Qui ha decapitat Francesc Matheu?

Francesc Matheu és un oblidadíssim poeta que es va morir a Sant Antoni de Vilamajor el 10 de desembre del 1938, quan tenia 87 anys, i quedaven mes i escaig per a l'entrada dels nacionales a Barcelona. Aquella fou la mort veritable, física, biològica, de Francesc Matheu i Fornells, però ja abans havia mort diverses vegades, depassat repetides vegades pel vent de la història. I després encara havia de morir la seva pròpia memòria, en diferents etapes, una de les més recents de les quals ha estat la decapitació de l'estàtua que Barcelona li erigí en un apartat racó de la part més remota de la Zona Universitària, al capdamunt de l'Avinguda Diagonal.

El Francesc Matheu de l'estàtua decapitada és el Francesc Matheu consagrat dels anys 1920, president de l'Orfeó Català, president de l'Ateneu Barcelonès, poeta recitat, prohom aliadòfil i francòfil, Creu de la Legió d'Honor, memòria viva de la Renaixença.

Francesc Matheu havia nascut a Barcelona el 16 d'octubre del 1851. Els seus avis, catalans, s'havien establert a Barcelona de retorn de les americanes. El pare era advocat, però la fortuna de la casa era indiana. A 19 anys participa en la fundació de La Jove Catalunya, on també hi havia l'Àngel Guimerà (25 anys), en Pere Aldavert (20 anys), Josep Roca i Roca (23 anys), Antoni Aulèstia (22 anys). Feia dos anys de la Revolució que havia fet fora Isabel II, i el màxim dirigent polític d'Espanya és Joan Prim i Prats, reusenc de 56 anys, president del Govern. En aquest context no és exagerat dir que La Jove Catalunya representa una de les primeres experiències del catalanisme polític. Però Matheu s'orientarà de seguida pel vessant més cultural i literari del moviment que prendria el nom de Renaixensa i que en aquell moment sovint era més aviat referit com a Renaixement. Matheu s'incorporà a l'organització dels Jocs Florals de Barcelona, que feia 12 anys que s'havien inaugurat sota els auspicis de Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull. Hi participà com a competidor (amb cinc premis ordinaris i tres d'extraordinaris; i el mestratge en Gai Saber aconseguit el 1897), com a mantenidor (la primera vegada el 1880, a 29 anys, i la darrera el 1933, a 82 anys) i com a president (1902, edició que es va fer a Sant Martí del Canigó per la prohibició militar de fer-los a Barcelona). Durant molts anys fou al consell directiu dels Jocs Florals, i el presidí entre el 1910 i el 1935 i només l'edat avançada el va fer deixar el càrrec, encara que els Jocs Florals del 1937 ja no se celebrarien. Es tallava així una seqüència que, en els anys que van del 1859 al 1936, únicament s'interromp en la citada edició del 1902 i en la del 1924 (prohibida per l'estrenada Dictadura, i traslladada a Tolosa de Llenguadoc).

Fou precisament la dinamització dels Jocs Florals el que l'animà a iniciar una obra poètica, de tema amorós, religiós i patriòtic, volgudament romàntica, però de forma continguda, com s'escau en el darrer terç del Vuit-cents. Per raons similars es dedicà a la tasca editorial, de revistes literàries (La Gramalla, La Il·lustració Catalana, Catalana) i al capdavant de l'Editorial Catalana (fundada el 1884, i que publicaria les obres completes de Marian Aguiló, Emili Vilanova, Costa i Llobera, Jacint Verdaguer). Era conscient de la importància d'ampliar la base social de la Renaixença, i en aquest sentit entenia la col·lecció de Lectura Popular.

Amb la generació anterior, Francesc Matheu es bat contra tendències tradicionalistes i elitistes. Fruït d'aquest posicionament serà la seva aliadofília durant la Gran Guerra i l'organització d'actes d'amistat franco-catalana durant la guerra (en la qual participarien joves catalans animats d'aquest esperit, en part progressiu, en part republicà, en part panllatí i en part netament francòfil).

Amb la generació posterior, Francesc Matheu es bat contra les tendències excessivament innovadores que Pompeu Fabra fomenta des de L'avenç. Editor com és, de revistes i de llibres, s'oposa a les normes fabrianes, fins i tot després que hagin estat adoptades i promogudes per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Per a Matheu, algunes de les innovacions (ortogràfiques, lèxiques, sintàctiques) traeixen aquella connexió que la Renaixença sempre havia volgut fer amb la llengua clàssica, la dels segles XIV i XV, i també dificulten la connexió entre les diferents parles de la llengua moderna. Matheu arrossegarà en aquesta posició tant els Jocs Florals com l'Acadèmia de les Bones Lletres.

Així doncs, qui ha decapitat l'estàtua de Francesc Matheu? Ha estat un fabrià exaltat? Ho dubtem. Un fabrià exaltat s'hauria limitat a esborrar-hi la H de la inscripció. Ha estat un germanòfil o un francòfob? Potser és més probable, encara que, sincerament, amb tot això de l'eix franco-alemany dels De Gaulle-Merkel i dels Adenauer-Sarkozy, tampoc no treuríem mai l'entrellat. Les autoritats, que ens les coneixem, ens diran que es tracta d'una bretolada. Tot i així, no podem deixar de pensar que qui l'ha decapitat pensava en el Matheu poeta en llengua catalana i en el Matheu que se'n du els Jocs Florals a Sant Martí del Canigó o a Tolosa de Llenguadoc tot burlant les prohibicions espanyoles.

Aquest desembre farà 70 anys de la mort de Francesc Matheu, refugiat fora de Barcelona. L'Ajuntament de Barcelona faria bé de reposar el cap abans de l'efemèride, i d'aclarir què ha passat amb l'original.

PER L’HORA DE LA MORT

Senyor, prou he estimat
els avis de primer, després els pares,
la dona que he triat
i les filles i els néts que m’ha fruitat.
Prou he estimat:
faci’s, Senyor, la vostra voluntat.

Senyor, prou he lluitat,
ab la veu, ab la ploma i ab l’exemple;
la llengua que m’heu dat
sempre ha estat la raó del meu combat.
Prou he lluitat:
faci’s, Senyor, la vostra voluntat.

Que m’heu deixat entrar en la vuitantena;
de mon mesquí passat,
de mon present, vull ésser judicat.
Prou he durat:
faci’s, Senyor, la vostra voluntat.