dimarts, 2 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperialista (080902 - Rússia-Geòrgia i Estats Units-Iran)

És ben natural que en les nacions oprimides, hi hagi una tendència a veure els esdeveniments mundials des d'un prisma excesivament nacionalitari. Entitats promogudes per catalans, com el Ciemen, han produït una notable literatura sobre qüestions nacionals de tot el món. Publicacions digitals com Nationalia o Món Divers en són un exemple d'aquest prisma. De manera més racionalitzada i metòdica, l'occità Ben Vautier proposa una visió etnista per entendre el món. No cal dir que una forma oportunista d'aquesta visió ha gaudit de predicament en les cancelleries durant les dues darreres dècades, i particularment en la CIA i altres agències governamentals nord-americanes. El candidat demòcrata a la vice-presidència, Joe Biden, és un bon exemple d'aplicació (interessada) de les teories nacionalitàries a la política internacional. No cal dir que les respostes jacobines que es presenten com a anti-ètniques o anti-identitàries no són més que respostes etnicistes i hiper-identitàries de nacions expansives i ideològicament desinhibides. Però també cal anar a l'aguait amb defensors de la "diversitat cultural" que compaginen aquesta defensa amb un programa netament imperialista.

Tot això ve a tomb perquè el conflicte russo-georgià té una lectura evidentment etnista, que es pot entretindre a descriure la diversitat nacionalitària del Caucas. Els grans grups ètnics es relacionen amb les diferents unitats polítiques (estatals i subestatals) de manera complexa. Factors com la llengua, la religió, la tradició política, etc., són estudiats amb detall pels assessors de les diferents potències imperialistes.

Una tendència d'aquesta visió pot comportar un excés analític, però més sovint comporta una tendència a lligar la realitat present d'una localitat a la realitat passada d'aquella mateixa localitat o a les realitats presents d'altres localitats veïnes.

El conflicte russo-georgià, certament, no pot analitzar-se de manera aïllada. Comunica amb altres conflictes. Que aquestes comunicacions saltin en una escalada o ampliació de la crisi depèn, però, de molts altres factors. L'OTAN i la Unió Europea han demostrat abastament una renuència a contribuir a aquesta escalada. Rússia, d'altra banda, fa valer el seu potencial militar com a via de negociació en el seu altre gran potencial, l'energètic.

El conflicte russo-georgià no connecta d'una forma directa amb els altres dos grans conflictes del caucas:
- el conflicte de Txetxènia. La situació és controlada per Rússia i les accions de resistència són presentades metòdicament com la prova que Rússia també mena la seva particular "guerra contra el terrorisme".
- el conflicte de Nagorno Karabakh. La situació sembla estable. Azerbaidjan ha protestat l'actuació russa a Abkhàsia i a Ossètia del Sud. Les autoritats de Nagorno Karabakh han saludat el reconeixement rus a les dues repúbliques. Armènia ha descartat que pensi reconèixer unilateralment el govern de Nagorno Karabakh (a la pràctica, però, el govern de Nagorno Karabakh fa part de l'administració armeniana i sovintegen els casos de transferència de càrrecs entre les dues entitats). Azerbaidjan manté una calculada posició entre Rússia, Turquia i Iran. Les tensions entre turcs i armenis (d'un abast mundial, donada la diàspora dels dos pobles) no han entrat massa en el conflicte de Nagorno Karabakh. Però el panturquisme no oblida el fet que Armènia ocupi un terç del territori oficialment azerbaidjaní.

Per febles que siguin les connexions entre els diferents conflictes, el cert és que, si convé, se les pot fer esclatar per simpatia, com va esdevindre en el 1914 de forma clàssica (conflicte Sèrbia-Àustria; auxili de Rússia a Sèrbia; ultimàtum d'Alemanya a Rússia si atacava Àustria; advertiment de França i d'Anglaterra a Alemanya si atacava Rússia).

No obstant, resulta d'interès el vincle entre Geòrgia i l'OTAN, d'una banda, i els interessos dels Estats Units envers un hipotètic atac a Iran. Davit Kezerashvili, ministre de Defensa de Geòrgia, que havia viscut uns anys a Israel (d'on ha estat ciutadà), i el primer ministre Vladimer Gurgenidze, han estat diana d'atacs anti-semites per part de la premsa opositora georgiana. El reforçament militar georgià ha comptat, certament, amb la participació israeliana, però més destacadament amb països de l'OTAN (i els Estats Units, preferentment). Tot aquest ajut té un objectiu predominantment econòmic, però també hi ha dos càlculs estratègics. El primer, el de contenció a Rússia ha estat sempre present en la premsa internacional. El segon és més indirecte i consisteix en el fet que Geòrgia podria cedir eventualment als Estats Units bases aèries destinades a atacar objectius en el nord-oest d'Iran. Si bé un atac a gran escala contra Iran seria del tot contraproduent pels interessos nord-americans, atacs "quirúrgics" o "selectius" contra la possible adquisició de tecnologia nuclear d'aplicació militar per part d'Iran són a l'agenda de qualsevol govern israelià. La derrota de Geòrgia en el present conflicte ha enfonsat l'oposició al govern georgià i ha agreujat la dependència d'aquest govern envers els Estats Units i els seus aliats (OTAN, Israel).


Hi ha dues formes de fer arribar el petroli del Caspi als mercats europeus. Una passa per Rússia, i l'altra esquiva Armènia i Rússia, per passar per Geòrgia i Turquia. En una polarització inter-imperialista, s'accentuarien els lligams Azerbaidjan-Turquia i Turquia-UE-EUA-Israel i, de forma contraposada, els lligams Rússia-Armènia(-Iran?). Si la polarització no ha anat a més és per la conveniència de Baku de tindre bones relacions simultànies amb Moscou, Teheran i Ankara