L'atzarosa trajectòria de la primera Universitat Autònoma de Barcelona (República, Universitat i Autonomia)

El Centenari del retorn de la Universitat de Barcelona s'escaigué en unes dates ben poc reposades. Certament, hom convidrà que el mateix retorn, l'any 1837, en mig de la guerra carlina, tampoc no fou un camí de roses. En tot cas, el 1837 hom tancava 123 anys de trajectòria de la Universitat de Cervera, hereva (i botxina, però també hereva) dels Estudis Generals de Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona i Vic. Al Vestíbul de l'Edifici Històric trobareu fins al 31 d'octubre una exposició sobre l'experiència de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-39).

Situem-nos. Al Principat de Catalunya, les cinc universitats existents foren tancades arran de la victòria filipista del 1714. En el seu lloc aparegué una Universitat de Cervera amb uns paràmetre organitzatius diferents. L'autonomia universitària tradicional no hi tenia lloc a Cervera. El trasllat de 1837 va canviar la Universitat de lloc, però els règims constitucionals continuaren mantenint el control polític de la universitat. El to castellanitzador de Cervera (amb les seves excepcions) continuà a Barcelona (amb les seves excepcions, que no fan sinó confirmar la regla). No és estrany que els canvis socials, la renaixença, els conflictes propis d'un país modern, passessin en bona mesura de llarg de la Universitat. La il·lusió gòtica de l'edifici d'Elies Rogent no podia amagar el barroquisme de la Universitat de Cervera-Barcelona. Hi ha corregudes, és clar, d'universitaris per la Plaça d'Universitat, testimoni del contacte (certament passiu) de la universitat amb la societat civil. I en aquest període dels anys 1920 arrenca la introducció de l'exposició. La Universitat covava una voluntat de canvi en un sector (certament minoritari) d'estudiants i de joves professors. La Primera Dictadura estroncà en part aquest procés i, retrospectivament, hom podria dir que el va tòrcer per sempre, en arrabassar-li les il·lusions de joventut. La Primera Dictadura, però, va caure i cap transició no va poder sostindre la monarquia. En aquest context hom proclama la República (i la República Catalana) i s'inicia un procés de realitats i de renúncies que culmina amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932. A la Universitat la voluntat de canvi es manifesta en un Patronat, integrat per noms com Pompeu Fabra, Antoni Garcia Banús, Antoni Trias i Pujol, Jaume Serra Hunter, Joaquim Balcells, Josep Xirau, August Pi i Sunyer, Cándido Bolívar, Américo Castro, Gregorio Marañón i Domingo Barnés. El 1933 aquest treball de reforma es corona amb un altre estatut d'autonomia, el de la Universitat. Neixia així la Universitat Autònoma de Barcelona. L'exposició en aquest sentit posa l'accent en els conflictes que apareixen en aquells mesos: la catalanització, el procés de democratització, la modernització, etc. són contestats per les inèrcies del passat. Però els conflictes no s'esgoten en aquest binomi. Dins el mateix Patronat hi ha topades (Serra Hunter) amb l'equip rectoral de Pere Bosch Gimpera. Les relacions del Patronat amb el Govern i amb els diferents grups parlamentaris es mouen entre la complicitat i les desavinences. Hem dit mesos, i hem dit bé. En aquest període cal comptar per mesos i no per anys. El 6 d'octubre de 1934, Companys proclama l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Els militars paren l'aixecament i aprofiten per suspendre l'Estatut. També la Universitat Autònoma de Barcelona s'hi veurà afectada durant l'any llarg de "governadors generals de Catalunya" que se succeeix fins el febrer del 1936, on la victòria del Front d'Esquerres (o Front Popular) retorna Companys a la Generalitat. L'oasi català ha estat una expressió ja viva en l'època per contrast la realitat del Principat amb les asprors que es vivien a Espanya. Però en aquest oasi català hi ha conflicte. Si la Universitat Autònoma de Barcelona sembla un element més de l'engranatge de redreçament nacional, també s'hi amaguen elements reaccionaris i l'estudiantat és un dels principals reservoris per al falangisme barceloní. L'aixecament militar del 18 de juliol és aplastat a Barcelona el 19 de juliol. L'onada (més contrareaccionària que revolucionària, si més no al principi) també afectarà la Universitat. El mateix juliol es crea el Comissariat de la Universitat Catalana, on s'hi deixan notar clarament les influències dels grups polítics i sindicals, s'afuen les tensions ideològiques i de concepcions nacionals. El maig del 1937 suposa un punt d'inflexió. La Generalitat guanya una victòria pírrica, és clar, i la mà el govern republicà espanyol es farà sentir més i més. En tot cas, el mes d'octubre del 1937 hom suprimeix el Comissariat de la Universitat Catalana. La fita és adequadament celebrada: hom restaura la Universitat Autònoma de Barcelona cent anys justos després del retorn de Cervera. Comença així la darrera etapa de la Universitat Autònoma de Barcelona marcada per la sagnia del front i la sagnia dels bombardejos, pels exiliats i assassinats i pels qui han passat a l'altra banda o són presos. L'epíleg de l'exposició és el desmantellament definitiu. El 26 de gener de 1939, Barcelona cau. La missa de campanya a la plaça Universitat del 7 de març pren ressons de conquesta. Allò que la guerra no havia destruït ho faran les depuracions. Certament des de l'exposició de cultura nazi del 1942 al Paranimf fins al 1974 (la data de la mort de Bosch Gimpera a Mèxic, commemorada clandestinament a la Universitat de Barcelona), la universitat evoluciona (en mig d'opusiciones). D'aquests darrers anys, probablement, el millor llegat ha estat el retorn a la realitat poliuniversitària del Principat i de tot Catalunya.