L'Assemblea Nacional Catalana i l'horitzó del doble poder

Els organitzadors de l'acte d'avui a l'Avenç, Esplugues per la Independència, s'han tornat a sentir gratament sorpresos de l'assistència. De nou, els qui pensen que la qüestió nacional (ja) no mobilitza, o que ja no toca, o que fugen d'estudi amb tal o tal argument, s'han demostrat que van fora d'osques. En una nació oprimida, la qüestió nacional es presenta de forma premedora, pràcticament fins el moment que es resol la qüestió, bé per l'alliberament nacional o l'assimilació. L'acte d'avui servia per presentar l'Assemblea Nacional Catalana, la sessió constituent de la qual tindrà lloc a Montjuïc el proper dissabte 10 de març. En l'acte hi han parlat Adolf Bargués, regidor d'ERC a Martorell (un dels pobles del Baix Llobregat Montserratí adherit a l'Associació de Municipis per la Independència), Miquel Sellarès (presentat com a "polític i escriptor") i Jaume Marfany (d'Esplugues per la Independència). Marfany ha desgranat el full de ruta i d'intencions de l'Assemblea Nacional Catalana. Bargués ha explicat com va anar l'adhesió de Martorell a l'AMxI.

Bargués fou elegit regidor per primera vegada en les eleccions passades del maig del 2011. Provinent del món associatiu ("Amics de Sant Antoni Abat"), Bargués participà activament en les consulta sobre la independència formulada el 25 d'abril del 2010. A Martorell, la majoria municipal absoluta la té CiU, i només PP, PSC-PSOE, ICV i ERC completen les forces d'oposició a l'Ajuntament. Bargués registrà la moció d'adhesió a AMxI el mes de desembre. Va comptar amb el suport d'ICV, i amb la negativa nítida del PP i del PSC-PSOE. Però, i CiU? CiU va demanar Bargués que ajornés la presentació de la moció al mes de gener. Així ho va fer. Bargués era davant d'una caixa negra, i sens dubte la situació viscuda durant unes setmanes és una bona metàfora dels interrogants que planen sobre "la transició cap a la independència". La caixa negra es pronuncià. I la moció tirà endavant, amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV. Al capdavall, tan sols el PP hi votà en contra, car el PSC-PSOE s'abstingué. A Sant Just Desvern, la caixa negra presentà moció per la seva banda, malgrat la recomanació contrària de Sant Just per la Independència, que volia treballar per aconseguir una majoria suficient (p. ex., presentant la moció des de l'associació i no pas des de CiU), i la moció, en conseqüència, no ha tirat endavant (de moment).

La intervenció de Sellarès ha estat força més llarga que les altres dues, i també és la que ha captivat més el públic. En un país de nyerros i cadells, la trajectòria de Sellarès esdevé exòtica. Avui mateix ha tornat a reiterar el seu socialisme (un socialisme de PSM, això sí). En tres ocasions ha format part, com a director general, de Govern de la Generalitat, en dues ocasions amb CiU i en un altre amb el tripartit PSC-ERC-ICV. En resumir la tasca personal, Sellarès ha parlat de les diferents fases històriques del catalanisme: fer país, fer política, fer institucions. D'ací la participació en la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC, quan aquest partit encara parlava d'autogestió obrera), o en l'Assemblea de Catalunya, o en els citats governs. I quant a fer institucions, Sellarès té un paper clau en la transformació del cos testimonial de denominació botiflera de la Diputació Provincial de Barcelona en una Policia de Catalunya. Malgrat tot, Sellarès desaconsella mirar al passat si no és per extreure'n lliçons de futur. Per això demana ara, en la creació de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), que no retraguem mai als qui se sumin el fet de no haver estat independentistes abans, o d'haver enfortit, en el curs d'aquells anys, l'estat espanyol. Aquesta mà estesa als "nous independentistes", no impedeix, però, Sellarès d'ésser dur. És cur contra els "cucs" i "quintacolumnistes" que actuen al servei d'Espanya. I més enllà, dels "cucs" i "quintacolumnistes" individuals de poca volada, també té paraules ben amargues contra els qui, des de la Generalitat de Catalunya, desaprofiten les eines que tenen a la disposició per fer més (en especial, per fer més pels connacionals que lluiten contra l'assimilació nacional al País Valencià i a les Illes Balears). I així doncs, cal parlar d'un autèntic "enemic interior" que Sellarès identifica amb les elits històricament vinculades al franquisme. Aquestes elits ara es troben ben reencarnades i treuen bon rèdit de la situació de submissió nacional.

Entre les intervencions del públic, la del regidor de CiU, Albert Comellas, ha posat de manifest un cert encarcarament del "full de ruta" de l'Assemblea Nacional Catalana. Comellas ha parlat de "batibull". Per fer servir un clixé, potser diríem que els redactors de la majoria de textos de l'Assemblea Nacional Catalana tenen una visió excessivament administrativa de les coses. I, àdhuc, reiterativa. Per què esmentar de nou referèndums i plebiscits (i per partida doble), quan això ja s'ha fet, i en l'horitzó hauria d'haver únicament la declaració efectiva d'independència? Ningú no té una bola de vidre i el previsible desenvolupament desigual de les diferents potes (que Sellarès identifica amb 1) institucions polítiques existents; 2) partits polítics; 3) entitats socials i culturals; 4) assemblea nacional catalana) fa que un full de ruta massa definit sigui senzillament un brindis al sol. N'hi ha prou amb un exemple. L'Associació de Municipis per la Independència s'havia de crear en el 2012 (després de la constitució de l'ANC) i no en el 2011 (com ha estat el cas). D'altra banda, el full de ruta no contempla suficientment el caràcter múltiple de les resistències i moviments populars als Països Catalans. No podem dir que no toca quan, com avui, es presenta sobre la taula la qüestió de la solidaritat amb la repressió contra el moviment anti-Caufec. La unitat i la transversalitat de l'Assemblea Nacional Catalana s'aconsegueix justament quan s'afirma que no hi ha cap qüestió que no interessi fondament les classes populars dels Països Catalans que no sigui una qüestió de l'Assemblea. De fet, en les raons per la independència esgrimides per l'ANC-MxI, totes aquestes qüestions són tractades en el text. Caldria tractar-les també en la pràctica.

La darrera intervenció del públic ha parlat de la incògnita principal. Què farà realment el poble (els pobles) en l'hora decisiva? Sellarès no ha defugit la qüestió quan ha parlat sobre el trencament de la legalitat vigent (espanyola). Bé sigui a través del Govern de la Generalitat, del Parlament de Catalunya, d'una Assemblea de Representants Electes o de qualsevol altra "institució de poder", en l'hora decisiva es crea una situació de dos poders. El poder establert (el dels estats espanyol i francès) i el poder emergent es contraposen. O un o l'altre. No fer res, és una forma com una altra de posar-se a costat del poder establert. I sí, efectivament, es tracta d'una qüestió de poder polític. I és bo que algú ho recordi. Encara que sigui en Sellarès.