divendres, 12 de setembre de 2008

El tensiòmetre imperialista (080912 - l'Eix Chávez-Morales)

Alguns comentaristes havien assenyalat que els Estats Units, en haver de prioritzar les seves campanyes a l'Àsia Sud-Oriental (bàsicament, Irac i Afganistan) han hagut de deixar de banda l'Amèrica Llatina, i que això ha estat el factor que ha possibilitat l'ascens de tota una sèrie de governs nacionalistes. Certament, però, hi ha d'altres factors. De manera clara Brasil mostra un rearrenglerament de la classe dirigent, que no oculta (via Lula o via Petrobras) que aspira a un lloc en la primera filera del capitalisme global. No hi ha tantes diferències entre aquestes aspiracions i les que mostren tota una altra sèrie de governs, i que tampoc no cal entrar a valorar ara mateix.

En tot cas sí és interessant de constatar com puja la temperatura entre les relacions dels Estats Units, d'una banda, i de Veneçuela i Bolívia de l'altra. Fa una setmana, Daniel Ortega, de Nicaragua, anunciava el reconeixement de les independències d'Abkhàsia i Ossètia del Sud, en un clar desafiament als Estats Units. Ara, Bolívia i Veneçuela han expulsat els seus respectius ambaixadors nord-americans, mentre els Estats Units responen amb l'anunci de l'expulsió de l'ambaixador veneçolà a Washington.

La clau de la darrera crisi es troba a Bolívia. La posició d'Evo Morales s'ha afeblit. D'una banda el govern ha perdut suport entre els sectors, bé perquè s'hi han desil·lusionat bé perquè hagin passat a les organitzacions que es limiten a donar un suport crític al govern. De l'altra, l'oposició de dretes ha ampliat la seva base no tan sols a Santa Cruz i sinó a l'est de Bolívia en general. A uns i altres, doncs, els interessa reforçar la imatge d'un enfrontament entre territoris, per tal de blindar una adhesió patriòtica el més àmplia possible.

Des dels Estats Units ja sabem quina és la política que solen aconsellar els assessors en aquests casos. Tot ho ventilen amb referències al caràcter "indígena" de l'oest i el caràcter "crioll" de l'est, amb totes les conseqüències que se'n derivarien quant a la laboriositat dels darrers i el caciquisme irremeiable dels primers. No cal dir que Morales ha utilitzat abusivament el fet que l'actual ambaixador nord-americà a Bolívia hagués estat diplomàtic a Iugoslàvia el 1991. En insistir en la valoració territorial de conflicte (per comptes de la valoració de classe), Evo Morales vol aconseguir adhesions fermes a l'oest però així arrisca realment que a Santa Cruz hom passi del federalisme al confederalisme, i del confederalisme a l'independentisme. Al capdavall, la configuració política de Perú-Bolívia-Paraguai, heretada en part de les divisions colonials, no quedà del tot afermada fins el 1935 i no hi ha res escrit sobre possibles reconfiguracions. Ara bé, la dreta cruceña no pensa pas en això i més aviat vol fer servir Santa Cruz de trampolí per recuperar el poder a tota Bolívia.

En aquest cas, i a hores d'ara, la participació oficial nord-americana a Amèrica Llatina és força inferior a la d'altres èpoques. Tampoc no li calen grans esforços per desestabilitzar uns projectes polítics que arriben al poder amb un programa adreçat a un públic electoral i que després l'exerceixen d'acord amb el públic mesocràtic que pot garantir el funcionament de la burocràcia estatal. La qüestió és saber quina seria la reacció dels Estats Units si Amèrica Llatina fos una arena més clara d'expansió dels interessos econòmics xinesos o, fins i tot, russos. Potser llavors els fantasmes dels colps militars que advoca ara Chávez es faran realitat. I és que continuar l'adhesió a Perones i Velascos Alvarados com a substituts de l'acció popular revolucionària té el seu preu.