divendres, 14 de gener de 2011

Tunísia i Cabília: entre la brutal repressió i les falses promeses

Fa uns dies parlàvem de les protestes a Tunísia contra la desocupació i la misèria. Dilluns vinent farà un mes que Mohammed Bouazizi es va calar foc, protesta individual que inicià un moviment llargament covat entre les joventuts tunisines. Fa pocs dies, la mort de Bouazizi arran de les greus ferides patides, va elevar l’escala de les mobilitzacions.

La resposta inicial del govern tunisí fou la repressió i el silenciament. Però en un jovent que no té res a perdre, les mesures repressives resultaren insuficients per aturar les mobilitzacions. A més, la pròpia repressió i els ferits i morts que produïa són motius de noves concentracions i manifestacions, i alhora de xocs directes entre els joves treballadors i les forces policials. Finalment, l’onada repressiva del govern era contestada també per sectors socials cada vegada més amples.

És en aquest context, que ahir mateix es produïa una curiosa promesa del president Zein al-Abidine Ben Ali. El president anunciava que no optaria a la reelecció en el 2014. Aquest anunci arriba poc després de la destitució, dimarts, el ministre d’interior, Rafik Belhaj Kacem. Els manifestants, prèviament tractats de criminals o incívics, rebien també la promesa addicional de 300.000 nous llocs de treball.

El govern tunisí es troba, doncs, sota una doble pressió. D’una banda, les mobilitzacions a l’interior, i de l’altra banda, el posicionament dels governs imperialistes dels quals és client. En aquest darrer sentit, són simptomàtiques les declaracions de la Secretària d’Estat dels EUA, que atribueix les protestes a una població “que s’ha cansat d’institucions corruptes i d’un ordre polític estagnat”. Ni que sigui de forma tardana, també cal assenyalar que el govern francès ha qualificat la violència policial tunisina de “desproporcionada”. És clar, que l’alternativa de govern que tenen en el cap a París i a Washington, és la d’un “nou govern”, “més jove” i que apliqui amb “més consciència” les receptes neoconservadores. Són aquestes receptes, aplicades per Ben Ali amb l’esperit d’alumne aplicat, les que han dut Tunísia a l’atzucac. Així doncs, per aquesta banda, ni ara ni en el 2014, cal esperar res de bo.

Les protestes a Tunísia i a Algèria (en particular, a Cabília) han generat un corrent de promeses no tan sols per part dels governs tunisí i algerià, sinó també al Marroc i a Líbia. L’aplicació de les mesures “liberalitzadores” era la que havia portat al govern algerià a retallar els subsidis als aliments, la qual cosa portà a una escalada de preus en productes bàsics que inflamà les protestes a Cabília i a altres indrets. Ara, el govern algerià, aparentment, fa marxa enrera, i promet reduir fer reduir el preu de l’oli i del sucre en més d’un 40%. També, el govern libi ha anunciat una reducció dels impostos sobre els productes alimentaris bàsics, mentre el govern marroquí promet subsidis a la producció de farina. Sigui com sigui, es fa evident que les mobilitzacions funcionen per aconseguir objectius concrets i beneficiosos per a la majoria de la població.

Però si tots els governs magribins miren amb atenció els esdeveniments de Tunísia i de Cabília, és evident que les connexions afecten tota l’àrea mediterrània. A Marsella i a Barcelona hi ha hagut protestes en solidaritat amb els manifestants tunisins, alhora que es denuncia la complicitat del govern francès i de les autoritats de la Unió Europea. I, a banda de les comunitats magribines de la riba nord de la Mediterrània Occidental, cal sumar el ressò que les protestes del Magrib tenen en el Màixriq. La promesa d’una reducció dels impostos sobre béns de consum per part del govern de Jordània té molt a veure amb Tunísia. El govern egipci deu trobar com un mal menor que el malcontentament popular al país del Nil es vehiculi a través d’enfrontaments entre musulmans i cristians.