dissabte, 22 de març de 2008

La solució dels conflictes nacionals a Euràsia

[Ens ha arribat aquest text d'un univers paral·lel]



Gràcies a 1984, de George Orwell, haureu sentit a parlar d'Oceania, Euràsia i Estàsia, els tres estats totalitaris que dominen un escenari distòpic de com podria haver evolucionat la segona post-guerra mundial. Nosaltres tenim novel·les distòpiques similars a Euràsia. Novel·les que exploren que hauria passat si hagués guanyat l'Alemanya Nazi, o si els churchil·lians haguessin menat una tercera guerra mundial contra la naixent Euràsia. També s'explora què hauria passat si el neobolxevisme hagués estat derrotat per la vella guàrdia i la Unió Soviètica hagués perdurat (en el vostre univers, d'altra banda, no perdura més enllà del 1991). En totes aquestes novel·les, segregades per l'aparell de propaganda del Front Popular d'Euràsia, ocupen un lloc especial els odis nacionals intestins a Europa. El subtext és clar: a Euràsia, a la nostra Euràsia de l'any 60 (l'any 2008 de l'era comuna), no hi ha problemes nacionals.

Suposareu, tal com diu la propaganda oficial d'Oceania (quan són en guerra amb Euràsia), que tota la diversitat nacional d'Euràsia fou esclafada. No és ben bé així. Euràsia és l'Imperi multinacional per excel·lència. Si bé la llengua oficial és la eurasia lingvo, totes les instàncies de l'Estat, del Front i del Partit utilitzen les llengües nacionals de cada territori. Si bé, en un districte, és habitual que el primer secretari del Partit sigui foraster, el coordinador general del Front local i el president de districte són sempre fills del país. Aquesta política ha servit perquè ningú ja no senti la pertinença a Euràsia com quelcom d'imposat. Ningú no recorda que Euràsia, en els seus orígens, no fou més que l'extensió de l'imperi rus, primer sota la forma d'ocupació soviètica, després com a d'Unió Eurasiàtica i, finalment, sota el nom definitiu i imprescriptible d'Euràsia.

Certament hi ha hagut algunes dificultats en els districtes "multiètnics". Això és vàlid també per totes les grans ciutats. El Partit, en tot cas, ha fixat amb netedat, en tots aquests casos, quina és la nació a la qual pertany la localitat en qüestió. I s'han constituït associacions culturals per les altres nacionalitats, integrades en l'aparell administratiu de l'Estat.

Tot aquest escrit que us adreço té únicament una missió orientadora. M'han arribat editorials dels vostres diaris on planyen que hi hagi qüestions nacionals obertes a Europa. Alguns d'aquests editorialistes ploren encara la desaparició de l'Imperi Austro-hongarès i de l'Imperi Otomà, autèntiques encarnacions de l'esperit multinacional. Curiosament, en els articles més recents, veig que ploren fins i tot la desaparició de Txecoslovàquia i de Iugoslàvia. Em resulta curiós, perquè Txecoslovàquia i Iugoslàvia van nèixer de les cendres dels imperis Austríac i Turc. Si llegim els editorials d'entre-guerres, els mateixos que defensaven l'Imperi Austríac condemnaven Txecoslovàquia, una presó de pobles dirigida pels txecs contra alemanys, eslovacs, hongaresos i rutens (=ucraïnesos). O condemnaven Iugoslàvia, com una presó dirigida pels serbis, amb co-direcció croata i eslovena, contra hongaresos, romanesos, alemanys, italians i albanesos. Similarment, veuen com ara Kosovo esdevé una presó de pobles dirigida pels albanesos contra els serbis i d'altres minories. I tenen tots raó (això sí, si afegeixen que l'Imperi Austríac era una presó de pobles dominada pels alemanys, i l'Imperi Otomà una presó dirigida pels turcs). A Euràsia tot això ho hem resolt: som una presó de pobles els carcellers de la qual pertanyen a totes les nacions i a no cap d'elles.