Sanitas i la política lingüística

Com s'imposa una llengua? Un exemple de manual el tenim en aquest vídeo de 8TV:

És un exemple de manual. Que se sàpiga, Sanitas no té una norma explícita que indiqui que el castellà sigui l'única llengua utilitzable per comunicar-s'hi. És cert que la pàgina web d'aquesta mútua és exclusivament en castellà, però res més.

Els metges ordenen l'ingrés de la pacient a l'Hospital Quirón de Barcelona a les 19.16. Indiquen, entre d'altres coses, en el report corresponent, "sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia". La resposta de Sanitas, ja prop de la mitjanit era denegar l'ingrés explícitament pel fet que el report no era en castellà. Els metges, obedients, el tradueixen, i ara diuen "parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia". El report de les 23.50 ja empra el castellà, encara que sigui amb alguna falta ortogràfica ("observar-se") i lèxica ("amb", quan en castellà estàndard s'utilitza la preposició "con").

Ara desfilaran els aclariments i els desmentiments. Potser ens explicaran que algun administratiu de Sanitas no té encara prou nivell de català, i que si hi ha cap voluntari per fer-li classes. Però el missatge tramès als metges és clar: "si estimeu els vostres pacients, no jugueu amb la llengua catalana".

Algú dirà que això ja ho resoldrem amb la independència. Depèn amb quina independència. Amb una independència amb el castellà com a llengua oficial sempre hi haurà algú que podrà exigir traduccions al castellà de qualsevol documentació que li arribi en català (a l'inrevés, no, és clar, ja que els catalans mantindran la fortuna de ser blingües). I amb una independència amb la sanitat en mans privades, qualsevol arbitri de les companyies d'assegurança mèdica serà llei (com ja ho és, en bona part, ara mateix).

Sobre Sanitas hauria de caure tot el pes de la llei (de la llei vigent, l'actual, l'estatal i l'autonòmica) per aquesta acció de terrorisme lingüístic.

Narcís Serra admet que ni ell ni Todó ni Loza no eren gaire importants a Catalunya Caixa

Potser aquest és el missatge que Serra volia transmetre en la Comissió del Parlament. Serra atribueix la fallida de Catalunya Caixa al context internacional i a la insuficiència dels ajuts públics. La gestió concreta de Todó o de Loza hauria estat irrellevant. Lo que no acaba de lligar és que si l'equip gestor és irrellevant, com se justifiquen els elevats sous i les pensions exagerades que havien pactat per contractar-los. Els gestors reben morterades de diners perquè generen diferència, perquè forneixen excel·lència i comuniquen una estratègia a tota l'organització. Els subordinats, que tracten les qüestions quotidianes, apliquen mecànicament aquesta estratègia i, per tant, l'escala salarial ha de davallar ràpidament. Ara resulta, però, que els capitans del vaixell eren irrellevants, irresponsables, inimportants. I que, si perderen la batalla i la guerra, fou per causes imponderables.

Deute, desobediència i poder constituent

No fa pas tants anys, programar jornades i trobades a Barcelona en el mes de juliol era força arriscat. Les necessitats prements del present i lo fotut que es presenta el futur empeny a la reflexió. Això explica, per exemple, que Assessorament i Formació de la CUP hagi preparat dues jornades de formació en menys de quinze dies. La primera, feta en l'Ateneu Fort Pienc, el passat 27 de juny, duia per títol "Quina llei electoral per a quina democràcia real". La segona, feta al Casal Jaume Compte de Sants, ahir dissabte 13 de juny, es titulava "Deute i experiències de desobediència local".

Correspongué a Eulàlia Reguant, del Grup de Treball de Sobirania Econòmica de la CUP, introduí aquesta jornada de formativa amb una "perspectiva global" del deute. Reguant proposava una definició del "deute il·legítim" que inclogués no tan sols el "deute odiós" (odiós quant a origen, quant a manca de legitimitat o legalitat en contraure'l) sinó també aquell deute que genera condicions que violen la sobirania i/o els drets humans. Continuà després Yolanda Fresnillo, de l'Observatori del deute en la globalització, que parlà de l'Equador, de l'Argentina, de Nigèria i d'altres experiències de gestió de crisis de deute sobirà.

A partir de llavors, el programa patí un canvi, ja que Diego González Cadenas, investigador en dret constitucional de la Universitat de València, arribà amb retard, tot just procedent de Caracas. Així doncs, hom passà a escoltar, de la mà de Josep Maria Bellmunt, la proposta de "sobirania fiscal" que impulsa "Catalunya diu Prou", mentre Montserrat Vinyets desgranava com Sant Celoni celebrà un referèndum sobre un àrea residencial estratègica sense esperar el permís de l'estat espanyol (que el denegà quan el referèndum ja s'havia fet). Les intervencions de ponents i de públic giraren al voltant del perill de voler adormir les mobilitzacions i les desobediències amb accions simbòliques o amb propostes tecnicistes. Aquestes reflexions es reiteraren a la tarda amb les experiències locals de Moià, de Navàs i de Reus. Ja al matí, Enric Pons, de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, havia indicat que l'auditoria cal entendre-la com una eina de mobilització i conscienciació, més que no pas com un instrument purament tècnic de detecció d'il·legalitats.

González Cadenas parlà justament de "El contramodel islandès: hegemonia i poder constituent". Desgranà les causes del fracàs d'aquest model islandès (reclamar, no ho oblidem, per amples sectors de la mateixa CUP-AE durant la campanya electoral del novembre del 2012) des d'una perspectiva gramsciana. Més enllà de què va fer o no va fer la coalició de centre-esquerre, Cadenas fustigà els propis treballs de la Comissió Constitucional. Fetitxització de la democràcia liberal, rebel·lió sense revolució, reconstitucionalització del model de producció.

La xerrada de Cadenas encara em planava pel cap durant la jornada d'avui diumenge que ha preparat el Procés Constituent a Catalunya. La jornada era pensada per debatre els "deu punts" del Procés Constituent, però no pas per decidir-hi res. Ara bé, el contingut dels debats influirà en bona mesura en l'orientació que prengui el mateix Procés Constituent. La topada entre la lògica emancipatòria i la lògica capitalista planava per tot. És simptomàtic que el punt que ha atret més als participants hagi estat el segon ("Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat."). Però igualment és simptomàtic que la cessió de La Salle Bonanova per part dels Germans de La Salle. Les consignes de "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats" s'encreuen amb propostes d'austeritat i de decreixement, d'emprenedoria i de limitació de les ingerències de l'administració, de nacionalisme econòmic (tant se val si català, espanyol, mediterrani o europeu).

La veu de Cadenas, la de Gramsci, tornaven a ressonar, ara de manera més directa, en un debat que sí arribava a una conclusió la de la incompatibilitat entre el capitalisme i qualsevol mesura extensible en el temps i en l'espai de "repartiment del treball" o de "salaris i pensions dignes". I de Gramsci a Lenin, que deia: "per desgràcia, queda encara en el món molta i molta petita producció i aquesta engendra el capitalisme i la burgesia constantment, cada dia, cada hora, per un procés espontani i en massa".

El parany de la candidatura unitària 'catalana'

Les propostes sobre una candidatura 'unitària' catalana a les eleccions parlamentàries europees amaguen tota una sèrie de paranys. Òbviament si es tracta de defensar una unió de partits, CiU, ERC i ICV (amb possibles sectors del PSC i d'altres de partidets més minoritaris), la violència de la proposta és escassa. Al capdavall, aquests partits tenen, més enllà de diferències quantitatives de poc èmbalum, moltes coses en comú. Veure'ls, plegats, fins i tot, seria sanitós per als qui es fan il·lusions sobre les capacitats transformadores d'alguns d'ells.

La funció d'aquests partits, no obstant, els empeny a mantindre les distàncies. Macrocoalicions post-electorals i, encara més, pre-electorals, els és lesiu, ja que minva la capacitat d'aquests partits de vehicular les tensions socials, territorials, sectorials, culturals, ideològiques, religioses, presents en les nostres societats.

Cal remarcar però algunes coses addicionals:
- una candidatura 'unitària', feta en el marc d'aliança de partits (i partidets) existents, enforteix les burocràcies partidàries. Una alternativa seria una candidatura 'des de la base' que, si bé programàticament, tendiria a la defensa de l'status quo, si més no faria suar una mica més a les dites burocràcies partidàries.
- una candidatura 'unitària' catalana, lluny d'ésser un impuls al procés d'independència, podria ser el toc de campana d'un retrocés. En efecte, tornaríem a la idea de "partit català fort en el marc del sistema polític espanyol", cosa que afavoreix la concepció regionalista/resistencialista.
- una candidatura 'unitària' catalana perjudica la imatge exterior, ja que recorda formes de "partit únic".

Les eleccions europees són les eleccions més inútils a les que ens convoquen de tant en tant. La manca de preparació fa que ara com ara no poguem articular una candidatura trencadora/revolucionària/socialista/anticapitalista que, des del marc dels Països Catalans, presenti candidats a les circumscripcions que ens corresponen (la de l'estat espanyol i la del sud-oest de l'estat francès). Potser millor, ja que això pot ajudar-nos a fer una campanya unitària de boicot i denúncia de la Unió Europea i dels Estats que la integren.

La comptabilitat del PP, d'ETV i d'Intereconomia Corporacio

Mentre la premsa seriosa segueix els papers de l'ex-tresorer del PP, Luís Bárcenas, a través de "El Mundo", la xarxa d'Anonymous comenta i analitza fil per randa els llibres de comptabilitat del PP.

Un article de El Confidencial.com presenta tota una sèrie d'exemples de "despeses supèrflues" que haurien irritat l'opinió pública.

Supèrflues, segons per què, és clar. Entre els fragments que destaca aquest article de El Confidencial.com, trobem aquest tall:

Aparentment, aquests assentaments consignen deutes comercials contrets pel PP de Catalunya per serveis "de subministradors que no tenen la condició estricta de proveïdors". Aquests deutes s'abonen a càrrec de "despeses de subministrament". Cal demanar-se quina mena de "subministraments" feien els mitjans de comunicació i productores de la imatge. Pot semblar curiosa la coincidència en el mateix dia (dimecres 27 de juny del 2012) entre un assentament a ETV Llobregat TV SL i un altre a Intereconomia Corporacio. És cert, que ETV prestava senyal en aquella època a un dels canals del Grup Intereconomia (Business TV, tal com comentava aquest article d'Iban Garrido).

La roda de fer caure presidents

De la mateixa manera que Mubarak fou destituït tècnicament per un pronunciament militar, Mursi també ho ha estat ara. Com en aquella ocasió, l'exèrcit revesteix el colp d'estat fent ús de les forces vives (institucions estatals, direccions polítiques, prohoms religiosos) per oferir una sensació de continuïtat de poder. En totes dues ocasions, l'exèrcit ha hagut d'actuar a causa d'enormes mobilitzacions populars. Les mobilitzacions populars no han estat suficients per enderrocar el govern i han necessitat la intervenció d'un exèrcit que és, als ulls de molta gent, l'única institució veritablement nacional. Com en l'altra ocasió hi haurà eleccions presidencials. Si llavors foren els Germans Musulmans, ara el relleu és El Baradei. Comencen les juguesques per saber quan començaran (2014, 2015) les mobilitzacions per enderrocar El Baradei.

Assange, Manning, Snowden, i la decadència del bloc nord-atlàntic

Les hores de detenció de l'avió presidencial bolivià a Viena són una nova baula en la cadena que enfonsa el bloc imperialista nord-atlàntic. Evo Morales ha estat víctima col·lateral de la persecució contra Edward Snowden. Aquesta persecució, paral·lela al processament de Manning o al confinament diplomàtic de Julian Assange, tenen quelcom en comú. És una persecució que vol silenciar la denúncia de crims de guerra, de la diplomàcia secreta i de la vulneració del dret d'intimitat. El coratge i sacrifici d'Assange, Manning i Snowden contrasta amb les connivències defensistes i racistes ja no tan sols dels sectors polítics dels règims nord-atlàntics sinó d'una àmplia capa de l'oposició d'esquerres (hauríem de dir, pseudoesquerres). En el món de contrastos imperialistes multipolars, el derrotisme revolucionari és molt més ben representat en Assange, Manning i Snowden que no pas en determinats rodals de l'esquerra oficial europea i nord-americana.

El tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà

La connivència amb els poders financers (locals i internacionals) i amb l'estat espanyol suposa tolerar la situació de privació en la qual viuen els recursos públics. Els mateixos que saquegen en benefici propi les arques públiques i que juguen a fet i amagar en el procés d'independència (que empren també en benefici polític propi però sempre controlant, enlentint i congelant el mateix procés en un estat de falsa tensió permanent), apliquen les tisores sense gaire imaginació. I un dia cau el Departament de Virologia de l'Institut de Recerca en Tecnologies Alimentàries (IRTA) i un altre, dimecres 26 de juny, es notificava el tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà (vg. notícia).

El Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà és sota la gestió de Forestal Catalana, empresa pública dependent del Departament d'Agricultura. El Centre de Recuperació compta amb tres treballadors (responsable, veterinari, rehabilitador), que saberen de la decisió del Govern de la Generalitat a través del comitè d'empresa de Forestal Catalana. A banda de treballadors, el Centre compta amb voluntaris i col·laboradors.

El Centre de Recuperació existeix des mitjan de la dècada dels 1990. Durant la darrera dècada tractava anualment vora un miler d'animals de diferents espècies, amb una tasca encaminada a la recuperació d'individus d'espècies amenaçades, espècies en les que la recuperació d'individus, ni que sigui amb objectius merament reproductius (tan sols el 20% dels animals tractats són retornats al medi), és clau per a la conservació i la biodiversitat intraspecífica. En el 2012 la xifra d'animals tractats fou ja inferior, d'uns 850 (680 aus), per bé que el nombre d'animals acollits en cada moment concret és ara set vegades superior al 2004.

La idea de Forestal Catalana és la de tancar directament el Centre, i contractar un servei extern de serveis veterinaris. Aquest servei extern, però, únicament s'adreçaria a continuar el tractaments dels animals internats, no de continuar amb l'activitat normal que ofereix el Centre. No sembla ni tan sols que hom vulgui redirigir l'activitat del Centre a la d'altres instal·lacions públiques amb capacitats similars, com a Torreferrusa o Santa Perpètua de Mogoda. Fins i tot si fos aquest el cas, hom es podria demanar si té gaire lògica privar els Aiguamolls de l'Empordà d'aquestes instal·lacions i serveis. Ja no és únicament el Parc Natural, sinó també l'afectació en la feina conservacionista que es fa en les reserves naturals integrals de les Llaunes i dels Estanys. Com en d'altres casos, la improvisació, el joc d'interessos creats, l'opacitat, la manca de participació del territori i del sector en la presa de decisions, marca la política del "govern dels millors".

De Rudd a Gillard i de Gillard a Rudd

Fa tres anys, Kevin Rudd va perdre la direcció del Partit Laborista australià i, de retruc, el càrrec de primer ministre. Gillard fou saludada per la premsa com a nova primera ministra, tot fent una sèrie d'anàlisis dels quals destacava en particular un: Rudd era massa pro-xinès. L'ascens de Gillard servia, doncs, per trencar una determinada concepció asianista. A la pràctica, però, Austràlia passava a enfortir el seu rol asianista, com una de les baules amb els quals els Estats Units tanca (de manera precària) la República Popular Xinesa. Òbviament, hi havia altres factors. El recanvi de Rudd per Gillard servia per renovar les forces adreçades a la contrareforma social i econòmica i a renovar els atacs a les classes treballadores. Ara, un nou colp dins del Partit Laborista substitueix Gillard per Rudd. Rudd tornarà a presidir el govern australià. Es tanca el cercle? Cal pensar que una nova baula de la política d'Obama s'esquinça? Potser sí, potser no. En tot cas, Gillard s'havia desgastat prou. Rudd serveix per generar el miratge que l'ofensiva antipopular ha conclòs i comença una nova etapa. Un miratge necessari justament per continuar aquesta ofensiva abassegadora amb menys obstacles.

Max Otte i Harold James: la proposta de retorn a l'Europa pre-westfaliana

La historiografia burgesa de l'etapa del capitalisme senil quan es dedica a tasques de síntesi i de divulgació no sol produir gaire cosa més que una bona pila de fems. Cal anar ben equipat per endinsar-se en aquestes piles, amb el pietós objectiu de diagnosticar les malures digestives d'aquest gegant amb potes de fang.
Les dues frases anteriors ens les inspira el mer repàs d'una entrevista que han fet Jan Mallien i Hans Christian Müller a l'economista Max Otte i a l'historiador d'economia Harold James i que publica Handelsblatt. El contingut de l'entrevista no desmereix el to general de la informació que segrega aquest full econòmic alemany.
El debat entre Otte i James es presenta com a interessant pel fet que el primer considera la introducció de l'euro com un fracàs (Fehler) i el segon n'és un defensor (Verfecther). Otte, concretament, defensa una retallada del deute (Schuldenschnitt) per a Grècia o, alternativament, la sortida d'aquest estat de l'Eurozona. James defensa l'euro com un projecte vital per a Europa, i en aquest sentit saluda la claredat de discursos europeistes com el fet recentment per l'ex-canceller socialdemòcrata alemany Helmut Schmidt.
Davant la impossibilitat de qüestionar en profunditat res de l'estructura financera, la conversa s'adreça a la qüestió del "procés d'unificació" (Einigungsprozess) d'Europa. Otte es plany del fet que "la unificació europea roman com un fenomen d'elits (Elitenveranstaltung)", ja que "la política quotidiana no s'adreça al ciutadà". Ací Otte s'equivoca. La política quotidiana de les institucions europees (com les de les institucions polítiques, en general) s'adrecen al ciutadà, més específicament contra el ciutadà. Són justament un Elitenveranstaltung, una eina de les elits financeres per garantir l'explotació i/o despossessió de les classes treballadores. Els mateixos entrevistadors recorden a Otte que mai abans en la història els alemanys no s'havien interessant per la política interior de Grècia o d'Itàlia. Otte respon que aquest no és un interès real, i que en tot cas es correspon a una situació en la qual "els estats s'exhorten mútuament i es diuen el nom del porc (spucken sich in den Topf)". Dit d'una altra manera, l'interès intereuropeu reforça les adscripcions estatals, l'oposició entre els "alemanys" i els "grecs", entesos com a cossos col·lectius.
James, en canvi, veu grans esperances en la idea europea. Concretament, percep que "hi ha persones a Itàlia o a Espanya que saben que les llurs elits polítiques han fracassat" i es demanen si no anirien millor les coses governats des de més lluny. James fa una analogia història amb la Francònia del segle XIX, "que no volia ésser part de Baviera" i "que no s'acontentà fins que fou governada finalment des de Berlín". James descriu possiblement un sentiment que ara justament s'esvaeix pel fet que el fracàs de les elits espanyoles i italianes no ha estat més que una avançament del fracàs de les elits europees. Fa uns anys, probablement, hi havia més sectors a l'Europa mediterrània que veien en Europa una forma de combatre els trets parasitaris de les elits autòctones. La comparació amb Francònia, però, és interessant en un respecte, allò que fa referència a les nacions sense estat de l'Europa mediterrània. Francònia no se sentia a gust en un Regne de Baviera plenament sobirà, i s'estimà més un estat federal alemany en el qual tenia més possibilitats. Catalunya o Llombardia poden tindre sensacions similars respecte Espanya/França i Itàlia, i contemplar la unificació europea com una forma d'atenuar la dependència nacional. Ara bé, el propi procés independentista al Principat de Catalunya podria desembocar en una República Catalana que fes menys urgent la unificació política europea als ulls dels catalans. James, però, vol comparar la Francònia del segle XIX envers la unificació alemanya, amb "els estats mediterranis" del segle XXI envers la unificació europea. I aquesta comparació grinyola en un punt: el paper perifèric que tenen destinats els "estats mediterranis" a la Unió Europea no té ni punt de comparació amb el concepte de "xarxa de ciutats" que animava l'Alemanya bismarckiana.
James continua les analogies entre la unificació europea i els processos d'unificació del segle XIX. En aquest sentit admet que "tristament no hi ha cap Giuseppe Garibaldi europeu, cap heroi de la unificació". Cal, doncs, un líder carismàtic? James s'esmena de seguida: "no hauríem de focalitzar-nos tant en les persones: penso en el model de Suïssa, on ningú no sap qui és el president actual, però tots gaudeixen del sistema polític". L'exemple suís, efectivament, és interessant, car no hi ha cap president personal sinó una presidència col·legiada (el Consell Federal). Però tornem a Garibaldi. Garibaldi era l'heroi perfecte pel galvanitzar una unificació italiana que s'entenia com un mer tràmit cap a la unificació i fraternitat humanes. Tots sabem, però, que la figura cabdal de la unificació italiana fou Cavour, i per tant el procés consistí en una mera ampliació de fronteres del Regne de Sardenya/Piemont i en l'ulterior tancament de model en un estat-nació fet a imatge de l'estat francès.
James desenvolupa encara més l'exemple suís, "un model federal que funciona, sota el principi de subsidiarietat". Otte no és tant amic del model suís per a Europa. Otte aspira a una Europa esdevinguda "potència mundial", i això no és compatible amb un "sistema altament federal". James, en canvi, defensa aquest model federal precisament perquè Europa "s'hauria de distanciar de la mentalitat de gran potència. Dit d'una altra manera, Europa, segons James, hauria de jugar el rol en aquest món multipolar que va saber jugar Suïssa en l'Europa multipolar. Otte discrepa: "així no anem enlloc si la Xina i els Estats Units exerceixen una política clàssica de grans potències.
I arribem ací a la intervenció de James que ha motivat ja alguns titulars:
"Hem de pensar en alternatives al concepte de sobirania nacional - un concepte que històricament és força recent. Com a arrencada dels estats nació es pot prendre la Pau de Westfàlia del 1648. A Europa hauríem de tornar a l'època anterior."
La Pau de Westfàlia posà fi a la Guerra de Trenta Anys. Els historiadors europeus s'han fixat en com aquesta guerra minvà l'autoritat imperial en favor dels estats constituents del Sacre Imperi de la Nació Alemanya. Paral·lelament, és l'època de la Revolució Anglesa (1640), amb tot el que comporta (enderrocament de la monarquia, república parlamentària). També és l'època dels diversos "aixecaments nacionals" contra la monarquia hispànica, el més reeixit dels quals suposà l'entronització del Casal de Bragança a un Regne de Portugal que recuperava la "independència", i que a casa nostra es manifestà en el Corpus de Sang, la proclamació d'una efímera República Catalana i una consegüent guerra que conclouria amb la divisió del país entre les corones castellana i francesa. Ara bé, caldria afegir-hi un parell de coses. El principi de "sobirania nacional" arrenca d'abans de Westfàlia, i ja es manifesta en el principi d'"eius regio, cuius religio" amb el qual hom provà de resoldre la qüestió religiosa a l'Imperi Germànic. Contràriament, entre la Pau de Westfàlia i les Guerres Napoleòniques (i àdhuc ben entrat el segle XIX) trobem encara per tot arreu com aquest principi és encara en procés formatiu, no tan sols en les consciències populars quant a la identitat nacional sinó fins i tot en el propi funcionament dels "estats sobirans".
De totes formes que James cridi a un retorn a la situació anterior del 1648 en les pàgines de Handelblatt pot recordar-nos diversos discursos reaccionaris segregats per les institucions financeres europees i internacionals. James admet que es tractaria de reprendre "una mena de Sacre Imperi Romà, però naturalment no feudal, sinó governat democràticament". Un aclariment que, per necessari, no és gaire tranquilitzador.
Otte pren el guant de James i rebla: "tampoc era una mala construcció l'antic imperi alemany, en el qual l'economia era ben descentralitzada, i alhora tan sols hi havia un únic exèrcit - justament el que volem també per a Europa." Caldria demanar als historiadors la natura de l'exèrcit en l'Imperi Alemany pre-westfalià. Ço que crida l'atenció és l'enyorament econòmic d'un Imperi solcat per barreres comercials i monetàries de tota mena i amb una bona complexitat d'estructures gremials.
El projecte d'unificació europea, en el context actual, únicament pot ésser un brindis utòpic i innocu, o pot ésser una realitat reaccionària damunt dels pobles d'Europa. De fet, combina elements de totes dues possibilitats. Les cartes de drets i declaracions d'intencions de les institucions europees solen ésser proclames buides, eines propagandístiques per quedar bé i alimentar la il·lusió d'un "bon govern europeu" front la inèpcia dels governs territorials. Les pròpies institucions europees, alhora, fan d'una punta d'avançada per aplicar polítiques regressives i repressives. Els estats apliquen aquestes polítiques tot dient que ho fan "per ajustar-se a la normativa europea". Poli bo (estat nació) i poli dolent (unió europea) o a l'inrevés, que més té. Però que antigalles medievals siguin models per a l'Europa del segle XXI parla ben clarament de quins són els somnis imperials dels prínceps financers i dels professors universitaris que els fan de palafreners.

'Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real'

El ministre espanyol d'educació, Wert, ha intervingut en la polèmica sobre les beques universitàries a l'estat espanyol. Wert defensava el criteri de limitar les beques als alumnes que superin la barrera del 6,5 (sobre 10), adduint que, al capdavall, l'alumne que no supera aquesta barrera és potser perquè no ha triat els estudis universitaris més adients a la seva capacitat.

El raonament seria atractiu si no fos perquè Wert permet continuar els estudis a alumnes que, sense arribar a aquesta barrera, sí poden pagar unes taxes universitàries cada vegada més elevades.

Es deixa incòlume, doncs, una dualitat deguda bàsicament als ingressos familiars.

Cal no ésser excessivament innocent. La finalitat bàsica del sistema educatiu, públic o privat, sota l'ègida del capitalisme, és la reproducció dels diferents estrats necessaris per al sistema. D'ací la dualitat entre ensenyament universitari i ensenyament professional, els obstacles a la formació continuada, els impediments a la compaginació entre estudi i feina, etc. Fins i tot el mateix ensenyament bàsic serveix per inculcar la gran majoria popular que el seu destí d'atur i misèria es deu al fet de "no haver estudiat prou" de jove.

Però tornem a la filosofia bàsica del 6,5 d'en Wert. El títol d'aquest post és extret d'un document del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

, titulat "Problemes sobre els quals la minoria del P.O.U.M. presentarà projectes de llei a les Corts de la República", i publicat a "Front" el març del 1936. El POUM s'havia presentat a les eleccions del 16 de febrer del 1936 en el marc del "Front Popular/Front d'Esquerres". Maurín, segurament el redactor d'aquest document, havia estat elegit diputat per Barcelona. El punt 19 d'aquest document tracta sobre l'ensenyament:

Escola gratuïta primària, general i obligatòria per a tothom en les escoles oficials. Llibertat d'ensenyament dintre els límits d'uns cànons fixats. Gratuïtat en tots els altres ensenyaments—i manutenció i vestit—de tots aquells alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics.
Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real.

Maurín, nascut a Bonansa, havia treballat de mestre d'escola. En el punt 19 concentra el seu ideari educatiu. La "gratuïtat en l'ensenyament" era reivindicada per a "tots els alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics". Les beques no cobririen únicament els costos docents, sinó també la "manutenció i vestit". Però aquesta reivindicació resultava insuficient. Els alumnes amb mitjans econòmics bé podrien pagar-se la "manutenció i vestit" i requerir únicament una beca pel cost de l'estudi, o ni tan sols aquesta beca. Però per garantir la "igualtat d'oportunitats" es feia necessària la "prohibició d'estudiar" en casos d'incapacitat real.

Simplificació administrativa i els consells del ministre Montoro

El ministre espanyol de Finances, Cristóbal Montoro, aconsella la supressió de les agències de meteorologia, control de dades o control de la competència de les Comunitats Autònomes espanyoles, car al capdavall aquests òrgans tenen homòlegs estatals. No cal dir que els autonomistes nostrats han posat el crit al cel. No n'hi ha per tant. Les duplicitats hi són, i cal resoldre-les. Com? Amb la famosa consulta que ens neguen. Decidir, curt i ras, si volem un estat català o un estat espanyol. Si optem per la primera via, les estructures de l'estat espanyol hauran de desaparèixer (en territori català). Si optem per la segona via, que desapareguin les pseudostructures autonòmiques. Vet ací, la simplificació.

Què demana el Grup de Recerca Econòmica d'Europa de JP Morgan a les constitucions de la perifèria europea?

En el darrer número de Global Data Watch, del grup de recerca econòmica de J.P.Morgan s'hi fa referència a un dels darrers "global issues" titulat "The Euro area adjustment: about halfway there". Es tracta d'un report de 16 pàgines del grup de recerca econòmica d'Europa de JP Morgan. Stefan Beinberg en fa avui a les planes del Word Socialist Web Site una completa anàlisi titulada "JP Morgan demana règims autoritaris a Europa". Des d'un altre angle, Jeremy Smith s'escandalitza igualment d'alguns passatges en el seu blog. Encara que aspectes econòmics i polítics són absolutament indissociables, recomanem el post d'en Michael Roberts quant als primers i ens centrarem en els darrers.

Citarem, doncs, els passatges que han escandalitzat Smith i que si no han escandalitzat Beinberg és per un millor coneixement de la base classista de la lluita que es fa ara al voltant de la "recuperació" de l'Eurozona.

El report de JP Morgan és força superficial i de no gaire bona qualitat tècnica. Però el que ens importen són els següents passatges:

"En els primers dies de la crisi hom pensava que aquests problemes de llegat nacional [de la perifèria europea]eren fonamentalment econòmics [..., però] s'ha fet clar que hi ha problemes polítics ben profunds en la perifèria que, segons la nostra opinió, cal canviar si la Unió Monetària Europea ha de funcionar a llarg termini".

"Els sistemes polítics de la perifèria s'establiren després d'una dictadura, i es definiren per aquella experiència. Les constitucions hi tendeixen a mostrar una forta influència socialista, que reflecteix la força política que adquiriren partits d'esquerres després de la derrota del feixisme."

"Els sistemes polítics de la perifèria mostren típicament diversos dels trets següents: executius febles, estats centrals febles respecte les regions, protecció constitucional de drets laborals, sistemes de construcció de consens que fomenten el clientelisme polític, i el dret de protestar si es fan canvis indesitjats a l'status quo polític. Les mancances d'aquest llegat polític han estat revelades per la crisi.

Els autors del report, se suposa, es refereixen al fet que les actuals constitucions d'Itàlia, Portugal, Grècia i Espanya seguiren, respectivament, dictadures en el 1943/45, 1974, 1975 i 1977/79. Totes es feren en un context de força relativa del moviment obrer i popular. Però la "derrota del feixisme" fou dramàticament diferent en els quatre casos. Les reformes constitucionals i legals a tots quatre estats han liquidat tot allò que podia fer flaire a socialisme en les constitucions. Pensem, en les adaptacions constitucionals fetes per Portugal amb motiu del Tractat de Maastricht o, més recentment, la consagració constitucional del dret preeminent dels creditors a les finances públiques. Prendre, doncs, el report de JP Morgan i, amb ell, fer ara una campanya en defensa de les constitucions de l'Europa mediterrània seria tot un acte de cinisme. No dubtem que l'esquerra burgesa i els seus acòlits pseudosocialistes recorreran a aquest cinisme.

Poca cosa, doncs, hi ha a defensar en aquestes quatre constitucions. No obstant si és rellevant les quatre línies de reforma constitucional que es proposen:

a) Enfortiment del poder executiu
b) Reducció de l'autonomia regional i local
c) Reducció del dret laboral
d) Eradicació dels mecanismes de participació social
e) Destrucció del dret de manifestació.

El punt a) de fet ja s'ha aplicat en més d'un sentit. El rol del "decret-llei" ha crescut en els darrers anys, particularment en matèria de política econòmica. Alhora, a Grècia i a Itàlia s'han constituït governs tecnocràtics elaborats al marge de processos electorals o parlamentaris. Per comptes de recórrer als procediments jurídics normals hi ha una tendència clara a l'excepcionalitat, potser buscant l'aprovació justament de JP Morgan i d'altres poders fàctics.

El punt b) té una lectura enverinada en el cas dels Països Catalans. De fet, dels quatre estats esmentats, el que disposa d'una més àmplia autonomia "regional" és l'estat espanyol, i justament per tal d'intentar una solució absorptiva a les reivindicacions nacionals dels pobles català i basc. L'autonomia regional a l'estat portuguès es limita als casos evidents d'Açores i de Madeira. En el cas italià, existeix una doble categoria entre les regions amb minories lingüístiques extraitalianes del nord i les regions insulars del sud, d'una banda, i les altres regions, de l'altra. En el cas grec, no hi ha cap mena d'autonomia. En tot cas, l'existència d'autonomies regionals i locals pot deixar lloc a contrapoders potencialment perillosos des del punt de mira de JP Morgan. Cal diferenciar, però, entre el concepte d'autonomia regional i local, i la reivindicació catalana. Si ara hom volgués substituir la lluita per la independència per una lluita per l'autonomia contra la recentralització (com vol fer el PSOE), cometríem un acte traïdorenc equivalent a defensar el "model social" actual per comptes d'emprendre posicions nítidament socialistes (és a dir, anticapitalistes).

El punt c) semblaria referir-se exclusivament a les referències sobre dret laboral en les constitucions. Però va més enllà d'una erosió del dret de vaga o del dret de negociació col·lectiva, per estendre's a tots els àmbits de les relacions laborals. En l'horitzó apareix l'ideal de reduir la relació laboral a una mera relació mercantil, tota vegada que la relació mercantil perdria també els elements garantistes cap a la part més feble. Òbviament, a banda de les agressions legals al dret laboral, hi ha l'agressió pràctica quotidiana que suposen les al·legalitats i il·legalitats del mercat laboral gris i negre.

Quant al punt d), cal dir que els redactors del report fan referència als succedanis buits actualment existents. Sindicats, associacions empresarials i altres elements de la "societat civil" fan sovint de crossa de suport a decisions prèviament decidides pel govern de torn. La suposada independència i defensa d'interessos socials concrets per part de totes aquestes organitzacions és una quimera. Malgrat tot, fins i tot aquests entramats són incòmodes per perpetrar nous atacs als interessos d'una majoria de la població, tant de la classe treballadora com també de capes intermèdies (incloent-hi la petita i mitjana empresa no-financera). Val a dir, que ara mateix el punt d) es plasma en la destrucció de la negociació laboral col·lectiva (convenis laborals).

El punt e) vol dotar els estats de mecanismes repressius més efectius en cas de situacions insurreccionals i, especialment, per previndre-les.

És obvi que cal extreure lliçons d'aquest report. El punt e) mostra com el camí de la mera agitació-propaganda de l'estil "no pagarem la vostra crisi" és insuficient. Les estratègies defensives s'esgoten a mesura que cada vegada les classes populars tenen menys a perdre i menys raó per defensar el "model vigent". El recurs a vies exclusivament institucionals és condemnat directament al fracàs d'acord amb el que dicten els punts a), b) i c). JP Morgan demana uns estats "més" autoritaris, i contra ells tan sols el poder obrer i popular pot exercir una contra-autoritat eficaç.

Pere Navarro o la misèria del dependentisme

Nou rècord del dependentisme català. Com sempre rècord de misèria i de vilesa. Ara, en Pere Navarro demana la supressió del concert "basco-navarrès". Diu que això és un privilegi. Com que és dependentista, en Pere Navarro sol·licita més dependència per a quatre territoris bascos. Per comptes de sol·licitar el concert econòmic per als territoris catalans, el federalisme de Pere Navarro és un federalisme de règim comú. Un federalisme de règim comú que, com és comú, no dubta en aprofitar els greuges territorials per dissipar-hi la voluntat d'emancipació dels diferents pobles presoners de l'estat espanyol. Les cadenes d'aquest federalisme són perfectament homòlogues a les de l'unitarisme imperialista de tota la vida que ha regit la construcció i putrefacció dels estats dinàstics francès i espanyol.

Els Borbó-Lubomirska en el cas Emperador

Llegim a la premsa (p. ex. a Vilaweb) com tres "cosines del rei d'Espanya" han estat encausades en l'afer Emperador. L'Emperador no és cap altre que Gao Ping, pressumptament màxim responsable d'una trama d'emblanquiment de capitals. Les tres encausades són (i les hipervinculem en la fitxa de la magnífica web d'informació genealògica de Leo van den Pas): María Margarita Borbón Dos Sicilias Lubomiska, la seva germana María Inmaculada i la filla de la darrera, María Ilia García de Sáez

Seguint la informació de Leo van den Pas trobem l'avantpassat comú de les Borbó-Lubomirska i les de l'actual rei d'Espanya: el comte de Caserta. Aquest comte de Caserta, Alfonso Maria Giuseppe Alberto de Borbó-Dues Sicílies i Habsburg-Lorena, ja havia fet titulars en la premsa espanyola en les primeres setmanes del 1901 (p.ex. Caserta y los carlistas, en La Vanguardia, llavors fustigadora de la carlinada). Llavors el comte de Caserta tenia 60 anys. Havia nascut el 28 de març del 1841, precisament a Caserta, llavors dins del Regne de Dues Sicílies (resultat de la fusió post-napoleònica dels Regnes de Nàpols i de Sicília). Era el tercer fill del segon matrimoni del Rei de Dues Sicílies, Ferdinando II, que tenia a més un fill del seu primer matrimoni, Francesco, duc de Calàbria. Quan es va morir el seu pare, el comte de Caserta tenia 18 anys. El nou rei, Francesco II, havia de fer front a una situació política marcada per la guerra en la Lombardia entre el Regne de Sardenya-Piemont, recolzat en l'Imperi Francès de Napoleó III, i l'Imperi Austríac. Cavour, el primer ministre piemontès, oferí una aliança amb el Regne de Dues Sicílies, que hauria suposat el repartiment efectiu de la Península Itàlica entre Torí i Nàpols. Com que el repartiment incloïa els Estats Pontificis, Francesco II refusà l'acord. La revolució a Sicília i a Calàbria, l'immiment desembarcament dels garibaldins i el pragmatisme de les classes dirigents napolitanes i sicilianes (que reflecteix el passatge més citat d'Il gattopardo, de Lampedusa) va canviar Francesco II per Vittorio Emmanuele, Nàpols per Torí, i el Regne de Dues Sicílies pel Regne de Sardenya, que esdevenia així el Regne d'Itàlia. El comte de Caserta, amb poc més de 20 anys, com els altres membres de la família reial, prengué refugi a Roma, que encara havia de restar en les mans temporals del Papa durant gairebé una dècada. Com també farien alguns prínceps de Borbó-Parma, igualment destronats per la Unificació Italiana, el comte de Caserta s'implicà en la querella dinàstica dels Borbons espanyols. Quan, en el 1868, Isabel II d'Espanya fou destronada per la "Revolució Gloriosa", desapareixia el darrer reialme borbònic de la terra. Espanya semblava seguir els destins de França (1848), Parma (1859) i Dues Sicílies (1861). Ironies del destí, els espanyols, encapçalats pel general Prim, van entronitzar com a rei un fill segon de Vittorio Emmanuele, el duc Amedeo d'Aosta. Entre mentres, la qüestió de la monarquia vacant espanyola havia desencadenat la guerra entre la França napoleònica i la Prússia bismarckiana, amb victòria de la segona. L'abdicació de Napoleó III, salvat l'obstacle de la Comuna de París, semblava obrir la porta a una nova Restauració Borbònica, únicament sabotejada gràcies a l'encaparrament dels dos pretendents rivals, el comte de Chambord (nét de Carles X) i el comte de París (nét de Lluís-Felip). En el 1873, Amedeo de Savoia abdicava i deixava pas a una Primera República espanyola que, com la Tercera francesa, era una república sense (gairebé) republicans. També a Espanya hi havia dos pretendents rivals: el príncep Alfons (fill d'Isabel II) i el duc de Madrid (el pretendent carlí, Carles "VII"). Mentre mitja Espanya bastia cantons revolucionaris, una altra es llençava a la tercera guerra carlina. El comte de Caserta figurà entre els combatents carlins. L'ensulsiada de la Primera República espanyola i l'entronització del dinasta isabelí com a Alfons XII, tallà la tercera guerra carlina. Hom bastí una nova arquitectura constitucional (1876) basada en el caciquisme electoral dels dos partits, conservador i liberal, que s'havien de "turnar" en el poder.

El comte de Caserta tornà a la vida normal de príncep destronat. El 1868 s'havia casat amb una cosina, Maria Antonietta Giuseppina Leopoldina de Borbó-Dos Sicílies, amb la qual tindria dotze fills. En el 1894 es va morir l'ex-rei Francesco, sense descendència masculina. Com que faltaven també els seus dos germans grans, el comte de Caserta esdevingué el cap de la dinastia i, per tant, rei titular de Nàpols i de Sicília. A aquelles alçades, però, la monarquia savoiana a Itàlia, la monarquia alfonsina a Espanya i la tercera república francesa semblaven ja fermanent instal·lades.

Una prova de la fortalesa de la monarquia alfonsina fou la gestió de la successió d'Alfons XII. Alfons XII s'havia mort de tuberculosi el 25 de novembre del 1885. Deixava dues filles, María de las Mercedes i María Teresa, de 5 i 3 anys d'edat. D'acord amb la Constitució, María de las Mercedes era princesa d'Astúries i hereva del tron. Com que se sospitava, però, que la reina vídua -i regent- era prenyada, hom s'esperà al part a veure el sexe de la criatura. El 17 de maig del 1886 naixia un infant que, en conseqüència fou proclamat rei (Alfons XIII). María de las Mercedes retingué, però, el títol de Princesa d'Astúries, en tant que primera de la línia de successió després de son germà. Els carlins havien provat de treure profit de la situació d'aquells mesos, arribant a proposar el casament entre la princesa d'Astúries i el fill de Carles "VII", Jaume, cosa que va motivar diverses notes anticarlines en La Vanguardia (un exemple). Els carlins s'esforçaren en adoptar un posat "liberal" i "constitucionalista". El naixement d'Alfons XIII els barrava el pas, i la Regent es va permetre signes de magnanimitat. El 1888 la Regent, previ acord del Consell de Ministres, autoritzà el comte de Caserta i la seva família per establir-se en Madrid. Els dos fills grans, Fernando Pío i Carlos, ingressaren en l'Acadèmia d'Artilleria.

La princesa d'Astúries arribà a la majoria d'edat amb el tombant de segle. Fou llavors quan s'anuncià la intenció de casar la princesa d'Astúries amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias, fill segon del comte de Caserta i deu anys més gran que la princesa. El fet que fos fill d'un antic combatent carlí generà una forta controvèrsia en la premsa i, eventualment també en el Congrés, que havia de donar el vist-i-plau al casori. El fet que l'infant dugués per nom el de Carles de Borbó no ajudava gens. Fins i tot Sagasta, el líder liberal, en un discurs del 22 de desembre del 1900, deia que "mejor sería que se llamase de otro modo". Silvela fou més contundent, en afirmar que el matrimoni anunciava "noves croades carlines". El president del govern, Marcelo Azcárraga, defensà l'infant Carlos, en recordar que havia estat condecorat pels seus serveis a la guerra de Cuba (1898). Finalment, el Congrés autoritzà el matrimoni, que se celebrà el 14 de febrer del 1901. Sembla provat, de totes formes, que els carlins empraren l'enllaç amb finalitats propagandístiques i que demanaren al comte de Caserta que fes de vincle entre ells i la família reial.

Carlos de Borbón-Dos Sicilias i la Princesa d'Astúries tingueren tres fills, Alfonso (1901), Fernando (1903) i Isabel (1904), tots tres nascuts a Madrid. La princesa d'Astúries es morí arran del tercer part. Carlos de Borbón-Dos Sicílies es va casar en segones núpcies el 16 de novembre del 1907 a Woodnorton, amb Louise-Françoise-Marie-Laure, princesa de Borbó-Orleans. D'aquest matrimoni nasqueres quatre fills més: Carlos (1908), María de los Dolores (1909), María de las Mercedes (1910) i María de la Esperanza (1914). Aquesta María de las Mercedes fou la mare de l'actual monarca espanyol. És rellevant que els dos matrimonis de Carlos de Borbón fossin amb princeses de sang reial (de la casa reial espanyola en el primer cas, de la casa reial titular francesa en el segon). Al capdavall María de las Mercedes es va casar el 12 d'octubre del 1935 amb l'infant Juan d'Espanya, tercer dels fill d'Alfons XIII. Foren els matrimonis morganàtics dels dos fills grans els que feren l'infant Juan dipositari dels drets dinàstics d'Alfons XIII en el 1941. Aquests drets eren, és clar, poc menys que paper mullat: Alfons XIII havia guillat d'Espanya el 1931 i Franco no era gens disposat a fer de "reina madre". A més, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, consagrava la idea que qualsevol futur rei ho seria per obra i gràcia del Generalísmo.

Així doncs, en el 1941, tots aquests prínceps eren en empat virtual quant a les possibilitats d'accedir al tron. Gabriel Maria Joseph Karl Ignaz Anton Alfons Peter Johann Gerhard von Majella et omnes sancti era el dotzè fill del comte de Caserta i, així doncs, força allunyat de la titularitat al tron de Dues Sicílies. Havia nascut el 1897, quan el seu pare tenia 56 anys i la mare 46. El 25 d'agost del 1927 es casava a París amb la princesa polonesa Malgorzata Czartoryska, amb la qual tindria un fill, Antoine (nascut a Cana el 20 de gener del 1929). Malgorzata es va morir a 27 anys, el 8 de març del 1929. Gabriel es va tornar a casar el 15 de setembre del 1932, a Cracòvia, amb una altra princesa polonesa, en aquest cas Cecylia Lubormiska. Tingueren quatre fills: Johann Maria Casimir (1933), l'encausada María Margarita (1934), la també encausada María Inmaculada (1937) i Casimir Maria Alfons (1938). Tots quatre germans nasqueren a Varsòvia, en els que foren els darrers anys de la República Polonesa, que sucumbiria a l'ofensiva germanosoviètica de setembre del 1939.

La relació entre el rei Juan Carlos d'Espanya i dues de les encausades és de "cosins segons", ja que comparteixen un mateix besavi, el comte de Caserta. El comte de Caserta es va morir a Cana el 26 de maig del 1934. L'infant Carlos de Borbó-Dues Sicílies, l'avi matern de Juan Carlos, es va morir a Sevilla l'11 de novembre del 1949. L'infant Gabriel de Borbó-Dues Sicílies, fundador de la nissaga dels Borbó-Lubomirska, es va morir el 22 d'octubre del 1975 a Itu (Sao Paolo, Brasil).

Les dues filles encausades de l'infant Gabriel, Maria Margarita i Maria Immaculata, no acudiran a declarar pel cas Emperador per motius de salut (tenen 79 i 76 anys, respectivament). Qui sí acudirà és doña María-Ilia García de Sáez y de Borbón, nascuda l'11 de setembre del 1973 a Madrid, filla de Maria Immaculata i de don Miguel García de Sáez y Tellecea (nascut a Pamplona, el 1921). María Inmaculada de Borbón-Lubomirska i Miguel García de Sáez s'havien casat el 29 de juny del 1970 a Sant Carles d'Eivissa, però es divorciaren en el 1979 i obtingueren la nul·litat matrimonial el 24 d'abril del 1980.

Fins ara aquesta branca de la família no havia aparegut gaire per les planes de l'Hola. Les prolífiques famílies dels Borbons itàlics, el viarany de línies i més línies que s'encreuen i que, ja en les darreres generacions, recorren a matrimonis "desiguals" i divorcis (amb nul·litat o sense) podria fer protestar el rei d'Espanya. Si cada escàndol d'un parent ha de somoure la monarquia, llavors el camí de Francesco II i, sobretot, el consell immortal dels nebots de la noblesa lampedusiana és absolutament a l'ordre del dia.

La seqüenciació genòmica d'en Floquet de Neu

Nfumu Ngui (v.1964-2003) és l'únic goril·la albí del qual tenim notícia. Benito Mañé l'1 d'octubre del 1966 el va descobrir prop de Rio Campo (Río Muni, Guinea Equatorial) i va matar tot el grup familiar per fer-se amb la cria, llavors de dos anys. Quatre dies més tard el naturalista Jordi Sabater Pi el va comprar a Bata, que el trameté a Barcelona on passà la resta de la vida en el Parc Zoològic d'aquesta ciutat. Debades, hom ha encreuat descendents d'en Floquet de Neu per tal d'aconseguir un nét, besnét o rebesnét albí. Sense èxit. Avui sabem una mica millor per què, ja que s'ha publicat un article a BMC Genomics que, amb dades de seqüenciació genòmica global, descobreix la base molecular: una variant mononucleotídica en la regió transmembrana de SLC45A2, de la qual en deriva una proteïna que no s'ancora correctament en la membrana cel·lular. Aquesta mutació explica l'albinisme oculocutani d'en Floquet de Neu. El fet que en Floquet de Neu fos probablement fill d'un encreuament d'oncle/neboda explicaria que fos homozigot per a aquesta mutació.

Un cas d'albinisme oculocutani

En vida de Floquet de Neu, un goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla), hauria estat impracticable fer una anàlisi genòmica sencera individual. I, fins i tot feta, hom hauria dubtat de la rellevància d'aprofitar la seqüència completa per escatir la mutació responsable de l'albinisme. Els estudis fets llavors, en els quals participaren alguns dels investigadors que ara signen l'article de Prado-Martinez et al., cercaren sense èxit mutacions entre els gens que, en humans, produeixen habitualment albinisme. Això resultava estrany, de fet. En Floquet de Neu tenia totes les característiques de l'albinisme oculocutani: pèl blanc, pell rosada, ulls blaus, agudesa visual reduïda i fotofòbia. La major susceptibilitat a la llum solar li comportà un carcinoma de cèl·lula escamosa, davant l'agreujament del qual es decidí d'eutanasiar-lo.

L'albinisme oculocutani no-sindròmic s'ha descrit en diferents espècies, i consisteix en una alteració congènita del metabolisme d'herència mendeliana, produïda per una mutació recessiva.

En humans, l'albinisme oculocutani és un tret ben conegut. Se sap que hi ha quatre gens que, mutats, poden conduir a aquest tret:
- OCA1A/B, el gen del tirosinasa (Tyr) que codifica per una via enzimàtica directament implicada en la síntesi de melanina. En humans aquest gen es troba en el cromosoma 11.
- OCA2. En humans es troba en el cromosoma 16. Codifica per la proteïna P, implicada en el manteniment de les poblacions cutànies de melanòcits.
- OCA3 o TYRP1. Es troba en el cromosoma 9.
- OCA4, també conegut com a SCL45A2, MATP o AIMI. Es troba en el cromosoma 5. La proteïna SLC45A2 també sembla necessària per la formació i/o manteniment de melanòcits.

La seqüenciació del genoma d'en Floquet de Neu

El coneixement de l'ecologia, demografia i comportament del goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) és molt més avançat que no pas el del goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla). No ha estat més que en les darreres dècades que la comunitat científica els ha considerat clarament com dues espècies diferenciades. No és estrany que també pel que fa a la genètica i a la genòmica el goril·la de costa sigui menys conegut. Part dels estudis es fan sobre poblacions salvatges, de manera no-invasiva, a través de l'anàlisi d'ADN de mostres de pèl i de femta. Ara com ara, però, aquesta mena de mostres no és suficient per fer anàlisis genòmiques, ja que l'ADN que s'obté no és de la qualitat requerida. Hom ha seqüenciat el genoma de dos goril·les de costa nascuts en captivitat, Kamilah i Kwan. En Floquet de Neu és el primer individu nascut en el medi d'aquesta espècie del qual s'ha fet un estudi genòmic complet.

Els autors han emprat una plataforma de seqüenciació de nova generació, la Illumina GAIIx, a través del qual hom obté una cobertura efectiva del genoma de 18,7 vegades.

El genoma de Floquet de Neu: la recerca de la mutació

Com a genoma de referència s'ha emprat el genoma humà NCBI-37. En relació amb aquest genoma, el de Floquet de Neu presenta 73.307 mutacions en homozigosi. Considerant únicament els gens relacionats en humans amb l'albinisme oculocutani, el nombre de candidats es redueix a 20. Si comparem aquestes "mutacions" amb els genomes de Kamilah i Kwan, resulta que 19 no són més que diferències normals entre humans i goril·les, ja que són compartides pels tres genomes goril·lins. La mutació restant, en canvi, no és compartida ni per Kamilah ni Kwan.

La mutació SLC45A2 pGly518Arg

Aquesta mutació es troba en el gen OCA4 o SLC45A2. Consisteix en un canvi en la posició hg19:chr5_33944794, en el darrer exó del gen. En aquesta posició, tant en el genomà humà de referència com en els genomes de Kamilah i de Kwan trobem una citosina (C) mentre que en Floquet de Neu hi ha una guanina (G). Aquest canvi afecta a la traducció del gen a proteïna, de manera que en la posició 518 de la proteïna, per comptes d'una glicina apareix una arginina (Gly518->Arg). Per les característiques de la seqüència, la posició 518 de la proteïna Slc45a2 es troba en una regió transmembrana, és a dir en una part de la proteïna que es troba dins de la regió hidròfoba (o lipòfoba) de la membrana cel·lular. La glicina és un aminoàcid relativament apolar i, per tant, compatible en aquest context bioquímic. L'arginina, en canvi, és un aminoàcid carregat elèctricament, lipòfob i hidròfil. És de pensar que la mutació produeix una alteració estructural en la proteïna Slc45a2 que la fa no-funcional, interferint en la seva funció de senyalització, que sembla essencial per al llinatge cel·lular dels melanòcits. I, sense melanòcits, no hi ha pigmentació ni en el pèl ni en la pell ni en l'iris.

La rellevància d'aquesta glicina de l'SLC45A2 és ben clara. En tots els genomes de vertebrats seqüenciats, és present aquesta glicina. Les modelitzacions bioinformàtiques refermen la rellevància estructural d'aquesta mutació. A més, mutacions en la mateixa posició són responsables d'albinisme en ratolí, en el cavall, en el pollastre i en el peix medaka. En humans, no s'ha descrit cap cas d'albinisme associat a aquesta posició, però sí s'han descrit altres mutacions Gly->Arg en altres regions transmembrana del gen SLC45A2.

A través de seqüenciació capil·lar, els autors tornaren a seqüenciar aquesta regió del genoma, confirmant que Floquet de Neu era homozigot per a aquesta mutació, és a dir que era present tan en el cromosoma heretat per via paterna com en el cromosoma heretat per via materna. Els autors també seqüenciaren pel mateix mètode cinc fills de Floquet de Neu. Tots ells són portadors de la mutació, però en heterozigosi, és a dir únicament en un dels dos cromosomes implicats. Això era d'esperar. Els portadors heterozigots de la mutació no manifesten cap signe de problemes de pigmentació.

És clar que podria ser que Floquet de Neu posseís altres mutacions en aquests gens implicats en la pigmentació. Si fos el cas, això explicaria perquè després en la seva descendència hom no ha tingut, si més no de moment, de nou un goril·la albí. En el genoma de Floquet de Neu, efectivament, hom ha trobat un total de 1.390 delecions, que afecten 9,5 milions de parells de nucleòtids. Aquestes deleccions afectarien potser 660 tipus diferents de proteïnes. Però, pel que se sap, cap d'aquestes 660 proteïnes tenen un associació directa amb l'albinisme.

Una anàlisi funcional de la mutació

Els autors analitzen l'impacte de la mutació a través d'un assaig funcional basat en la peptidasa de la membrana interior d'Escherichia coli. Aquest model permet estudiar l'energia lliure aparent associada a la integració de la proteïna en membranes de reticle endoplasmàtic. La proteïna SLC45A2 salvatge s'integra en el 90% dels casos, mentre que la proteïna SLC45A2 mutada (la de Floquet de Neu) veu reduïda en un 25% la capacitat d'integració.

L'homozigositat de Floquet de Neu

Floquet de Neu era homozigot pel gen SLC45A2. De fet, el gen SLC45A2 de Floquet de Neu es trobava en un bloc de 40 milions de parells de nucleòtids íntegrament homozigot. Aquests blocs d'homozigosi també hom els troba sovint en persones amb malalties monogèniques recessives. En Floquet de Neu posseïa també uns altres 25 blocs d'homozigosi superiors als 2 milions de parells nucleòtids. El bloc d'homozigositat més gran afecta 68 milions de parells de nucleòtids del cromosoma 4. Els altres gens implicats en l'albinisme (OCA1, OCA2 i OCA3) es troben en regions heterozigòtiques per a Floquet de Neu.

En total, el grau d'homozigositat del genoma de Floquet de Neu és superior al dels altres dos genomes de goril·les de costa ja esmentats. De fet ni Kamilah ni Kwan mostren ni una sola regió d'homozigosi superior a 2 milions de parells de nucleòtids.

Hom pot estimar el grau de consanguinitat que conduí a aquests nivells d'homozigositat en Floquet de Neu. Per exemple, si dels 2.587 milions de parells de nucleòtids de tot el genoma, són homozigots 306 milions de parells de nucleòtids, se'n deriva un índex F_ROH de 0,118. Per contrasta, el genoma de Kamilah té un índex de 0,002 i Kwan un d'inferior a 0,001. Un aparellament entre avi/nét o entre mig germans, o entre oncle/nebot genera un índex de consanguinitat de 0,125 (assumint que no hi hagi consanguinitats addicionals). A través d'una simulació, els autors assagen diverses possibilitats, i s'inclinen pel fet que els pares de Floquet de Neu podien tindre una relació d'oncle/neboda o de tia/nebot. També hi ha la possibilitat d'un parentiu menys estret en grau, però reforçat per un historial previ de consanguinitat.

Com d'habitual és la consanguinitat entre els goril·les?

Els goril·les, per termes generals, viuen en grups patriarcals formats per un mascle de certa edat (esquena platejada) i diverses femelles, juntament amb la descendència infantil. Aquesta és la situació del 97% de tots els grups de goril·les estudiats. La descendència es dispersa normalment a d'altres grups abans d'assolir la maduresa sexual. Existeixen, però, grups amb diversos mascles, i en aquests grups no és estrany que les femelles restin en el grup natal i fins i tot esdevindre-hi mares. Els mascles adults que comparteixen un mateix grup tendeixen a ésser parents, i també parents de les femelles nascudes en el grup, amb el consegüent risc de consanguinitat.

Ara bé, aquests grups amb diversos mascles són ben minoritaris. Tan sols s'han descrit dos d'aquests grups en el goril·la de costa. Per això els autors tendeixen a descartar que Floquet de Neu nasqués en un d'aquests grups.

D'altra banda, els estudis de parentiu que s'han fet entre poblacions salvatges de goril·la de costa no han trobat cap aparellament consanguini.

Pot donar-se, però, consanguinitat entre la immensa majoria de goril·les que viuen en grups monopatriarcals? La majoria d'aquests grups són patrilocals. És a dir, que les joves femelles tendeixen a integrar-se a grups més allunyat del grup natal que no fa els joves mascles. Els mascles d'esquena platejada tendeixen a ésser parents dels mascles d'esquena platejada de grups veïns. Aquest mecanisme social impedeix completament l'aparellament entre pare i filla. Però, com que les femelles adultes poden canviar de grup diverses vegades durant la vida, no sembla tan impossible l'aparellament amb germans (germans de pare, o germans de pare i mare).

Els fets del Liceu

L'escridassada als prínceps borbònics al Gran Teatre del Liceu ha originat tota una sèrie de valoracions. És un fet que la corona espanyola i l'estat espanyol tenen una fortíssima crisi d'imatge. Per això les elits barcelonines comencen a valorar la possibilitat de girar-los l'esquena, mentre que sectors mesocràtics, directament, els xiulen. En les imatges del Liceu també s'hi veuen els aplaudiments, perquè tota protesta genera la protesta de la protesta. Ahir, al Liceu, uns quants nebots xiuladors deien als seus oncles aplaudidors que cal ésser assenyat. Que, de vegades, cal canviar quelcom (la monarquia, la dependència o totes dues) perquè no canviï allò que sí els és essencial.

La reivindicació de la independència de les illes Ryukyu

Les illes Ryukyu (Nansei, en japonès) conformen un arc insular entre Taiwan (Xina) i l'arxipèlag japonès. La principal d'aquestes illes és Okinawa. El moviment independentista de les Ryukyu fou especialment fort durant l'ocupació militar nord-americana (1945-1972). La República de les Ryukyu no arribà a cristal·litzar i, en el 1972, els Estats Units retornaren el control de l'arxipèlag a l'Imperi Japonès. El Kariyushi Club és el partit polític independentista més conegut, si bé ara mateix reivindica un estatus específic provisional per a l'arxipèlag en el marc de l'estat japonès. Aquest Club considera que les illes Diaoyu (Senkaku, en japonès) són part de Ryukyu. La disputa sobre la sobirania de les Diaoyu entre la Xina (tant Xina-Beijing com Xina-Taipei) i el Japó ha fet córrer rierades de tinta en la premsa xinesa i en la japonesa. Però és simptomàtic que veus diverses de la Xina s'interessin ara en el moviment independentista d'Okinawa. Encara que la posició oficial xinesa és la reivindicació exclusiva de les illes Diaoyu, Beijing podria modificar la seva posició envers les illes Ryukyu.

No et parlen en suec, sinó en anglès

En la geografia europea, Husby és més a prop de Sant Ildefons, de Santfeliu, de Can Vidalet o de Pubilla Cases que no pas del centre d'Estocolm. La realitat, és clar, és calidoscòpica, i també a Husby trobem realitats divergents. Fos com fos, l'esclat dels darrers dies amplifica per un instant aquestes realitats i les connecta, mostrant com determinades barreres nacionals i determinats mites sobre diferents models cauen fet miques a mesura que avança l'ofensiva anti-obrera i anti-popular de les elits financeres i dels seus aliats subalterns. És llavors quan un afer privat s'amplifica. Quan un conflicte entre un veí de l'antiga immigració i de la generació vella amb uns veïns de la nova immigració i de la generació jove topen, la policia es fot pel mig i el clima d'impunitat que generen els discursos de la tolerància zero fan un mort. Tolerància zero que, seguidament, els elements més inquiets del barri traslladen en forma d'esclat antipolicial.

Un d'aquests elements deia: "cremem cotxes i llancem pedres a la policia i als seus vehicles. Està ben fet perquè ara la gent sap on és Husby. És l'única manera que ens escoltin".

La contundència dels fets sovint no s'acompanya amb contundència de principis. "Que ens escoltin". Com si la burgesia europea no fos conscient de quins són els beneficis (múltiples) que extreu de generar atur, discriminació, racisme, autoodi, dependència, passivitat, etc. Tot l'aparell policial-judicial-sociològic escolta Husby i escolta totes les banlieues del món desenvolupat. Escolta per reprimir, per ofegar i, gairebé diríem ja en el millor dels casos, per explotar una força de treball abaratida. També escolta per fer servir les àrees més degradades com a toc d'atenció a les àrees no pas tan degradades, i crear a través d'aquestes estratificacions tota una sèrie de complicitats. I quan hi ha l'esclat, comença una nova maquinària per criminalitzar i per vehicular la ràbia a través de moviments que no siguin gaire tòxics pel sistema.

"Deixa les pedres i agafa una salsitxa", deia un lema d'una barbacoa popular al centre de Husby. La violència espontània genera víctimes col·laterals entre els propis veïns. Atreure policia al barri, en aquest context, és també augmentar els riscos de quedar "entre dos focs".

Les xifres macroeconòmiques semblen envejables. La taxa de desocupació a l'àrea metropolitana d'Estocolm és del 3%. A Husby és el del 9%. Però la desocupació juvenil és més elevada. Kim Amor, per al Periódico de Catalunya, citava unes declaracions d'Adar. Adar és suec i té 29 anys i és a l'atur. Els seus pares són de nacionalitat kurda i de ciutadania iraquiana, invandrade a Suècia fa molt de temps. Tant de temps que Adar ja va nàixer a Suècia. A Husby, amb una taxa de desocupació del 9%, Adar, de 29 anys, declara que "no ha treballat mai". Adar encara continuava:

"Per ser immigrant, la policia t'atura al metro i no et parla en suec, sinó en anglès; no et demana el DNI sinó el passaport, com si fossis un estranger. I aquí tots som suecs".

Mentrestant, potser aquesta tarda mateix, controls policials pararan la gent segons el seu color de pell o altres trets racials a les parades de Can Vidalet, de Sant Ildefons o de Gavarra. A alguns ciutadans espanyols els demanaran la targeta de residència o potser el passaport. Humiliacions quotidianes, atur quotidià, misèria quotidiana. I, a més, ací la taxa de desocupació no és del 9%.

Un sistema concertat paral·lel en llengua espanyola per al Principat?

Una de les conseqüències de la LOMCE, el projecte de la qual ha estat aprovat avui en el Consell de Ministres d'Espanya, seria enfortir a casa nostra la xarxa de centres concertats més afins a les tesis ideològiques i nacionalitàries del govern espanyol. Sota el pretext de garantir l'ús del castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament públic, centenars o milers d'alumnes podrien ésser vehiculats cap a aquests centres tan bon punt els pares sol·licitessin precisament "escapar" a l'ús del català com a llengua vehicular. És qüestió menor si ho paga el Ministeri espanyol o el Departament autonòmic, car els diners provenen al capdavall del contribuent. Hi ha molts altres aspectes en aquesta LOMCE. Ara bé, és obvi que ara mateix la manera més detrurera de defugir la LOMCE és a través de la independència.

El cas Noureddine Ziani

Noureddine Ziani s'ha convertit en blanc per al govern espanyol en la seva política d'atemoriment contra el procés d'independència de (si més no, una part de) Catalunya. Alhora, el fet que s'hagi tramès la seva expulsió "per raons de seguretat d'estat" pot enfortir la seva figura en els mitjans catalans, tan delitosos sempre de trobar herois que, nascuts fora de les fronteres, abracen la causa de les llibertats catalanes. Si a Ziani se li pogués encolomar un delicte, més encara vinculat amb el terrorisme salafista, la "justícia" espanyola no dubtaria en aprofitar-ho. De moment, però, es limita a tramitar-ne l'expulsió. Val a dir que aquest tràmit d'expulsió, degut a les normatives de l'espai Schengen, seria efectiu no tan sols per al territori espanyol sinó per a bona part de la Unió Europea.

Ziani és el president de l'Espai Catalano-Marroquí de la Fundació Nous Catalans. Apareix, doncs, en l'òrbita de les organitzacions de la nova immigració que treballen políticament en l'entorn de Convergència i Unió (CiU), en un tramat en bona part animat per Àngel Colom. Ziani arribà a aquest entorn en la seva etapa com a president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC).

El Centro Nacional de Inteligencia (CNI), en les seves filtracions a la premsa, ha deixat entreveure que Ziani seria una mena de "triple agent", vinculat alhora amb la monarquia alauita, sectors "radicals" de l'islamisme polític (radical, ací, vol dir incòmodes per als interessos de l'imperialisme nord-atlàntic) i, horreur, els sectors "sobiranistes" de CDC i de la Generalitat de Catalunya. Aquests suggeriments potser pretenen empastifar el propi Artur Mas. Però Artur Mas ja és prou empastifat per moltes coses, i no és el govern espanyol el més indicat per anar empastifant ("negra!", li diu el corb a la garsa). La merda, però, se'ls gira en contra. Perquè hom podria suposar que Rabat comença a fer esforços per encaminar-se diplomàticament a un escenari d'independència d'una República Catalana. Rabat podria utilitzar el procés d'autodeterminació català amb les mateixes intencions que Madrid ha emprat les relacions amb el Front Polisario: seria una forma de tornar una moneda. Les relacions amb l'islamisme radical serien més complexes de pair. És un fet que Rabat sempre s'ha esforçat per "controlar" les comunitats musulmanes de la Península (marroquines i no-marroquines) amb una dobles intenció. D'una banda, blindar-se contra possibles moviments laics de la diàspora magribina que comencin a qüestionar la subsistència de la monarquia alauita. D'altra banda, mantindre a ratlla els sectors salafistes que, ara mateix, tenen bones raons per menysprear una monarquia que simbolitza massa les "impureses" de l'islamisme tradicional magribí. Ziani, conscientment o inconscientment, es troba en la cruïlla dels dobles interessos de Rabat i de Barcelona, i el moviment que vol fer ara Madrid podria estretar més les subterrànies relacions entre el monarca alauita i els sectors sobiranistes de la burgesia barcelonina.

El català d'aquí i el català d'allà

Enric Millo, del Partit Popular, feia, de Barcelona estant, unes declaracions que esmenen la plana els seus companys de partit d'Aragó, que han esborrat de la Llei de llengües les referències a les llengües catalana i aragonesa, bo i substituint-les per les referències pretesament neutres de "llengua aragonesa pròpia de l'Aragó Oriental" (LAPAO) i "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca" (LAPAPYP). És curiós que hom no hagi aprofitat per redefinir la llengua castellana d'Aragó com a llengua aragonesa pròpia del Baix Aragó. En tot cas, Millo deia que la llengua que es parla a la Franja és "català". Tot seguit continuava per dir que "era una variant diferent de la variant de català d'aquí però català". És obvi que la llengua catalana de Barcelona és d'una varietat nítidament diferenciada de la llengua catalana de la Franja. Però, Millo venia més o menys a justificar la idea que hi ha una "variant del català de Catalunya (Principat)" i una "variant del català de la Franja (Aragó)". I això ja no és tan innocent. D'una banda, la Franja de Ponent forma part del bloc del català nord-occidental, el qual bloc té la major part del seu territori dins de la "província" de Lleida. De l'altra, les variants lingüístiques de la Ribagorça conformen una clara continuïtat lingüística entre el català nord-occidental i l'aragonès (alt aragonès). Les variants lingüístiques del Baix Cinca tenen una pràctica identitat amb les variants lingüístiques del Segrià. I les del Matarranya conformen, amb les d'altres comarques del Baix Ebre, un bloc lingüístic tortosí (transició entre el català nord-occidental i el valencià). Les isoglosses no haurien de justificar divisions artificials, però encara menys ho haurien de justificar fronteres administratives.

El report Casasnovas, la meritocràcia i l'auctorictas

El report Casasnovas saltava avui a la premsa en grans titulars. El report, entre d'altres mesures de "racionalització", proposa una restructuració del personal de les administracions públiques, de tal manera que únicament el personal que exerceix com a autoritat pública tingui consideració de funcionari, mentre que la resta de personal sigui "personal laboral". Aquesta mesura implicaria un canvi en les normatives bàsiques de l'estat espanyol, ja que aquestes reserven explícitament als "funcionaris" tota una sèrie de funcions lligades a potestats públiques. És cert que la tendència de les darreres dècades ha anat en la línia de transformar les posicions més subalternes (els antics grups D i E) en posicions laborals. També és cert que veus com la de Joan Rosell, de la CEOE, proposaven reduir el caràcter de "funcionari" al personal d'alta direcció. No obstant, si les administracions públiques tenen actualment una alta ratio personal funcionari/personal laboral, això es deu a la pràctica de les externalitzacions. La qüestió bàsica de la transparència no depèn gaire de les formes jurídiques que prenguin la prestació dels serveis públics (funcionarial, laboral, contractual), però és evident quines són les formes que més afavoreixen les pràctiques quasi-mafioses. Seria erroni, però, posar massa l'accent en la transparència i en la meritocràcia, i oblidar que la qüestió fonamental és la divisió de la societat en classes, l'oposició de l'estat a la societat i d'un fals interès públic a l'interès de les persones.

La violència dels desnonaments d'inquilins

Ahir a Barcelona, la premsa comunicava el suïcidi d'un veí de Barcelona de 40 anys, descobert per la comitiva judicial que l'anava a desnonar. Avui a Alacant, la premsa comunica el resultat d'un desnonament, contra el qual havia fet convocatòria Stop Desnonaments-PAH d'Alacant. En aquest cas, la comitiva judicial s'ha hagut d'obrir camí amb la força policial (2 detinguts i 4 ferits).

Desnonaments i lloguers

Alguns dels moralistes pagats pel poder financer per blasmar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) lloen a les persones que viuen en habitatges de lloguer. Els patrons d'aquests moralistes són els que han pressionat per retallar progressivament els drets dels inquilins en favor de la propietat. Amb aquests canvis normatius o sense aquests canvis normatius, res no impedeix que cada vegada hi hagi més gent que, mancada d'ingressos suficients, no pugui pagar les quotes mensuals de lloguer. Rarament això és notícia en els mitjans si no passa com avui, quan la comitiva judicial que anava a practicar el corresponent desnonament s'ha trobat el cadàver suïcidat de la persona que anaven a desallotjar. Per demà dimarts s'ha convocat una concentració de rebuig a la Plaça de Catalunya, a les 20h.

L'estatut d'autonomia i el bloc constitucional: una proposta buida de reforma constitucional per part del PSC-PSOE

El procés d'independència hauria d'animar, en el bàndol dependentista, tota una sèrie de maniobres d'ensabonament, molt ben dissenyades, i contra les quals l'independentisme català hauria de saber batallar. De moment, però, l'ensabonament previst en el manual no es veu per enlloc. Ans al contrari, domina l'insult i l'amenaça. Fins i tot quan apareix una pretesa ensabonada, aquesta no resisteix la més mínima anàlisi sense tornar-se fum. És el que sembla que passarà amb la reforma constitucional impulsada pel PSC-PSOE. És obvi que, atenent al blindatge de la constitució espanyola, qualsevol proposa de reforma que no sigui directament dictada per la troica comunitària (i, per tant, d'obligat compliment per al bloc parlamentari format pel PP-PSOE i comparses) és foc d'encenalls. Però fins i tot aquesta "reforma federalista" és tristota cosa de no dir. Miserables fins i tot quan demanen.

El gran caramelet del pre-pro-avantprojecte de reforma constitucional diu, en titular, que "l'Estatut tindrà consideració de Constitució de Comunitat Autònoma". Ja em direu quina reforma és aquesta. L'Estatut continuarà dient-se Estatut, nom que la tradició legal espanyola reserva a les cartes atorgades (l'Estatut de Baiona napoleònic) o a les "espècies" del "gènere espanyol" (bé siguin territorials o socials, com és el cas de l'Estatut dels Treballadors, l'Estatut de l'Empleat Públic o els estatuts de tal o tal associació). I la Comunitat Autònoma es dirà "Comunitat Autònoma", nom igualment denigrant (cosa que explica, per cert, perquè el PP imposa la designació de "Comunitat Valenciana" per damunt de la de Regne o Antic Regne de València o de la de País Valencià). Així doncs, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Autònoma tindrà, si bé no el nom, sí la consideració de "Constitució".

Tampoc això darrer sembla gran cosa. Al capdavall, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, els Estatuts d'Autonomia formen, juntament amb la Constitució Espanyola, un conjunt normatiu designat informalment com a "bloc constitucional". És en atenció al "bloc constitucional", que el Tribunal Constitucional d'Espanya dirimeix els recursos de constitucionalitat i de competències que els diversos òrgans capacitats li fan arribar. Val a dir que aquest "bloc constitucional" es basa, alhora, en la jerarquia normativa, segons la qual els Estatuts d'Autonomia han d'adir-se amb la Constitució.

Vet ací, doncs, el gran què d'aquesta reforma constitucional que el PSC-PSOE vol vendre ara. Maquillatge pur de l'actual "estat de les autonomies". No arriba ni al nivell del constitucionalisme federal alemany, en el qual la Constitució Federal i les Constitucions Estatals tenen vides paral·leles, si bé les disposicions de la primera tenen "sobirania" per damunt de les darreres.

Insistentment en valencià

La policia lingüística va detectar fa uns dies que Miquel Gironès, percussionista d'Obrint Pas, parlava "insistentment en valencià" a un dels agents d'aquest cos. En conseqüència, li va imposar una pena física d'agressions, una pena moral d'humiliacions i una pena de privació de llibertat d'un parell d'hores. Gironès hauria violat tres o quatre disposicions de la llei sociolingüística d'acord amb la qual els ciutadans de l'estat espanyol tenen l'obligació de parlar en castellà en tota una sèrie de contextos comunicatius i, encara més, si els ho exigeix un agent sociolingüístic de la Policia Nacional. Alguns experts jurídics contesten aquesta normativa i recorden que existeixen normes que reconeixen els drets lingüístics dels ciutadans davant de l'administració pública i els seus agents. De fet, d'acord amb aquesta normativa Miquel Gironès podria denunciar que els policies li parlessin "insistentment en castellà". Cal recordar que els agents en qüestió, fins on se sap, parlen "insistentment en castellà" tots els dies.

Balaguer ja no té senyor

El Ple de l'Ajuntament de Balaguer ha aprovat una moció que sol·licita a Felip de Borbó que renunciï formalment a la senyoria de Balaguer i, mentre no ho fa, que s'abstingui d'emprar aquest títol. Val a dir que en Felip de Borbó, com els seus predecessors, ha fet un ús ben escàs d'aquest títol. Fet i fet, fou Armand de Fluvià qui rescatà dels anals de la història aquest i altres títols (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera) que, en el període tardoral de la Corona d'Aragó eren propis de l'hereu de la dita Corona. Els títols, ja ho hem dit, són tardans. Històricament, l'hereu de la Corona d'Aragó tenia com a títol i càrrec el de Governador General, és a dir el número dos de la Corona després del rei i era, juntament amb el tresorer reial, l'única figura comuna a tots els estats de la Corona. La introducció d'aquests títols, a cavalls dels segles XIV i XV, és paral·lela a procediments similars esdevinguts a França (delfinat del Vienès), Anglaterra (principat de Gal·les), Castella (principat d'Astúries) o Navarra (principat de Viana). Aquests títols violentaven la tradició anterior. Així, el comtat de Girona, títol que implicava exercici d'imperium fou transformat en un decoratiu ducat de Girona (i, posteriorment, principat de Girona). No pas menys violent a la tradició catalana és l'elevació de Montblanc a la categoria de vila ducal o la de Cervera a la de vila comtal. El cas de Balaguer encara és més feridor. La "senyoria de Balaguer" arrenca precisament amb l'esquarterament del comtat d'Urgell, esdevingut el 1413 (enguany fa 600 anys), arran de la derrota i empresonament de Jaume el Dissortat, que havia estat precisament el darrer Governador General de la Corona del Casal de Barcelona. El rei Ferran va investir senyor de Balaguer el seu fill segon i, ja a partir del 1464, fou un títol senzillament vinculat al príncep hereu. Ja en temps dels Àustries, aquests títols caigueren en desús. En diversos moments del segle XIX i del segle XX, coincidents amb determinades febrades neoforalistes, hom els volgué reanimar. Alguns d'aquests intents, especialment el darrer, corresponien a un esforç deliberat de fer passar la nissaga dels Borbons per també catalana. Si més no, la majoria dels regidors ja no combreguen amb aquesta jugada i, amb una voluntat ferma en pro d'una república catalana independent, proclamen la llibertat de Balaguer i de l'Urgell sencer.

Maria de los Llanos de Luna i el departament IIb

Karl Marx, en el segon volum del Capital, presenta un model d'economia capitalista sense ampliació, diferenciat en dos departaments: 1) el departament dels mitjans de producció (o béns d'equipament), altrament dit departament I, i 2) el departament de béns de consum, altrament dit departament II. Les relacions entre els dos departaments és una de les fonts de contradicció interna de la producció de mercaderies. No són pocs els qui han remarcat la tendència al subconsum per part d la classe treballadora, degut al fet que els salaris laborals tendeixen a crèixer menys que els beneficis empresarials. Ah, però, el departament II produeix béns de consum no pas tan sols a la classe treballadora. El model marxià del segon volum del Capital assum una divisió del departament II en dos sots-departament: el departament IIa, de mitjans de consum necessaris (queviures bàsics), i el departament IIb, mitjans de consum de luxe. En la modelització marxiana, la societat es troba dividida en dues úniques classes: la classe burgesa (propietària dels mitjans de producció i pagadora dels salaris) i la classe obrera (propietària de la força de treball i generadora de plus-valor). En aquesta modelització, la diferenciació entre sots-departament IIa i sots-departament IIb es produeix pel fet que els mitjans de consum necessaris són aquells que formen part de la cistella de compra de la classe treballadora, mentre que el sots-departament IIb és consumit exclusivament per la classe burgesa. A mesura que avançà el segle XIX, Lafargue i d'altres, assenyalen també el fet que una porció de les classes intermèdies (no pagadores de salaris ni generadores de plus-valor) ajuda la burgesia a consumir els productes del departament IIb. Més recentment, s'ha parlat d'un escenari plutonòmic, en el qual el sots-departament IIb esdevé hegemònic en el departament II. Tant és així, que Maria de los Llanos de Luna, delegada del Govern Espanyol al Principat i coneguda fustigadora de l'Ajuntament de Corbera, “és important que hi hagi gent 'pija' i rica' perquè són els que 'gasten i consumeixen'".

El cas Ponsatí

La Universitat de Georgetown fou fundada en el 1789. Eren uns anys curiosos. La Societat de Jesús, bandejada de diversos països catòlics, havia estat fins i tot formalment suprimida per la Santa Seu. La flamant Revolució Americana, a través de Benjamin Franklin, havia fet esforços per normalitzar la situació de l'Església Catòlica a les antigues Tretze Colònies. Maryland mateixa, fundada per refugiats anglocatòlics en el 1634, havia menat des del triomf de la Revolució Anglesa una política decididament anticatòlica. En aquest rerafons, la Universitat de Georgetown esdevingué no tan sols el primer centre formatiu catòlic dels Estats Units sinó un centre jesuita. El caràcter catòlic d'aquesta institució l'ha convertida en "porta d'entrada" per als països de tradició catòlica. L'estat espanyol de l'època d'Aznar cuidà les relacions amb la Universitat de Georgetown. Fruït d'aquests lligams, Aznar, ja ex-president, esdevingué professor visitant del centre, des d'on pronuncià les seves teories típiques sobre la topada entre civilitzacions i sobre els "Moors" i els "Catholic Kings", sàviament combinades amb passar de puntetes sobre el destí de la població sefardita.

No fa pas gaire, el conseller Mas-Colell visità la Universitat de Georgetown i va pronunciar-hi unes paraules. Algú va interpretar-ho com un signe de desembarcament.

El cas és que ara podem lligar caps arran de l'esclat del cas de Clara Ponsatí. Ponsatí és l'actual professora de la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown. Aquesta Càtedra fou el resultat de la col·laboració abans esmentada del govern Aznar amb la Universitat de Georgetown. Formalment, el finançament de la Càtedra depèn, entre d'altres, d'Endesa. El nomenament de Ponsatí data d'una època de més estreta col·laboració entre l'entorn de CiU i l'entorn del PP. Però la crisi global ha fet bocins completament els triomfalismes de l'època aznariana i l'estat espanyol fa aigües. No hi ha pas dubte que el "sobiranisme sobrevingut" de l'entorn de CiU té elements d'oportunisme polític i de fer un esforç per conduir el descontentament popular general per cabals no-antisistèmics, però també és un reflex dels instints de supervivència de la burgesia barcelonina, l'encaix de la qual en el capitalisme espanyol és com més va més estret.

