dissabte, 4 d’octubre de 2008

El mort viu o el viu mort (Cinemacat.cat, Antoni Verdaguer, 2008)

Antoni Verdaguer ens ofereix un documentari de reflexió sobre la producció cinematogràfica a Barcelona. Si deixem de banda els primers minuts, que són un resum històric dels primers seixanta anys de la cinematografia barcelonina, la resta del film la constitueix un retall d'intervencions de productors i realitzadors que viuen o treballen (o hi han viscut o hi han treballat) a Barcelona. Hi ha dos moments claus definidors de la realitat present de la cinematografia catalana. Un és l'esfondrament definitiu, en els anys 1960, de la indústria cinematogràfica barcelonina concebuda en els paràmetres clàssics. L'altre és el fet que arran de la transició post-franquista hom crea a Barcelona unes estructures autonòmiques, en el anys 1970. Entre les dues fites hi ha, és clar, d'altres transformacions. El cinema, quant a nombre de sales i espectadors, es troba en plena expansió en els anys 1960... però aquesta expansió aviat s'aturarà i començarà a arronsar-se per la competència amb la televisió i, més modernament, amb d'altres formats audiovisuals (videojocs, etc.). És en aquesta pendent de baixada que es fa notar més i més la penetració de les grans distribuïdores nord-americanes que, amb el vist-i-plau del públic, copen el mercat. La producció cinematogràfica autòctona es farà cada vegada més dependent dels ajuts oficials, tant de les administracions públiques com dels òrgans i instituts adosats, com de les televisions públiques. És en aquest nou context on apareixen les discussions sobre les cinematografies nacionals, en una recerca de l'ajut que té com a contrapartida la imposició d'una sèrie de criteris, no poques vegades erràtics, des de les institucions finançadores. I entre les finançadores que ofeguen projectes, i les distribuïdores que escanyen els projectes que hi hagin estat finançats, el panorama és ben galdós. Des d'aquest punt de mira, la cinematografia barcelonina és més norma que excepció del panorama cinematogràfic mundial que es viu més enllà de les grans productores californianes. Hi ha, però, d'altres factors, que el documentari de Verdaguer no defuig: la jerarquització de mercats (on la producció nord-americana té un mercat mundial, la francesa un mercat continental, l'espanyola un mercat estatal i la catalana ha de demanar-hi permís per deixar-se veure o "amagar taxis amb les portes grogues" per poder exportar-se) i el conflicte de visions nacionals i, en conseqüència, de llengües (per bé que el conflicte català-castellà[-anglès] tendeixi a recobrir-se de reivindicacions de genuïnitat autòctona, de llibertat creativa, de cosmopolitisme, etc.). Però, al capdavall, aquests problemes, tant els de caire internacional com els de caire nacional, resulten molt més fàcils d'atacar que no pas uns altres de més profunds, que van a l'arrel de la creació cinematogràfica. Les disjuntives film d'autor-film de gènere, obra d'art-producte comercial, vocació-professió, inspiració-tècnica, contigut-forma, etc., són encara presents en els discursos dels directors i productors entrevistats en el moment de justificar-se.

En tot cas, el documentari de Verdaguer serveix per expressar aquestes inquietuds d'una forma menys apocalíptica de l'habitual. Al capdavall, com diu Bigas Luna, si l'analfabet del segle XX era qui no sabia llegir i escriure, l'analfabet del segle XXI serà qui no sàpiga fer imatges en moviment i fruir-les.