dels neoconservadors, la guerra contra el terrorisme internacional és una guerra contra uns grups terroristes concrets, i no pas una guerra entre Occident i l'Islam (o entre Occident i la Perifèria) i, encara menys, una guerra entre la raça blanca i les altres races.

El progressisme políticament correcte, doncs, davant d'aquest panorama, es veu obligat a aplegar-se al voltant de Zapatero i a no deixar entreveure la més mínima esquerda. És clar que això significa que:
- el model familiar de Zapatero s'accepta com a dogma progressista, i el criteri matrimonial passa a utilitzar-se per marcar als/les bons/es (que es casen) dels/les dolents/es (que no ho fan, fent el joc a l'Església!).
- el model de laïcisme de Zapatero s'accepta, amb la qual cosa se substitueix l'anàlisi material de la societat per una anàlisi ideològico-religiosa del discurs (aquest post, justament, n'és un exemple).
- el model d'estat de Zapatero no tan sols no reconeix el dret d'autodeterminació de les nacions, sinó que no reconeix a les mateixes nacions i, a més, s'institueix en representant exclusiu de la "rica diversitat" que ell decideixi tolerar.
- el model de ressolució de conflictes de Zapatero, que vol aplicar al cas basc-espanyol, s'adreça únicament als aspectes externs (i, sobretot, a comunicar els aspectes externs ja no com a "accions terroristes", sinó com a "bretolades aïllades i sense caràcter polític").
- el model de ciutadania de Zapatero, buidat de tota referència històrica (per la mateixa necessitat d'assimilar les identitats catalana i basca), criminalitza qualsevol sentiment autoctonista, alhora que promou la solidaritat grupal dels nouvinguts (reconeixement oficial dels Latin Kings, etc.). Així Zapatero es reserva la carta d'agitar el ressentiment de la majoria europea quan li convingui.
- el model de bioètica de Zapatero serveix per amagar la realitat. En focalitzar els debats en "qüestions candents", s'el·ludeix analitzar quantitativament en un marc social realista els problemes presents. Dit d'una altra manera, i això val també pels seus detractors, en parlar de la vida humana en abstracte no proposen cap esperança per les vides humanes concretes.
- el model de relacions internacionals de Zapatero es plega completament als interessos canviants del sector majoritari del capital europeu. És així com cal entendre el seu "antiamericanisme" de paraula davant Bush, i el seu "antiamericanisme" de fet davant Chávez-Morales-Castro. La posició davant del conflicte israeliano-palestí esdevé la més intel·ligent. Amb un pro-palestinisme sense compromisos, aconsegueix lliurar lligada de peus i mans a l'oposició de dretes al programa del judeo-conservadurisme dels Wolfowitz i companyia. I el millor de tot és que fa això, tot coincidint amb l'agenda econòmica de destrucció de la classe treballadora europea que aquest mateix programa propugna a banda i banda de l'Atlàntic.

10.000 € per Mr. Aznar

Sovint, des de l'oficialisme, és fàcil sentir comentaris com: "què fàcil defensar la revolució des d'una càtedra universitària" o "què fàcil ser progressista amb tal o tal professió de 'coll blanc'". Fins i tot, més agror es destil·la si el revolucionari o progressista en qüestió és un "professional", que viu de difondre, amb sou de partit o d'òrgan de premsa, aquestes idees. En canvi, és rar sentir dir un comentari tan raonable: "Què fàcil pel senyor Aznar atacar els moviments progressius de les Amèriques o d'altres part del món, rebent uns 10.000 € mensuals del senyor Murdoch". Vull dir, que si els "revolucionaris professionals" són atacats des d'una retòrica hipòcrita, amb més raó caldria atacar als "reaccionaris extraordinàriament ben pagats".

Del comte Ramon Berenguer al diputat Artur Mas

Artur Mas pronunciava tot cofoi fa unes setmanes "el nou Estatut suposa que Catalunya serà la nació sense estat amb més reconeixement d'Europa". La locució "nació-sense-estat" ha estat utilitzada bàsicament per reivindicar un estat per una nació que no el té... o que el té en contra. Mas la transformava en un signe d'identitat de Catalunya. Així, Catalunya es definiria per allò que no té. Una carència que té com a expressió positiva la locució "nació sense estat". Lluís Vicent Aracil ja deia que Catalunya és el poble minoritzat més important d'Europa... i alhora el més patètic.

La frase de Mas, com moltes altres pronunciades per Maragall i, en general, per molts altres prohoms del tetrapartit, no responen, però, a una estupidització sobtada de la classe dirigent catalana.

869 anys abans de l'aprovació de l'Estatut, els nobles aragonesos posaren Aragó a mans del comte Ramon Berenguer de Barcelona. El comte fou reconegut com a hereu i gendre pel rei Ramiro, que el prometé a la seva filla Petronila. Segons Bernat Desclot, Ramon Berenguer va fer llavors:

"E jo reep la donzella e el regisme en aital manera: que, aitant com viva, no vull ésser apel·lat rei; que jo són ara un dels mellors comtes del món, e si era apel·lat rei, no seria gens dels majors".

El duel Mas-Montilla i el vent de la història

Bufa el vent. I la victòria del "SÍ" a l'Estatut mostra alhora una consciència de la impossibilitat d'anar a mitjà o llarg termini contra el vent, i un desig d'anar-hi. Per això s'assumia l'Estatut com el màxim possible, i s'assumia l'Estatut com àdhuc generós si atenem a la situació real del catalanisme en l'entramat social.
Era costum en la Unió Soviètica i ho és encara a la República Popular Xinesa el fet que en els ens autònoms de la perifèria estatal, el lideratge fos compartit entre un "president" regional pertanyent a la nacionalitat autòctona i un "secretari regional del partit" pertanyent a la nacionalitat majoritària (russa o Han). El PSOE segueix a Catalunya aquesta lògica des de fa uns anys. Fins i tot no fa gaire Jordi Sevilla verbalitzava la lògica subjacent a aquesta bicefàlia.
Els costums són per trencar-los i, malgrat Sevilla, Maragall cedirà el testimoni a Montilla. Amb la benedicció de Zapatero (amb un poder sobre el PSC que Felipe González o Joaquín Almunia mai no haurien imaginat), l'ex-batlle de Cornellà serà amb tota seguretat el candidat del PSC a la Generalitat. S'esvaeix la possibilitat d'un Castells, i els únics recanvis de Montilla són Manuela de Madre, Celestino Corbacho i tots els altres polítics forjats en el municipalisme metropolità.

El vent bufa en un sentit, però no en sabem la força. I és en aquesta ignorància que PSC i CiU fien les apostes.

Pel PSC hi ha dues possibilitats:
- victòria del PSC (en nombre d'escons) a les eleccions de la Generalitat. Montilla, president. Govern de coalició amb CiU com a opció preferent, amb Mas de conseller en cap.
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president, amb el suport del PSC. Montilla, conseller en cap.
La victòria del PSC assenyalaria una gran força del vent i la satel·lització ja gairebé definitiva de CiU-ERC al voltant del PSC-PSOE. A mitjà termini, el PP substituiria CiU.

Per CiU hi ha les mateixes possibilitats, però com que la perspectiva és una altra, les esmento:
- victòria de CiU (en nombre d'escons). Mas, president. Opció preferencial de pacte amb el PSC, amb possible cessió de la conselleria en cap a Montilla.
- victòria del PSC (en nombre d'escons). Montilla, president. CiU s'estimaria més no entrar en aquest govern Montilla, i difícilment Mas seria conseller en cap.
La victòria del PSC, de nou, indica una força del vent accelerada, i això faria replantejar la negativa de CiU a entrar en un govern Montilla.

Si realment el vent bufés tan fort, i no hi hagués cap oposició (i és difícil que aquesta vingui d'ERC i impossible que vingui d'ICV), l'autonomia del Principat evolucionaria ràpidament a la situació de fòssil polític. Una mica com els estats alemanys de la República de Weimar després de l'ascens de Hitler a la Cancelleria.

El vuitè SÍ dels barcelonins

La trampa dels referèndums és que el poder fa una qüestió, on el SÍ és la resposta que aquest mateix poder patrocina. La qüestió és encarada de forma que el SÍ aparegui com la resposta raonable i constructiva, i el NO com la resposta dels "extremistes" de dreta, esquerra, endavant, endarrera, un dos, tres.

