Les declaracions de Joan Ridao (ERC), demanant la il·legalització de la Plataforma per Catalunya (PxC) han aixecat una petita polseguera. Hi ha qui ho ha interpretat en el sentit que Ridao retreu que la llei de partits serveixi únicament contra l’esquerra abertzale i no contra la dreta anti-immigració. Però hi ha qui ha fet interpretacions més tortes, justament el dia que els Ñetas han sigut reconeguts com a associació legal per part del tripartit. Així s’ha acusat el tripartit de permetre organitzacions “ètniques” formades per immigrants però de voler criminalitzar organitzacions “ètniques” autòctones.
D’altra banda, també s’ha interpretat les paraules de Ridao com una amenaça velada a la CUP. Mitjans propers al tripartit han tendit aquests dies a posar en el mateix sac la CUP (amb 20 regidors), PxC i Ciutadans (totes dues formacions amb 17 regidors cadascuna). La idea subjacent és que la PxC “odia” els immigrants no-espanyols, Ciutadans “odia” els catalanistes i la CUP “odia” els no-catalans. En tot cas, aquestes formacions “outsiders” fan nosa a Ridao. Curiosament, Ridao no ha demanat la il·legalització del PP de Badalona que s’ha manifestat en termes (islamòfobia, etc.) ben semblants a la PxC, ni tampoc de CiU, també acusada d’islamofòbia (en voler barrejar terrorisme i immigració musulmmana) o del PSC i ICV, titllats d’antisemites pel seu suport a les reivindicacions palestines. Per damunt de tot, Ridao defensaria el manteniment del “Pentapartit” i la impunitat de qualsevol “crim d’opinió” perpetrat pels seus militants.
No cal dir que el nivell d’il·legalització de partits en una “democràcia policial” indica proporcionalment el seu grau d’estabilitat. Com més poc estable, més ampli és l’espectre polític il·legal. Així, per exemple, quan el post-franquisme es va veure enfortit amb els pactes del 1977, va procedir a legalitzar, succesivament, el PCE, el PSUC, l’ERC, el PSAN, entre d’altres. L’estabilització arribà a un màxim amb la legalització d’Herri Batasuna, ja molt entrada la dècada dels 1980. Des de fa 10 anys s’ha obert un nou període d’il·legalitzacions que, de moment, ja afectat a l’esquerra abertzale i al PCE-r, sota el pretext de l’activitat armada d’ETA i GRAPO.
Es fa difícil predir quina serà la tendència de la “democràcia policial” espanyola (i de la seva subsidiària principatina). No veig plausible que s’il·legalitzi cap formació d’extrema-dreta (ni ultra-espanyolista, ni post-falangista, ni neo-tradicionalista, ni “arianista”, etc.), perquè els criteris “d’odi racial” o “d’homofòbia” difícilment deixaren indemnes el PP i formacions afins (com ara el PFYV). Així, la demanda d’il·legalitzacions desinhibidament ideològiques de Ridao només poden assenyalar cap a un lloc.
---
Ridao és un moralista. En pitjor sentit del terme. Ridao se sent preocupat pel "racisme explícit" de PxC. Però difícilment s'indignarà moralment contra la discriminació real que pateixen els "immigrants": en el lloc de treball, en el veïnat ni tan sols en les urnes. Com els moralistes en el pitjor sentit del terme, la indignació es limita a les qüestions de "principis" i no s'atura en els "accidents quotidians".
Vegem un exemple d'"accident quotidià" a Auckland:
L'afectada era Fololo Muliaga, de 44 anys, resident a Auckland (Nova Zelanda) des de feia sis anys. Havia "immigrat" juntament amb el seu home i els seus quatre fills. El seu coneixement d'anglès l'havia permès trobar feina com a professora d'infants. El seu marit feia d'ajudant de cuina. Però el passat mes de febrer F. Muliaga havia hagut de deixar la feina per una malaltia degenerativa, que la va dur fins a dependre d'una màquina d'oxigen. El seu marit, per tindre'n cura, havia hagut de demanar una reducció de jornada (i de sou). Amb els ingressos minvats s'havien endarrerit una mica en el pagament dels rebuts de la llum a Mercury Energy. Tot i que el dia 2 i el dia 18 d'aquest mes de maig, quan ja comença a notar-se l'hivern austral, els Muliaga havien fet uns pagaments, el dia 29 s'hi va presentar un operari de Mercury Energy. L'operari va dir que tenia ordres de tallar la llum, tot i que l'empresa no havia fet cap advertiment, i se se suposava que hi havia termini fins el 13 de juny. F. Muliaga va advertir que necessitava la llum per si havia de recòrrer a la màquina d'oxigen. L'operari va dir que ell havia de fer la seva feina. Tampoc F. Muliaga tenia cap certificat mèdic que pogués impedir en aquell moment el tall de llum. Així que li van tallar la llum i F. Muliaga va morir poques hores després.
No li han faltat a Mercury Energy els seus defensors. A aquests defensors ningú no els il·legalitzarà, estigueu-ne tranquils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada