Surto de veure "Blade Runner: The Final Cut" amb aquesta sensació. No crec que sigui producte de la nova versió del film de Ridley Scott. Al capdavall, no hi ha cap declaració explícita com tampoc no la hi havia ni en les versions estrenades el 1982 ni en el Director's Cut del 1992. Gent més familiaritzada amb el film podrà donar més detalls sobre el particular.
La clau d'aquesta interpretació és Rachael (Sean Young). Ella es creu de debò humana, pels vius records familiars que conserva. Hi dubta, és clar. El mateix Eldon Tyrell (Joe Turkel) ho declara, en dir que la humanitat aparent de Rachael es deu a la implantació de records i a la creació d'una biografia artificial.
Però, què són ben bé els replicants? Els replicants de Scott es basen en la novel·la de Philip K. Dick, "Do androids dream of electric sheep?" (1968). Entre el 1968 i el 1982 hi ha els grans desenvolupaments de les tècniques d'ADN recombinant, que donaran pas als organismes modificats genèticament. Hampton Fancher i David Peoples, en construir el guió de Blade Runner recorren doncs a l'enginyeria genètica, i la Tyrell Corporation és, fonamentalment, una empresa de disseny genètic. Els dissenyadors genètics del 2019, certament, envejaran les sofisticades tècniques a disposició dels dissenyadors genètics de Blade Runner. En el film, la Tyrell Corporation construeix els seus dissenys a partir de la fabricació de peces per petites companyies independents i dissenyadors free-lance, com J. F. Sebastian (William Sardesson). Els dissenys genètics s'apliquen tan a la creació d'animals exòtics com a la de superhomes. I són la darrera generació de superhomes, Nexus 6, la que protagonitza el film.
Han passat vint-i-cinc anys de la primera estrena de Blade Runner. L'obra és ambientada a Los Angeles el novembre del 2019 (el mateix any on s'ambient, però a Nova York, Soybean green). Trenta-set anys de coll donaven lloc a la imaginació. Ara tan sols ens queden 12 anys per arribar al 2019. El film retrata una societat que ja colonitza l'espai i que domina les tècniques de disseny genètic. Retrata una ciutat massificada, amb uns quants vehicles aeris d'alta autonomia, amb mercats de disseny genètic i amb una població majoritàriament originària de l'Àsia Oriental. No hi ha, però, ni rastre de mòbils ni d'ordinadors de butxaca. Sí que hi ha programes d'anàlisi d'imatges, i ordinadors operats amb la veu.
Així, en general, el 2019 de Blade Runner sembla massa "avançat" en la qüestió de la colonització de l'espai i de l'enginyeria genètica. Però el 1982 feia tan sols deu anys de la darrera expedició a la Lluna i era recent en la memòria el record de l'Skylab (1973-79). Justament el record del tancament del Programa Apollo i de l'Skylab hauria d'haver fet pensar en un desenvolupament extraordinàriament lent de la colonització de l'espai. A hores d'ara, i a 12 anys vista, pels volts del 2019 encara no hi haurà hagut cap nova missió tripulada a la Lluna, i l'única estació orbital serà la ISS. I pel que fa a l'enginyeria genètica? Les manipulacions monogèniques d'introducció de gens semi-artificial són a l'ordre del dia, i pels volts del 2019 encara ho seran més. Els seus productes, però, no són gaire espectaculars i l'única finalitat clara que segueixen és augmentar el rendiment productiu (introducció de gens de pesticides, o de gens de resistència a pesticides per poder utilitzar més quantitat de pesticida en un cultiu, etc.). Els cultius de cèl·lules, teixits i òrgans, sens dubte, hauran avançat fins el 2019. Però "fabricants d'ulls" no n'hi haurà: l'enginyeria organogènica no hi haurà avançat prou.
Se'ns diu al film que els replicants de la sèrie Nexus 6 i d'altres d'anteriors foren creades per fer els treballs més perillosos i degradants de les colònies exteriors ("off-World"). En aquestes colònies hi ha anat a viure una porció significativa de la població, en una espècie de white flight planetari. Els replicants, però, treballadors a la fi, es rebel·len contra el sistema. I, se'ns diu, el govern decideix de vetar l'existència de replicants a la Terra, i es crea un cos especial de policia, els blade runners encarregats de liquidar (retire) qualsevol replicant que trobin.
Com distingir, però, un replicant d'un humà? Fets a partir de teixits i òrgans humans, modificats genèticament, els replicants són quantitativament superhumans però qualitativament indiferenciables dels éssers humans no-modificats. Hi ha la qüestió dels tests emocionals, i això empren els blade runners: una bateria de preguntes en el decurs de les quals hom fa un seguiment de les reaccions pupil·lars. Tests similars ja eren gairebé disponibles el 1982, però llavors com ara (i el 2019) hi haurà una bona quantitat de persones que donaran falsos positius. I quant als falsos negatius, Deckard troba que si normalment li calen 20-30 respostes per arribar a una conclusió, amb Rachael li calen 100.
Per què Rachael és diferent? Pels tipus de records que hom li ha instil·lat. Però si a Rachael li han instil·lats per què no els hi poden haver instil·lat a tots els altres.
D'entrada, el film parla de sis Nexus 6 fugitius, tres homes i tres dones. Les dones són Rachael, Pris i Zhora. Els homes són Roy Batty, Leon Kowalski i un tercer. Se'ns diu que aquest tercer ha estat eliminat...
Si aquest tercer hagués estat capturat, hom hauria pogut "reprogramar-lo" per atacar als seus ex-companys. Li creen una memòria de blade runner, li posen un piset i el llencen en mig del carrer. Quan Gaff (Edward James Olmos) el va a buscar en una parada de menjar ràpid, Deckard no sap si fugir o seguir-lo. Rachael li demanarà després si s'ha fet mai ell la prova pupil·lar.
Si els records de Rachael i Deckard són falsos, no ho seran també els de Leon i Roy. Poc abans de morir de mort natural (els replicants han estat programats per no viure gaire més de quatre anys), Roy reflexiona sobre la mort i sobre com la mort implicarà la destrucció dels seus records: "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams ... glitter in the dark near Tanhauser Gate. All those ... moments will be lost ... in time, like tears ... in rain. Time ... to die". Orió té dos muscles: Betelgeuse i Bellatrix. El primer estel és a 427 anys-llum de distància, i el segon a 240 anys-llum. No seran aquests records també un implant? No serà una forma de motivar els replicants en el seu treball o de desencoratjar qualsevol intent de "tornar" a la Terra? No seran les colònies "off-world" una forma sinistra del govern (aparentment, un small-government) per fer desaparèixer població improductiva (i estalviar-se així les pensions)? Els anuncis voladors serien, doncs, una trampa mortal per captar il·lusos. Més o menys com el 2019. O com el 2007.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada