dimarts, 8 de maig de 2007

Una república de propietaris de totes classes

Entre les frases que ha pronunciat aquests dies Nicolas Sarkozy, flamant president electe de la República Francesa i imminent copríncep d'Andorra, hi ha aquesta: "vull una França de propietaris". No és cap novetat, aquesta. De ben segur que Segolène Royal la subscriu. Aclarim, d'entrada, que Sarkozy no es refereix pas a repartir la propietat dels mitjans de producció entre tots i cadascun dels ciutadans de la República. Per "propietaris" entén "propietaris d'habitatges", d'una banda, i "propietaris-propietaris", de l'altra. En resum, podríem dir-ne, que vol una república de propietaris de totes classes. És un canvi significatiu d'enfocament: el 1931, la constitució republicana espanyola parlava "d'una república de treballadors de totes classes". Resulta curiós que Sarkozy, amb una moral tan amatent del treball, substitueixi la capacitat activa de la feina per la passivitat del qui posseeix.

Fa 135 anys, Engels ja va dir quatre coses d'aquesta noció de "propietaris" (*). I d'una banda, els pensadors econòmics més dinàmics del capitalisme sempre han alertat de "l'habitatge de propietat" com un llast a la mobilitat del treballador. Que Sarkozy coincideixi amb els responsables del Partit Comunista Xinès en defensar la "propietat de l'habitatge" com la panacea per "les classes populars" ja diu molt del "dinamisme capitalista" d'un i dels altres. Per Sarkozy en una "França de propietaris" no hi hauria lloc per tant de malestar als barris perifèrics... No hi ha dubte que l'augment constant dels preus de lloguer és ara com ara el principal esperó perquè molts ciutadans considerin la possibilitat de comprar un pis: si el lloguer depassa d'un nivell, hom adquireix la sensació de llençar els diners que, invertits en un pis, potser podrien aprofitar per una vellesa post-hipotecària o podrien solucionar el problema de l'habitatge a fills o néts.

Altrament, si Sarkozy ha guanyat aquestes eleccions és per les promeses de "seguretat" en tots els àmbits. Amb la por al cos, amb una sensació més o menys induïda de "inseguretat ciutadana" que pot arribar a recobrir la sensació de "inseguretat laboral" més objectiva, Sarkozy és garantia d'ordre i d'eficàcia. Fet i fet, no hi havia gaires alternatives: Le Pen promou la disgregació i l'enfrontament racial, Royal abona les tesis de culpabilització de la majoria blanca i Bayrou és, senzillament, Bayrou.

Ja veurem com Sarkozy gestiona la "inseguretat". Un altre concepte-força de la seva campanya ha estat la idea de "meritocràcia". El "mèrit" és un concepte ben difús i no hi ha dubte que un liberal com Sarkozy confia prou en els mecanismes de mercat com per deixar-los el protagonisme en la "selecció meritocràtica". El "mèrit" és, però, quelcom de relatiu. Una persona amb molt de "mèrit" hauria de rebre una "recompensa" que difícilment se li podria pagar en vida: per això el "dret de la propietat" implica el "dret d'herència". I el mèrit d'un individu es pot traspassar als fills (p.ex. garantint-los amb els seus ingressos un millor nivell educatiu). I qui diu fills es refereix tant als fills biològics com als fills ideològics, és a dir la possible colla d'ajudants, assessors, etc., que poden envoltar un home o una dona de mèrit.

Així doncs, Sarkozy marca clarament les seves prioritats. Quan diu que vol una França de propietaris, ja es poden calçar els treballadors. I quan diu que creu en la meritocràcia, és que pensa garantir que mèrits i prevendes siguin en mans dels qui ara els detenten. No enganya a ningú. Ni ningú s'hi ha deixat enganyar. La vanitat humana ens fa creure que tots som propietaris i tots som emèrits.