dijous, 31 de maig de 2007

El gest de Portabella

Encara és hora per saber del cert si l'ERC de Barcelona serà a l'oposició o imposarà un gir copernicà a l'equip de govern de Jordi Hereu, o bé es plegarà a la simple renovació del tripartit. La qüestió no és secundària, ja que pot decidir un canvi en l'actual satel·lització d'ERC al voltant del PSOE de Zapatero-Montilla. Si bé aquest canvi no alterarà el caràcter autonomista i post-nacional del partit fundat el 1931, si pot tindre conseqüències en les relacions entre les cinc forces majoritàries del Principat. Val a dir que entre aquestes conseqüències mai no hi haurà l'injustificadament anhelada entesa entre CiU i ERC, ja que la mateixa lògica de l'autonomisme els obliga a cercar la ratificació del PSOE o del PP. En el cas concret de Barcelona, un govern CiU+ERC seria igualment minoritari, i en aquest sentit és molt més probable un govern PSOE+ICV.

De gran interès, però, són les reaccions mostrades pel montillisme, tant l'expressat en llengua castellana com el que s'expressa en llengua catalana i (encara) es fa dir catalanista. Per comptes de defensar la gestió d'Hereu o d'alertar dels perills d'un govern minoritari a Barcelona, es dediquen més aviat a psicoanalitzar Portabella i ERC-Barcelona. Si per ells fos, la dissidència (fins i tot una dissidència tebiona i previsiblement efímera com la de Portabella) seria tota a Sant Boi o al Pere Mata. Així hem tornat a la cantarella de l'ERC anarcoide, radicaloide i, en definitiva, encara enfonsada en les arrels que, arran de la mig liquidació de l'independentisme combatiu dels 1980, la van convertir en un partit formalment independentista.

La sang segurament no arribarà al Besòs ni al Llobregat. Hi ha una dissonància entre la direcció possibilista i unes bases més lúcides. Però també hi ha una dissonància entre una militància més o menys sobiranista i un electorat que majoritàriament es limita a una identificació nacional post-política. Per cada victòria virtual de les bases s'hi fan tres o cinc passes pragmàtiques de la direcció. Amb Montilla a la Generalitat s'ha creuat el Rubicó, i fer el paper de Pompeu no és gens agraït.