Des de 1964, Socialist Register ofereix anualment un volum amb articles amb una visió àmplia d'esquerres de l'actualitat i de les perspectives de futur a curt termini. Ja fa anys que els editors fundadors, Ralph Miliband i John Saville cediren el testimoni a Leo Panitch i Colin Leys. En el que va de segle, els volums anals s'han dedicat a "les utopies necessàries i innecessàries" (2000), "classe treballadores i realitats globals" (2001), "un món de contradiccions" (2002), "identitats en conflicte" (2003), "el nou repte imperial" (2004), el neo-imperialisme americà (2005), la informació i el discurs social (2006) i el medi natural (2007).El volum d'enguany, redactat en el curs de l'any 2007, du per títol "reaccions a l'imperialisme i al neoliberalisme" i s'adreça a les "noves forces de resistència que han emergit tant envers l'imperialisme americà com envers el neoliberalisme". L'ús del mot "reaccions" no és casual, ja que un dels objectius que es posen els editors és analitzar fins a quin punt aquestes forces "representen una alternativa progressiva", constitueixen un mer contrapunt de forces inter-imperialistes o no són més que respostes literalment reaccionàries.
Els editors consideren, i des del punt de mira militar no van desencaminats, que "la principal arena de resitència a l'imperialisme és l'Orient Mitjà". Justament, el primer assaig, d'Aijaz Ahmad, du per títol "L'islam, els islamistes i Occident", el qual d'entrada ja indica que es troba a desgrat amb "la política identitària (identity politics)" i el "culturalisme". Asef Bayat continua amb una valoració crítica de la natura de l'anti-imperialisme islamista, tot comparant-lo desfavorablement amb la teologia de l'alliberament de l'Amèrica llatina cristiana. Per Bayat, "l'objectiu darrer no és simplement l'anti-imperialisme, sinó l'emancipació". Gilbert Achcar, en el tercer assaig d'aquest bloc, prova d'obrir una via racional a aquells que posen la religió (identificada com a cultura i com a civilització) en el centre de l'anàlisi política, prescindit del contingut real dels moviments religiosos o seculars. Conclouen aquesta secció sobre l'Orient Mitjà textos sobre Irac (Sabah Alnasseri), Israel-Palestina (Bashir Abu-Manneh) i Turquia (Yildiz Atasoy).
El següent bloc es dedica a l'Amèrica Llatina, on l'"onada roja (pink)" mostra una coloració més amable que a Orient Mitjà, si més no per qualificar-la d'acord amb les categories més habituals de reformisme, populisme o nacionalisme. Comença William I. Robinson amb un panorama general (territorial i ideològic) de la regió. Margarita López Maya es mostra crítica amb la regressió que viu la promesa "democràcia participativa i protagonística" de Veneçuela. Potser per contrarestar les opinions de López Maya hi segueix un article de Marta Harnecker en un sentit ben oposat. Pel que fa al Brasil hom recull una entrevista de J. P. Stédile, del Moviment dels Sense Terra (MST). Els articles restants versen sobre Bolívia (Wes Enzinna), el moviment indigenista (Ana Esther Ceceña), la Comuna d'Oaxaca (Richard Roman i Edur Velasco Arregui) i Argentina (Emilia Castorina).
La tercera secció, més breu, es dedica a dos estats europeus, l'hongarès i el francès, i als Estats Units d'Amèrica. G. M. Tamás parteix de les mobilitzacions populars contra el recentment elegit govern social-liberal l'octubre del 2006 i constanta que, en general, a l'Europa de l'Est "la lluita es fa entre el capital transnacional i agents nadius i les classes mitjanes locals i ètniques i la intel·lectualitat etnicista i clericalista". Raghu Krishnan i Adrien Thomas no arriben a conclusions gaire diferents pel que fa a la "resistència al neoliberalisme a França", en la qual constaten una "crisi de representació política" que permet a l'epígon neoliberal per excel·lència que és Sarkozy d'arribar a l'Eliseu amb un programa centrat en captar el vot del bloc xenòfob i autoritari de bona part de la població autòctona. Dels EUA, Kim Moody posa de manifest les formes d'organització de la població treballadora immigrant dels Estats Units, que es mobilitzà de forma massiva el Primer de Maig del 2006.
El volum es tanca amb tres articles d'Alfredo Saad-filho, Elmar Altvater i Gregory Albo. Saad-filho contrasta el discurs keynesià que domina entre els "resistents" al neoliberalisme amb una alternativa marxiana, per posar de manifest les dues limitacions principals del keynesianisme: (1) considerar que la inestabilitat macroeconòmica i les crisis financeres mostren una fallida del neoliberalisme quan justament aquestes crisis han estat el motor per a introduir les reformes neoliberals), (2) suposar que la mera actuació de governs que prometen introduir "polítiques alternatives" al neoliberalisme pot desfer fàcilment les mesures introduïdes per governs anteriors de signe oposat. Altvater s'enfonsa en les arrels del neoliberalisme, amb especial èmfasi amb la diversitat de posicions avançades pels "paleo-liberals" (Adam Smith, David Hume, Bernard de Mandeville), per l'Escola de Viena (Friedrich Hayek) i per l'ordo-liberalisme (Walter Eucken), i en com el neoliberalisme triomfant dels anys 1980 i, sobretot, 1990, va convergir amb el neoconservadurisme per generar allò que Altvater anomena "el projecte político-econòmic agressiu de tipus Bush-Cheney". El darrer article de tots, el de Gregory Albo es dedica al "neoliberalisme i a l'esquerra", que no pot constatar gaire més que la realitat d'una esquerra desorientada i fragmentada, parcialment co-optada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada