dimarts, 21 d’octubre de 2008

La crisi en els seus textos (2008 - setmana 43)

David Fernández a les pàgines de Vilaweb es demana on són els "Chicago Boys". La roda gira i ara sembla que és l'hora dels neokeynesians. Aparentment, els discursos sobre el free-market (abans deien free trade) deixen pas a intervencionismes mitigats à la Brown. Els únics que protesten pel canvi són els que s'ho van creure: els minarquistes i els anarco-capitalistes. És un canvi temporal, és clar. De fet, Naomi Klein adverteix que la "ideologia del lliure mercat" perviu i que cal resistir a la doctrina de xoc que Wall Street començarà a predicar tan bon punt vegi més o menys encarada l'actual crisi financera.

És a dir, que la solució Brown no va pel camí de les recomanacions d'Enric Duran:

Les solucions passen per reformular totalment el sistema financer internacional, de manera que la creació de diners deixes d'estar en mans privades i passes a mans públiques, com a part d'un pla de transformació integral que hauria de portar a posar l'economia en mans de la política i no com ara que és al revés.

En aquest sentit l'intervencionisme brownià té com a objectiu salvar el "lliure mercat". I no és demagògia, com sí que ho és la defensa del "lliure mercat" (més aviat, del mercat de les grans corporacions oligopolístiques) per a "crear ocupació". De fet, mentre el "lliure mercat" pugui generar un nivell de vida absolut suportable per a un sector prou elevat de la població (i així mantenir, alhora, la demanda efectiva), la cosa rutllarà (de moment ha rutllat). En aquest sentit, però, Rick Kuhn opina que el gir neokeynesià de salvament del lliure mercat i de la demanda efectiva no reeixirà a superar la situació:

La regulació financera i fins i tot una expansió de la propietat estatal, que conservadors i partidaris de la social-democràcia tradicional titllen de 'socialisme', no pot superar aquesta tendència. Els governs aviat demanaran que 'tothom' s'estrenyi. La desocupació pujarà, mentre els empresaris i el govern proven d'animar els beneficis amb una davallada salarial.

Punt inquietant, a banda, són els continus paral·lels que hom fa de la situació present amb l'oberta el 1929. El món és ben diferent. En aquella ocasió, el New Deal parà part del colp social (però hom no l'inicià fins el 1933). Però l'economia no es recuperà del tot fins passada la guerra. Això és el que inquieta. No és que la Segona Guerra Mundial comencés per animar el capitalisme, ni molt menys. Sinó que la Segona Guerra Mundial fou possible per la crisi desequilibradora de les grans potències del moment (Gran Bretanya i els Estats Units) i que feia la situació atractiva a Alemanya i al Japó per iniciar una expansió en els seus respectius continents. La crisi afebleix relativament Europa i els Estats Units, i hom ha de veure encara quin serà el grau d'afectació de Brasil, Índia, Xina, Rússia, etc.