Ahir, 5 de setembre, tenia lloc la primera reunió de representants dels municipis que, d’ençà del 5 de juliol, han aprovat mocions en les quals es reclama l’exercici del dret d’autodeterminació de la nació catalana.
Cinc dies després de la moció del 5 de juliol de l’Ajuntament del Port de la Selva tenia lloc la manifestació de Barcelona. En tots dos casos, es registrava una ambivalència. El motiu de partida era una resposta a la sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l’estatut d’autonomia del Principat. Això posava fàcil als sectors autonomistes de “rentar-se la cara” i de fixar les bases d’una “posició unitària”. Sense aquesta ambivalència, però, la manifestació no hauria estat tan multitudinària.
Quin és el punt de la “posició unitària”? Afirmar una “posició catalanista”? Afirmar que “som una nació”? Reinvidicar el “dret d’autodeterminació”? Exercir “el dret d’autodeterminació”? Proclamar “la independència”?
El compromís municipal sobiranista del 5 de setembre dóna una resposta. La posició unitària és l’exercici del dret d’autodeterminació. En el text s’hi diu que el monestir de Sant Pere de Rodes, llocs de la trobada, és “un símbol històric d’afirmació de la voluntat de sobirania catalana per damunt de l’espanyola o la francesa”.
El text del compromís fa referència al referèndum popular iniciat a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Tanmateix, es concep que l’exercici del dret d’autodeterminació passa per la convocatòria d’un altre nou referèndum, és a dir d’un referèndum “oficial”. S’entén, malgrat que no s’explicita, que aquest referèndum s’hauria de fer a través del “Parlament de Catalunya”.
Ara bé, el “Parlament de Catalunya” ha refusat en els darrers 18 mesos tres iniciatives legislatives populars i una iniciativa popular de consulta per via de referèndum encaminades a aquest objectiu. Si la primera hagués reeixit, el 12 de setembre del 2010 s’hauria celebrat un referèndum “oficial” sobre la independència.
Aquest “Parlament de Catalunya” serà renovat en unes eleccions que tindran lloc abans del desembre del 2010. No obstant, el text del compromís assenyala que el moviment de “municipis exclosos” no té intenció d’incidir-hi.
Així doncs, l’ambigüitat sobre la qüestió territorial es veu complementada amb una ambigüitat sobre com aconseguir el “referèndum oficial”. Per pal·liar el mal efecte, els dos darrers paràgrafs del text del compromís fan referència a “l’Adéu, Espanya!” de Joan Maragall. Però les proclames independentistes, si no van acompanyades de propostes plausibles d’exercici del dret d’autodeterminació, són força estèrils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada