Resulta tranquil·litzador comprovar la recapitació de l'estàtua de Francesc Matheu, que aquest estiu descobríem decapitada. Com que tampoc no hi passem cada dia, ignorem quan fou desfet el tort. Amb el cap a lloc, la gespa recobra la verdor. I les valles grogues han estat substituïdes per una reixa verda.
Ramon Panyella es demanava de qui va ser iniciativa la col·locació d'aquest bust. La resposta ja la diu l'epígraf: Barcelona. Únicament l'Ajuntament de Barcelona pot parlar legalment en nom de Barcelona. El cas és que la lectura de l'hemeroteca de la Vanguardia ens revela que fou portada l'11 de desembre de 1968.
I ens recorda que el bust original era obra d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1906-1992), que fou veïna d'Esplugues (on hi ha algunes estàtues seves exposades en jardins).
Ignorem els detalls de la decapitació, de si el cap fou retrobat o si és nou. Si és còpia (ho és, em sembla), hi ha respecte per la forma de treballar de Fàbregas.
Era una època que el règim (el franquista i el porciolista) volia congraciar-se amb un cert passat "catalanista". Porcioles havia estat simpatitzant, i potser militant, de la Lliga Catalana abans de la guerra. L'homenatge a Matheu en la Ciutat Universitària tenia, doncs, una missió de congraciament. Però, és clar, Matheu fou homenatjat, bàsicament, com a poeta "opositor" a la normativa fabriana. Matheu, en la seva tasca editorial, mai no acceptà les normes de l'IEC.
Però reduir Matheu a això, a aquesta oposició, és injust. Deixem que un Matheu, un dels diversos Matheus parli:
Nostra pàtria endogalada
i escarnida i sabrejada,
catalans, avui veiem;
i la llengua ha de ser muda,
i la mà no pot dar ajuda,
i ab la ràbia continguda
nostres cors assadollem.
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Com un roure que l’esbranquen,
de la pàtria ens en arranquen
tot lo noble i fort i gran;
ni els tresors d’antiga herència,
ni els esplets de nova ciència,
ni el treball, ni la consciència,
res per viure ens deixaran.
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Nostres naus arraconades,
empobrides i corcades,
van podrint-se dintre el port;
nostra indústria feinadora,
l’han ferida ab mà traïdora;
lo Dret vell espera l’hora
com un condemnat a mort...
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Pobra pàtria malferida!
Pobra mare adolorida!
On hi ha mal com lo teu mal!
En ta sort desesperada,
què espera ara ta fillada?
Quina sang li has enconada,
que no et sap trencar el dogal!
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Oh, vindrà, vindrà el gran dia
que es desperte qui dormia,
i els més sords hi sentiran!
Ah, llavors, tothom alhora,
quin esclat de «via fora»!
Fins los morts, en sonar l’hora,
de la tomba s’alçaran!
Beguem, beguem,
no ha sonat l’hora encara;
beguem, beguem,
que prou la sentirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada