diumenge, 19 de juny de 2011

De la indignació a la democràcia social a través de la no-violència (la visió del 15M d’Enric Prat)

Enric Prat Carvaja és historiador, investigador del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra. En les darreres setmanes ha fet xerrades a diverses acampades i assemblees, i ahir dissabte, a les 22h, en va fer una a Esplugues, a l’Acampada del Parc de l’Onze de Setembre. La xerrada, El moviment dels indignats: no-violència, desobediència civil i democràcia, segueix la sèrie inaugurada fa dues setmanes per Arcadi Oliveres i continuada per Enric Duran el dissabte passat. També en aquest dijous a l’Acampada va parlar en Víctor López, director del Centre de Drets Humans, de Chiapas (Mèxic).


Enric Prat ha començat la xerrada amb una revisió d’articles escrits al voltant del “moviment dels indignats” des de l’àmbit universitari, per autors com Vicenç Navarro, Jaime Pastor, Joan Subirats o Juan Torres. És conscient que aquests escrits no han tingut temps per aprofundir-hi, però no obstant serveixen de base per reflexionar quant a les claus explicatives del fenomen i de les característiques del moviment.


Enric Prat, que parteix de la tradició marxista d’autors com Manuel Sacristán i de les aportacions sobre la no-violència (ahimsa) de Gandhi o de Martin Luther King, ha estructurat la part central de la intervenció al voltant de tres característiques del moviment: la no-violència, el recurs a la desobediència civil i la reivindicació d’una democràcia real.


Pel que fa a la no-violència, Prat assenyala que les primeres consideracions d’aquesta actuació se centren en el balanç d’avantatges/desavantatges que la violència/no-violència aporta a les mobilitzacions. La no-violència, en aquest sentit, és vista com una forma d’integrar més gent i d’evitar la legitimació de la repressió. Prat, però, va més enllà i lliga la no-violència amb una filosofia de la pau. Martin Luther King, per exemple, adoptava la no-violència pel fet que l’objectiu no era l’anihilació de l’enemic, sinó la destrucció del mal que s’encarnava en aquest enemic. En tercer lloc, Prat defensa la no-violència per l’exigència de transformació individual car, per ell, qualsevol moviment social, per reeixir, ha de canviar també les persones que l’integren. En aquest darrer sentit, Prat cita Sacristán per referir-se com la no-violència contribueix a un canvi en les actituds interpersonals i en la relació amb la natura.


Prat recorda Gandhi i King per dir, com també deia Lluís Maria Xirinacs, que la no-violència és quelcom de diferent a l’absència de violència o la condemna genèrica de la violència. La no-violència exigeix també la no-cooperació amb la violència institucional i, per tant, condueix a la desobediència civil. Cita Rafael Poch per referir-se al fet com les apel·lacions del poder instituït a la legalitat, transformen la legalitat en un embolcall dels privilegis i de la concentració de poder en mans d’una minoria. La desobediència civil, recorda Prat, no és un fi en ell mateix, i sempre ha de buscar el canvi o l’abrogració de lleis o polítiques públiques considerades injustes.


Una característica diferenciadora del “moviment dels indignats”, segons Prat, és la seva globalitat. Per comptes de presentar reivindicacions lligades a sectors socials concrets, o vinculades a aspectes particulars de la vida, el moviment del 15-M presenta com a eix central unes reivindicacions democràtiques, és a dir sobre el sistema social de presa de decisions. Aquestes reivindicacions es mouen en tres eixos. El primer posa de manifest el contingut social de la democràcia, i denuncia les polítiques públiques que fomenten/toleren les injustícies socials. El segon eix posa de manifest les “patologies de la democràcia representativa”, manifestades en la creació d’allò que s’anomena “l’estament polític”. El tercer eix reclama un enfortiment de les eines de participació popular en la presa de decisions. Prat admet que els dèficits democràtics arrenquen a partir del propi sistema econòmic, i considera que una “democràcia social” és incompatible amb el “capitalisme actualment existent”. Com a model, Prat propugna una economia mixta, amb la coexistència de “sector públic” i de “mitjanes i petites empreses”, i amb una garantia efectiva de plena ocupació i de lluita contra la exclusió social. Similarment, Prat considera que cal combinar les fórmules de “democràcia representativa” amb les de “democràcia participativa”, bo i garantint el control efectiu sobre els “representants” per part dels “electors”.


Les intervencions del públic han tractat diverses vessants. D’una banda s’ha parlat de les dificultats de qualsevol sistema democràtic centrat en un país quan l’economia es mou a una escala global. De l’altra banda, s’ha reflexionat sobre la definició de “violència”, i del fet que allò que alguns consideren “violència” no ho és per a uns altres. Per exemple, si des del moviment 15-M s’ha parlat dels desnonaments com a violència, per comentaristes oficialistes violència és també l’ocupació d’un edifici deshabitat. O, si bé uns entenen la violència com la que s’exerceix contra les persones, altres l’estenen també a una “violència simbòlica” contra les coses. Això permet a Felip Puig, per exemple, de bastir el concepte de “violència passiva” i considerar que la “desobediència civil” és una forma de violència.


En les respostes, Prat ha parlat de les diferents propostes per establir una “democràcia mundial”, per exemple a través d’una reforma de les Nacions Unides. També ha conclòs amb una reflexió sobre el paper que han de jugar els Fòrums Socials (català, de la Mediterrània, europeu, mundial), que es mouen entre ésser espais d’intercanvi d’opinions i de debat, o d’eines de reivindicació i coordinació mundial.