Entre Pangloss i Voltaire

Lucreci a “De Rerum Natura”, entre moltes d’altres coses, exposa l’argument que fonamenta l’ateïsme dels epicuris i la concepció naturalística i racional del món que exposa ell mateix en aquest poema.

Aquest argument es fonamenta en l’existència del mal (la guerra, la fam, la pesta, la discòrdia, la injustícia, etc.). Si déu existeix ha d’ésser omnipotent, omniscient i ubicu, i ha d’ésser plenament bo, just i bell. Una de dues:
a) el mal existeix perquè déu no pot fer-hi prou per eliminar-lo, ergo déu no és omnipotent.
b) el mal existeix perquè déu no vol eliminar-lo del tot, ergo déu no és plenament bo.

Alhora d’atacar aquest argument s’hi han bastit diversos postulats. El més dreturer és matissar l’existència del mal. Pel budisme, per exemple, no existeix el mal físic (o mal en si), sinó únicament un mal moral: és a dir el mal o dolor que ens produeix l’absència d’una cosa desitjada (la pau, una bona nutrició, una salut estable, la concòrdia, la justícia, etc.). Eliminat el desig, mort el dolor i resolt el problema del mal. Pel cristianisme, en essència, el mal és la conseqüència inevitable del “lliure albiri”: com que els pares originals pequen s’obra la porta al mal al món, i com que els fills continuen a pencar el mal no és erradicat.

Gottfried Leibniz (1646-1716), en el marc de la seva cosmologia monàdica, de caire determinista, també s’ocupa del problema del mal. Voltaire (1694-1778), a la seva novel·la “Candide” (1759), Voltaire caricaturitza la teodicea optimista de Leibniz a través del personatge Pangloss. Pangloss s’assembla filosòficament potser més a Christian Wolff (1679-1754) que no a Leibniz. Però la caricatura simplifica la teodicea leibniziana: vivim en el millor dels mons possibles i darrera del mal hi ha una raó suficient que l’explica com una mitjà d’un bé superior.

El mateix Pangloss i la majoria dels personatges de “Candide” experimentaran el mal en carn pròpia: tortures, maltractaments, malalties, fam, marginació social, depressió. El mateix Pangloss reconeixerà que ja no hi pot creure en la seva filosofia optimista, però com que, com a filòsof, no li escau de contradir-se continuarà defensant la doctrina de Leibniz.

El contrapunt l’ofereix un altre personatge de la novel·la, l’aristòcrata venecià Pococurante. Pococurante no ha experimentat mai cap sotrac seriós en la seva vida, menada en mig del luxe. Però res no li està bé a Pococurante: ni els llibres de la seva biblioteca, ni les seves amants, ni les representacions teatrals a les quals pot assistir, ni res de res. A tot hi troba pegues. Viu en un perpetu ensopiment. L’absència de mal físic facilita que hom pateixi un mal moral? O com deia Sòcrates: el millor condiment de qualsevol àpat és la gana.

Voltaire ens presenta doncs dos estats en la vida de l’home: el majoritari, ple d’entrebancs i patiments; el minoritari, lliure de problemes, però ple d’ensopiment. Voltaire que és un moralista escèptic ofereix com a remei del mal i de l’ensopiment el propi treball: Travaillons sans raisonner, c'est le seul moyen de rendre la vie supportable.