diumenge, 13 de juliol de 2008

El cas Vilaró i els usos de la (des)informació

Vilaweb (des)informa avui de les complexitats del cas Vilaró. Fa poc més d'una setmana es va saber que Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, era ingressat a l'UCI i que els metges l'havien hagut de realitzar esplenectomia com a conseqüència d'un fort colp abdominal.

Algú va fer córrer que Vilaró havia estat ferit com a conseqüència d'una bala de goma dispadada pels Mossos d'Esquadra a la Plaça Espanya (o a una àrea directament adjacent) el diumenge 29 de maig en mig de les celebracions de la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa de futbol.

La premsa ho va saber (és a dir, va saber aquesta versió). Va interpretar que Vilaró formava part, de paisà, del desplegament policial per vigilar la possibilitat d'aldarulls. I aquesta premsa va pressionar l'Ajuntament perquè en dongués una resposta. Si no ho feia l'Ajuntament, deia aquesta premsa, ells farien públic allò que sabien. Aparentment, la premsa d'aquest país no gosa publicar gaire notícies si no les pot il·lustrar amb la imatge d'una roda de premsa oficial.

L'Ajuntament va acabar per acceptar aquesta versió, defensada també des de la Guàrdia Urbana, i la va publicar.

En publicar-se van haver-hi diferents reaccions, que podeu seguir amb un Blogsearch a Google:
- denúncia del secretisme de la Guàrdia Urbana. Aquest secretisme, segons l'argument més habitual, hauria procurat de no empanyar la imatge dels celebradors del 29 de juny. L'argument espanyolista podia dir que el secretisme obeïa a la necessitat d'amagar la violència policial en les dites celebracions. És curiós que no es comencés a parlar de la participació "d'elements d'extrema dreta" en les celebracions fins a la roda de premsa oficial sobre el cas Vilaró.
- suspicàcia davant l'actuació de policies de paisà en aquesta celebració. Si bé, fonts policials justifiquen aquesta actuació en general per controlar discretament multituds, també hi ha la saviesa popular segons la qual aquests elements policials poden desencadenar una provocació (a la recerca d'una ulterior càrrega policial) o conduir les masses cap als racons on seran més fàcils ulteriors atonyinades i/o detencions. La suspicàcia duta a l'extrem acaba per veure per tot arreu agents dobles, triples o quadruples, que ja han oblidat per qui treballen realment.
- denúncia de la violència dels antidisturbis de la policia catalana. Hom va recordar precedents i normatives internacionals sobre l'ús de les bales de goma. En aquesta línia van haver-hi les habituals valoracions a favor i contra els Mossos d'Esquadra.

La cosa es complica en aparèixer (per la mateixa viva rumorològica que l'anterior) una nova versió segons la qual Vilaró hauria patit la contusió abdominal en un altre context, allunyat de la Plaça d'Espanya de Barcelona, i del servei com a membre de la Guàrdia Urbana.

Ja ens podem imaginar les reaccions:
- denúncia del secretisme i desinformació de la Guàrdia Urbana i de l'Ajuntament. L'Ajuntament defensa ara clarament la versió del primer rumor. Potser és perquè el primer rumor és més honorable que el segon?
- suspicàcia de les intencions del primer rumor. Potser el primer rumor era una forma de reaccionar a les celebracions per la victòria de la selecció espanyola? Potser aquest segon rumor és una forma de reaccionar al primer rumor?
- debat sobre els Mossos d'Esquadra. Potser el primer rumor hauria estat generat i/o aprofitat pels "detractors" dels Mossos d'Esquadra. O potser el segon rumor hauria estat generat i/o aprofitat pels "apòlegs" dels Mossos d'Esquadra.

No hi ha un pam de net. Potser es podria fer un film d'aquells de seqüència no-linial, amb tractament paral·lel de personatges i històries, flaix-bacs continus, i una indeterminació constant quant a la realitat de cada segment del relat. Altrament, la veritat periodística no pot ser cap altra. Saber-ho i ser-ne conscient ajudaria a no fotre la pota. Perquè si, al capdavall, amb independència dels estímuls exteriors, ja tenim la cantarella feta d'acord amb els nostres prejudicis/conviccions, potser és que ja no en necessitem d'estímuls exteriors.