dimarts, 30 de setembre del 2008

Entre la por i l'extorsió

Durant anys l'únic discurs dels "vulgareconomistes" dels nostres dies ha estat blasmar l'intervencionisme estatal. Aquests pundits són hereus dels que qualificaven Richard Nixon del president més socialista que hagués tingut mai els Estats Units. No anaven desencaminats, ja que de socialismes n'hi ha de moltes classes. És a dir hi ha socialismes encaminats a tal o a tal classe. El cas és que els més honestos d'aquests "vulgareconomistes" no han deixat ni un sol dia de llençar filípiques contra el keynesianisme militar de Bush 43. I no diguem ara, que Bush 43 és el principal defensor d'una intervenció potser no exagerada però certament sí cridanera. No podem menysprear el discurs d'aquests "vulgareconomistes", ja que certament si l'opinió públic nord-americana s'oposa a l'operació de rescat de Bush-McCain-Obama és per haver sentit durant anys i panys el discurs del survivalisme econòmic.

No obstant, els "vulgareconomistes" del minarquisme es troben ara que molts antics coaligats abandonen el vaixell i s'apunten a les nocions de Bush i, fins i tot, a les d'Obama sobre la regulació del mercat financer. No són desencertats quan diuen que un dels problemes econòmics és el recurs d'una moneda situada massa enlaire. Però el congressista Ron Paul peca de monetarista quan afirma que el pla Bush 43 ferirà el dòlar de mort.

Els que han abandonat el vaixell insisteixen en el fet que hom no pot defensar postures filosòfiques en l'aire. No els hi falta raó. En el discurs dels "llibertaris" à la Ron Paul, hom parla de "llibertats abstractes", d'"estats abstractes", de "drets abstractes" i d'"intercanvis abstractes". Una visió utòpica, ens diuen els "pragmàtics". I, certament, els mateixos defensors de la "llibertat econòmica" a l'estil de l'escola austríaca cauen en postulats que no compartirien els més purs de l'escola: uns defensen a la pràctica un estat fort i intervencionista en l'exterior (com si l'intervencionisme exterior no comportés un intervencionisme interior), d'altres es pleguen creuats de braços davant les pràctiques monopolístiques (quan, de fet, ells mateixos deien que una màfia i una burocràcia són indistingibles) i d'altres defensen la col·locació de barreres artificials (com ara, les barreres anti-immigració, que Ron Paul subscriu).

Les coses, però, no s'han de veure en l'abstracte, sinó en el concret. I la decisió dels congressistes de rebutjar el Pla Bush-McCain-Obama és ben lògica. Les eleccions són a la cantonada, i els que votin "sí" quedaran més marcats que els que votaren "sí" a la mort de Lluís XVI. És clar que hi ha "no" i "no". Sospitem que no pocs republicans han votat que no al Pla per considerar-lo massa intervencionista: voldrien un rescat educat sense fer qüestions. Justament, d'altres (majoritàriament demòcrates) hauran votat que no per considerar insuficients els controls.

Llegim, però, d'altres opinions sobre la qüestió, situades més enllà dels límits econòmicament correctes. La Naomi Klein ens diu que ara és hora de "resistir la doctrina de xoc de Wall St", és a dir la doctrina de la por i de l'extorsió. La resposta és coneguda: com més resistència a les demandes de les entitats financeres més difícil serà aconseguir prèstecs i més se'n resentirà l'economia productiva i qualsevol consum o inversió una mica ambiciosa esdevindrà inviable. Michael Perelman respondria que acceptar això seria com "recompensar els malfactors pels seus crims" i que els diners es podrien invertir en infrastructures, en serveis sanitaris, en habitatges socials, etc. La contraresposta té un ressò evangèlic: "Vendre el perfum i donar els diners als pobres? Als pobres sempre els tindreu i a mi no pas sempre. Apa, xiquets, una miqueta de perfum, si us plau".

Quedem-nos, però, finalment amb en James K. Galbraith. Galbraith dubta del Pla Bush 43 i suggereix algunes alternatives, menys apressurades i més previsores. El cas és que Galbraith adverteix que res no pot evitar dos problemes: 1) la crisi de l'habitatge i l'efecte col·lateral de la contenció de crèdits; 2) les retallades en la despesa pública d'estats i de corporacions locals, que amenaça de desembocar en una crisi d'infrastructures. Les propostes de Galbraith són nixonianament socialistes i ningú, en l'actual correlació de forces, hi farà cap... de moment.