En aquests dies que el mot d’ordre és l’austeritat i, naturalment, l’austeritat indiscriminada, no falten els moralistes habituals que ens expliquen com de nocives per als pressupostos públics els ajuts a les persones. També ens expliquen la importància de fer que aquestes prestacions tinguin una durada determinada, amb independència de la situació social que les va crear. Tot això es diu oblidant quina és la situació pressupostària de la Generalitat de Catalunya, marcada ja no tan sols pel fet de no poder gestionar tots els ingressos fiscals del Principat, sinó també pel fet que hi ha transferències econòmiques de l’estat encara pendents.
En el cas de Guipúscoa, Biscaia, Àlaba i Navarra desapareixen alguns d’aquests elements. Si bé, hi ha una part dels ingressos fiscals que s’han de lliurar a les autoritats ocupants, el gros dels ingressos és gestionat pel propi territori. A aquest fet cal sumar un model econòmic ben allunyat del primitivisme que vigeix a casa nostra. És clar que això suposa també que la carestia de vida és més elevada. Segons dades del govern autonòmic de les Bascongades, el llindar de pobresa se situa en els 1.000 euros mensuals. El cost del lloguer mitjà s’avalua en 833 euros, i el cost d’una hipoteca en 900 euros.
En el xoc d’interessos de classe al País Basc, doncs, hom juga amb un escenari no tan desfavorable com el viscut als Països Catalans. Ara bé, sense l’existència d’un moviment sindical i popular tan sòlid com el basc, la situació dels ajuts socials no seria com l’actual. Jurídicament, les quatre modalitats d’ajuts socials (renda bàsica, incentius a l’ocupació, ajuts d’emergència social i complement de pensions) es consideren un dret.
La renda bàsica i els incentius a l’ocupació protegeixen situacions personals o familiars de desocupació o de salari insuficient (per treball a temps parcial i similar). El dret a aquestes prestacions no caduca amb el temps. Hi ha una revisió de cada dos anys, per bé que es poden fer comprovacions de situació per part de l’administració entre termini i termini. En el marc dels pressupostos de la Comunitat Autònoma Basca, hi ha el compromís d’atendre totes les sol·licituds que compleixin els requisits, sense imposar-se un límit global de despesa anual. En l’estiu del 2010, hi havia 45.000 famílies que percebien tres d’aquestes prestacions (renda bàsica, incentius a l’ocupació i complement de pensions), però la xifra experimenta un fort creixement.
Els ajuts d’emergència social es demanen cada any, i tampoc no es limita l’accés per raons d’haver-les percebudes en un any anterior. Cobreix despeses d’habitatge i de subministraments, però també despeses sanitàries que no entren en el règim de la Seguretat Social. La partida pressupostària per al 2010 és de 55 milions d’euros, massa limitada per cobrir totes les sol·licituds. Per aquesta raó, alguns ajuntaments han establert línies d’ajut per cobrir les sol·licituds no cobertes pels ajuts autonòmics.
No tot són flors i violes, naturalment. Les autoritats basques, en aquest sentit, tendeixen a assemblar-se a les autoritats dels països civilitzats d’Europa. Cerquen l’estalvi a través del desencoratjament de sol·licituds, amb una insuficiència de publicitat dels ajuts i amb endarreriment del pagament (ara situat en uns 8 mesos). D’altra banda, l’ajut a l’habitatge, de 250 €, cobreix únicament una part de la despesa.
La Plataforma pels Drets Socials (Gizarte Eskubideen Aldeko Plataforma) denuncia els intents del govern basc per retallar aquestes prestacions. Així doncs, es preveu un enduriment de l’accés a la renda de garantia d’ingressos (que podria afectar 6.300 famílies) i als ajuts d’emergència social. Per fer-ho, el govern basc vol redefinir el “patrimoni màxim” a partir del qual no es poden accedir a aquests ajuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada