En les darreres dècades ha estat possible per a molts catalans jugar a l'ambigüitat nacional. Camaleònicament hom podia canviar de llengua i de nacionalitat, fins i tot d'ideologia segons l'ambient. La identitat era del tot maleable, i hom podia ser ultraindependentista amb els amics i ultraespanyolista a la feina. Normalment, és clar, la gent es quedava en un terme mig més discret. Hi havia qui mostrava més renuència al camaleonisme i qui fins i tot fruïa.
Al capdavall, la doctrina oficial afirmava que les identitats espanyola/francesa i catalana (amb totes les seves denominacions) eren compatibles. Aquest ideari era compartit pels espanyols des dels falangistes liberals de l'estil de Dionisio Ridruejo fins a la Organización Comunista de España. També en l'estat francès, la identitat catalana semblava guanyar cabuda, a mesura que madurava la Cinquena República, en el marc estatal.
Naturalment, per l'independentisme català aquest no era pas un ambient ideal. Desdibuixats els límits nacionals, la propaganda del neonacionalisme espanyol i de l'autonomisme (autonomismes) catalans era abassegadora.
Ha acabat aquesta etapa o simplement es recondueixen les línies a un cantó més proper i més favorable a les identitats estatals (i l'espanyola, en particular)?
Vicent Partal afirmava ahir que l'Espanya del 2008 comença a assemblar-se a la Sèrbia del 1986. Ho xifra en dos arguments paral·lels: la idea de l'hegemonia lingüística (espanyol = serbocroat) i la idea dels privilegis econòmics de la perifèria (Espanya estricta = Sèrbia). El nacionalisme espanyol que vehicula aquest famós Manifiesto de la lengua común, afirma això: que l'espanyol és la llengua comuna de tots els espanyols. Però aquest discurs de "llengua comuna" és realment un passador per "atreure" als catalans que ja ho pensen això (que conscientment són un bon pessic i que, en el comportament lingüístic habitual, són la immensa majoria). En realitat el discurs lingüístic central a Espanya és el que vehicula un recent reportatge de Telemadrid. No els preocupen ja les lleis de política lingüística, sinó el fet que els rètols (alguns rètols) siguin exclusivament en català. Com poden solucionar "aquest problema"? Ho podrien fer amb lleis d'obligatorietat del castellà en la retolació. Però també ho podrien fer a través d'una intensa campanya que faci equivaldre els usuaris del català amb l'enemic. En l'actualitat, els retoladors d'establiments al Principat es trobarien, doncs, ja sota la lupa dels vigilantes de la lengua i, llei en mà, els podrien fer la guitza tan si retolen en castellà, com si retolen en català o si retolen en totes dues llengües o en cap d'elles.
Si la intensitat política a l'estat espanyol creix al voltant de les identitats autòctones (regionals o nacionals), la veritat és que l'oasi identitari virtual en la qual ha viscut bona part de la població podria esberlar-se. O, dit d'una altra manera, les tensions que contínuament s'han viscut a València des de la transició (amb pujades o baixades, amb l'espanyolisme descobert o amb les cobertes regionals respectables, és a dir amb el búnquer amb o sense barraqueta) es traslladarien a aquest "elefant adormit" que és en bona mesura el Principat.
Jaume Marfany, al Bloc de la Cal d'Esplugues, diu quelcom de semblant, que ha arribat un moment on tothom, cadascú, s'ha de definir nacionalment. I la polarització entre la identitat catalana i la identitat espanyola impediria l'estabilitat de les posicions còmodament intermitges.
Crec que en fan un gra massa, tant Partal com Marfany. L'espanyolisme sempre ha fet de la difamació de Catalunya i de la catalanofòbia una peça cabdal de mobilització social. La catalanofòbia també és una eina de lluita entre partits en l'actual sistema polític bipartidista espanyol (PP = poli dolent; PSOE = poli bo). De repressió no ha deixat d'haver-hi en tots aquests anys, com tampoc no han mancat les iniciatives legals i paralegals contra la migrada normalització del català. No han mancat tampoc antics "catalanistes" que han caigut del burro i que, com Sant Pau, han abraçat la causa que abans fustigaven. Potser ara som en una situació quantitativament més polaritzada. Però lluny encara de l'hora de la veritat. Si la gent (la majoria de gent) s'ensuma que totes aquestes trifulques nacionalitàries no són més que maniobres personalistes i partidistes passarà molt i molt. Si la gent veu, en canvi, que hi ha un projecte engrescador al darrera de qualsevol de les entitats nacionals en pugna potser s'hi sumarà. O potser tot continuarà igual, tot canviant irreversiblement: i és que la catalanitat té data de caducitat (dècades? segles?) en l'actual sistema polític i social. I morta la cuca, mort el verí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada