dimarts, 21 de juny de 2011

La comissària Androulla Vassiliou recorda les raons de la no-oficialitat del català a la Unió Europea

Androulla Vassiliou és l'actual Comissària d'Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut. És un comissariat ben ample, si atenem al fet que n'hi ha 27 comissariats diferents. A Vassiliou, com als seus predecessors, els han tornat a donar la tabarra amb el tema de l'oficialitat del català. N'informa el Racó Català.

El sentit tartarinesc que ens acompanya en tant que bons occitans, es reiterava no fa gaire en la darrera bomborinada sobre l'oficialitat del català. Els eurodiputats Ramon Tremosa, Oriol Junqueras, Raül Romeva i Maria Badia tornaven a la càrrega amb una proposta vergonyant. Davant de l'entrada de Croàcia a la Unió Europea, i la previsible incorporació del croat (sic) com a llengua oficial del Consell Europeu, els dits eurodiputats sol·licitaven al Parlament de Catalunya i al Govern Espanyol (sí, sic, també) que fes pressió sobre l'afer. És a dir, que volien que l'estat espanyol condicionés l'oficialitat del croat al fet que s'admetés l'oficialitat del català.

La proposta partia d'una premissa absolutament falsa, d'una falsedat malèvola. La idea és que el català no és llengua oficial a la Unió Europea perquè la Unió Europea no vol, i perquè s'ha oposat a les demandes fetes en aquest sentit pel Regne d'Espanya. És a dir, que en Zapatero és l'home bo de la pel·lícula, i els buròcrates de Brussel·les són els dolents. O, dit d'una altra manera, que la raó de la no-oficialitat del català no es troba en l'opressió nacional o en la dependència estatal, sinó en el fet que la humanitat sencera no-catalana té mania al català. Internalitzar aquestes explicacions, ens ajuden a entendre molts dels complexes que pateix el poble català en comprendre el significat real de termes com internacionalisme o cosmopolitisme, que són identificats directament amb l'espanyolisme.

No falten, fins i tot, els qui consideren que això del croat és una jugada mestra. L'entitat lingüística del croat és posada en entredit, per allò del serbocroat o de la continuïtat lingüística sud-eslava. Però allò que discuteix ara no és l'entitat lingüística de cadascuna de les suposades llengües no-europees, sinó de si tal o tal poble europeu podrà emprar efectivament o no la pròpia llengua en les seves relacions amb la Unió Europea.

Vassiliou ho deixa clar: "tenim 23 llengües oficials i són les 23 que els estats han demanat que fossin reconegudes". No és la Comissió la que decideix aquesta llista, sinó el Consell Europeu, per unanimitat dels 27 estats membres. L'estat espanyol (o el francès, o l'italià) ho podrien proposar tothora, això de l'oficialitat del català. No ho han fet. No sabem si, per un fosc record de la Companyia Catalana d'Orient, els grecs votarien en contra. O si cap altre, dels 27 estats, també ens té tírria. Fóra bo, de plantejar-ho en el Consell Europeu, per veure què hi diu, cadascú. De moment, però, l'única responsabilitat es troba a Madrid o a París, i no pas a Brussel·les i, molt menys encara, a Zagreb.