Com que aspirem a conservar una "disponibilitat permanent" d'esperit cal que ens esforcem per ser persones d'escasses conviccions. I per començar, cal combatre les conviccions segons les quals “no-hi-ha-alternativa-al-millor-dels-móns-possibles-que-és-casualment-aquest”
diumenge, 6 de maig del 2007
La primera novel·la de Pau Vidal (Aigua bruta, Empúries, 2007)
En Miquel Camiller, de 30 anys, viu amb la seva àvia centenària la Gràcia de principis del segle XXI. És lingüista de l'Acadèmia d'Estudis Catalans. Amb una setmana de termini, la seva directora li encomana una ponència sobre argot juvenil. Però en Miquel té en el cap de fa anys un altre projecte, que mena al marge de l'Acadèmia: una reedició del Diccionari Etimològic i Complementari de Joan Coromines. Aprofita els caps de setmana per recòrrer en moto el país a la recerca de nous mots i significats. Capta una conversa al vol entre dos vells a Melià: "- Els galàpets faran festa major. Sobretot perquè ja no hauran de tenir por d'en Met, al cel sia. Qui ho havia de dir, per això, si estava fet una criatura... - Sí, una criatura de seixanta anys. No, els que ja poden dar gràcies al cel són els de la fermètica, més aviat". El lingüista comença llavors a esdevindre detectiu, amb la voluntat d'esbrinar que hi ha al darrera de la mort d'aquest caçador de galàpets i hostigador d'una empresa farmacèutica.
La primera novel·la de Pau Vidal s'ajusta a les expectatives d'aquest filòleg barceloní, que enguany fa els quaranta anys. L'àcida denúncia social de Homeless (Empúries, 2003) i la reivindicació lingüística de En perill d'extinció (Empúries, 2005) es creuen. Així ens amolla opinions lingüístiques, retrata el creixement urbanístic del Pirineu, reflexiona sobre etimologies, blasma el culturisme (gimnàstic, s'entén), tot plegat sense perdre la ironia.
Aigua bruta va rebre l'XI Premi de Literatura Científica, que atorga la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Si bé normalment aquest premi es concedeix a novel·les on la temàtica científica és més explícita, Aigua bruta, a més de tindre elements filològics, biològics i sociològics en el seu desenvolupament, retrata a través de la relació entre Miquel i els seus companys i, en especial, amb la seva directora ("la bruixa") les misèries de la investigació organitzada. Misèries en les quals el propi protagonista participa en contractar una becària (sense cap tipus de remuneració) perquè l'ajudi en el seu 'projecte coromines'.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada