La Unió per a la Mediterrània i embolica que fa fort

Mostra un mapa més gran

Al xicot de la Carla Bruni se'l veia aquest cap de setmana llarg ben joliu i ufanós. El rei i co-príncep de la república més monàrquica de les que es fan i es desfan, ha pogut celebrar que fa 219 anys una colla de terroristes van assaltar un centre d'acollida. I s'ho ha combinat per convidar mig planeta, gat i gos, tot aprofitant la cimera fundadora d'allò que ara s'anomena Unió per a la Mediterrània.

Això de la Unió per a la Mediterrània és una cosa tan nova que no hi puc posar ni el lligam. Fet i fet no és més que una nova reelaboració del Partenariat Euromediterrani que també s'anomena Procés de Barcelona per fer la gara-gara als catalans que, com és manat, no hi som directament presents ni en processos ni en partenariats sinó és sota la bandera dels nostres enemics més directes. Ara caldrà com es combina orgànicament els dos organismes però, aparentment, n'hi haurà prou ambquè el contribuent europeu es grati la butxaca esquerra després d'haver-se gratat la dreta.

En definitiva la Unió per a la Mediterrània i el Partenariat Euromediterrani poden interpretar-se com:

- organitzacions que marquen el Lebensraum de la Unió Europea al nord d'Àfrica i a Llevant. M'hi jugo un pèsol, però, que ni la diplomacia nord-americana ni la xinesa no hi perdran la son.

- sala d'espera (Purgatori) per a l'eventual ingrés a la Unió Europea. De fet, aquesta és la situació de Croàcia, Macedònia i Turquia, candidats a l'ingrés.

- consolació (llimb) per als estats que hom no vol que entrin a la Unió Europea. En el cervellet de Sarkozy, la intenció primera de la Unió per a la Mediterrània era encabir-hi sine die Turquia. Sense que en treguem l'entrellat entre els caps pensants del conservadurisme europeu el debat sobre l'ingrés de Turquia a la Unió Europea aixeca passions que recorden als duels dialèctics entre Gladstone i Disraeli.

En definitiva, formen part de la Unió per a la Mediterrània tots els estats de la Unió Europea (sí, Finlàndia, també) i Mauritània, Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte, Territoris Palestins, Israel, Jordània, Líban, Síria, Turquia, Albània, Montenegro, Bòsnia-Hercegovina i Croàcia. Aquests darrers tres estats són els únics membres de la Unió per a la Mediterrània que no figuren en el Partenariat. D'altra banda, Líbia actua com a observadora tant en el Partenariat com en la Unió per a la Mediterrània. Podem comparar aquestes llistes, per exemple, amb el participants dels Jocs de la Mediterrània (Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Líban, Síria, Xipre, Turquia, Grècia, Albània, Montenegro, Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Itàlia, San Marino, Malta, Mònaco, França, Andorra i Espanya). També podríem utilitzar altres criteris, com el de conca fluvial, i recordar que la Conca Mediterrània, hidrològicament, va des del Volga (que desaigüa en la Mar Negra) fins al Llac Victòria (on hi ha les fonts del Nil). Però, en essència, organització com la Unió per a la Mediterrània el que volen marcar són les àrees d'expansió del capitalisme europeu. També serveixen per premiar governs com el de Mauritània (que manté el reconeixement d'Israel) o l'Autoritat Nacional Palestina, o per marejar la perdiu en el cas de l'ingrés de Turquia o de Macedònia (que sí forma part del Partenariat però que, Grècia mediant, va caure del llistat de la Unió per a en Sarkozy).

Tampoc no té la més mínima importància. Constatem en tot cas les preocupacions a casa nostra per la pèrdua de prestigi de la marca "Procés de Barcelona", o el fariseïsme immisericorde de Moratinos que ara surt amb la proposta de situar la seva la Unió per a en Sarkozy a Barcelona.