Repassem la construcció dels SÍ en els referèndums celebrats en els darrers seixanta anys en el Principat de Catalunya:
- Primer referèndum: la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado (6 de juliol del 1946). La llei anava més enllà de fixar la successió monàrquica de Franco, i definia formalment l'estat sorgit de l'Aixecament del 18 de juliol del 1936. El SÍ, per suposat, es presentava com un "SÍ a Franco" i "SÍ a Espanya".
- Segon referèndum: la Ley Orgánica del Estado (14 de desembre del 1966). Aquesta llei fonamental fixava l'engranatge institucional del tardo-franquisme, amb la separació de les funcions de Cap d'Estat i de Cap de Govern, entre d'altres. De nou, el SÍ era l'única resposta imaginable.
- Tercer referèndum: la Ley de Reforma Política (15 de desembre del 1976). Era la tercera llei fonamental que es presentava a referèndum, i la que liquidava les anteriors per reformar el franquisme en un règim homologable als de l'Europa occidental. La campanya fou prou més plural que les anteriors, per bé que amb restriccions gens menyspreables. El SÍ es presentava, però, com l'única via possible de futur, amb un messianisme del tot comparable a les dues experiències anteriors.
- Quart referèndum: el Projecte de Constitució espanyola (6 de desembre del 1978). Consolidat el post-franquisme, el bloc del SÍ fou més ampli que el de dos anys abans, tota vegada que gran part de l'oposició antifranquista ja havia estat assimilada. El SÍ es presentava com un "SÍ a la democràcia".
- Cinquè referèndum: el Projecte d'Estatut d'Autonomia (25 d'octubre del 1979). Encara que havien de passar dos anys per l'inici de l'harmonització autonòmica, és simptomàtic que el mateix 25 d'octubre les Vascongades i el Principat fessin els respectius referèndums d'autonomia. El front del SÍ va moure més adhesions entre el catalanisme que els dos anteriors, i fins i tot els més radicalets hi van fer figa.
- Sisè referèndum: la Permanència de l'estat espanyol a l'OTAN (12 de març del 1986). Tots els referèndums anteriors havien experimentat transformacions miraculoses: falangistes tornats monàrquics convençuts, nacional-sindicalistes convertits a la democràcia orgànica, franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida, anticonstitucionalistes reconfigurats en Jeffersons espanyols i anticatalanistes professionals regirats en autonomistes amatents. Però en aquest cas la conversió fou prou més sobtada. "OTAN, de entrada NO", es va convertir en "y de salida tampoco". És per això que el referèndum va ser de permanència (SÍ, a la permanència) i no de sortida (SÍ, a sortir-se d'una de les dues aliances a la guerra freda). El SÍ no es va presentar com un SÍ a l'OTAN sinó essencialment com un SÍ a la Comunitat Econòmica Europea (a la qual, de fet, Espanya ja havia ingressat tres mesos abans).
- Setè referèndum: el Tractat que estableix una Constitució per Europa (20 de febrer del 2005). De nou el SÍ convocà adhesions increbantables. Era el "SÍ a Europa" i la resta eren capricis asiàtics. En aquest cas les edicions neerlandes i francesa del referèndum van glaçar el cor a més d'un entusiasta.

Mirats els set referèndums anteriors i el proper, veiem com el SÍ a Europa, a Espanya, a Catalunya, és en realitat sempre un SÍ als que en aquell moment governen els territoris en qüestió. El poble s'ha de limitar a refrendar allò que ells han cuinat. Res a veure doncs amb els referèndums de suïssa, per posar un cas.

Potser fóra interessant trobar alguna persona, de més 83 anys d'edat, que hagi pogut votar als vuit referèndums i que a tots hagi votat que SÍ. Ningú no li negarà la coherència, o sí?

Cinc línies argumentals per votar NO el 18 de juny

Primera: L'Estatut del 1979 fou concebut des del catalanisme coetani com un pas previ cap a ulteriors avenços (federalistes, sobiranistes o independentistes, segons els sectors). Ara veiem que l'Estatut del 1979 és un pas previ a l'Estatut del 2006, absolutament continuïsta. No era això, no.

Segona: El Projecte Estatutari no nasqué d'una iniciativa ni d'una demanda ciutadanes, sinó fruit de l'egolatria de les cúpules dirigents del tetrapartit PSC-CiU-ERC-ICV, delitoses d'ocupar un lloc a la història a través del paper en no gosar-ho fer a través del carrer.

Tercera: L'Estatut del 2006 no reconeix inequívocament la pertinença del Principat a una Comunitat Nacional Catalana més ampla. Paral·lelament, l'Estatut del 2006 no deixa clara el caràcter contingent de la formulació autonòmica, així com la subjecció del Principat a l'estat espanyol, i la presenta amb un caràcter constitutiu, apriorístic i indepassable.

Quarta: L'Estatut del 2006, tal com va sorgir del Parlament, recollia plenament el programa de descatalanització del bloc PSC-PSOE-ICV-EUiA. La campanya que ara fa la Generalitat pel referèndum del 18 de juny utilitza desinhibidament aquest imaginari d'una Catalunya post-catalana.

Cinquena: L'Estatut del 2006, tal com es va redactar finalment a la Moncloa, mitjançant les negociacions entre el PSOE de Zapatero i la CiU de Mas, es va signar pocs dies després del pronunciamiento del general Mena Aguado, bona part de les propostes del qual hi foren recollides. El redactat final, doncs, es va fer sota l'amenaça colpista. A banda d'això, Zapatero va incomplir la seva promesa de respectar el (d'altra banda trist) text sortit del Parlament de Catalunya. Els qui negocien amb un mandatari que té el dubtós honor d'haver arribat a la presidència del govern gràcies un atemptat salafista haurien de tindre ben clar el valor de la paraula d'aquest personatge.

Dos escenaris per una mateixa tragèdia

Cito a continuació els dos paràgrafs introductoris d'un article recent de Michael D. Yates:

L’ampliació i aprofundiment del capitalisme, que molts economistes malanomenen globalització, ha tingut un impacte traumàtic en els treballadors. Accelerat per allò que s’ha denominat neoliberalisme (bàsicament, el programa política del capital global modern), la penetració creixent de la producció capitalista i de les relacions de consum en tot el planeta ha transformat literalment els obrers de pilar a pal. Per exemple, l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) ha forçat centenars de milers de camperols i assalariats mexicans a abandonar casa seva i migrar cap als Estats Units. De forma similar, l’austeritat governamental i els programes de «lliure mercat» --escamotejament de subsidis alimentaris i sanitaris als pobres, tancament i venda d’empreses estatals, repressió de les protestes obreres i camperoles, i similar– en països com Índia i Xina han privat molts obrers de la seguretat que havien assolit i empès camperols de la seva terra a les ciutats.

En les nacions riques del món, el neoliberalisme ha dictat un assalt als treballadors, amb retallades massives en la despesa de benestar social, proteccions legals, assistència sanitària i pensions. Al mateix temps, la producció s’ha transformat ràpidament de forma que molts llocs de treball poden funcionar amb beneficis amb únicament un petit nucli de treballadors a temps complet. La resta de la força de treball consisteix en treballadors a temps parcial i complet que treballen com a autònoms o com a empleats de companyies a les quals s’ha externalitzat feina. Per fer que aquest sistema funcioni de forma efectiva, hi ha d’haver un gran reservori d’homes i dones fàcilment explotables que cerquin feina. Els immigrats arribats recentment i els obrers nacionals desplaçats cobreixen exactament la papereta. Subministren la feina que exigeixen uns llocs de feina radicalment restructurats.

Com que les darreres frases constitueixen "thoughtcrime", no m'he estat de reproduir-les.

Migracions, xenofòbia, xenofília i papanatisme

En el seu editorial d'avui Vicent Partal es mostra alarmat. La raó? Que Mariano Raxoi, en el debat sobre el Estado de la Nación (espanyola), posés damunt la taula "la migració i la delinqüència". És curiós que Vicent Partal coincideixi amb els comentaristes de l'extrema dreta en el desencís davant d'un Raxoi que va posar aquestes dues qüestions per damunt del "problema" d'ETA. I dic curiós perquè qualsevol persona amb una ment mínimament quantitativa sap a la perfecció que ETA és, ha estat i serà una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes reals (com la migració i la delinqüència, però també com la desnacionalització de les societats basca i catalana, etc.). Partal s'ha alarmat pel fet que la cortina de fum s'esvaeix. I més s'esvairà quan el procés de pau avanci i ETA abandoni definitivament les armes.
Per Partal, naturalment, hi ha "problemes" en l'àmbit de la immigració, però considera que és preferible la tàctica de l'estruç, car és un tema "molt perillós". Perillós, per qui? I perillós pels problemes materials que pugui provocar o pels problemes teòrics que pugui plantejar al dogma neoreligiós de la correcció política?
Per Partal la prioritat en l'àmbit de la migració no s'adreça al col·lectiu d'immigrants, sinó al dels autòctons. Dit d'una altra manera, es tracta de fer que la població autòctona acumuli prous complexos (de racisme, d'euroculpa i històries i histèries similars) com perquè no pugui fer cap discurs sobre la migració que s'aparti del dogma de la correcció política. En bona lògica per Partal la culpa de tot la tenen "els periodistes ens prestem alegrement a magnificar els aspectes més espectaculars i ressaltar-ne les arestes més complicades". A partir d'ara i si la veu de Partal té encara influència en les instàncies de l'ex-tripartit, els periodistes de "successors" s'hauran de calçar per no rebre cap citació per "hate speech" en elaborar una notícia sobre tal o tal assalt.
Per si de cas, Partal rebla que "la nostra economia avui ja no podria funcionar amb normalitat sense els migrants". Hauríem de traduir que "nostra" vol dir "del gran capital transnacional".

La de Partal és l'opinió ortodoxa. L'opinió dels qui passen olímpicament de la misèria creixent d'Àfrica, d'Amèrica Llatina i d'Àsia, i que creuen que la solució d'aquesta misèria serà l'ofegament d'Europa i dels Estats Units (i del Japó, però el Japó, ves per on, no s'ha deixat entabanar). Així destruirem el Tercer Món i el Primer Món d'una tacada.

Els arguments que, per contra, maneguen els de l'Optimum Population Trust són molt més discutibles. És a dir que són arguments no basats en la correcció política sinó en un intent d'encarar els problemes culturals, demogràfics i ambientals del planeta. Hom pot discutir si els de l'OPT l'encerten en el seu neomaltusianisme. Però sí l'encerten en una cosa sobre la migració. Com diu el professor Aubrey Manning:

"The UK has a moral obligation to accept some immigration, given the current world situation, “but we need immigration like we need a hole in the head”".

La recepta d'OPT és però utòpica:

"The real solution lies in reducing the impact of consumption and population in richer countries and supporting environmentally sustainable development in poorer ones, which will lessen the push factors behind migration."

Perquè creure que es pot reduir substancialment el consum dels països rics sense un canvi profund en l'estructura social és utòpic. Però ja se sap que els de l'OPT no són més que una colla de supremacistes blancs.

Crna Gora, de nou independent

Els que senten una adhesió increbantable a l'estabilitat fronterera d'Europa han tingut un nou ensurt. Val a dir que l'adhesió és l'adhesió a l'imperiet respectiu. Crna Gora, Montenegro com en diuen els italians, s'ha independentitzat mitjançant referèndum.
Que les fronteres s'ajustin per referèndums no és quelcom del tot desconegut a Europa. Saarland, Sarre, com diuen els francesos, ha fet en el segle XX dos referèndums per decidir la vinculació a França, Alemanya o una independència a la luxemburguesa. Però no hi ha dubte que el dret d'autodeterminació, ni el formulat per Wilson ni el formulat per Lenin, gaudeixen de gaire predicament en un continent on, com deia Fuster, queden desenes de milions de jacobins per civilitzar.

No entrarem en essencialismes nacionalitaris. Lingüísticament i culturalment, els pobles sud-eslaus, des d'Eslovènia fins a Bulgària, constitueixen un continu. Els croates poden ser considerats una transició entre els eslovens i els serbis, els macedonis una entre els serbis i els búlgars, i totes les combinacions intermitges que presentem seran prou plausibles. Dividir l'istrià en eslovè i croata exigeix un cert esforç filològic. Diferenciar clarament les llengües internes dels grups serbo-croata i búlgaro-macedoni és més afer d'historiadors i politòlegs que de lingüistes.

Crna Gora és, en aquest sentit, un país de llengua serbo-croata (o sèrbia, si us estimeu més), però la distintivitat de la llengua montenegrina és més patent que la d'altres nacions històriques de la regió.

Crna Gora és, en aquest sentit, un país de tradició greco-cristiana, vinculat a l'ortodòxia de Beograd, però també amb una església que ha sabut conservar l'autonomia durant segles. Fet i fet, a Crna Gora hom practicava l'autocefàlia eclesiàstica abans que el cristianisme ortodox assumís i generalitzés plenament aquesta pràctica.

El vincle entre religió i nacionalitat, i entre llengua i nacionalitat, té, però, una importància secundària per Crna Gora. Allò determinant per definir Crna Gora és la relativa unitat geogràfica de les comarques que l'integren i, particularment, la història política del país. Durant quatre segles Crna Gora girà al voltant de la família Petrović-Njegoš. Curiosament aquesta família governà des del càrrec d'arquebisbe de Crna Gora. Com que, d'acord amb el cristianisme ortodox, l'estament episcopal es reserva a monjos que han fet vot de celibat, el tron passava d'oncle a nebot. El 1851, la família Njegoš va adoptar el títol de knajz (príncep), desvinculà l'arquebisbat i el principat i seguí una línia directa de pare a fill. El 1910 el Principat de Crna Gora es transformà en regne.

I arribem així a la paradoxal història moderna de Crna Gora. El rei Nicolau, primer i darrer rei de Crna Gora, va maldar per aconseguir la unió de tota la Sèrbia Ortodoxa en un imperi, diferenciat alhora de turcs i de grecs. Però la Sèrbia estricta s'hi va avançar en aquest projecte, el va desvincular a la fe ortodoxa, i el transformà en el Regne de Serbis, Croates i Eslovens. El rei Nicolau fou destronat, i Crna Gora s'integrà en el nou Regne que després prendria el nom i la praxi unificada de Iugoslàvia (literalment, Eslàvia del Sud, tot i no comprendre Bulgària, la rival sud-eslava històrica de Sèrbia).

L'unitarisme monàrquic donà pas, el 1945, a una constitució federal, en el marc de l'experiència més o menys socialista del titisme. Crna Gora esdevingué una república constituent, a l'alçada d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia i Macedònia. Les vinculacions lingüístiques i polítiques amb Sèrbia han marcat l'evolució de Crna Gora des del 1991. Crna Gora no va acompanyar a Eslovènia i Croàcia el 1991. Més estranyament no va acompanyar Bòsnia-Hercegovina ni Macedònia. D'aquesta forma Crna Gora quedà en una Iugoslàvia reduïda formada pel tàndem Sèrbia-Crna Gora. L'aïllament internacional de Sèrbia, però, va obligar la classe dirigent de Crna Gora de cercar solucions veritablement autònomes. Una integració raonablement ràpida (pels volts del 2010) a la Unió Europea exigia la independència.

La història és complexa, la llengua és un continu poc prestat a divisions idiomàtiques nítides, la religió és poc més que una pràctica tradicional. Davant això el més raonable era demanar l'opinió dels qui hi viuen. O no?

