dissabte, 15 de gener de 2011

L’autonomisme treu l’espantall d’Aznar per poder tornar a enganyar al poble català

A hores d’ara, parlar del que pugui dir el dirigent neofalangista José María Aznar pot semblar certament sobrer. Al capdavall, el discurs recent d’Aznar sobre la “liquidació” de “l’estat de les autonomies” pot impressionar poc una ànima independentista sana. Ja se les poden confitar les autonomies! Fins a cert punt, seria més profitós que no hi hagués aquest engany de descentralització política (sense concert econòmic). No hi ha gaire diferència entre el procés de “regionalització” menat pels estats francès i italià, i el conduït per l’estat espanyol post-franquista. Si la correlació de forces de la transició hagués estat encara més favorable per a les classes dominants de l’estat espanyol, hi hauria potser “regions” per comptes de “comunitats autònomes”. Però una “Generalitat” és un òrgan tan espanyol(ista) com una “Diputació Regional”, amb Parlament o sense.

Sigui dit tot això, el problema real no és Aznar o un “neocentralisme” hipotètic. L’espantall d’Aznar serveix a l’espanyolisme per desplaçar el debat “nacionalitari”. En l’actualitat, el “centre” del debat l’ocupa “l’estat federal espanyol”, flanquejat a banda i banda per “l’estat espanyol de les autonomies” o la “independència catalana”. Treure Aznar serveix per afegir un nou element, i desplaçar el centre del debat cap a “l’estat de les autonomies”, com si fos el “punt mitjà just” entre “l’estat unitari” i “l’estat federal”.

L’autonomisme necessita ara Aznar per proposar-se com “el punt mitjà” entre dos extrems. Així s’explica les respostes que, des de Marcel·lí Iglesias fins a Joan Herrera, Artur Mas o Joan Puigcercós, s’han fet a Aznar. En fer creure la població que hi ha “el perill” de perdre “l’autonomia”, l’autonomisme vol recuperar la iniciativa política.

I quin és el perill real? L’autonomia s’ha demostrat il·lusòria, i la situació actual d’endeutament irreversible dels governs autonòmics de Barcelona, València i Palma, ho fa patent i més ho farà encara al llarg d’aquesta legislatura. No cal que un José María Aznar retornat a la Moncloa liquidi l’estat d’autonomies o emprengui un programa de fusions, o abrogui el capítol 3r del títol 8è de la constitució espanyol. Això ja s’ha fet a la pràctica mitjançant la política econòmica de l’estat. I jurídicament ja s’ha plasmat en les autèntiques reformes constitucionals empreses pel Tribunal Constitucional arran de la sentència sobre l’Estatut del Principat del 2006. I és lògic que sigui així. L’autonomia, en ella mateixa, no pot ser més que un estat transitori.