dilluns, 3 de gener de 2011

Els cinc pilars d’una civilització ecològica

El primer número de l’any de Monthly Review es dedica a la ponència presentada per Fred Magdoff a la Conferència sobre ‘Marxisme i Civilització Ecològica’ celebrada a la Universitat de Fudan (Shanghai) el passat 17 de novembre. Fred Magdoff és el fill de Harry Magdoff (1913-2006), qui durant molts anys fou co-editor de Monthly Review. Fred Magdoff és en l’actualitat professor emèrit de ciències del sòl de la Universitat de Vermont. Aquesta tria acadèmica no fou pas casual en la família, i certament s’inspirà en l’interès que Karl Marx i Friedrich Engels tingueren per l’obra de Justus von Liebig, el polifacètic químic, particularment pel que fa referència als estudis sobre l’impacte del creixement urbà en el cicle de nutrients del medi rural. Allò que en temps de Liebig començava a ésser quelcom més que una intuïció, rep ara en el món acadèmic el nom d’ecologia, de ciències ambientals o de ciència del “sistema Terra”. Tot sovint, però, s’abstreu “medi natural” del “medi humà”, o el “medi humà” del “medi natural”, o es compartimentalitzen en excés els problemes en els seus components “ecològics”, “socials”, “econòmics”, “polítics”, etc. La mala consciència que genera aquest “reduccionisme” es contrapesada amb un “holisme” que en parla de la biosfera com un “superorganisme” i que extreu analogies entre els cicles biogeoquímics que impliquen tota l’atmosfera, hidrosfera i litosfera, amb els cicles bioquímics cada cèl·lula. Aquesta visió holística és la que porta a parlar dels “perills que assetgen el nostre planeta”, quan més correctament caldria parlar com l’activitat humana posa en risc la continuïtat d’aquesta activitat humana. És a dir, no és la Terra la que es troba en perill o, ni tan sols, la biosfera, sinó l’habitabilitat concreta d’aquesta biosfera per part de l’espècie humana. En aquest sentit, es fa entrar el concepte de “sostenibilitat”, és a dir de com fer “sostenible” l’activitat humana sense que pugui posar en perill la continuïtat d’aquesta activitat humana. De totes formes, en aquesta visió hom torna a veure l’activitat humana dins d’un marc de “passivitat natural”, i les degradacions patides pels ecosistemes poden ser passades per alt sinó tenen un efecte directe (econòmic) palpable.

Fred Magdoff afirma que, malgrat tot, no es pot menysprear el coneixement sobre l’ecologia aconseguit en els dos darrers segles. Però a l’ecologia li passa quelcom similar a Cassandra que, juntament amb la capacitat de “veure el futur” rep també la maledicció de no ésser mai creguda. Les aplicacions pràctiques del coneixement ecològic disten molt del que seria desitjable. Aquesta resistència pràctica als advertiments ambientals es revesteix sovint també d’una ideologia. No és casual que els elements “negacionistes” del canvi climàtic siguin gairebé sempre sectors contraris a qualsevol “intervenció” racional en l’economia. Ja sigui amb ideologia o sense, allò que domina és l’interès a curt termini (l’obtenció de beneficis a curt termini) i no pas, com sostenen els moralistes, per una simple avarícia, sinó per una necessitat sistèmica. Els recursos són considerats inesgotables i els residus són escampats per un món considerat infinit. Magdoff no se centra tan en l’esgotament de recursos o en la proliferació de residus, com en la disrupció dels cicles ecològics. La disrupció en el cicle de nutrients patida per les zones rurals cada vegada més despoblades comporta una necessitat creixent de fertilitzants (guano en el segle XIX, fertilitzants de síntesi química en el segle XX, etc.), que encara es veu més agreujada per les transformacions del sector ramader cap a explotacions intensives. La disrupció en el cicle del carboni s’evidencia en els problemes generats per l’augment de concentració de CO2 en l’atmosfera i el corresponent augment de l’efecte hivernacle.

Per Magdoff, el sistema actual és incompatible amb una civilització veritablement ecològica. L’imperatiu d’expansió (de creixement econòmic) el força a ignorar els límits dels recursos no renovables i la capacitat d’assimilació de residus per part del medi. I si això val per al “capitalisme de lliure mercat” no és gaire diferent per al “capitalisme d’estat”, forçat a les mateixes tendències expansives per competir en l’arena internacional. Les propostes de “reforma”, fonamentades en la introducció de regulacions o en la “valorització” del medi (mercat de drets d’emissió de gasos amb efecte hivernacle, mercat de drets d’abocament de residus, etc.), sonen sovint encara més utòpiques que una superació directa de la lògica del creixement.

En imaginar una “civilització ecològica”, Magdoff sap que no n’hi ha prou a canviar les “relacions entre l’home i la natura”. La societat humana no és una mera població biològica, sinó que té una estructura social. Les necessitats humanes bàsiques (alimentació, aigua neta, assistència sanitària, habitatge, roba, educació, cultura, oci) són les que fonamenten l’activitat humana. Però en una societat de classes, la satisfacció d’aquestes necessitats es realitza de forma molt diferent. La desaparició de les classes socials (del domini o control d’uns per uns altres) i el control obrer i comunitari dels factors de producció apareixen com una condició per “recrear la unitat entre els humans i els sistemes naturals”. Sota aquesta lògica, ja no tindria sentit fomentar el creixement més enllà de la satisfacció de necessitats humanes bàsiques, ni tampoc el foment del “consumisme”.

Magdoff parla, doncs, de cinc pilars de la “civilització ecològica”, que són els mateixos que caracteritzen als “ecosistemes sans”:
- l’autoregulació: les decisions es prenen en el nivell on se sentiren majoritàriament els efectes. L’autoregulació apareix com l’autogovern democràtic en els llocs de treball, en les comunitats, i també a nivell d’unitats territorials més amples.
- la diversitat es manifestaria en la diversitat d’opinions i de talents de cada individu, i en la diversitat de cada comunitat i regió.
- uns cicles naturals eficients a través de relacions metabòliques estretament vinculades: l’eficiència metabòlica, basada en l’optimització de l’ús de recursos, en la reutilització i en el reciclatge, requereix la cooperació d’individus i de comunitats. L’eficiència també es manifesta en la distribució de la feina necessària entre tota la població.
- autosuficiència: les necessitats bàsiques les hauria de poder cobrir cada comunitat i regió. Això es manifestaria en un model energètic basat en centrals d’energies renovables de petita escala.
- resiliència mitjançant l’autorenovació: la resiliència és la qualitat d’un sistema per integrar els impactes externs de caràcter negatiu. L’establiment d’una xarxa global d’intercanvi i cooperació seria una de les claus per assolir aquesta resiliència.