Per això Ponsatí, en el curs acadèmic present, particularment, ha estat prou vocal en la denúncia de l'espoliació fiscal i en l'adopció de posicionaments independentistes. Fa unes setmanes, des d'Endesa hom va suggerir a Ponsatí que viatgés a Madrid per disculpar-se davant del govern espanyol per alguns d'aquests posicionaments. Aparentment, els finançadors de la Càtedra Príncep d'Astúries volien salvar la Càtedra, ja que el govern espanyol tenia en l'attitud de Ponsatí una justificació folgada per no renovar-la. També els responsables de la Universitat de Georgetown mostraven preocupació per aquesta eventualitat.

En el decurs dels últims dies s'ha sabut que Ponsatí no serà renovada. La renovació, en casos anteriors, havia estat un fet gairebé automàtic. De fet, la Universitat de Georgetown ha sortit en defensa de la tasca de Ponsatí. L'Ambaixada dels Estats Units s'ha afanyat a dir que la decisió no té res d'estrany. Des de CiU i des de la Fundació Catdem hom prepara ara una campanya en defensa de Ponsatí.

Com evitar la imputació de la infanta Cristina? Encausant-la

Tres recursos ja s'han interposat (o anunciat que s'interposaran) contra la imputació de la infanta Cristina en el cas Nóos: el de la fiscalia provincial, el de l'advocacia de l'estat i el de la defensa de la infanta. Per si això no fos prou, el ministre Gallardón ha anunciat que en la reforma del sistema judicial hom substituirà el mot "imputat/da" (o el concepte "imputació/imputació") pel "encausat/da" (o el concepte "encausament/encausació"). La raó és la connotació negativa que té entre la ciutadania el mot "imputació" i la consegüent alarma social que genera. El ministre Gallardón no ha aclarit quin serà el proper eufemisme a la recàmara al qual recórrer quan el concepte "encausament" tindrà la mateixa connotació negativa que ara té el concepte "imputació".

Es va perdre a Almeria el referèndum del 1981 sobre l'autonomia andalusa?

Carles Viver Pi-Sunyer és el flamant portaveu de l'anomenat Consell Assessor de la Transició Nacional. Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha sostingut la possibilitat de fer aquesta transició a través dels mecanismes constitucionals/estatutaris, sempre que hi hagi "voluntat política". Ha posat com a exemple el fet que Andalusia va accedir a l'autonomia "per la via ràpida" el 1981 malgrat que el referèndum autonòmic corresponent "s'havia perdut" a la província d'Almeria.

En realitat aquest referèndum es va celebrar el 28 de gener del 1980. D'acord amb el mecanisme constitucional, la idea era que Andalusia accedís a l'autonomia per la via de l'article 151. Les vuit diputacions provincials i un 97% dels ajuntaments ja s'havien manifestat a favor d'emprendre aquesta via. El referèndum del 28 de gener tenia aquesta pregunta: "¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?" Curiosament aquest referèndum, a diferència dels anteriors, requeria un quòrum, de manera que les respostes afirmatives es computaven d'acord amb el cens. Era necessari, doncs, arribar a un 50% de "sí" sobre el cens. A Jaén hom va fer curt, i el percentatge de "sí" sobre el cens fou del 49,34%, mentre que a Almeria encara fou més baixa, del 42,07%. A Almeria, el "sí" va aconseguir 119.550 vots, mentre que van haver-hi més vots en blanc (12.527) que no pas vots negatius (11.450). És cert que hom va corregir per llei orgànica de les Corts Generals aquest forat de l'article 151, però no és cert que hom revertís un vot negatiu d'Almeria a l'autonomia andalusa.

Val a dir que el referèndum sobre l'Estatut es va fer el 20 d'octubre del 1981. Els vots favorables foren de vora un 45% del cens. En el referèndum del 2011, els vots favorables no arribaren a un terç del cens. Però en aquesta època, les abstencions ja no computaven.

Procés Constituent a Catalunya

Ahir a la vesprada, Jaume Barberà anunciava amb una piulada que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres presentarien en el seu programa, Singulars, el manifest "Procés Constituent a Catalunya". En qüestió de minuts, en les xarxes socials, i, després, en els cenacles de la dissidència, es debatia aquesta proposta i els seus defensors. Forcades ja havia parlat repetidament (per exemple, en la xerrada que va fer a l'Hospital de Sant Pau, el desembre passat) de la idea d'una candidatura àmplia que, a través d'unes eleccions en el sistema vigent, obrís un nou procés constituent. Quant als supòsits programàtics bàsics, cal recordar la bona sintonia de Forcades amb la campanya "Sense Sobirania Econòmica no hi ha Independència", en la qual va participar en un acte a Sant Joan Despí. Aquesta campanya, impulsada per Endavant-OSAN, havia arrencat amb una xerrada precisament d'Arcadi Oliveres. En el Singulars d'ahir, és simptomàtic que Barberà, Forcades i Oliveres esmentessin les tres experiències assembleàries. D'una banda, Forcades es va referir a l'Assemblea Nacional Catalana; Oliveres va parlar de "les CUP"; i l'equip de Barberà il·lustrà el decorat del programa amb un passi de fotografies del Moviment 15-M. No cal dir que, els qui som a la intersecció d'aquestes tres experiències, no podem saludar més que amb simpatia aquesta nova proposta.

Cal que neixen mil flors. Sí, encara som en aquesta etapa, però sempre a condició que les flors no reclamin exclusivitats. Les assemblees locals, de barri o de poble, han de saber participar alhora de projectes diversos com la Cooperativa Integral Catalana (CIC), com l'Auditoria del Deute, com la PAH, com les marees de colors. Participar-hi, és clar, sense imposicions. Cada projecte genera contradiccions. Per exemple, seria insòlit que una assemblea local àmplia hagués de quedar reduïda a una corretja de transmissió d'una candidatura, per molt Syriza que sigui, i precisament si es massa Syriza.

Cal fer valoracions crítiques de cada proposta i, alhora sotmetre les nostres propostes a les crítiques populars. Fa tres anys, en la cursa per a les eleccions del Principat del novembre del 2011, la gent de Reagrupament es planyia dels qui no se sumaven a Reagrupament, i promovien una plataforma que es deia "Suma Independència". Suposem que en un món paral·lel, Reagrupament s'hagués sumat a "Suma Independència" en el mes de maig. Dos mesos després, amb coincidència de la sentència del TC, podria haver sorgit una altra plataforma, "Multiplica Independència", a la qual "Suma Independència" s'hagués sentit interpel·lada a integrar-s'hi. La història podria no haver acabat, i encara una tercera plataforma, "Tots Units", hauria pogut aspirar a l'absorció de "Multiplica Independència". Les concepcions basades en la capelleta o el xiringuito són criticables. Però també cal anar alerta amb bolets mediàtics de laboratori. La unitat es construeix des de la base, i des de la base és que s'hi llencen a terra els envans que calgui (si cal i quan cal). Qualsevol moviment ample ha de contemplar l'existència d'afinitats diverses, de tradicions dispars, i no hi ha afinitat i tradició més sectària que la que proclama que ella mateixa no té ni afinitats ni tradicions.

Les coses cal veure-les des dels continguts. Per exemple, des dels 10 punts del manifest de Procés Constituent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

No tinc ara a les mans el manifest de la CUP-AE a les eleccions del novembre, però les analogies són clares. Els dos són programes d'unitat popular, programes de transició basats en interessos amplis de les classes populars. Això implica l'existència de contradiccions, ja que els interessos de la classe treballadora i les altres classes populars no són idèntics. És precisament per això, que aquests programes també poden engendrar una certa il·lusió institucionalista, segons la qual l'aparell tècnic de l'estat burgès pot ésser posat al servei de la classe treballadora simplement a través de la victòria d'una candidatura popular a través del sufragi universal. L'experiència a l'Amèrica Llatina demostra que algunes tasques sí es poden emprendre a través d'aquesta tàctica. Però aprofundir-hi requereix de transformacions que menen al trencament dels supòsits de la democràcia burgesa (inclosa la més radical i participativa) i del capitalisme (fins i tot del capitalisme popular).

Són les il·lusions institucionalistes les que són al darrera de les limitacions territorials de moltes propostes, començant per la pròpia ANC o pel propi Procés Constituent, que es limiten al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, o del moviment 15-M, que segueix els límits de l'estat dinàstic espanyol. Una perspectiva internacionalista ha de superar aquests límits. Alhora, les tasques d'alliberament nacional exigeixen propostes de Països Catalans. Això no exclou la convivència amb altres àmbits territorials (peninsular, mediterrani, eurasiàtic, eurafricà, euramericà, etc.) però sí que sol·licita que no assumim que els àmbits territorials associats a les estructures polítiques vigents (estats o regions autònomes) siguin els únics factibles.

Perímetre de 300 metres de seguretat

Les manifestacions i concentracions s'han de fer, segons dicten les autoritats, en els manifestòdroms autoritzats, preferentment Via Laietana avall. La PAH, Estafats per la Banca i d'altres col·lectius s'han acostumat a fer manifestacions i concentracions dimarts i dijous en barris no permesos i, encara pitjor, davant les sacrosantes seus familiars dels prohoms de la pàtria. Ara s'exigirà un mínim de 300 metres per fer aquestes accions. De moment, ço que volen protegir els sàtrapes de la troica són les llars de les persones diputades: 300 metres. Les autoritats també volen prohibir que nens i nenes vagin a aquests actes, ja que això violaria el monopoli exclusiu de la manipulació política de la quitxalla que té l'estat (i els estatets). De moment, no s'ha confirmat si la normativa dels 300 metres s'aplicarà amb reciprocitat durant les campanyes electorals.

Fusions voluntàries de municipis

La vicepresidenta de la Generalitat del Nord anunciava ahir mateix que diversos municipis de la Vall d'Àneu havien iniciat els tràmits d'un procés de fusió voluntària. Curiosament, alguns regidors d'aquests municipis se n'assabentaven per la ràdio, com era el cas de Mayte Rivero Segalàs (regidora d'Esterri per CiU). De fet, segons Rivero, en el darrer Ple municipal d'Esterri no se'n va dir res.

Medea del Carmel

Interpel·laren en una ocasió a Alcibiades per ésser "la persona més poderosa d'Atenes". Ell refusà el títol, i indicà que la persona més poderosa d'Atenes era el seu fill, encara infant. "Com?". "És molt senzill", respongué Alcibiades, "qualsevol ciutadà d'Atenes obeeix les meves ordres, però jo obeeixo tots els requeriments de la meva dona, si bé ella mateixa respon a tots els capricis del meu fill, de manera que és el meu fill la persona més poderosa d'Atenes". Alcibiades capgirava retòricament les relacions familiars evidents d'una societat patriarcal, que jerarquitza sexes i edats. La violència sistèmica s'abat en forma d'atur, de misèria, de l'amenaça de veure's al carrer per no pagar el lloguer un dimecres 24 d'abril. Els "sociòlegs" es demanen com és que aquesta violència sistèmica no esclata en crisi social, en brots de violència al carrer. Però la violència es transmet, en aquestes cadenes jeràrquiques familiars. Després, tothom a córrer, a condemnar (judicialment i moralment), a recordar els sistemes de "xarxa de seguretat". Fins i tot el propietari que sol·licitava el desnonament pot mostrar llavors el seu "estupor".

Sempre els quedarà Catar?

El cas Urdangarín-Borbón, o cas Nóos (pobre Vernadsky!), camina cap a la solució. La parella anteriorment coneguda com a Ducs de Palma es traslladarà a Catar. Ell hi farà de seleccionador adjunt de hàndbol (no de titular, car es tracta de guanyar), i ella potser hi farà alguna tasca (de paripé) per a l'entramat cataròfil barceloní. D'una banda davallarà la pressió mediàtica. De l'altra, en un moment que l'eix Doha-Riad comença a grinyolar, els interessos oligàrquics espanyols (i catalans) han d'afermar les dues potes, la saudita i la catarita. El Golf Pèrsic (o Aràbic) és una de les terres de promisió, en forma de recursos petroliers i de liquiditat i solvència financera. Però Bahrain mostra que no tot són flors i violes en la regió.