Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Àustria, Itàlia i Malta. Aquesta llista d’estats de la Unió Europea constitueix un curiós eix, caracteritzat pel fet que en cap d’ells no hi ha regulat, en termes generals, un salari mínim interprofessional. En els altres 20 estats de la Unió Europea si trobem aquesta figura del dret laboral: Bulgària (123 €), Romania (153 €), Lituània (232 €), Letònia (254 €), Hongria (270 €), Estònia (278 €), Polònia (281 €), Eslovàquia (296 €), Txèquia (306 €), Portugal (525 €), Eslovènia (589 €), Grècia (681 €), Espanya (728 €), Regne Unit (1010 €), França (1321 €), Països Baixos (1382 €), Bèlgica (1387 €), Irlanda (1462 €) i Luxemburg (1642 €).
Les dades de salari mínim interprofessional, és clar, no serveixen de gaire si no es consideren tota una altra sèrie de factors: el pes de l’economia submergida (parcialment o no), el percentatge de contractes que fixen la quantia justament en aquest salari mínim, etc. La disparitat del cost de la vida (alimentació, roba, habitatge, etc.) entre les diferents regions europees genera un mapa encara més complex.
En els estats on no hi ha jurídicament un ‘salari mínim interprofessional’, apareixen regulacions sectorials. I, en tot cas, el salari rarament es fixa per sota d’uns valors mínims “d’eficiència”, sota els quals la força de treball no pot viure indefinidament amb el nivell de vida necessari per fer la feina. L’existència de subsidis de desocupació de llarga durada, o d’integració/inserció, pot tindre el mateix efecte que l’establiment d’un salari mínim. I també pot tindre el mateix efecte, el fet que l’empresari pensi que les persones que acceptin un salari per sota d’un determinat nivell per a un determinat lloc de feina, són persones de poc fiar.
Tot això no vol dir, que no calgui lluitar políticament per a un salari mínim interprofessional, regulat per llei, i situat sota uns nivells adients amb el cost de la vida. Cal contextualitzar-la, però, per tal que no esdevingui paper mullat.
Tot això ve a tomb per l’anunci de la Comissió Europea quant a l’establiment, en un futur inconcret, d’un salari mínim europeu. En un curiós bescanvi de jocs entre el paper de poli bo i de poli dolent, ara sembla que les institucions europees són les ‘people-friendly’ i les institucions estatals les que fan la guitza. En realitat, unes i altres serveixen els mateixos interessos, i poca importància té si és la dreta burgesa o l’esquerra burgesa la que més cadires escalfa en tal institució o tal altra.
El pla de la Comissió Europea no és pas establir un salari mínim únic i uniforme a tota la UE. Ho podrien fer, és clar, però llavors no passaria dels 200 o 300 €, la qual cosa significaria l’abolició del salari mínim a l’Europa Occidental. Ho pensen fer, contràriament, de manera adaptada al ‘cost de la vida’ de cada estat membre.
Que el ‘cost de la vida’ es calculi per estats, implica, naturalment, que la majoria dels Països Catalans disposaran, com fins ara, d’un salari mínim inferior al que correspondria d’acord amb el ‘cost de la vida’.
És difícil que la proposta de la Comissió Europea arribi a bon port. Tampoc això no treurà la son als qui l’han proposada. La proposta, de fet, només introduiria diferències en els estats de l’Europa Oriental (amb salaris mínims inferiors a 300 €). També suposaria la introducció del salari mínim en els estats que ara no l’apliquen, si bé en aquests estats, la immensa majoria dels treballadors a temps complert sobrepassen el salari mínim que seria disposat a implantar la UE. La batalla pràctica, als països on no hi ha salari mínim, és la qüestió del salari dels treballadors a temps parcial (és a dir, el salari per hora). És justament per això, que la patronal alemanya no vol sentir a parlar de “salaris mínims”. Naturalment, ja tenen als polítics de l’FDP per argumentar que no fixar un salari mínim permet la contractació de treballadors a temps parcial que es troben en risc d’exclusió social.
Els arguments contra el salari mínim han recordat el fet que Suècia fou el primer estat de la UE en sortir de la recessió. I el govern d’Angela Merkel afirma que aviat podrà dir que l’economia alemany creix a un ritme normal (3%).
Strauss-Kahn ha dit repetides vegades que el model de creixement alemany (i japonès, i xinès) no és sostenible. La ministra Christine Lagarde se’n feia ressò per dir, en referència a Alemanya, que “incrementar la competitivitat contenint els costos laborals no és sostenible”.
Straus-Kahn i Lagarde, és clar, no són víctimes d’un sentiment de solidaritat amb els treballadors alemanys. Més aviat, pensen en el fet que l’espiral d’empobriment relatiu dels treballadors alemanys perjudica els interessos de la burgesia de l’estat francès en un doble sentit. D’una banda, la demanda efectiva de la població alemanya resta encongida davant els productes francesos; i de l’altra, els productes alemanys són més competitius que els francesos en el context internacional.
És simptomàtic contrastar l’alta mobilització de certes capes treballadores de l’estat francès, amb la relativa ‘calma social’ de l’estat alemany. I és que l’empobriment relatiu dels treballadors alemanys és acceptat per aquests mateixos treballadors, si és a canvi d’una millora de la capacitat adquisitiva absoluta gràcies al fet que augmenti la taxa d’ocupació i es contingui la inflació dels productes bàsics. Que el creixement de l’economia alemanya beneficiï “desproporcionadament” les elits dirigents (financeres, empresarials i polítiques), és acceptable, sembla pensar la majoria popular alemanya, si cauen prou engrunes.
Els estats francès i espanyol, a la pràctica, s’han apartat ben poc de la línia d’austeritat marcada per l’estat alemany. Però l’austeritat franco-espanyola és força més mesquina que l’alemanya quan parla d’infrastructures, d’innovació o d’educació (totes elles vistes com a despeses i no com a inversions). Paral·lelament, malgrat l’esclat de la bombolla immobiliària, els costos de l’habitatge (hipoteques o lloguers) constitueixen un factor cabdal, sovint menystingut, en la manca de ‘competitivitat’ de l’economia catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada