Si a començaments d'octubre encara hi havia qui pensava que la crisi financera afectaria més als Estats Units que a Europa, o que els Estats Units i Europea serien diferencialment més afectats que no pas les "economies emergents", sembla ara que les coses no es veuen d'aquesta manera. La Declaració de Caracas del passat 11 d'octubre assumia que la crisi financera del EUA és una crisi econòmica global, exposava les línies per les quals poden veure's afectades les economies del Sud i una sèrie de remeis (remeis reformistes, sí, però fins i tot massa radicals perquè siguin tinguts en compte en la "refundació sarkoziana del capitalisme").
Stephen Jen és en l'actualitat el principal estratega monetari de la Morgan Stanley. També és un dels noms "neokeynesians" que sonen en la restructuració del Fons Monetari Internacional. Ara que tothom lliga caps i veu el moviment de capitals des de la bombolla dot.com a la bombolla immobiliària, i d'aquesta a la de les hipoteques d'alt risc, queda la qüestió del proper moviment. No sembla que cap sector productiu (per molt innovador) sigui gaire prometedor. Segons Jen, d'ençà de la caiguda de Lehman Brothers, el nou moviment ja ha començat i s'adreça cap als mercats monetaris emergents. Segons Jen, "fins ara, el sector financer dels EUA ha estat l'epicentre de la crisi global. Tem que un aterratge forçós en els valors i les economies dels països emergents esdevindrà el segon epicentre en els propers mesos, amb retroefectes molt perjudicials en el món desenvolupat".
Moviments d'aquesta mena, ja s'havien produït en la dècada passada. La crisi dels Tigres asiàtics i les crisis en l'Amèrica Llatina (amb l'Argentina com a exponent més clar) en són exemples. Però ara la situació afectaria simultàniament no tan sols aquestes dues regions sinó també l'Europa oriental (gran part de la qual ja es troba integrada en la Unió Europea). Krugman parla de "la mare de totes les crisis monetàries".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada