La paraula “cooperació” evoca el moviment cooperativista, tant de les cooperatives de consum com les de producció. També evoca la “cooperació internacional”, en un sentit que va més enllà de l’ajut undireccional, sovint depassat també per autèntiques pràctiques d’espoliació neocolonial, quan no directament manipulat per aquestes pràctiques. L’estret vincle entre tots dos conceptes es correspon a l’estret lligam que hi ha entre el “fet local” i el “fet mundial”.
Pel que fa a la “cooperació al desenvolupament”, l’Ajuntament de l’Hospitalet fa anys que practica el principi del 0,7%, per bé que aplicat als recursos propis de les arques municipals. En aquests temps de reducció dels ingressos municipals, aquesta partida, tot i conservar el percentatge, tendeix a decréixer. La intenció de l’Ajuntament és que les retallades en les polítiques municipals directes en aquest sentit siguin compensades amb el manteniment dels ajuts a les entitats. Aquestes entitats es planyen del fet que, el principi de cofinançament (és a dir, que el finançament municipal no pugui ser complet) pot fer trontollar molts projectes de cooperació. Aquests aspectes són sovint matèria de debat en el si del Consell de Cooperació. En el debat tingut avui en el Centre Cultural Tecla Sala, s’han abordat les limitacions d’aquest model de cooperació internacional, dels problemes de finançament d’aquests projectes i del fet que tot sovint no es trobi la manera de vincular aquestes polítiques de cooperació internacional amb el fet mateix de la diversitat d’orígens de bona part dels nous ciutadans de l’Hospitalet de Llobregat. El model de cooperació internacional actual prima els projectes que generen infrastructures de sanitat i d’ensenyament. S’obliden, però, sovint, els aspectes polítics de foment de l’empoderament local. I, tanmateix, bona part de les entitats locals de l’Hospitalet que impulsen polítiques de cooperació nasqueren i es mantenen amb aquest esperit (les col•laboracions amb Amèrica Central arran de l’experiència sandinista, que va portar a l’agermanament entre Managua i l’Hospitalet el 1984; les cooperacions i solidaritat amb el poble saharaui, tant des dels camps de refugiats com de les zones alliberades i ocupades del Sàhara Occidental; els moviments de solidaritat amb els pobles iraquià i palestí, etc.). Les experiències de transformació social que ara es viuen a Equador i a Bolívia tenen, en el marc de les comunitats equatorianes i bolivianes de l’Hospitalet (particularment dels barris del Nord), una incidència directa sobre la ciutat que les iniciatives de cooperació internacional han de tenir sempre presents.
La segona part de la Taula ha estat dedicada al moviment sindical i cooperatiu, amb representants de la Intersindical-CSC i de COOP57. En una situació de forta desocupació similar a l’actual fou que va nàixer, el 1993, COOP57. Amb un creixement que David Fernàndez defineix, “cap a baix”, és a dir d’arrelament al territori, COOP57 és una “xarxa d’economia solidària”, que permet el finançament d’arrencada de cooperatives (laborals i de consum) i de projectes socials de l’anomenat “tercer sector”. COOP57, doncs, vincula el treball cooperatiu, el consum responsable i unes finances ètiques. Fernàndez troba l’esquerra europea massa aferrada a la defensa d’un model (el capitalisme amb elements de benestar) que fa aigües, o que oblida la centralitat del problema econòmica. Roger Tuigas, de la I-CSC, ha desgranat quins han de ser, al seu parer, els elements que un programa municipal ha de contemplar en matèria laboral i sindical. Contra la idea que “no hi ha marge des dels ajuntaments”, Tuigas ha destacat les millores que es podrien introduir en els serveis d’orientació laboral o en la contractació pública. També des dels ajuntaments, es poden fer mesures de conscienciació i foment de bones pràctiques laborals (amb l’establiment d’un segell de qualitat per a les empreses que compleixin els estàndards bàsics). Entre les intervencions posteriors del debat, hi ha hagut especial interès per la qüestió de la “banca ètica”. David Fernàndez ha desgranat el panorama d’aquesta “banca ètica”, des de les maniobres de pur emblanquiment de les pràctiques bancàries convencionals, fins a entitats financeres nascudes d’experiències cooperatives o de compromisos ètics. També s’ha discutit sobre el rol de les cooperatives en la satisfacció de necessitats públiques atribuïdes a les administracions (i ara sovint externalitzades a empreses amb ànim de lucre). Al capdavall, com diu Fernàndez, l’economia no és més que la forma de satisfer necessitats humanes a través de la producció de béns i serveis. Sota les cobertes de “competitivitat” i d’“eficiència” no s’amaga gaire més que el deler d’una minoria per viure a cor què vols del treball d’altri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada