dijous, 31 de maig de 2007

El gest de Portabella

Encara és hora per saber del cert si l'ERC de Barcelona serà a l'oposició o imposarà un gir copernicà a l'equip de govern de Jordi Hereu, o bé es plegarà a la simple renovació del tripartit. La qüestió no és secundària, ja que pot decidir un canvi en l'actual satel·lització d'ERC al voltant del PSOE de Zapatero-Montilla. Si bé aquest canvi no alterarà el caràcter autonomista i post-nacional del partit fundat el 1931, si pot tindre conseqüències en les relacions entre les cinc forces majoritàries del Principat. Val a dir que entre aquestes conseqüències mai no hi haurà l'injustificadament anhelada entesa entre CiU i ERC, ja que la mateixa lògica de l'autonomisme els obliga a cercar la ratificació del PSOE o del PP. En el cas concret de Barcelona, un govern CiU+ERC seria igualment minoritari, i en aquest sentit és molt més probable un govern PSOE+ICV.

De gran interès, però, són les reaccions mostrades pel montillisme, tant l'expressat en llengua castellana com el que s'expressa en llengua catalana i (encara) es fa dir catalanista. Per comptes de defensar la gestió d'Hereu o d'alertar dels perills d'un govern minoritari a Barcelona, es dediquen més aviat a psicoanalitzar Portabella i ERC-Barcelona. Si per ells fos, la dissidència (fins i tot una dissidència tebiona i previsiblement efímera com la de Portabella) seria tota a Sant Boi o al Pere Mata. Així hem tornat a la cantarella de l'ERC anarcoide, radicaloide i, en definitiva, encara enfonsada en les arrels que, arran de la mig liquidació de l'independentisme combatiu dels 1980, la van convertir en un partit formalment independentista.

La sang segurament no arribarà al Besòs ni al Llobregat. Hi ha una dissonància entre la direcció possibilista i unes bases més lúcides. Però també hi ha una dissonància entre una militància més o menys sobiranista i un electorat que majoritàriament es limita a una identificació nacional post-política. Per cada victòria virtual de les bases s'hi fan tres o cinc passes pragmàtiques de la direcció. Amb Montilla a la Generalitat s'ha creuat el Rubicó, i fer el paper de Pompeu no és gens agraït.

dimecres, 30 de maig de 2007

La partitocràcia de Ridao i la companyia de la llum d'Auckland

Les declaracions de Joan Ridao (ERC), demanant la il·legalització de la Plataforma per Catalunya (PxC) han aixecat una petita polseguera. Hi ha qui ho ha interpretat en el sentit que Ridao retreu que la llei de partits serveixi únicament contra l’esquerra abertzale i no contra la dreta anti-immigració. Però hi ha qui ha fet interpretacions més tortes, justament el dia que els Ñetas han sigut reconeguts com a associació legal per part del tripartit. Així s’ha acusat el tripartit de permetre organitzacions “ètniques” formades per immigrants però de voler criminalitzar organitzacions “ètniques” autòctones.


D’altra banda, també s’ha interpretat les paraules de Ridao com una amenaça velada a la CUP. Mitjans propers al tripartit han tendit aquests dies a posar en el mateix sac la CUP (amb 20 regidors), PxC i Ciutadans (totes dues formacions amb 17 regidors cadascuna). La idea subjacent és que la PxC “odia” els immigrants no-espanyols, Ciutadans “odia” els catalanistes i la CUP “odia” els no-catalans. En tot cas, aquestes formacions “outsiders” fan nosa a Ridao. Curiosament, Ridao no ha demanat la il·legalització del PP de Badalona que s’ha manifestat en termes (islamòfobia, etc.) ben semblants a la PxC, ni tampoc de CiU, també acusada d’islamofòbia (en voler barrejar terrorisme i immigració musulmmana) o del PSC i ICV, titllats d’antisemites pel seu suport a les reivindicacions palestines. Per damunt de tot, Ridao defensaria el manteniment del “Pentapartit” i la impunitat de qualsevol “crim d’opinió” perpetrat pels seus militants.


No cal dir que el nivell d’il·legalització de partits en una “democràcia policial” indica proporcionalment el seu grau d’estabilitat. Com més poc estable, més ampli és l’espectre polític il·legal. Així, per exemple, quan el post-franquisme es va veure enfortit amb els pactes del 1977, va procedir a legalitzar, succesivament, el PCE, el PSUC, l’ERC, el PSAN, entre d’altres. L’estabilització arribà a un màxim amb la legalització d’Herri Batasuna, ja molt entrada la dècada dels 1980. Des de fa 10 anys s’ha obert un nou període d’il·legalitzacions que, de moment, ja afectat a l’esquerra abertzale i al PCE-r, sota el pretext de l’activitat armada d’ETA i GRAPO.


Es fa difícil predir quina serà la tendència de la “democràcia policial” espanyola (i de la seva subsidiària principatina). No veig plausible que s’il·legalitzi cap formació d’extrema-dreta (ni ultra-espanyolista, ni post-falangista, ni neo-tradicionalista, ni “arianista”, etc.), perquè els criteris “d’odi racial” o “d’homofòbia” difícilment deixaren indemnes el PP i formacions afins (com ara el PFYV). Així, la demanda d’il·legalitzacions desinhibidament ideològiques de Ridao només poden assenyalar cap a un lloc.


---

Ridao és un moralista. En pitjor sentit del terme. Ridao se sent preocupat pel "racisme explícit" de PxC. Però difícilment s'indignarà moralment contra la discriminació real que pateixen els "immigrants": en el lloc de treball, en el veïnat ni tan sols en les urnes. Com els moralistes en el pitjor sentit del terme, la indignació es limita a les qüestions de "principis" i no s'atura en els "accidents quotidians".


Vegem un exemple d'"accident quotidià" a Auckland:


L'afectada era Fololo Muliaga, de 44 anys, resident a Auckland (Nova Zelanda) des de feia sis anys. Havia "immigrat" juntament amb el seu home i els seus quatre fills. El seu coneixement d'anglès l'havia permès trobar feina com a professora d'infants. El seu marit feia d'ajudant de cuina. Però el passat mes de febrer F. Muliaga havia hagut de deixar la feina per una malaltia degenerativa, que la va dur fins a dependre d'una màquina d'oxigen. El seu marit, per tindre'n cura, havia hagut de demanar una reducció de jornada (i de sou). Amb els ingressos minvats s'havien endarrerit una mica en el pagament dels rebuts de la llum a Mercury Energy. Tot i que el dia 2 i el dia 18 d'aquest mes de maig, quan ja comença a notar-se l'hivern austral, els Muliaga havien fet uns pagaments, el dia 29 s'hi va presentar un operari de Mercury Energy. L'operari va dir que tenia ordres de tallar la llum, tot i que l'empresa no havia fet cap advertiment, i se se suposava que hi havia termini fins el 13 de juny. F. Muliaga va advertir que necessitava la llum per si havia de recòrrer a la màquina d'oxigen. L'operari va dir que ell havia de fer la seva feina. Tampoc F. Muliaga tenia cap certificat mèdic que pogués impedir en aquell moment el tall de llum. Així que li van tallar la llum i F. Muliaga va morir poques hores després.


No li han faltat a Mercury Energy els seus defensors. A aquests defensors ningú no els il·legalitzarà, estigueu-ne tranquils.

diumenge, 27 de maig de 2007

Resultats electorals a la Riba Esquerra del Baix Llobregat

En aquestes eleccions municipals, les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) han obtingut un total de 18.571 vots i 20 regidors. Al Baix Llobregat s'hi havia presentat a Molins de Rei, on, amb 539 vots, ha tret 1 regidor.


Esplugues de Llobregat
% Regidors
Cens 35382 100,00% 21
Abstenció 17161 48,50%
PSC-PM 8340 23,57% 12
PP 2745 7,76% 3
ICV-EUiA-EPM 2304 6,51% 3
CiU 1859 5,25% 2
Esquerra-AM 1310 3,70% 1
C's 780 2,20%
Blanc 460 1,30%
PXC 275 0,78%
Nuls 81 0,23%
RC 67 0,19%


Sant Just Desvern
% Regidors
Cens 10824 100,00% 17
Abstenció 4646 42,92%
PSC-PM 2081 19,23% 7
CiU 1525 14,09% 5
ICV-EUiA-EPM 763 7,05% 2
Esquerra-AM 684 6,32% 2
PP 564 5,21% 1
Blanc 269 2,49%
C's 254 2,35%
Nuls 38 0,35%



Sant Feliu de Llobregat
% Regidors
Cens 31055 100,00% 21
Abstenció 13912 44,80%
PSC-PM 6116 19,69% 9
ICV-EUiA-EPM 4939 15,90% 7
CiU 2031 6,54% 2
PP 1524 4,91% 2
Esquerra-AM 1215 3,91% 1
C's 696 2,24%
Blanc 512 1,65%
Nuls 110 0,35%



Sant Joan Despí
% Regidors
Cens 24128 100,00% 21
Abstenció 11169 46,29%
PSC-PM 6956 28,83% 13
ICV-EUiA-EPM 1784 7,39% 3
PP 1275 5,28% 2
CiU 1051 4,36% 2
Esquerra-AM 992 4,11% 1
C's 532 2,20%
Blanc 317 1,31%
Nuls 52 0,22%




Cornellà de Llobregat
% Regidors
Cens 61154 100,00% 25
Abstenció 30260 49,48%
PSC-PM 17417 28,48% 16
PP 3809 6,23% 3
ICV-EUiA-EPM 3523 5,76% 3
CiU 2139 3,50% 2
Esquerra-AM 1748 2,86% 1
C's 1395 2,28%
Blanc 688 1,13%
Nuls 175 0,29%



L'Hospitalet de Llobregat
% Regidors
Cens 177486 100,00% 27
Abstenció 94611 53,31%
PSC-PM 43568 24,55% 17
PP 12287 6,92% 5
CiU 8481 4,78% 3
ICV-EUiA-EPM 7367 4,15% 2
Esquerra-AM 3938 2,22%
C's 3092 1,74%
Blanc 1870 1,05%
EV-OV 1174 0,66%
Nuls 318 0,18%
DN 251 0,14%
RC 227 0,13%
EI-ADDD 218 0,12%
E-2000 84 0,05%


Les Corts
%
Cens 67391 100,00%
Abstenció 30816 45,73%
CiU 11469 17,02%
PSC-PM 8813 13,08%
PP 7296 10,83%
Esquerra-AM 2635 3,91%
ICV-EUiA-EPM 2326 3,45%
C's 1626 2,41%
Blanc 1536 2,28%
EV-AE 209 0,31%
PACMA 163 0,24%
EI 126 0,19%
Nuls 126 0,19%
RC 60 0,09%
BxA-FIC 39 0,06%
PCPC 27 0,04%
PFIV 26 0,04%
FC'S 26 0,04%
PUM+J 18 0,03%
PxC 15 0,02%
IR-PRE 13 0,02%
PH 9 0,01%
P.Azul 7 0,01%
CDS 5 0,01%
LI(LIT-CI) 3 0,00%
SAIn 2 0,00%


Sants-Montjuïc
%
Cens 135231 100,00%
Abstencio 70693 52,28%
PSC-PM 20661 15,28%
CiU 13592 10,05%
PP 8739 6,46%
ICV-EUiA-EPM 6569 4,86%
Esquerra-AM 6529 4,83%
Blanc 2522 1,86%
C's 2180 1,61%
EV-AE 579 0,43%
PACMA 364 0,27%
Nuls 363 0,27%
IR-PRE 281 0,21%
PCPC 247 0,18%
EI 245 0,18%
BxA-FIC 170 0,13%
RC 166 0,12%
P.Azul 116 0,09%
PUM+J 81 0,06%
CDS 66 0,05%
PH 59 0,04%
PxC 49 0,04%
FC'S 47 0,03%
PFIV 43 0,03%
LI(LIT-CI) 29 0,02%
SAIn 12 0,01%

dissabte, 26 de maig de 2007

Jugar al dimoni de Maxwell

...si concebem un ésser les facultats del qual són tan afuades que pot seguir cada molècula en el seu curs, aquest ésser, els atributs del qual són essencialment tan finits com els nostres, seria capaç de fer allò que per nosaltres és impossible. Ja que hem vist que les molècules en un recipient ple d'aire de temperatura uniforme es mouen amb velocitats que no són uniformes de cap manera, per bé que la velocitat mitjana d'un gran nombre d'elles, seleccionades arbitràriament, és gairebé exactament uniforme. Suposem ara que aquest recipient es divideix en dues porcions, A i B, per una divisió en la qual hi ha un petit forat, i que un ésser, que pot veure molècules individuals, obre i tanca aquest forat, de forma que tan sols deixa pesar les molècules més ràpides d'A a B, i tan sols les molècules més lentes de B a A. Elevarà així, sense despesa de treball, la temperatura de B i davallarà la d'A, en contradicció amb la segona llei de la termodinàmica.

Així ho escrivia James Clerk Maxwell a Theory of Heat (1871). Tot i que en aquella època no s'empraven els conceptes einstenià i markovià de moviment brownià i de camins aleatoris, tan entrelligats amb la física estatística, ja és evident en Maxwell la contradistinció entre el caos a nivell molecular i l'ordre aparent del nivell macroscòpic.

La "segona llei de la termodinàmica" ens diu "l'entropia (grau de desordre) d'un sistema aïllat que no sigui en equilibri tendirà a augmentar en el temps, i assolirà un valor màxim en l'equilibri".

En el recipient imaginat per Maxwell era dividit per una membrana dotada d'un forat. Imaginem ara que el dimoni de Maxwell no pot tancar el forat, però sí que pot moure'l al llarg de la membrana. I imaginem ara que el dimoni de Maxwell no vol desequilibrar tèrmicament el sistema, sinó que desitja separar dos gasos barrejats. Podria moure el forat per tal que les molècules del gas A passessin a l'espai A, i les molècules del gas B ho fessin a l'espai B, amb cura que no hi hagués cap transferència de molècules en els sentits contraris.

Suggeria Maxwell que el dimoni en qüestió no havia d'ésser "omniscient" ni "omnipotent". No, però podem adonar-nos que els seus reflexos per controlar fins i tot un nombre reduït de molècules han d'ésser considerables. Per exemple, si entrem a Megajocs i juguem al Ball Trap.

dimecres, 23 de maig de 2007

El racisme en la campanya electoral municipal

Les acusacions de racisme han volat en el decurs d'aquesta campanya electoral. Però, què és exactament el racisme? Hom podria potser comparar el binomi racisme-racialisme amb el binomi nacionisme-nacionalisme? Però, què és exactament la raça?

Per raça podria entendre's una categoria taxonòmica inferior a l'espècie. I si ja és problemàtic definir una espècie (variabilitat crono- i geo-gràfica), com no serà definir una categoria subespecífica. La classificació és un art, però una classificació científica té l'obligació de reproduir la realitat externa.

És possible una definició de raça per a l'espècie humana? No responguem amb dogmatismes. Ni caiguem en simplismes continentalitzadors (un continent, una raça) ni en la suposició d'una unitat monolítica i monogènica que té més de religiós que de racional.

Entre els segles XVIII i XX hom ha assajat una definició tipològica de raça. Hom definia 5 o 25 tipus i, en conseqüència, hom classificava individus en cadascuna de les 5 o 25 races resultants. Si un individu quedava entre mig de dues races tipològiques, sempre hi ha havia la possibilitat de creure'l resultat del mestissatge o bé hereu directe del tipus ancestral comú a les dues races en qüestió. Així, per exemple, en la divisió dicotòmica entre blancs-caucasoides i negres-negroides hi havia els etíops que, com a negres-caucasoides, eren tinguts o bé com el resultat de les noces de Salomó i la reina de Saba o com la raça ancestral que hauria donat lloc a europeus i africans.

La variabilitat biològica humana és, essencialment, contínua. Ja siguin antics o moderns, per tot trobem grups humans que fan de pont entre dues tipologies suposadament diferenciades. L'aproximació qualitativa de la qual parteixen gairebé tots els estudis racials (comparacions d'IQ, de tendències violentes, etc.) fa que hagin de dependre de categories taxonòmiques necessàriament simplificadores (de l'estil White-Black-Asian).

Però si volem analitzar el racisme de la campanya electoral anirem del tot equivocats si adoptem aquesta aproximació. Tret d'unes quantes associacions migradíssimes ("nacionalisme blanc", "panafricanisme radical", etc.), que sí fan "racialisme natural", la majoria de postulats explícitament o implícitament racistes es basen en una "construcció social". Així el racisme de, posem pel cas, el primer Ku-Klux-Klan definia els enemics d'acord amb la "raça" (els "negres", inclosos els blancs descendents de negres), la "religió" (els catòlics, els ortodoxos, els jueus, etc.) i la "ideologia" (els carpetbaggers). És per això que en els Estats Units la definició de "blanc" anirà en creixença: si al principi hom la limita als anglosaxons protestants, després hi tindran cabuda els cèltics protestants (Scottish-Irish) i els escandinaus, i ja més tard els irlandesos catòlics, els grecs ortodoxos, etc. Tot i així, encara hi ha una distinció entre els "white" i els "ethnic white" (polonesos, rutens, italians, irlandesos, etc.).

Per això el racisme més estès té unes característiques curioses. A la Sud-àfrica de l'apartheid els japonesos tenien consideració de "white/blank". Grups de "supremacia blanca" de tot el món odien potser més als jueus (la majoria dels quals són "blancs i caucasoides") que a les "races primitives". El nacionalisme afroamericà de caràcter més racial fixa sovint més els referents entre els "negres" d'ascendència parcial blanca que no pas entre els "negres massa negres".

Consideracions culturals, econòmiques o polítiques són les que determinen generalment el concepte de raça. Així, en la premsa nostrada els "europeus de l'est" (malgrat ésser "blancs i caucasoids") són considerats un grup racial aliè (i per tant subjecte de "racisme" per part de la població autòctona). Fins i tot trobem representants del PP que diuen preferir la immigració hispana (que és majoritàriament d'origen amerindi) a la conflictivitat eslava.

Així doncs es produeix la paradoxa que el racisme polític pot prendre per exemple la forma d'islamofòbia, per bé que hi ha molts musulmans que són "blancs i caucasoids". És evident que aquesta islamofòbia creixent comença a jugar el paper que jugava l'antisemitisme (=judeofòbia) fa cent anys. Fins i tot hi ha grups racistes autèntics que se senten preocupats pel fet que centrar el discurs de la immigració en la qüesió musulmana fa oblidar "la substitució demogràfica per part d'elements africans, amerindis o asiàtics, tant se val si musulmans, cristians, budistes o agnòstics".

Potser fóra millor assajar una definició socioeconòmica de "raça". Per exemple, de l'estil "són persones de raça aliena aquelles que procedeixen de països on el cost de la vida (i.e. el cost de la producció de força de treball) és sensiblement inferior al nostre país". Aquest desequilibri és el que explica bona part de les tensions que es viuen a casa nostra, més que no pas les consideracions biològiques o culturals.

Tanquem ara ja el post amb la qüestió electoral. Hem vist com cada partit posava la immigració en un lloc especial del seu discurs. Uns defensen nítidament la immigració i el reagrupament familiar (des de Ciutadans fins a Família i Vida, per exemple). D'altres ataquen la immigració, però fonamentalment la musulmana (el PP i la Plataforma per Catalunya). D'altres fan demagògia amb conceptes cívics (PSOE i CiU) o culturals (ERC). I díem demagògia perquè aquests partits no poden seriosament oposar-se als efectes del capitalisme (migracions transcontinentals, guetització, segmentació de la classe treballadora entre autòctons, immigrants de primera, immigrants de segona i immigrants de tercera) quan ens diuen una i altra vegada que TINA ("there is no alternative"). Si no hi ha alternativa al capitalisme, llavors no hi ha alternativa a la "immigració transcontinental" ni tampoc a la substitució demogràfica de la població autòctona (definida com a "blanca", "espanyola" o "catalana", segons el gust).

Certament que l'antiracisme d'ICV (i de grups radicals que comparteixen discurs que no esmentaré per no crear merder) és tan demagògic com aquell racisme vergonyant i manipulador. És l'atitud de Pangloss que deiem l'altre dia: "vivim en el millor dels mons possibles, visca el mestissatge i el poti-poti i qui protesti és un racista-feixista-nacional-bolxevic".

En tot cas, malgrat en blasmin quan arriben les eleccions, els partits dels "racisme de baixa intensitat" necessiten la immigració. Com a mà d'obra ajustadora de preus salarials, principalment. I després com a espantall a utilitzar per extorquir la població autòctona, atemorir-la amb la inseguretat ciutadana i engrescar-la amb sortides de to davant els projectes de construcció de tal o tal mesquita. A, i després dels després, com a bossa electoral agraïda: però això serà a mesura que els donin la nacionalitat (espanyola, of course).

dimarts, 22 de maig de 2007

Entre Pangloss i Voltaire

Lucreci a “De Rerum Natura”, entre moltes d’altres coses, exposa l’argument que fonamenta l’ateïsme dels epicuris i la concepció naturalística i racional del món que exposa ell mateix en aquest poema.

Aquest argument es fonamenta en l’existència del mal (la guerra, la fam, la pesta, la discòrdia, la injustícia, etc.). Si déu existeix ha d’ésser omnipotent, omniscient i ubicu, i ha d’ésser plenament bo, just i bell. Una de dues:
a) el mal existeix perquè déu no pot fer-hi prou per eliminar-lo, ergo déu no és omnipotent.
b) el mal existeix perquè déu no vol eliminar-lo del tot, ergo déu no és plenament bo.

Alhora d’atacar aquest argument s’hi han bastit diversos postulats. El més dreturer és matissar l’existència del mal. Pel budisme, per exemple, no existeix el mal físic (o mal en si), sinó únicament un mal moral: és a dir el mal o dolor que ens produeix l’absència d’una cosa desitjada (la pau, una bona nutrició, una salut estable, la concòrdia, la justícia, etc.). Eliminat el desig, mort el dolor i resolt el problema del mal. Pel cristianisme, en essència, el mal és la conseqüència inevitable del “lliure albiri”: com que els pares originals pequen s’obra la porta al mal al món, i com que els fills continuen a pencar el mal no és erradicat.

Gottfried Leibniz (1646-1716), en el marc de la seva cosmologia monàdica, de caire determinista, també s’ocupa del problema del mal. Voltaire (1694-1778), a la seva novel·la “Candide” (1759), Voltaire caricaturitza la teodicea optimista de Leibniz a través del personatge Pangloss. Pangloss s’assembla filosòficament potser més a Christian Wolff (1679-1754) que no a Leibniz. Però la caricatura simplifica la teodicea leibniziana: vivim en el millor dels mons possibles i darrera del mal hi ha una raó suficient que l’explica com una mitjà d’un bé superior.

El mateix Pangloss i la majoria dels personatges de “Candide” experimentaran el mal en carn pròpia: tortures, maltractaments, malalties, fam, marginació social, depressió. El mateix Pangloss reconeixerà que ja no hi pot creure en la seva filosofia optimista, però com que, com a filòsof, no li escau de contradir-se continuarà defensant la doctrina de Leibniz.

El contrapunt l’ofereix un altre personatge de la novel·la, l’aristòcrata venecià Pococurante. Pococurante no ha experimentat mai cap sotrac seriós en la seva vida, menada en mig del luxe. Però res no li està bé a Pococurante: ni els llibres de la seva biblioteca, ni les seves amants, ni les representacions teatrals a les quals pot assistir, ni res de res. A tot hi troba pegues. Viu en un perpetu ensopiment. L’absència de mal físic facilita que hom pateixi un mal moral? O com deia Sòcrates: el millor condiment de qualsevol àpat és la gana.

Voltaire ens presenta doncs dos estats en la vida de l’home: el majoritari, ple d’entrebancs i patiments; el minoritari, lliure de problemes, però ple d’ensopiment. Voltaire que és un moralista escèptic ofereix com a remei del mal i de l’ensopiment el propi treball: Travaillons sans raisonner, c'est le seul moyen de rendre la vie supportable.

dilluns, 21 de maig de 2007

Sergi Pàmies, Frankfurt i els kubotans

No sé si el Tripartit 2.0 fa por. Com a poc, fa respecte. Joan Saura, el Lavrentin Beria del govern Montilla-Carod, ha sortit en defensa avui dels 'kubotans', tot dient que és una arma reglamentària dels Mossos d'Esquadra, amb finalitat autodefensiva i especialment adaptada a les necessitats de la brigada mòbil. Comentaris addictes al règim s'han afanyat a corroborar el comunicat i a assenyalar que els agents feren servir els kubotans per defensar-se de "manifestants violents". Els mateixos addictes, suposem que en un cert arrabatament, han assegurat que els okupes són l'autèntica causa del problema de l'habitatge a Barcelona, "perquè com que no paguen ni lloguer ni hipoteca, encareixen els lloguers i hipoteques que paguen els ciutadans". Per molt que sigui comprensible que ens vingui al cap la paraula "kronstadt" quan veiem o sentim aquests desarrapats divins, la fixació del tripartit contra els okupes és malaltissa.

"Mentides i repressors per sistema". Aquesta és la fama que els exaltats volen penjar al tripartit.

Canviem de tema i acostem-nos a la societat integrada. Concretament a un escriptor respectable, fill d'eurocomunistes respectabilíssims. Es tracta de Sergi Pàmies. Sense ésser-ne probablement mereixedor, és un dels autors vius més traduïts de la literatura catalana.

Amb tanta conya sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, on Catalunya (sic) és la cultura convidada, es fa difícil pensar que l'administració encara no s'hagués posat en contacte amb els escriptors convidables. Però el cert és que Sergi Pàmies no va rebre la invitació de la Generalitat fins a dijous passat. Pàmies ja ha respost literàriament: "Preferiria no fer-ho". "I prefer not to", que diria Bartleby.

No sabem per què Pàmies s'estima més no anar-hi. Ni ho sabrem. Ell mateix ha declarat, i això és el més interessant de tot: "és millor no donar més explicació, perquè si la dono vénen els Mossos". I, similarment, també ha dit: "el que jo penso de la fira no puc dir-ho perquè és il·legal". I per acabar-ho de reblar: "les coses que jo penso del que està fent la Generalitat en aquesta expedició no les puc dir perquè aniria a la presó, directe".

El Periódico del règim s'ha afanyat a demanar explicacions a Pàmies per aquestes declaracions. Pàmies ha dit que cal interpretar-les d'acord amb el seu to irònic habitual.

Sí, sí, sí. És clar que sí. És un fet que d'ençà que els zapateristes van ocupar la Generalitat han sovintejat les denúncies dels Mossos d'Esquadra per allò que podríem anomenar "delictes d'opinió" (ells en diuen "apologies" del terrorisme o de qualsevol altre -isme: vandalisme, racisme, etc., etc., etc.). Si Pàmies renunciés al seu to irònic habitual se les hauria de veure amb una d'aquestes denúncies. I aniria de pet a la presó? Potser no, però per si els kubotants, Pàmies no se la juga. Muts i a la gàbia.

dissabte, 19 de maig de 2007

Paul és mort?

Fa més de quaranta anys que circula la llegenda urbana segons la qual el veritable Paul McCartney, el que fou autor amb John Lennon de la major part de les cançons dels Beatles, va morir el 1966, a l'edat de 24 anys. Substituït per un doble més mediocre, aquest segon Paul McCartney hauria protagonitzat la darrera etapa dels Beatles i una desigual carrera posterior en solitari (Wings inclosos).

No hi ha dubte que la llegenda urbana ha circulat sempre en to de broma, jugant amb la idea de les conspiracions i estrafent normes epistemològiques que ens permeten de passar el bou per bèstia grossa. I el viu per mort. I el mort per viu. John Lennon seguiria viu després del 1980 retirat a l'illa d'Skorpios (en companyia de John F. Kennedy i Elvis), i Paul McCartney jeia mort i amb el nom usurpat per en Billy Shears.

La hipòtesi de "Paul és mort" té les característiques peculiars d'afirmació no falsejable. Qualsevol indici que faci sospitar un gir en la carrera de Paul McCartney el 1966 és presentat com a prova de la substitució pòstuma. Així, si a partir del 1966, el baix de Paul sona millor seria perquè Shears és millor baixista que McCartney. També s'hi pot practicar tot un esforç exegètic per llegir entre línies com a través de lletres i de portades de discs, els Beatles supervivents tractaven de comunicar la mort del company.


En la portada d'Abbey Road, Paul apareix amb el pas canviat. Per què? Segons la teoria de "Paul és mort" perquè ja no era Paul, sinó Billy Shears

Similarment, qualsevol indici en favor d'una continuïtat entre el Paul d'abans i el Paul de després és senzillament rebutjat com el resultat dels esforços conspiratius dels qui movien els fils darrera dels Beatles o de la mateixa falera de Billy Shears.

Però vet ací un cas que ens fa pensar:

Llegim en els diaris, a partir d'una informació de Bild que una dona alemanya, Bettina K, de 46 anys, és a dir nascuda el 1961, afirma que Paul McCartney és el seu pare. La mare de Bettina K., es diu Erika H. i va nèixer el 1945. Entre el 1959 i el 1961, Erika H. hauria estat la xicota del jove Paul McCartney. Era l'època on els proto-Beatles eren més coneguts a Hamburg que a Liverpool i on eren encara lluny de poder dir que eren més famosos que Crist. La relació es va acabar quan Erika H. li va comunicar a Paul que era embarassada.

Tot això segons Erika H. i Bettina K., perquè Paul McCartney sempre ho ha negat. Erika i Bettina afirmen que Paul els hi va passar diners. Com a mínim fins el 1966, quan els hi va trametre 30.000 marcs de colp. (Una compensació d'orfenesa, segons els partidaris de "Paul és mort"?).

Les trameses, en tot cas, van finir (Perquè el pare de Bettina era mort?). El 1984, quan Bettina ja sap la versió de la mare, Erika H. interposa una demanda de paternitat. Paul McCartney (Billy Shears?) s'hi fa les anàlisis pertinents a Londres i el resultat és negatiu... (és clar, en Billy Shears no era pas el pare de Bettina...)

Ara Erika H. i Bettina K. han denunciat que les proves de paternitat foren una estafa. La signatura dels documents diu "Paul McCartney", però un pèrit ha afirmat que la signatura és d'una persona dretana. I Paul McCartney (si més no, el Paul d'abans del 1966) és esquerrà...

Va enviar Paul McCartney un doble a les proves de paternitat tal com denuncien Erika i Bettina? O les proves del 1984 les passa Billy Shears, de nom artístic Paul McCartney, antic vencedor d'un concurs de dobles dels Beatles, i amb una sèrie d'èxits musicals de primers amb els Wings i després en solitari?

dimecres, 16 de maig de 2007

L’univers matemàtic de Tegmark i les seves conseqüències


El passat 5 d’abril, Max Tegmark (*Suècia, 1967) difonia a arXiv.org un article titulat The Mathematical Universe sobre les implicacions darreres de la hipòtesi d'una realitat externa independent(ERH, en l’acrònim anglès). És cert que la majoria de gent entenimentada ja assumeix aquesta hipòtesi, segons la qual hi ha una realitat externa fora de la nostra consciència, en la qual i de la qual vivim, i en la qual i de la qual esdevenim conscients. Però ja el 1637 alertava René Descartes (per no parlar dels sofistes de l’època clàssica) que, fet i fet, de l’únic que podem ser certs és de l’existència de la nostra consciència: “cogito, ergo sum”. A banda d’aquest solipsisme metafísic, individual de cadascú, val a dir que el paradigma vigent de la física contemporània, la interpretació de Copenhague de la mecànica quàntica, sosté que no hi ha realitat sense observació, que l'objectiu de la física és allò que podem dir de la natura i no la natura en ella mateixa. L’oposició entre noümen (la cosa en si) i fenomen (la cosa tal com la pensem) no ha avançat gaire, en el camp de la filosofia, d’ençà dels temps d’Immanuel Kant (1724-1804).

Per bé que Tegmark considera que en el futur l’evidència empírica pot demostrar fefaentment l’ERH, ara com ara es limita a assumir-la. L’assumpció de l’ERH rau al darrera de la recerca d’una teoria del tot (TOE, en l’acrònim anglès). I com hauria d’ésser aquesta TOE? Per Tegmark les característiques principals són que la TOE ha d’ésser completa i ben definida i, igualment vàlida, per qualsevol ésser intel·ligent (tant els humans com espècies alienígenes o futurs supercomputadors).

Tota descripció científica, però, ha de contenir allò que Tegmark anomena “bagatge”. És a dir, una sèrie de conceptes artificials que ajuden a la comprensió o a l’aplicació del coneixement. Les ciències bàsiques o dures, com la matemàtica o la física, requereixen poc 'bagatge' i moltes equacions, però les ciències toves, com la geologia o la biologia o, ja no diguem, les ciències socials, utilitzen una gran quantitat d’equipatge i ben poques equacions. En la jerarquia de ciències (p.ex., física->química->astrofísica/geologia->biologia->psicologia->sociologia) hi predomina l’utilitarisme. Les anomenades “propietats emergents” dels sistemes més complexos no serien més que l’“bagatge” addicional que un ésser intel·ligent necessita per comprendre’ls (i com menys intel·ligent, més bagatge). En aquest sentit, el reduccionisme científic (la idea que els sistemes complexos es poden reduir a les interaccions entre elements més senzills que els integren) i la superació de l'antropocentrisme (i de la lògica clàssica que li és inherent) van de la mà de l’ERH.

I com seria una descripció sense gens de bagatge? Tegmark fa equivaldre aquesta descripció amb una estructura matemàtica. I, en el sentit d’una descripció completa de la realitat externa, identifica estructura matemàtica amb realitat. Així doncs, si hi ha una realitat externa, aquesta ha d’ésser una estructura matemàtica. És a dir, que vivim en un univers matemàtic.

Tegmark dedica un apèndix de l’article a una notació linial (com a cadenes de caràcters) d’estructures matemàtiques. Lluny encara de disposar de l’estructura matemàtica del nostre univers (encara que Tegmark és dels qui creu que ens hi podríem apropar en menys de mig segle), el que sí és possible és reflexionar sobre les conseqüències d’un univers matemàtic. Entre aquestes conseqüències hi hauria la desaparició de la incòmoda dicotomia actual entre les “lleis de la natura” (tan elegants elles) i les “condicions inicials” (els paràmetres que assumim sense poder explicar-los amb les lleis de la natura). Però potser el repte més grans de l’univers matemàtic rau precisament en integrar-hi allò que Tegmark anomena les “sots-estructures auto-conscients”.

Tegmark no s’atura en dir que la realitat físca externa és una estructura matemàtica. Inversament qualsevol estructura matemàtica existeix físicament. Això implica l’existència d’un cosmos multiversal de nivell IV, és a dir d’un ensems últim (ultimate ensamble) de tots els universos-estructures matemàtiques possibles. Val a dir que tan sols en una petita minoria d’aquests universos poden aparèixer “sots-estructures auto-conscients” que puguin eventualment judicar com a “real” la seva estructura matemàtica.

divendres, 11 de maig de 2007

La por del règim de Zapatero a l'abstenció: trasllat de la Pasqua Granada

La Pasqua Granada o Pasqua de Pentecosta és una festa cristiana. Es commemora la Pentecosta, és a dir els cinquanta dies que, segons la mitologia galilea, transcorren entre la Resurrecció de Jesús i la seva Ascensió definitiva a la dreta del Pare. Val a dir que de la mateixa forma que la Pasqua de Resurrecció pren el nom de Pasqua Florida per commemorar un fet més prosaic (la floració), la Pasqua d'Ascensió commemora la granació.

Sigui com sigui, la Pasqua Granada és una de les fites del calendari festiu (*). A diferència de Sant Josep o de Sant Joan, en els darrers anys s'ha mantingut aquesta diada com a jornada festiva d'acord amb el calendari fixat pel govern espanyol o per les seves delegacions autonòmiques.

Enguany, però, es fa una excepció. La Pasqua Granada, 28 de maig, no serà festiu. Sí que ho serà, en canvi, el 4 de juny, és a dir el dilluns següent.

Per què, aquest canvi? Molt senzill, per evitar que s'escaigui en cap de setmana de tres dies la contesa electoral, municipal i autonòmica, prevista pel diumenge 27 de maig. Potser no es van adonar de la coincidència quan van convocar les eleccions, i han anat ara a correcuita a canviar la Pasqua. Quin exemple més lamentable de malfiança electoral! Quina por que li tenen a l'abstenció! Deu ser per la por a l'abstenció que el PP amuntega nous veïns a les cases dels seus regidors? És aquest canvi de festes el preludi de declarar obligatori el sufragi?

Hi ha encara un altre aspecte. Per què no optava el govern Zapatero per anul·lar directament el dia festiu? Una altra vegada, per por. No volia que el poguessin acusar de "treure un dia de festa per obligar la gent a votar". A més de manipuladors, covards, tu.

I mentrestant, vinga a il·legalitzar llistes electorals a Navarra. En alguns pobles de Gipuzcoa, fins i tot, després de la il·legalització els veïns únicament podran votar llistes d'absents del PP (és a dir, fantasmes que no viuen al poble ni hi són empadronats). Els promotors de camps de golf podran aprofitar la situació de valent amb tots els colors del verd que hi ha per aquells paratges.

dimarts, 8 de maig de 2007

Una república de propietaris de totes classes

Entre les frases que ha pronunciat aquests dies Nicolas Sarkozy, flamant president electe de la República Francesa i imminent copríncep d'Andorra, hi ha aquesta: "vull una França de propietaris". No és cap novetat, aquesta. De ben segur que Segolène Royal la subscriu. Aclarim, d'entrada, que Sarkozy no es refereix pas a repartir la propietat dels mitjans de producció entre tots i cadascun dels ciutadans de la República. Per "propietaris" entén "propietaris d'habitatges", d'una banda, i "propietaris-propietaris", de l'altra. En resum, podríem dir-ne, que vol una república de propietaris de totes classes. És un canvi significatiu d'enfocament: el 1931, la constitució republicana espanyola parlava "d'una república de treballadors de totes classes". Resulta curiós que Sarkozy, amb una moral tan amatent del treball, substitueixi la capacitat activa de la feina per la passivitat del qui posseeix.

Fa 135 anys, Engels ja va dir quatre coses d'aquesta noció de "propietaris" (*). I d'una banda, els pensadors econòmics més dinàmics del capitalisme sempre han alertat de "l'habitatge de propietat" com un llast a la mobilitat del treballador. Que Sarkozy coincideixi amb els responsables del Partit Comunista Xinès en defensar la "propietat de l'habitatge" com la panacea per "les classes populars" ja diu molt del "dinamisme capitalista" d'un i dels altres. Per Sarkozy en una "França de propietaris" no hi hauria lloc per tant de malestar als barris perifèrics... No hi ha dubte que l'augment constant dels preus de lloguer és ara com ara el principal esperó perquè molts ciutadans considerin la possibilitat de comprar un pis: si el lloguer depassa d'un nivell, hom adquireix la sensació de llençar els diners que, invertits en un pis, potser podrien aprofitar per una vellesa post-hipotecària o podrien solucionar el problema de l'habitatge a fills o néts.

Altrament, si Sarkozy ha guanyat aquestes eleccions és per les promeses de "seguretat" en tots els àmbits. Amb la por al cos, amb una sensació més o menys induïda de "inseguretat ciutadana" que pot arribar a recobrir la sensació de "inseguretat laboral" més objectiva, Sarkozy és garantia d'ordre i d'eficàcia. Fet i fet, no hi havia gaires alternatives: Le Pen promou la disgregació i l'enfrontament racial, Royal abona les tesis de culpabilització de la majoria blanca i Bayrou és, senzillament, Bayrou.

Ja veurem com Sarkozy gestiona la "inseguretat". Un altre concepte-força de la seva campanya ha estat la idea de "meritocràcia". El "mèrit" és un concepte ben difús i no hi ha dubte que un liberal com Sarkozy confia prou en els mecanismes de mercat com per deixar-los el protagonisme en la "selecció meritocràtica". El "mèrit" és, però, quelcom de relatiu. Una persona amb molt de "mèrit" hauria de rebre una "recompensa" que difícilment se li podria pagar en vida: per això el "dret de la propietat" implica el "dret d'herència". I el mèrit d'un individu es pot traspassar als fills (p.ex. garantint-los amb els seus ingressos un millor nivell educatiu). I qui diu fills es refereix tant als fills biològics com als fills ideològics, és a dir la possible colla d'ajudants, assessors, etc., que poden envoltar un home o una dona de mèrit.

Així doncs, Sarkozy marca clarament les seves prioritats. Quan diu que vol una França de propietaris, ja es poden calçar els treballadors. I quan diu que creu en la meritocràcia, és que pensa garantir que mèrits i prevendes siguin en mans dels qui ara els detenten. No enganya a ningú. Ni ningú s'hi ha deixat enganyar. La vanitat humana ens fa creure que tots som propietaris i tots som emèrits.

diumenge, 6 de maig de 2007

La primera novel·la de Pau Vidal (Aigua bruta, Empúries, 2007)


En Miquel Camiller, de 30 anys, viu amb la seva àvia centenària la Gràcia de principis del segle XXI. És lingüista de l'Acadèmia d'Estudis Catalans. Amb una setmana de termini, la seva directora li encomana una ponència sobre argot juvenil. Però en Miquel té en el cap de fa anys un altre projecte, que mena al marge de l'Acadèmia: una reedició del Diccionari Etimològic i Complementari de Joan Coromines. Aprofita els caps de setmana per recòrrer en moto el país a la recerca de nous mots i significats. Capta una conversa al vol entre dos vells a Melià: "- Els galàpets faran festa major. Sobretot perquè ja no hauran de tenir por d'en Met, al cel sia. Qui ho havia de dir, per això, si estava fet una criatura... - Sí, una criatura de seixanta anys. No, els que ja poden dar gràcies al cel són els de la fermètica, més aviat". El lingüista comença llavors a esdevindre detectiu, amb la voluntat d'esbrinar que hi ha al darrera de la mort d'aquest caçador de galàpets i hostigador d'una empresa farmacèutica.

La primera novel·la de Pau Vidal s'ajusta a les expectatives d'aquest filòleg barceloní, que enguany fa els quaranta anys. L'àcida denúncia social de Homeless (Empúries, 2003) i la reivindicació lingüística de En perill d'extinció (Empúries, 2005) es creuen. Així ens amolla opinions lingüístiques, retrata el creixement urbanístic del Pirineu, reflexiona sobre etimologies, blasma el culturisme (gimnàstic, s'entén), tot plegat sense perdre la ironia.

Aigua bruta va rebre l'XI Premi de Literatura Científica, que atorga la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Si bé normalment aquest premi es concedeix a novel·les on la temàtica científica és més explícita, Aigua bruta, a més de tindre elements filològics, biològics i sociològics en el seu desenvolupament, retrata a través de la relació entre Miquel i els seus companys i, en especial, amb la seva directora ("la bruixa") les misèries de la investigació organitzada. Misèries en les quals el propi protagonista participa en contractar una becària (sense cap tipus de remuneració) perquè l'ajudi en el seu 'projecte coromines'.

dimarts, 1 de maig de 2007

El formiguer català en el mapa

El formiguer català o, més concretament, el formiguer de catalans que volen un estat propi, queda retratat en el web EstatPropi.cat. Amb 2582 adherits, ja hi ha presència en un 31% de municipis.