Els Legionaris de Crist... el tornen a crucificar, per si de cas

La caiguda en desgràcia del fundador de la Legió de Crist, Marcial Maciel, es pot interpretar de moltes formes. Fa l'efecte que una organització fundada el 1941 (abans de Stalingrad) al Mèxic del cardenisme no hauria de ser gaire recomanable. Si els vells jesuïtes deien que l'Opus Dei havia fet bona (als ulls d'una certa esquerra) la Companyia de Jesús, gairebé podríem dir que la Legió de Crist (Mel Gibsons a banda) ha fet bona l'Obra d'Escrivà de Balaguer. De totes formes, que Santa Rita conservi la vista a aquesta esquerra...
Fer-se dir "legionari de Crist" és, com a mínim, arriscat. Jesús, al capdavall, si és cert que fou condemnat per les autoritats jueves, fou executat per legionaris romans. És clar que la història canvia, i l'Evangeli segons Wolfowitz recomana no citar jueus (Israel) ni romans (EUA) com a culpables de res de res... Fins i tot Judes ha estat 'rehabilitat'. Una rehabilitació, per cert, que es carrega la Divina Commedia, on Dante situava Judes en el pitjor lloc de l'infern... Però Dante és ben poc recomanable en aquests dies que corren de persecució implacable de l'islamofòbia: Mafomet també és retratat pel poeta florentí en el Tàrtar per 'sectari'.
Les coses són relatives i, segons com, el segle XX (i potser també el XXI) demanava uns legionaris que tornessin a crucificar un Jesús que tornava massa vermell. I és una llàstima, perquè a Mateu 25 trobem una paràbola en els seus llavis on es glorifica l'especulació financera.

El referèndum de l'Estatut i la degradació de la democràcia

La qüestió del referèndum de l'Estatut s'està convertint en una excusa perfecta per part del sector més autoritari, dirigista i policial del PSC-PSOE per degradar la ja força afeblida democràcia autonòmica. La defenestració d'ERC després que les bases d'aquest partit haguessin imposat a la direcció el 'NO' a l'Estatut n'és un símptoma. Però és un símptoma encara més clar les manipulacions que des del bloc nosko-estalinià PSC-ICV cerquen reduir el percentatge d'abstencions. Així, des d'ICV, Joan Saura havia suggerit la possibilitat de mantindre els col·legis electorals oberts durant 14 hores seguides. Ara, des del PSC, es parla de convocar el referèndum en dia laborable.
Aparentment, les dues mesures voldrien facilitat la participació voluntària, que es podria veure coartada per l'atractiu del lleure cap-setmanal. Però no hem d'oblidar els efectes coercitius que aquestes mesures poden exercir en el cos electoral.
D'una banda, un allargament de la jornada electoral, posem des de les 6 del matí a les 12 de la nit, suposa augmentar la pressió sobre les persones seleccionades per cobrir les meses electorals. I aquesta pressió no podrà ser contestada degut a l'obligatorietat de prestar aquest servei.
De l'altra, votar un dia laborable podria suposar una eina de coerció adreçada contra els treballadors. Si el Govern imposa la necessitat d'un permís i d'una justificació, l'empresariat tindrà la capacitat de distingir els treballadors abstencionistes. I aquesta distinció difícilment no podria posar en perill el caràcter secret del vot emès pels treballadors participacionistes. Segurament els treballadors més pressionats seran el personal laboral de les administracions públiques, i és difícil no veure una eina de depuració en la col·locació de la jornada plebiscitària en dia laborable.

Uns trets que apropen el referèndum del juny a la lògica dels referèndums franquistes.

Alt càrrec cultural de la Generalitat titlla la literatura catalana de mitjania subvencionada

I no és de la Generalitat Valenciana, sinó de la Generalitat de Catalunya, governada per un tripartit d'esquerres i catalanista. Una cosa és opinar en concret sobre tal o tal obra literària catalana, antiga, present o futura. I l'altra és condemnar-la en general, i fer-ho davant de The Times.
El ja molt degenerat Institut Ramon Llull va anar a parar fa unes setmanes a mans d'Emili Manzano, que és com nomenar un supremacista blanc en l'Institut Martin Luther King. Però en tot cas, per The Times, l'IRL i la Generalitat de Catalunya són la representació institucional i democràtica de la cultura catalana.
Per això darrer és tan greu que Manzano aprofités, tal com reporta Tribuna Catalana, per amollar que a Catalunya es promocionen obres literàries de segon i tercer ordre, 'simplement perquè són en català'.
El cas és que Manzano no troba gens malament que es promocionin obres de segon i tercer ordre dels amiguets, dels literats del règim, sinó que ho considera consubstancial de la política cultural cottolenguista que promet el conseller Mascarell.

Una de dues, o totes dues. O Manzano menysprea sense raó la literatura catalana o menysprea la intel·ligència del contribuent català.

Ja sabem que Fuster responia al vell adagi "Pus parla català, que Déu li don glòria", amb un "Pus parla català, vejam que hi diu". Suposem que Manzano, com tots els goril·les del tripartit, en sentir de parlar de literatura duen la mà a la pistola.

Catorze d'abril, res a celebrar?

Les eleccions del 12 d'abril del 1931 deixaven clar als polítics monàrquics que l'experiència d'una monarquia post-primoriverista era fallida. El monopoli de facto que havien gaudit els partits dinàstics, fonament de la constitució del 1876, esdevenia ja impossible. Tot plegat convidava a liquidar la monarquia i a provar fortuna en una república.
En aquell context, el 14 d'abril del 1931, ja produïda la "guillada d'en Cametes", Lluís Companys proclama la República des de la balconada de l'Ajuntament, a la Plaça Sant Jaume. Poc més tard, Francesc Macià, des de la balconada oposada, concreta. Proclama la "República Catalana". Tàcitament la proclama en peu d'igualtat amb la "República Federal Espanyola" i en un marc de "Federació Ibèrica".
Francesc Macià, separatista programàtic, prova de dur a terme el seu projecte, el projecte d'Estat Català, que ara vehiculava a través d'Esquerra Republicana de Catalunya. Si la monarquia espanyola havia caigut, no tenia cap mena de sentit mantenir lligams de supeditació amb una república espanyola.

La República de Macià (1931), com la República de Claris (1640), neix en un moment de crisi social soterrada. I és la por d'aquesta crisi la que menà a la Primera República Catalana a posar-se sota la protecció del Richelieu.

En el cas de la Segona República Catalana, la del 14 d'abril, els "protectors" havien de ser els signants del Pacte de Sant Sebastià. I fou en nom d'aquest Pacte, que la República Catalana fou liquidada el 17 d'abril. Per reforçar la República Espanyola, la República Catalana es reconvertia en una Generalitat restaurada.

Macià fou molt criticat per aquest gest, per aquesta retirada. Però una cosa cal reconèixer-li: mai no amagà el caràcter de derrota del 17 d'abril, "el dia més trist" de la seva vida.

Els càrrecs de confiança, quan la confiança fot fàstic

La premsa aniria més plena del cas de l'acomiadament de Maria Teresa Ciuró si no fos que el clientelisme que traspua el cas crea una mena de xarxa d'influències que convida a mig tapar-ho tot. Si ens assabentem és perquè, en la lluita política entre les 'famiglie', casos com aquest poden ser utilitzats contra el contrari. Els clients de les 'famiglie' rivals que es dediquen a l'ofici de la ploma carreguen contra ERC sense que això els impedeixi de callar quan el cas té lloc dins els seus rengles. No sé si era Bertold Brecht qui parlava en un poema de com la roda de la història fa pujar uns bàndols en detriment d'uns altres i que els únics a compadir eren els 'encarregats' de girar amb els seus músculs la roda en qüestió... aquests anaven realment baldats. Com els 'proles' de 1984, el ciutadà senzill assisteix a aquests casos amb una barreja d'indiferència i sornegueria.
Maria Teresa Ciuró era càrrec de confiança de Carme Laura Gil. El Pacte del Tinell, però, va desallotjar CiU de la Generalitat. Ciuró va ser confirmada en el càrrec "atès els seus coneixements del Departament", i així hi dipositava la seva confiança Bargalló. L'entrevista de Perpinyà va fer que Zapatero es desempellegués de Carod-Rovira. Bargalló substituí de rebot Carod-Rovira, i Cid substituí Bargalló. Llavors ja havien trobat una persona de confiança, i van poder fer fora Ciuró. Ciuró havia durat tres mesos perquè entre els 'nyerros' no n'hi havia cap amb prou 'pesquis' per fer-se càrrec del càrrec. Entre el desembre del 2003 i el gener del 2004 molta gent va veure la llum i es va fer 'nyerra'. Ciuró, en canvi, restà 'cadell'.
Com es feien 'nyerros' els 'cadells'. Ara ja ho sabem. Vendrell, un home que de diners sí que en sap (a diferència de molts altres que l'han menystingut històricament), enviava lletres on suggeria el pagament de quotes. Qui pagava era de confiança. Qui no, no.
Ciuró va caure. Ara es despenja amb la lletra. I el millor de tot és que Bargalló afirma que Ciuró era una endollada de Carme Laura Gil. I quin càrrec de confiança no és un endollat? Quina funció tenen aquests càrrecs de confiança sinó és la de crear un exèrcit de pretorians disposats a defensar el programa zapaterista a Catalunya?

S'omplen la boca de pau i d'antiracisme i callen davant la catalanofòbia

L'espectacle estúpid al que assistim els que encara consumim mitjans de comunicació catalans és realment insuperable. La llagoteria que mostren davant Zapatero, presentat com un pacificador, és del tot repulsiva. Ara resulta que demà "comença la pau". Què curiós! Fa 42 anys, Franco presumia de "Veinticinco años de paz". Ara els seus successors ideològics i gairebé carnals ens parlen de "pau". És curiós que aquests analistes passin per alt l'existència del terrorisme jihadista... Possiblement consideren que el terrorisme jihadista (dit internacional) és un signe de diversitat cultural enriquidor que cal celebrar. Possiblement. Un divendres després del "macrobotellón" del Raval (instigat per antisistema i delinqüents "violents") assistim, segons ens diuen des del zapaterisme, al primer divendres de pau... La Quaresma ja les té, aquestes penitències.

