dijous, 23 de juny de 2011

L’independentisme català en els anys de guerra (Sang, dolor, esperança, d’Octavi Viladrosa, reeditat per Agustí Barrera)


Fa una vintena d’anys, quan vorejava els setanta anys, Octavi Viladrosa va escriure i publicar unes memòries sota el títol Sang, dolor, esperança (Sirius, 1991). L’obra abasta els primers 24 anys de la vida de Viladrosa, des dels primers records, reals o construïts, dels temps de l’Exposició Internacional del 1929 fins el 1946, quan emprèn el camí cap a Osseja, i d’allà cap a París, que havia esdevindre el lloc de residència de Viladrosa fins a la mort, el 9 d’agost del 2004. Fill de Gràcia, pujat al carrer Séneca, ja en el febrer del 1936, Viladrosa, amb 14 anys, fa part del servei d’ordre de les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català (JEREC) en les eleccions a les Corts espanyoles. El maig del 1936, les JEREC s’escindiren d’ERC per refundar Estat Català, i Viladrosa s’hi afilia, tot afegint-se dos anys més als reals. Les memòries de Viladrosa constitueixen un viu testimoni de com encararen el grup de joves independentistes d’Estat Català, massa joves per anar el front, els esdeveniments de la guerra del 36: des dels fets del 19 de juliol del 1936 fins als fets de maig del 1937, les relacions amb el Govern de la Generalitat, amb la CNT, amb el POUM o amb el PSUC. Si bé Estat Català aconsegueix de fer-hi convergir bona part de l’independentisme, les seves forces són migrades en relació a la d’altres partits i formacions. En ensorrar-se el front de l’Ebre, el gener del 1939, Viladrosa i d’altres militants d’Estat Català formen part del corrent que creua la frontera estatal per amuntegar-se en els camps de refugiats d’Argelers o de Bram. El setembre del 1939 esclatà la guerra a Europa, i els mesos de l’anomenada “phoney war”, Viladrosa els passa a Tolosa, treballant en la Societat Hidromecànica de Bievres, reconvertida en fàbrica de cartutxos de metralladora. Manté els lligams amb l’Estat Català, el sector “cornudellista” del qual, el maig del 1940, impulsa, juntament amb Nosaltres Sols!, la creació de “l’organització patriòtica resistent” que després passaria a la història amb el nom de Front Nacional de Catalunya (FNC). Mentre les tropes alemanyes ocupen París, i la Tercera República Francesa dóna pas a l’Estat Francès de Vichy sota la direcció del mariscal Pétain, Viladrosa i els seus companys retornen a Barcelona. Entre Barcelona, l’Empordà i el Rosselló, col·laboren amb els aliats (amb Gran Bretanya i amb la França resistent) amb informació i ajudant a l’entrada a territori espanyol de fugitius de les terres de l’Eix. Aquest treball quedà interromput el 1943, amb la detenció de 70 militants del FNC, Viladrosa inclòs. Després de mes i mig en els soterranis de la comissaria de policia de Via Laietana, foren traslladats a la Model. Mantenien la convicció que la sort de Catalunya anava lligada amb la dels aliats. Els aliats venceren, però Franco restà en el poder. En tot cas, l’octubre del 1945, Viladrosa quedà en llibertat provisional i es reincorporà a la Secció Militar de l’FNC. L’estiu del 1946, una nova onada de detencions, va fer que Viladrosa i d’altres companys s’encaminessin, ja definitivament, cap a l’exili.


L’artífex de la present edició ha estat Agustí Barrera. El llibre arrenca amb un escrit de “recordança i homenatge”, fet per Josep Planxart. Planxart, cinc anys més gran que Viladrosa, i també gracienc, apareix destacadament en l’obra, tant en la faceta política com personal. El pròleg del llibre el signa Xavier Ferré, que aprofita per fer un qüestionament de les polítiques públiques vigents de recuperació de la ‘memòria històrica’. Cal dir que l’edició, feta per Duxelm, ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic i de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà.


El volum conté, finalment, un seguit de breus biografies, a càrrec de Barrera, sobre persones destacades d’aquells anys d’Estat Català i del FNC, començant pel propi Viladrosa, i continuant per Antoni Andreu i Abelló, Antoni Blàvia i Esquirol, Pere Carbonell i Fita, Joaquim Casamitjana i Riqué, Magí Colet i Mateu, Joan Cornudella i Barberà, Jaume Cornudella i Olivé, Manuel Cruells, Francesc Espriu i Puigdollers, Santiago Pey, l’esmentat Josep Planxart i Josep Tramunt. En definitiva, la generació o generacions, que passaren la flama del separatisme de pre-guerra a l’independentisme dels nostres dies.