Pels "celebradors de la diversitat" i els "ultrazapateristes" els hi recomano, a veure si cauen d'una vegada de la torre d'ivori, una notícia publicada a la web d'Unitat Nacional Catalana el passat 9 de març:

Divendres passat una noia empordanesa anava en autobús direcció Palafrugell i en el mateix autobús hi anaven sis nois d'uns 18-19 anys i una noia espanyolistes. Durant el viatge li van anar tirant papers al cap i insultant-la per ser catalana i quan van arribar a Palafrugell li van dir: "contigo tenemos que hablar" en un to amenaçador i ella va dir-los que no, que la deixessin en pau que ella no els havia fet res, llavors dins del mateix bus i sense que cap passatger fes res per evitar-ho van començar a agredir-la amb cops de puny, ella va baixar corrents de l'autobús mentre li anaven propinant puntades de peu i un cop a baix la van agafar entre els sis i la noia espanyola li va començar a propinar cops de puny a la cara mentre ella amb tota la impotència anava cridant perquè algú l'ajudés amb la boca sagnant. Finalment dos nois que ho van veure van anar a separar-los i ella va marxar plorant amb una dent trencada, els ulls morats i amb tota la ràbia i impotència d'haver sigut agredida per una colla d'espanyols pel sol fet de ser catalana a Catalunya.

Carretero abjura de l'antizapaterisme i Tura veu conspiracions per tot

El govern del tripartit del Tinell ocuparà, si no ho remeiem, les pàgines d'epíleg de la Història de Catalunya. El pitjor de tot és el contingut amb que omplen aquestes pàgines. No sabem com hem de definir una persona que promet acceptar un Estatut tal com surti d'un Parlament autonòmic i després incompleixi la seva promesa, sinó és amb el terme de "demagog". De "demagog" i d'"espanyolista". Una cosa similar va dir Carretero, i gairebé li ha costat el bigoti. El metge d'origen urgellenc havia atacat la figura sacrosanta de José Luís Rodríguez Zapatero el qual, com en el seu temps va fer en Juan José d'Àustria, exerceix d'"amics dels catalans" per les Espanyes. Amb amics com aquest, qui vol enemics? Però Carretero, com a conseller, va oblidar que hom pot atacar Bono, Chaves o Ibarra, però no Zapatero. Zapatero és bo. Zapatero és bambi. Zapatero és negrín. Així, Carretero, que no va haver de pensar en dimitir pel cas de les benzineres de Puigcerdà, ho ha hagut de fer ara. Com que el seient és el seient, ha abjurat dels errors antizapateristes i antiestatutistes i ha tornat al dogma de la correcció política social-catanyola.
Pontificis Maxima d'aquesta nova religió és, sens dubte, la consellera Tura. Segons Tura, dels 500 participants en el passada gresca de divendres, uns 200 (un 40%!) eren "joves antisistema" i "delinqüents comuns". Tota religió necessita enemics, i la religió turaniana els té en els "antisistema". En aquest sentit la socialdemòcrata Tura, com el seu antecessor Noske, es caracteritzen per una profunda convicció "antiantisistema".
"Delinqüents comuns" i "joves antisistema", diu Tura. "Confabulació islamo-basco-catalana-asturiana", diuen uns altres de l'atemptat que obrí les portes de la Moncloa al "demagog" Zapatero. El paral·lelisme és evident.
El 1955 al sector sota ocupació soviètica i amb govern titella estalinista hi va haver una rebel·lió de marcat signe obrer. Ja té nassos que a un govern "obrer" li facin una revolta obrera, de la mateixa forma que té nassos que a un govern "tolerant i obert" li facin una gresca al carrer. Els dirigents de la RDA s'enfurismaren. Bertold Brecht els va dir que el millor que podien fer, donat que el govern era inqüestionable, era dissoldre el poble i convocar-ne un altre. Els dirigents de la RDA van atribuir la rebel·lió a "delinqüents comuns", però com que no colava, van afegir-hi "simpatitzants nazis".
Afortunadament som en democràcia, deteriorada, però democràcia. El jutge instructor del cas de les gresques de divendres, així, ha pogut actuar sense fer cas de les cabòries del tàndem Tura-Clos.
El proper divendres els veïns del Raval patiran de nou els excessos de gent vinguda d'altres barris i que allà fa (i desfa) el que no gosaria mai fer a casa seva. La consellera Tura no hi serà. La Guàrdia Urbana tampoc. Ja s'hi van posar la medalleta contra la conspiració "anti-sistema" divendres passat.